El setembre de 2021, es va fer viral a Twitter la foto d’una jove. La noia gira mirant a la càmera amb un comandament de Nintendo 64 a la mà, asseguda davant un televisor CRT. De la cadira penja una jaqueta texana rentada a l’àcid. Les parets de la seva habitació estan cobertes amb un paper de flors antiqüat, així com amb pòsters d’icones i clàssics dels 90, des de Guns N’ Roses a Pulp Fiction. A una prestatgeria hi ha algunes cintes VHS i una consola SNES.

El tuit que subtitulava la foto deia: “Vull viure en aquesta època”. Els comentaris nostàlgics no es van fer esperar. Un usuari va aprofitar l’oportunitat per a malparlar contra el present, tuitant: “Els grups de música sabien tocar música, sortir amb algú no es basava en un sistema d’swiping a esquerra i dreta que devaluava a l’altra persona… No es cancel·lava a ningú, Twitter no existia i Google no vigilava tots els teus moviments…”. Un altre va dir simplement: “Era el millor”. I un altre: “Era molt superior a l’actualitat. Ho sento de veritat pels que van créixer en els 2000”. (El meu comentari preferit punxava la bombolla de nostàlgia : “Tots els restaurants públics feien olor de fum de cigarret ranci”).

Aquests comentaris tenien molt de nostàlgia i poc de context. De quina època sentien nostàlgia? Al començament no hi havia gaire concreció.

Una usuària va fixar-se un pòster penjat a la paret de l’àlbum AM de 2013 dels Arctic Monkeys i va comentar “2013?”, potser incrèdula que algú anhelés viure en una època de la història recent. L’usuari original va respondre: “Sí 2013. Bona feina detectivesca…”. Això va provocar una mica d’indignació, amb un cartell que responia: “WTH? Artic Monkeys? Això no és dels 90”. 

Amb una mica més de recerca, algú altre va trobar una foto diferent de la mateixa noia a la seva habitació, amb televisor vell i tot. En aquesta foto porta una samarreta de Cuphead. Cuphead, un reeixit i aclamat joc de plataformes i trets, va veure la llum el 2017. El comentarista recordava que “tots vivim en aquesta època”.

Encuriosit per saber-ne més, jo mateix vaig fer una mica de recerca i vaig trobar un post data del 9 de juny de 2020, de la mateixa noia jugant a la Nintendo 64 a la seva habitació retro. Efectivament, tots vivim en aquesta època, perquè aquesta època va ser fa pocs anys.

El que em va intrigar de la foto viral no va ser només que hagués enganyat tanta gent fent-li creure que s’havia fet fa molt temps, sinó que havia suscitat una munió comentaris escandalitzats. La foto sembla venir des del passat, i 2020 no és el passat, oi? Descobrir la data real de la foto va despertar a molta gent de la seva nostàlgia, i alguns es van enfadar força en despertar-se.

Certament, les tecnologies de la seva habitació -el televisor CRT, les consoles Nintendo, les cintes VHS- pertanyen a una època molt anterior a 2020. Aquestes tecnologies no són fàcils de trobar en la nostra vida quotidiana, fet que ha portat als col·leccionistes a recórrer internet amunt i avall cercant-les, disposats a pagar preus elevats per un col·locada de nostàlgia mediàtica. Fins i tot a mi se’m va fer fàcil creure que la foto s’havia fet fa molt temps, simplement llegint les pistes contextuals.

La foto és un exemple del que anomeno retrobait [combinació dels mots retro i bait, “esquer”, N. del T.]: un cimbell nostàlgic que crida l’atenció i convida als individus a expressar i compartir la seva nostàlgia amb els altres. El retrobait es troba sovint en entorns digitals, xarxes socials, plataformes de streaming i pàgines web. És molt valuós per l’economia digital perquè anima als usuaris a interactuar amb uns altres en la plataforma compartint sentiments nostàlgics, la qual cosa que els condueix inevitablement a seguir fent scroll i compartint. Si el retrobait es converteix en viral, es presenta a altres usuaris de la plataforma, on acumula “m’agrada” i comentaris, i encaraaugmenta la viralitat. La majoria de les vegades, les imatges retro produïdes van acompanyades d’una retòrica nostàlgica, com la de la foto amb el peu de foto en el qual s’enyora viure en aquella vaga època. Però darrere de tota aquesta expressió de nostàlgia hi ha una empresa digital que extreu les teves dades.

