De McCarthy a Abascal: l’exportació de la vehemència discursiva (I)

La vehemència, l'ús instrumental de la mentida, les analogies bèl·liques, etc. són mecanismes discursius emprats per la dreta conservadora des de mitjan segle XX

De McCarthy a Abascal: l’exportació de la vehemència discursiva (I)

De McCarthy a Abascal: l’exportació de la vehemència discursiva (I)

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La vehemència, l'ús instrumental de la mentida, les analogies bèl·liques, etc. són mecanismes discursius emprats per la dreta conservadora des de mitjan segle XX

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els politòlegs Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, en el seu llibre How Democracies Die, esbossen una breu genealogia sobre un estil discursiu present en la política institucional estatunidenca caracteritzat per la vehemència, l’ús instrumental de la mentida, les analogies bèl·liques i el no reconeixement de forces polítiques alternatives com a opcions legítimes. En els seus termes, aquesta retòrica es basaria en la transgressió de les normes democràtiques no escrites de tolerància mútua i de contenció a l’hora d’expressar les seues prerrogatives institucionals. Així, sota aquesta petjada teòrica, en aquesta primera part repassarem i aprofundirem en el camí marcat per aquests autors, exposant la successió d’esdeveniments històrics que han contribuït a la producció i reproducció d’aquesta mena de discursos. D’altra banda, en la segona part portarem l’anàlisi més enllà de les fronteres dels Estats Units, perquè amb la ja caduca presidència de Trump i l’auge del moviment internacional de la dreta il·liberal populista, és fàcil identificar diversos dels elements idiosincràtics del conjunt d’aquesta tradició en els discursos pronunciats en les nostres institucions.

Una genealogia del joc brut

Existeixen forts precedents classificables en aquesta tradició discursiva, sobretot en la dècada de 1930. Podem citar el cas del pare Coughlin, un sacerdot catòlic que a través de la ràdio i del seu diari Social Justice va defensar postures filofeixistes i va proclamar a Mussolini «Home de la Setmana» (en retrospectiva, resulta una mica irònic que els hereus d’aquest discurs hui denominen pejorativament «Social Justice Warriors» a activistes d’esquerres sense haver-se’n recordat del llegat d’aquest truculent personatge). Una altra figura destacable va ser el governador i senador Huey Long, qui a judici d’alguns va convertir el seu mandat en Lousiana en l’experiència més propera a una dictadura que la república nord-americana ha conegut. No obstant això, malgrat que aquests personatges tingueren una influència significativa i un gran nombre de seguidors, constituiren un fenomen més aviat anecdòtic. Fou el canvi de paradigma geopolític el que va fer que aquestes actituds assoliren els nivells més alts de la política institucional. Així, amb la reordenació dicotòmica de les potències durant l’acabada de batejar com a «Guerra Freda», sorgiren els monstres.

El cas que podem considerar com el punt de partida, com l’antecedent més sòlid de l’estil de les nostres noves dretes, és el maccarthisme. En un context caracteritzat per la revolució comunista a la Xina, la Guerra de Corea i la proliferació d’armes nuclears soviètiques, el senador per Winsconsin Joseph McCarthy va instrumentalitzar la histèria anticomunista amb finalitats partidistes. Al febrer de 1950, a Virgínia Occidental, va pronunciar un discurs que el portaria als llibres d’història en el qual alertava sobre l’existència de «traïdors» infiltrats en la societat estatunidenca. Afirmava posseir una llista amb 205 noms de funcionaris suposadament comunistes que treballaven en el Departament d’Estat. Davant d’aquestes declaracions la premsa va embogir i, a partir del suport popular aconseguit, la campanya anticomunista es va convertir en una estratègia habitual entre els candidats republicans per a tractar de relacionar als demòcrates amb el Terror Roig. A la mínima oportunitat per a traçar una lleu vinculació, sense cap necessitat de que hi hagueren indicis considerables, s’atacava als demòcrates titllant-los de comunistes. Així, el senador Claude Pepper va passar a ser sobrenomenat Red Pepper i el candidat demòcrata a la presidència el 1953, Adlai Stevenson, va ser anomenat intencionadament Alger Hiss: el nom d’un espia soviètic. Pocs anys abans, un jove Nixon que ja havia ocupat una cadira en el Comité d’Activitats Antiamericanes, també va recórrer a aquesta estratègia durant la campanya al Senat de 1950. Fins i tot el candidat Eisenhower, encara que al principi rebutjava aquesta retòrica, un mes abans de les eleccions presidencials es va pujar al carro del maccarthisme.

