De McCarthy a Abascal: Origen i elements del discurs de l’extrema dreta a Espanya (II)

La influència de la vehemència discursiva estatunidenca en l'extrema dreta espanyola representada per Vox ha sigut prominent històricament i de forma recent

De McCarthy a Abascal: Origen i elements del discurs de l’extrema dreta a Espanya (II)

De McCarthy a Abascal: Origen i elements del discurs de l’extrema dreta a Espanya (II)

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La influència de la vehemència discursiva estatunidenca en l'extrema dreta espanyola representada per Vox ha sigut prominent històricament i de forma recent

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Una vegada abordats els orígens de l’estil discursiu d’aquesta ona de noves dretes, en  aquesta segona part ens centrarem en la influència que aquest fenomen ha tingut en la política institucional espanyola, especialment, en la seua expressió més òbvia: Vox. No obstant això, abans d’entrar en matèria, exposarem breument la història darrere d’aquest partit per tal de configurar un anàlisi més holístic que ens permeti entendre millor la varietat d’actors i esdeveniments que han participat, de manera més o menys directa, en la producció del discurs de la formació d’extrema dreta.

Vox: una història més llarga del que sembla

No es pot entendre l’origen de Vox sense parlar d’un precedent fonamental per a la seua formació: la refundació d’Aliança Popular en el Partit Popular. Després del fracàs del lideratge d’Hernández Mancha, en 1989 José María Aznar remodelaria el partit fins a convertir-se en el que va ser l’única alternativa al PSOE amb capacitat de governar durant dues dècades. Aquest viratge intern pretenia ampliar els horitzons de la formació. Havien d’acabar amb la vinculació amb el règim franquista que evocava Fraga (al cap i a la fi, un antic ministre de la dictadura) per a convertir-se en el catch-all party de la dreta espanyola que va acabar sent: un partit que podia abastar des del liberalisme clàssic de José María Lasalle fins a la nostàlgia neofranquista de Rafael Hernando. D’aquesta manera, la suma de corrents que van acabar convergint en l’hereu d’Aliança Popular li van fer veure’s com una plataforma més centrista i moderada, procés que es va conèixer com el «viatge al centre». Dit d’una altra manera, la refundació d’AP en el PP va ser l’estratègia victoriosa per la qual van començar a mostrar-se com a fills polítics de Cánovas, i no de Franco.

No obstant això, aquest procés no es va deure únicament a qüestions internes i a la visió estratègica d’Aznar, sinó que va estar fortament influenciada per les transformacions que estaven plantejant els seus homòlegs estatunidencs. Realment, el «gir neoconservador» de la dreta espanyola tenia més a veure amb l’administració Reagan que amb un renàixer de Cánovas. D’aquesta manera, el PP va començar a americanitzar-se políticament, i així, van passar de demanar l’abstenció en el referèndum sobre l’Aliança Atlàntica l’any 1986 a defensar fervorosament la política exterior dels Estats Units. En quant a les qüestions econòmiques, en els seus temps de president autonòmic, Aznar ja havia convertit a Castella i Lleó en un laboratori econòmic de la desregulació i la liberalització econòmica, així que com a líder del partit va imposar l’itinerari neoliberal. Fins i tot en el plànol discursiu pot veure’s la influència de les transformacions que Gingrich havia consolidat en el Partit Republicà, ja que Aznar va recórrer a la instrumentalització conscient de la mentida i a la creació de teories de la conspiració, tant en l’afirmació sobre l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq com en l’atribució de l’autoria del 11-M, la qual és possible que fóra la causa de la seua derrota electoral en 2004.

Va ser a partir d’aquesta derrota electoral i del canvi de lideratge quan va començar a forjar-se un sector a la dreta de la línia oficial del partit, un sector dur amb la moderació discursiva que representava Rajoy: una dreta que no tolerava continuar virant cap al centre. A ulls d’aquest sector crític, la relaxació d’uns certs aspectes del discurs estava erosionant el projecte aznarista. Així, la dimissió d’Aznar com a president d’honor del PP al desembre de 2016 al·legoritzaria el cim d’aquest lent procés d’erosió al qual s’havia vist sotmès el projecte originari de 1989.

