Willi Münzenberg, el Rupert Murdoch marxista

En els anys vint i trenta del segle XX, l’editor alemany Willi Münzenberg va construir una xarxa de revistes, periòdics i empreses cinematogràfiques que féu entrar en pànic els interessos del gran capital i va esdevenir la major operació mediàtica de l’esquerra de la història.

Willi Münzenberg, el Rupert Murdoch marxista

En els anys vint i trenta del segle XX, l’editor alemany Willi Münzenberg va construir una xarxa de revistes, periòdics i empreses cinematogràfiques que féu entrar en pànic els interessos del gran capital i va esdevenir la major operació mediàtica de l’esquerra de la història.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Bona part del nostre temps, a l’esquerra, el perdem queixant-nos dels mitjans de comunicació. No perquè no sigui cert que la majoria de periòdics i cadenes de ràdio i televisió siguin intrínsecament hostils a l’esquerra: ho són i ho continuaran sent. El problema és, més aviat, un fracàs de la imaginació, a causa del qual fem servir plataformes privades, com ara The Guardian, per lamentar-nos. The Guardian és, per descomptat, un diari liberal, que s’adreça als liberals, i sempre ho ha estat. L’èmfasi en el seu fracàs a l’hora d’informar sobre nosaltres de la manera que ens agradaria és un efecte secundari de l’absència de mitjans pròpiament nostres.

Per descomptat, en els darrers anys molts han intentat omplir aquest buit: al Regne Unit tenim Novara, Red Pepper, New Socialist, Double Down News, i, per descomptat, la pròpia Tribune, però els nostres recursos són magres en comparació, limitant el que, de manera realista, podem fer per contrarestar la tempesta de collonades. Què passaria si tinguéssim de veritat prou recursos?

Hi ha un gran exemple històric d’un moment en el qual una organització d’esquerres va tenir aquests recursos i els va fer servir, el de la premsa de l’esquerra alemanya durant la República de Weimar, sota la supervisió d’un home descrit per un historiador com «un Rupert Murdoch marxista», el comunista alemany Willi Münzenberg. Avui, aquesta figura, que va dirigir una de les majors organitzacions de mitjans de comunicació del món, i de més èxit, ha quedat pràcticament oblidada; recordat, en paraules de Walter Laqueur, com «un genial empresari cultural», ara només apareix als estereotipats llibres de denúncia com un dels «idiotes útils» que van ser «enganyats» per la propaganda comunista, amb títols com el comunista milionari (Münzenberg va viure modestament i va morir sense un cèntim).

Willi Münzenberg: Fighter against Fascism and Stalinism, de John Green, que acaba de publicar-se a Routledge, és el primer llibre en anglès sobre ell que és realment útil a l’esquerra. No guanyarà cap premi per la seva prosa, però fa una cosa molt important en aquesta era post-2008, quan una esquerra renaixent encara ha de parlar a través dels altaveus polítics dels altres: ens mostra com podria realment ser un mitjà de comunicació d’esquerres a gran escala i ens recorda que les forces que van atacar-lo venen, amb freqüència, de l’esquerra mateixa.

Els inicis d’un imperi mediàtic

Münzenberg era una rara avis entre els dirigents del Partit Comunista Alemany (KPD). Procedia d’una família de classe obrera: el seu pare era forner a la ciutat industrial d’Erfurt, i Münzenberg va esdevenir un activista socialista mentre treballava en una fàbrica de calcer com a adolescent. Ràpidament va ascendir a les files del partit com a jove organitzador de l’extrema esquerra del partit socialdemòcrata, i va reunir-se i fer-se amic de Lenin mentre vivia a l’exili a Suïssa durant la Primera Guerra Mundial.

Quan va fundar-se el KPD després de la guerra, Münzenberg s’alineà al principi amb l’ultraesquerra sectària. Després de ser destituït del seu rol dirigent a la Internacional de la Joventut Comunista, quan el nou partit va decidir presentar-se a les eleccions i buscar aliances, Lenin va decidir que els talents organitzatius de Münzenberg serien més útils com a organitzador del fons d’ajuda per a la fam que devastava Ucraïna i Rússia occidental després de la guerra civil post-revolucionària. A partir d’aquest inici tan estrany, Münzenberg va construir pedra a pedra la organització mediàtica d’esquerres de més èxit de tota la història.