En el meu llibre Les hores han perdut el rellotge (Tigre de Paper, 2023), explico que el retrobait no es limita als missatges de Twitter. Les plataformes de streaming, les empreses de genealogia, les multinacionals del comerç minorista i fins i tot els artistes mateixos creen habitualment retrobaits per a augmentar la participació dels usuaris. També les xarxes socials. Potser l’exemple més famós de retrobait a gran escala és Instagram, que va atreure ràpidament  milions d’usuaris a principis de la dècada de 2010 perquè podien aplicar filtres nostàlgics a fotos digitals de baixa resolució i després compartir-les amb els altres. Si es recorre el feed d’Instagram d’un usuari, es veurà com l’estètica visual de la plataforma ha passat del Kodak-core a la claredat cristal·lina; el grau amb què els filtres van perdre popularitat coincideix amb la mesura en què milloraven les càmeres dels smartphones. Les primeres fotografies d’Instagram s’editaven perquè semblessin fetes amb pel·lícula instantània. Avui dia, moltes de les fotos publicades a Instagram estan, per descomptat, editades, però l’edició és menys òbvia, més discreta. I les càmeres dels smartphones poden millorar subtilment les fotografies amb algorismes, mentre que el mode retrat de l’iPhone difumina automàticament el fons darrere del subjecte.

Els primers filtres d’Instagram feien dues coses: que les fotos de baixa qualitat dels primers telèfons intel·ligents semblessin menys terribles i que imitessin l’aura de la fotografia analògica en una era d’acceleració digital. La tàctica d’Instagram va funcionar. La plataforma, ara propietat de Facebook, té uns mil milions d’usuaris actius mensuals a tot el món, alguns dels quals ni volen ni necessiten aplicar filtres d’Instagram d’aspecte retro a les seves fotos perquè les seves càmeres intel·ligents ja les han autocorregit per ells. 

Per a entendre el retrobait, és important tenir en compte que no és un gènere, és un procés, més aviat un verb que no pas substantiu. Qualsevol cosa del passat pot ser objecte de retrobaiting per part d’una empresa, sobretot si la gent hi té una connexió emocional o si una empresa vol convertir-la en una franquícia. El retrobait pot ser el reinici d’una sèrie que en el seu moment va ser popular, o fins i tot els diversos resums de Cap d’Any que ofereixen les plataformes, des de Spotify fins a Instagram. Pot convidar a l’expressió nostàlgica a través d’easter eggs [elements de contingut ocults que serveixen com a sorpresa per al públic, N. del T.] en pel·lícules com Space Jam, Ready Player One i En Ralph Destrueix Internet, o qualsevol pel·lícula o sèrie que prioritzi la remescla de propietats intel·lectuals per sobre la trama o l’intervenció artística. I, per descomptat, els usuaris de les xarxes socials poden retrotreure’s al passat per a generar interès, com la foto viral de la jove a Twitter. Comptes com @memory.tok15 i @nostalgicfeels90 emmarquen les seves publicacions nostàlgiques com “desbloquejar records”. Sovint, aquests comptes publiquen imatges de joguines antigues, programes de televisió, centres comercials i passadissos d’instituts amb ritmes de baixa fidelitat o sintetitzadors ambientals. Els comentaris són d’una nostàlgia aclaparadora.

El retrobaiting també produeix subjectivitats nostàlgiques. Ser un subjecte nostàlgic és estar rutinàriament inscrit en patrons emocionals d’enyorança, no només ser convidat a expressar nostàlgia en els comentaris, sinó també reconèixer l’abisme que s’eixampla entre el passat i el present, de tal manera que qualsevol retorn és impossible. El retrobait planteja que el passat està sempre és aquí darrere, fora del nostre abast, i que hem de patir les fiblades del remordiment sabent que mai podrem tornar enrere. 