Paral·lelament i a conseqüència d’aquest procés, naix en 2013 Vox a partir d’un sector crític que es va organitzar al voltant de la figura de l’eurodiputat Alejo Vidal-Quadras. No obstant això, el Vox de llavors poc té a veure amb el d’ara, perquè aquest, lluny de titllar de «derechita cobarde» al seu germà major blau, es definia com la continuació del PP originari que no havia traït el projecte inicial del seu primer líder, com els legítims hereus de l’aznarisme. En aquesta línia, en crear el partit, Santiago Abascal va declarar: «Hemos cambiado de colores para no cambiar de valores». Així mateix, un dels cartells electorals de la seua campanya de les eleccions europees de 2014 deia: «Si votaste a Esperanza, José María y Jaime, vota a Alejo, vota a VOX», apel·lant a figures tan representatives de l’etapa aznarista com Esperanza Aguirre (la qual va recolzar al moviment Tea Party), Jaime Mayor Oreja o el mateix Aznar. Posteriorment, Abascal va reconéixer que les pretensions de Vidal-Quadras com a president de la formació eren articular el discurs propi «de un partido que quería mostrarse como el partido liberal-conservador que había dejado de ser el PP o, dicho de otra forma, se veía como el PP auténtico», al que va afegir que, amb l’excepció de la crítica al model de les autonomies,  no se’ls permetia defensar «nada que no se hubiera defendido en tiempos de Aznar».

En 2014 es van quedar a 2.000 vots de la conquesta d’un escó en l’Eurocambra, un xicotet grapat de vots (quantitat encara més insignificant en unes eleccions concorregudes en circumscripció única) que hauria canviat radicalment la transició cap al pluripartidisme que va experimentar el sistema de partits espanyol des d’aquells comicis. No obstant això, des del partit, aquests resultats van ser llegits com un fracàs del projecte, provocant que Vidal-Quadras i altres figures centrals abandonaren el partit. Aquest és el moment en el qual Abascal i els seus acòlits es converteixen en la cúpula de l’organització i en el qual es produeix la radicalització del seu discurs. Sense les mans lligades per les pretensions de la seua figura amb major capital simbòlic, Vox comença a mostrar-se com una dreta desacomplexada que aspira a ser molt més que el partit dels restauradors de l’aznarisme. Així, es va institucionalitzar una nova dreta a la qual li feia gust de poc allò de mostrar-se com el fill polític rebel de Cánovas i, en el seu lloc, es dedica a citar a Ramiro de Ledesma i, després d’un parell de copes, definir-se com joseantoniana.

Vox i el trumpisme

Poc temps després, amb la presentació de la seua candidatura a la carrera presidencial per a les eleccions de 2016, el discurs de Donald Trump es converteix en una de les principals referències discursives per a la formació ultradretana espanyola; és més, en alguns punts concrets, simplement es van limitar a imitar missatges centrals de la seua campanya. Un dels primers i més obvis exemples va ser l’eslògan que van utilitzar en les eleccions generals de juliol de 2016, «Hacer España Grande Otra Vez», una clara adaptació del «Make America Great Again» que Trump va anunciar al juny de 2015 com a lema principal de la seua campanya i que, al seu torn, estava fortament inspirat en el «Let’s Make America Great Again» de Reagan de 1980. Altres eslògans del republicà també guarden una estreta similitud amb algunes consignes de la formació d’Abascal, com el famós «America first» que els seus imitadors espanyols han transformat en diversos missatges polítics com «Los españoles, primero», «España, lo primero» o, el més recent, «Lo nuestro primero». Estirant una mica més del fil, el «Take our country back» de Trump guarda bastants semblances amb les apel·lacions de Vox a la Reconquesta, perquè ambdues tenen un rerefons reaccionari i tradicionalista que pretén al·ludir a elements vertebradors d’un passat idíl·lic present en les narratives que construeixen la idea de cada nació (però que poc tenen a veure amb la història, perquè la idea d’una guerra de set segles contra els musulmans és una invenció de la historiografia nacionalista del segle XIX). Així, mentre Trump mira cap a la Companyia de Virgínia, les Revoltes del Te (d’ací el nom del moviment Tea Party) i l’expansió cap a l’oest, Abascal ho fa cap a la Presa de Granada, el descobriment d’Amèrica i els Terços de Flandes.