Els esforços internacionals per pal·liar la fam aleshores estaven encapçalats pel govern dels Estats Units i les organitzacions de caritat cristianes. Escèptic cap a les seves habilitats i els seus eventuals efectes polítics, Lenin va voler suplementar-les amb un esforç per recollir fons dels sindicats i els partits obrers. Münzenberg va construir aquesta organització, coneguda com a Internationale Arbeiterhilfe (IAH), en alemany, i Mezhrabpom, en rus, com un organisme vertaderament internacional, demanant diners i ajuda a tot l’espectre d’organitzacions socialistes, laboristes i sindicals de tot el món. Va aconseguir tenir un gran èxit a l’hora d’alleujar la fam i se li va atribuir haver ajudat a salvar milions de vides. No va plegar veles quan la fam va acabar-se.

Willi Münzenberg. Foto: Wikipedia

El primer intent per fer servir aquesta xarxa després va ser el de gestionar fàbriques a la Unió Soviètica. Fou un fracàs complet, amb alemanys entusiastes viatjant a llogarrets i ciutats industrials amb plans grandiloqüents i irrealitzables que aviat es van estavellar contra la realitat russa. Molt més èxit va tenir Münzenberg a l’hora de fer servir aquestes xarxes per construir un trust que gradualment començà a prendre el control de periòdics de l’esquerra, obrir estudis i distribuïdores de cinema,  i integrar-les en un mitjà de comunicació tan modern, efectiu, ràpid i amb una bona presentació com qualsevol que fos operat pels barons dels periòdics de la premsa capitalista.

Un exemple d’això fou el cinema. No només companyies cinematogràfiques de Münzenberg com Prometheus i World Film van gestionar els drets i distribuir pel·lícules soviètiques famoses, com ara El cuirassat Potemkin –un fracàs comercial a la URSS que el trust de Münzenberg convertí en un blockbuster a Alemanya–, sinó que van produir les seves pròpies pel·lícules, des de clàssics del muntatge soviètic com La mare a la raresa de ciència-ficció futurista i constructivista Aelita, a clàssics de l’esquerra alemanya com El viatge de la mare Krause a la felicitat i la meravellosa Kuhle Wampe, de Bertolt Brecht i Slatan Dudow. Aquestes pel·lícules tenien una realització professional, eren divertides, compromeses, complexes i experimentals, i la majoria van ser grans èxits comercials, almenys quan van aconseguir evitar la prohibició de la censura alemanya.

Tot això de la mà de periòdics i, especialment, de revistes il·lustrades, com la molt imitada AIZ, sigles de Arbeiter Illustrierte Zeitung, o Periòdic il·lustrat obrer. Aquesta començà com una publicació propagandística plena d’un vocabulari només apte per a iniciats i pobrament impresa anomenada La Rússia soviètica en imatges, que el trust de Münzenberg va convertir el 1924 en una cosa molt diferent. Les revistes com AIZ combinaven, en un paper de qualitat, un disseny modern amb fotomuntatges de John Heartfield, elaborats fotoreportatges i textos ben redactats, i va revelar a l’opinió pública diversos escàndols abans que ho fes la premsa generalista.

L’aparença d’aquests diaris i revistes era de suma importància per a Münzenberg, no només per tal de competir amb la premsa capitalista als quioscos, sinó per mostrar el potencial democràtic dels nous mitjans de comunicació. Per a Münzenberg, la fotografia era una arma en la lluita de classes, i les seves publicacions van patrocinar el popular moviment de fotografia obrera, que fins i tot tenia la seva pròpia publicació, El fotògraf obrer. El trust va crear una xarxa de clubs i grups de lectura que va difondre aquestes idees més enllà dels conversos.