Un vídeo retrobait a TikTok amb milions de visites probablement suscitarà comentaris d’enyorança que, a la vegada, convidaran a més usuaris a comentar. Aquest patró pot proporcionar un sentit de comunitat. Estenent la mà a través de la pantalla, els usuaris podrien estrènyer llaços gràcies a la nostàlgia compartida d’un passat massa remot per a ser restaurat i atrapat en un present massa dur i alienador per produir connexions reals i sognificats reals i veritables. Els records es presenten com una cosa tancada a la ment, que espera les seves claus que els han d’alliberar. Però un record desbloquejat no reviu cap passat perdut. Els records surten disparats de les seves cel·les mentals per a recordar-nos tot el que hem perdut. Què se suposa que hem de fer amb aquests records recentment alliberats? Se’ns queden en la ment una estona, com a recordatoris incòmodes, i després passem al següent vídeo. Un altre record desbloquejat en l’interminable pergamí de la retrobrossa, una pou nostàlgic a vessar de llàgrimes.

En la mesura en què el retrobait estableix una comunitat basada en l’expressió nostàlgica, es tracta d’una comunitat volàtil, subjecta a extrems emocionals com la tristesa i la ira. Els usuaris comenten que ploren veient retrobait, i alguns s’irriten quan el seu somni nostàlgic es veu interromput del retrobait com a engany, com quan un usuari va descobrir que la foto viral de la jove no era dels anys noranta. També hi ha la possibilitat la ira en els usuaris s’encengui quan veuen que el present és pitjor que el passat. Al cap i a la fi, el retrobait postula que el present i el passat es repel·leixen com a imants de pols similars. 

Certament, hi ha alguna cosa de cert en la repulsió mútua entre el passat i el present. En molts aspectes, el passat i el present són molt diferents, però hi ha línies que els connecten, i gran part de la nostra percepció de les qualitats utòpiques del passat -la llibertat, la seva interpretació que se’n fa com els “bons vells temps”- es deu a la funció de la nostàlgia com a salvavides al present. Quan les condicions de vida són inqüestionablement terribles per a tanta gent, el passat pot servir com a punt d’estabilitat i comparació, encara que no ho hagi estat. És clar, aquesta negociació pot sortir terriblement malament, i tot tipus de fantasies poden conjurar-se com “el passat” per a assenyalar com d’espatllat està el present. Però el retrobait té poques vegades en compte la idea que el passat i el present no són tan diferents i que algunes diferències en realitat són el resultat de la memòria, que pot revisar el passat per a adaptar-lo a les necessitats del present.

La producció del tema nostàlgic no és perillosa simplement perquè faci circular la nostàlgia entre el públic digital, sinó perquè suggereix que el present és tan insegur, està tan danyat que només l’arreglaran mesures extremes. Per contra, el passat retroalimentat es presenta com un refugi segur on no ocorria res dolent, on s’emetien dibuixos animats els dissabtes al matí, i no notícies d’última hora. Discutir sobre el que va esdevenir-se realment en el passat ha demostrat ser inútil, ja que cada vegada més gent oblida que la memòria renegocia constantment el passat, i aquesta renegociació implica col·laboració i revisió. És un procés que sovint amenaça a aquelles figures que es veuen motivades a escriure la Història d’una vegada per totes, sovint per a fer avançar una ideologia dominant: la normativitat, la masculinitat, el corporativisme.

El retrobait no és inofensiu, però pot inspirar sentiments nostàlgics positius en els individus. Instagram va fer servir el retrobait no només per a atreure gent a la plataforma, sinó per a reconforta-la durant un temps de canvi mediàtic, quan s’introdueixen noves tecnologies en la societat i s’espera de nosaltres que aprenguem a fer-les servir. Pot ser que sigui difícil recordar-ho, però hi va haver una època en què tots vam haver d'”aprendre” a fer servir Facebook, Instagram, Spotify i TikTok, igual que vam haver d’aprendre ràpidament a fer servir Zoom enmig de la pandèmia de la covid-19. En temps de canvi als mitjans de comunicació, alguns poden experimentar nostàlgia dels mitjans, un anhel de mitjans més antics i familiars. El retrobait és un mètode per a acostumar a la gent als nous mitjans, quan enyoren allò familiar i potser dubten a l’hora d’aprendre a fer servir una nova tecnologia. La foto viral que he esmentat abans funciona de la mateixa manera. Va fer que alguns usuaris de Twitter s’obrissin als seus sentiments nostàlgics, els va aclimatar a parlar de les seves emocions amb els altres i va forjar una mena de comunitat a través del record nostàlgic, encara que subjecta a les sobtades flames de l’emoció. 