Reproduint un ethos menendezpelayista, els parlamentaris de Vox titllen de «antiespañol» tot allò que es situï relativament lluny d’ells ideològicament

En l’estiu de 2017, Vox té la seua primera presa de contacte amb Steve Bannon, sent aquest encara assessor a la Casa Blanca. A partir d’aquest moment, sobretot després dels resultats de les eleccions andaluses del 2018, Bannon s’ha dedicat a publicitar als ultradretans espanyols. Tant és així que el 2019 va viatjar a Espanya per assessorar-los i fer campanya amb ells.

A causa d’aquesta presa de contacte amb el director de l’orquestra mundial de la dreta populista, cada vegada més la semblança discursiva entre Trump i els d’Abascal transcendeix les formes, estant els seus discursos cada vegada més compassats. Ja no es tracta d’una mera similitud en els rètols que envolten els seus missatges, sinó que la simetria discursiva entre els dos és també palpable en els eixos que estructuren el seu discurs. En aquesta línia, sota el paraigües del discurs del xoc de civilitzacions, tots dos han apuntat cap al perill de la immigració, especialment, cap a aquella provinent de països àrabs. En aquesta espècie de creuada contemporània, han assenyalat a menors migrants com a potencials focus de criminalitat. De manera similar, tots dos han legitimat els seus projectes fronterers sota el mateix pretext xenòfob. Així, els d’Abascal van importar el leitmotiv del trumpisme i van arribar a proposar la construcció d’un mur a Ceuta i Melilla que substituïra les «ineficaces alambradas y concertinas» per a bloquejar «la invasión migratoria».

Respecte a la forma en la qual es refereixen als seus adversaris polítics, ambdós tendeixen a representar-los com enemics de la nació. Trump, seguint els passos de McCarthy i Gingrich, també ha recorregut a l’etiqueta d’«antiamericà» per referir-se a demòcrates i grups progressistes. No obstant això, pot ser que en això els alumnes hagen superat al mestre, perquè reproduint un ethos menendezpelayista, els parlamentaris de Vox titllen de «antiespañol» tot allò que es situï relativament lluny d’ells ideològicament. Tant és així que, en les eleccions d’abril de 2019, un dels eixos que estructurava la seua campanya contraposava, directa i dicotòmicament, a una suposada «antiEspaña» amb la «España Viva» que ells deien representar.

No podem passar per alt aquell episodi oblidat en el qual Abascal va defensar sense cap objecció que «los españoles de bien» pogueren posseir armes per a la seua autodefensa. Ja en 2017 va afirmar que sempre anava armat, al principi per l’amenaça d’ETA i en l’actualitat per a protegir als seus fills. En aquest punt la comparació es fa pràcticament sola, ja que aquestes declaracions recorden a Estats Units, la Segona Esmena i a l’Associació Nacional del Rifle, la qual manté fortes relacions amb el Partit Republicà i que compta amb membres com Sarah Palin o Donald Trump.