A més, es van portar a terme campanyes fent servir les xarxes i recursos de la IAH. Algunes d’aquestes estaven dissenyades, no cal dir-ho, per empotar-se a destacats intel·lectuals i figures públiques a la Unió Soviètica perquè escrivissin intenses peces de propaganda de l’estil «he vist el futur», però Green crida l’atenció sobre vincles més estables, com la campanya per donar suport als sindicalistes britànics durant la vaga general del 1926 i, a l’any següent, als obrers del tèxtil xinesos a les vagues massives a Xangai. Aquests esdeveniments van culminar en la creació de la Lliga Contra l’Imperialisme i el Colonialisme, una xarxa d’organitzacions que, a la famosa Conferència de Bandung del 1955, el dirigent indonesi Sukarno descriuria com l’inici d’un moviment d’alliberament global eventualment victoriós.

Una altra mena de mèdia

Al llarg de tota la trajectòria del trust de Münzenberg, ell i les seves companyies van operar amb els fons, però a certa distància, de la Internacional Comunista i el KPD. Fins i tot durant els períodes durant els quals els contactes amb els socialdemòcrates i els liberals estaven oficialment prohibits, els diaris de Münzenberg publicaven regularment a figures com el liberal d’esquerres i pacifista Kurt Tucholsky, un dels escriptors més respectats i llegits a Alemanya. Això portà a atacs molt aviat, a finals dels anys vint. Münzenberg va defensar les seves organitzacions com un intent per «atreure l’interès de milions de treballadors apàtics i indiferents, que no participen a la vida política» i «que, senzillament, no paren l’orella a la propaganda del Partit Comunista». Si hem de jutjar-ho en termes de vendes i difusió de les publicacions vinculades a la IAH, l’estratègia funcionava clarament, i sense dubte molt més que l’amargada i intimidant premsa oficial, com el diari comunista, Bandera roja. Però aquest atac indirecte a la preferència del KPD per la retòrica, el sectarisme i per predicar als convençuts no seria passat per alt.

A mesura que la lluita entre comunistes i socialistes i la indiferència de liberals i conservadors ajudà a Hitler a entrar al Reichstag, va quedar clar que les bones revistes i les pel·lícules populars no serien suficients. Münzenberg va fugir d’Alemanya amb un passaport fals quan els nazis van prendre el poder i va passar la resta de la seva vida a l’exili. El seu moment de major èxit va tenir lloc a l’exili, durant la campanya que les seves organitzacions van portar a terme contra el judici del Reichstag del 1933. El comunista búlgar Georgi Dimitrov va ser jutjat en el nou Tercer Reich per suposadament haver incendiat el Parlament alemany. Les proves en contra que demostraven que no es tractava més que d’un muntatge les va reunir Münzenberg a El llibre marró, distribuït àmpliament i clandestina a Alemanya. El llibre va contribuir a l’absolució de Dimitrov i la humiliació de la persona que l’acusà, Hermann Göring. Celebrar un judici lliure fou un error que els nazis no tornarien a cometre.

Crema del Reichstag. Foto: Wikipedia

Münzenberg creia que l’auge del feixisme demostrava la importància de les seves idees sobre l’efectivitat de la propaganda i la necessitat d’aliances. S’havia allunyat definitivament dels seus anys com a dirigent juvenil sectari. Fins i tot durant la República de Weimar, refusà usar el seu enormement exitós diari Welt am Abend per difondre la tesi del Komintern que els socialdemòcrates eren «socialfeixistes», tan dolents com els feixistes de veritat. Quan els nazis van prendre el poder amb una guerra llampec de propaganda basada en diaris, eslògans, pel·lícules i concentracions i manifestacions magistralment orquestrades per Goebbels, Münzenberg es considerà reivindicat, si bé sinistrament. La cúpula comunista desconfiava d’ell i el considerava un agent autònom i d’esperit independent. Fatalment, Münzenberg va airejar algunes de les seves frustracions en una carta a Stalin el juliol de 1933. L’home que més tard insistiria que el periòdic del moviment de la Internacional Comunista fos anomenat Per una pau duradora, per una democràcia del poble! òbviament no estava interessant en les teories sobre els mitjans de comunicació. A partir d’aquell moment, argumenta Green, Münzenberg es passejava amb una diana pintada a l’esquena, i els arxius soviètics revelen que el 1937 Stalin i un clarament desagraït Dimitrov havien decidit eliminar a Münzenberg, considerat com a «trotskista».