Però encara que el retrobait pugui crear les condicions per a compartir emocions, el seu principal objectiu és mantenir-te enganxat a la plataforma. És, en altres paraules, una gran ajuda per a l’economia digital. I com més interactuem amb el retrobait a Internet, més ens ho recomanen els algorismes. Consumir contingut nostàlgic no sempre és una acció negativa, fins i tot quan els algoritmes ho recomanen, però el retrobait és, per definició, una reducció de la nostàlgia a marcadors culturals identificables que atreuen la participació massiva. Per tant, l’augment de l’exposició a aquesta mena de contingut redueix l’abast de què és la nostàlgia i el que pot significar.

Amb massa freqüència, el terme nostàlgia és fa servir com a acusació velada d’endarreriment polític o conservadurisme, però no tota enyorança ignora els traumes històrics. Es pot enyorar el passat reconeixent la realitat, per molt que aquesta s’hagi acostat a un malson. No obstant això, el retrobait tendeix a emmarcar el passat com a idíl·lic, utòpic, segur i despreocupat. Sovint no qüestiona les veritats històriques que posen en dubte els ideals normatius occidentals. I és una eina útil per a les plataformes digitals. En amplificar artificialment la nostàlgia amb retrobaits, les xarxes socials i les plataformes de streaming poden atreure la participació.

Quan l’autor original de la foto viral va tuitar: “Vull viure en aquesta època”, probablement va assumir que el comentari ressonaria en els altres perquè expressa un anhel bàsic de viure en un temps passat. No obstant això, la foto no té res d’antiga. Al capdavall, es va fer en algun moment entre 2017 i 2020. Si viure en aquesta època significa interactuar amb mitjans més antics, llavors és bastant senzill d’aconseguir avui dia. Jo ho sé prou bé: Encara conservo la consola SNES de la infantesa. Fa uns anys que la meva dona i jo juguem junts a Super Mario World i ens ho passem genial. Tinc un emulador de Game Boy i també una petita col·lecció de pel·lis en VHS. No hi ha res com veure una pel·lícula de John Carpenter en un televisor CRT. Capta una inquietud que no experimento quan la veig en al televisor de pantalla plana. M’he posat en contacte amb innombrables distribuïdors de VHS a Internet que compren i venen cintes antigues d’algunes de les meves pel·lícules de terror preferides i d’altres de les quals mai havia sentit parlar, incloses algunes que no es poden veure enlloc via streaming. 

En qualsevol moment podria fer-me una foto al costat de les meves cintes VHS i el meu vell televisor i compartir-la en Internet. La qüestió és que el retrobait és un fenomen actual. Els filtres d’Instagram de principis de la dècada de 2010 i el WandaVision de Disney de la dècada de 2020 van ser creats per persones d’avui, no del passat. Representen el que creiem que va ser el passat, no el que va ser en realitat.

Però si el retrobait es limités a tocar la fibra sensible de la nostàlgia a través de l’ús de mitjans d’altres dècades, no aconseguiria atreure els usuaris a les plataformes. No, la foto viral de la jove no va captar l’atenció de tants usuaris perquè estigui envoltada de tecnologies antiquades i vells pòsters de cultura pop a la seva habitació. La foto representa un món que, per a molts, ha desaparegut: el món de la joventut. Quan érem joves hi havia temps per a jugar, per a escoltar música, per a fer-se una foto sense posar. Per a viure sense càrregues, sense responsabilitats, sense les pressions que comporta l’edat. Ser present. Alguns de nosaltres que recordem una època anterior a l’era digital associem la llibertat de la joventut amb la tecnologia analògica, amb viure sense estar lligats a dispositius i aplicacions. És una associació que sembla encara més evident quan es navega per les xarxes socials. Però la llibertat significa alguna cosa més a jugar a la Nintendo 64. Encara que en última instància serveixi a les corporacions digitals, el retrobait atreu els nostres desitjos nostàlgics bàsics. Els adolescents desitgen ser nens; els adults, adolescents. És un sentiment antic, un problema humà. És anterior a tots nosaltres. 

“Vull viure en aquesta època”: aquesta època, sigui l’any que sigui. Però el que volien dir era: “Vull viure de veritat”.