D’altra banda, tots dos han mantingut discursos similars respecte a la pandèmia protagonitzada per la Covid-19. En primer lloc, ambdós han assenyalat a Xina com a responsable. D’una banda, Trump va acusar directament el país asiàtic d’infectar al món amb el coronavirus. Per l’altra, personalitats de Vox s’han pronunciat en una línia similar: així, Ortega Smith feia gala de que els seus «anticuerpos españoles» lluitaven contra «el maldito virus chino», i Macarena Olona afirmava que la Xina ha exportat «la pesta del segle XXI» i «el caldo de cultivo» per a la imposició del comunisme. En segon lloc, els dos han mantingut una actitud hostil cap als tècnics i experts en la matèria; d’aquesta manera, mentre que el compte oficial de Twitter de Vox titllava a Fernando Simón de «psicópata», Trump anomenava «idiota» a un dels principals epidemiòlegs dels Estats Units. Finalment, tots dos han instrumentalitzat políticament el seu patiment del virus. Igual que Ortega Smith utilitzava la seua malaltia com l’avantsala dels seus missatges nacionalistes, Trump va arribar a tuitejar el següent:

«Eixiré del gran Centre Mèdic Walter Reed hui a les 6.30 pm. Em sent realment bé! No li tingues por al Covid. No deixes que domine la teua vida. Hem desenvolupat, sota l’Administració Trump, alguns medicaments i coneixements realment excel·lents. Em sent millor que fa 20 anys!»

Així mateix, la subordinació discursiva dels ultradretans espanyols es fa cada vegada més evident, perquè han exportat temàtiques circumstancialment presents en el discurs de Trump a l’arena política nacional malgrat el risc que suposa posicionar-se en assumptes tan polèmics i el poc benefici polític que a priori hauria de reportar-los. En aquesta línia podríem citar qüestions com la del negacionisme climàtic, però em sembla més interessant parar-se a comentar la forma en la qual van tractar els resultats dels últims comicis presidencials. En la seua obstinació per no reconèixer la derrota electoral, en un primer moment, Trump va afirmar la seua victòria durant el primer dia d’escrutini; a mesura que anaven avançant els resultats provinents del recompte del vot per correu, va instar a paralitzar la comptabilització dels vots restants i, finalment, quan ja s’havien adjudicat els escons necessaris per a considerar oficialment vencedor a Joe Biden, Trump va reconéixer la seua derrota… en el marc d’unes eleccions falsejades. És enmig d’aquest fangal polític i mediàtic que van decidir pronunciar-se els seus aliats espanyols. D’aquesta manera, Santiago Abascal va afirmar que «sea cual sea el desenlace de las elecciones americanas […] Trump puede sentirse ganador».

El fenomen realment preocupant no és tant aquest, sinó un que ja ha destacat positivament el propi Bannon: «partits com Ciutadans i el PP ja parlen com ells».

En suma, el partit que en el seu moment va sorgir com a reacció a l’erosió del projecte aznarista —el qual ja havia estat influït per les transformacions que estaven succeint en el Partit Republicà— va acabar recollint els seus fruits de manera més tardana del que havien anticipat els seus líders inicials. En defecte d’això, el que va sorgir va ser un partit en el qual van convergir elements propis de la nova ona de populismes de dreta, dirigida sota la batuta de Bannon, i aspectes heretats de la dreta nacional espanyola de vestigis nacional-catòlics, el qual ha arribat a convertir-se en la tercera força parlamentària de l’Estat. No obstant això, el fenomen realment preocupant no és tant aquest, sinó un que ja ha destacat positivament el propi Bannon: «partits com Ciutadans i PP ja parlen com ells». Així, no resulta senzill albirar grans diferències entre la retòrica d’Ayuso i la de Monasterio, ni entre Cantó i Espinosa de los Monteros (per no parlar del viratge discursiu de Girauta); a més, pel que sembla, l’intent de Casado per desmarcar-se de Vox va ser un esdeveniment tan sòlid i durador com la pròpia experiència de la moció de censura. D’aquesta manera, la vehemència discursiva s’ha estès com un segon virus per les bancades de la dreta nacional que aspirava a competir per un electorat comú i mancava d’equips de protecció democràtics i distància de seguretat davant aquest nou cep de dreta il·liberal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

De McCarthy a Abascal: Origen i elements del discurs de l’extrema dreta a Espanya (II)

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.