El partit alemany a l’exili, mentrestant, el considerava com un peix massa gran a la seva peixera, i el van atacar quan el 1937 va publicar el seu llibre La propaganda com a arma. Els va ofendre, en particular, el seu reconeixement del profund efecte psicològic de la propaganda nazi i el fracàs de l’esquerra a l’hora de combatre-la eficaçment. Com Münzenberg va escriure a Stalin el 1933, els nazis «imiten les nostres pel·lícules exemplars, i els mètodes i maneres en com hem organitzat les nostres celebracions i campanyes de masses». Aquestes campanyes mediàtiques, senyalava, el van portar a «ser titllat d’agitador americà». Pitjor encara, com Wilhelm Pieck –més tard un dirigent a l’Alemanya oriental– defensà en un llibre de denúncia, Münzenberg «no fa cap ús del marxisme, sinó més aviat d’una metodologia idealista i psicologitzant». Evidentment, la manera de derrotar el feixisme era citant Marx i Engels i denunciant a qualsevol que no ho fes.

Münzenberg abandonà el partit i va establir una premsa independent a l’esquerra en la que denuncià els judicis de Moscou i, especialment, el pacte germano-soviètic, al seu darrer periòdic, Die Zukunft (El futur). Durant la caiguda de França, el 1940, el cos de Münzenberg fou descobert mort, penjat a un arbre, en sospitoses circumstàncies, en un petit i desconegut municipi. Green deixa clar que no hi ha cap prova concloent que fos assassinat, encara que recorda al lector que tant la NKVD com la Gestapo el vigilaven en tot moment. Münzenberg havia bromejat el 1937 que Stalin i els seus agents secrets el matarien «com havien fet amb els altres, i deu anys després diran que han comès un greu error». Al final, van haver de passar més de 20 anys abans de ser reconegut com un heroi a l’Alemanya oriental, però a la resta del món el seu nom va acabar oblidant-se amb el pas del temps.

Els seus contactes al Regne Unit incloïen diputats laboristes com Ellen Wilkinson, George Lansbury i Aneurin Bevan, amb els quals Münzenberg va recórrer els Estats Units per realitzar conferències per conscienciar a la població sobre el perill del feixisme. Com Green revela a un intrigant capítol sobre els serveis secrets britànics monitorant Münzenberg, la cúpula del Partit Laborista va prohibir les organitzacions vinculades a la IAH i va denunciar als seus membres que hi tenien vincles al MI5. Però l’esquerra britànica mai va aconseguir construir institucions com ho va fer la IAH: durant molt de temps ha existit una sospita sobre les arts obscures dels mitjans de comunicació, el cinema, la televisió i similars.

La venda del Daily Herald pels sindicats als seixanta va deixar el Morning Star com l’únic diari d’esquerres al Regne Unit. A altres països, l’esquerra del 1968 va crear mitjans de comunicació que encara existeixen com els diaris tageszeitung, Il Manifesto i Liberation, però aquí l’únic supervivent de les publicacions de la Nova Esquerra és Time Out, el qual, després que la seva plantilla fos acomiadada gradualment, va entrar en declivi fins a convertir-se en el que és ara: una publicació gratuïta per a turistes. Això fa que la història dels mitjans de comunicació comunistes alemanys sigui molt més impactant: van combatre els seus enemics amb les seves pròpies armes, i  durant un cert temps van fer-ho amb un èxit considerable.

La història de Willi Münzenberg és, en certs aspectes, pròpia de la seva època: l’encegament cap a la URSS, l’enorme finançament procedent dels seus vincles amb el Komintern i la novetat de la fotografia i el cinema, que ara són mitjans de comunicació enterament normals en els quals tothom es veu immers des del seu naixement. Si haguéssim d’intentar alguna cosa semblant, avui tindria un altre aspecte i faria servir altres plataformes i altres tecnologies. Però la trajectòria de Münzenberg com a magnat marxista ens mostra què podem arribar a fer quan decidim fer els nostres propis mitjans de comunicació en comptes de queixar-nos pels dels altres.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Owen Hatherley és el coordinador de cultura de Tribune. El seu darrer llibre és Red Metropolis: Socialism and the Government of London (Repeater Books).

Comentaris

Willi Münzenberg, el Rupert Murdoch marxista

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.