Sarah Palin. Foto: pixabay

Amb Eisenhower a la Casa Blanca la retòrica maccarthista va anar perdent força a poc a poc fins que, en unes declaracions televisades davant milions d’espectadors, l’advocat de l’Exèrcit Joseph Welch va respondre als atacs de McCarthy amb un: «No té vosté gens de decència, senyor? No li queda ni una mica?». A partir d’aqueix moment la seua popularitat va descendir en picat, i sis mesos després va concloure la seua carrera política.

No obstant això, la mort política de McCarthy no suposaria la intranscendència de l’estil que aquest havia inaugurat en el si de les institucions, perquè un parell de dècades després del seu ocàs polític una nova figura li prendria el relleu. Així, en la campanya de les eleccions al Congrés de 1978, un jove historiador es presentaria per tercera vegada al lloc de congressista en un districte de les afores d’Atlanta. Es tractava de Newt Gingrich, un professor de la Universitat de West Geòrgia amb ulleres i patilles poblades, l’estil del qual revolucionaria les dinàmiques discursives del Partit Republicà. Durant la seua campanya, en una conferència als universitaris d’Atlanta, va expressar clarament la seua visió de la política i de la nova estratègia que acabaria imposant-se en el seu partit:

«[En el Partit Republicà] encoratgem a ser pur, obedient, lleial, fidel i totes aquestes paraules de Boy scout que sonen genials al voltant d’una foguera, però que són pèssimes en política […] Tenim sort, perquè en aquest país no usem bales i en el seu lloc usem paperetes. Esteu lliurant una guerra, una guerra pel poder […] Quin és el propòsit principal d’un líder polític, per damunt de qualsevol altra cosa? En aquest sistema, és construir una majoria capaç de sostenir-se […] En la meua vida, no hem tingut un sol líder republicà capaç de fer això […] Aquest partit no necessita una altra generació d’aspirants a líders cautelosos, prudents, acurats, insulsos, irrellevants, que estiguen disposats a assumir càrrecs perquè no hi ha ningú més disponible»

Quan va arribar a Washington en 1979, el que hi havia instaurat era una cultura política més aviat consensualista que Gingrich rebutjava i titllava de «blana». Advocava per unes formes més dures i agressives, per un enfocament més combatiu que qüestionara la legitimitat dels seus adversaris demòcrates, als quals fins i tot va arribar a comparar amb Mussolini. La retòrica d’aquest nou personatge aspirava a emprar «adjectius com a roques», de manera que des de principis dels noranta els seus afins van començar a descriure als demòcrates com: «procomunistes», «antiamericans», «malalts», «rars»,

Així, no importava com es parlara de Trump després de les seues acusacions, sinó que se’n parlara, i quant més, millor.

«antibandera», «tirànics», «traïdors» o «antifamília». El propòsit de Gingrich, en les seues pròpies paraules, era «convertir al soroll en un substitut de l’Estat». El llenguatge, segons un pamflet publicat pel grup GOPAC que ell mateix liderava, era un mecanisme de control. En la seua opinió, l’evidència sobre que les campanyes polítiques negatives perjudiquen el seu emissor tenia poc recorregut. Així, mentre regnava el soroll, mentre enfangava la política amb el seu repertori d’insults, mentides, teories de la conspiració i filibusterisme parlamentari, Gingrich construïa hegemonia. D’aquesta manera, fent que el Partit Republicà s’obrira camí a colps dialèctics, els seus plans van acabar desembocant en la (Contra)Revolució Republicana amb la qual es van fer amb el control de les dues cambres parlamentaries després de quatre dècades de majoria demòcrata. En paraules del demòcrata Barney Frank, Gingrich «va ser una espècie de McCarthy amb èxit».

El fenomen Gingrich pot entendre’s com una reacció a la decadència d’un Partit Republicà que patia els estralls del Watergate en un context en el qual la polarització política s’incrementava cada vegada més a causa del sorgiment de nous eixos de conflicte entre l’electorat. La culminació del moviment pels drets civils amb l’aprovació de la Llei de Drets Civils de 1964 i de la Llei de Dret al Vot de 1965 va agitar les dinàmiques fins llavors habituals en el sistema de partits: el debat econòmic va deixar de ser el principal eix de diferenciació i disputa entre partits i altres aspectes com la raça, l’orientació sexual o el gènere van començar a guanyar pes en la lluita simbòlica. Progressivament, el Partit Demòcrata va anar construint-se la imatge de ser el partit de les minories mentre els republicans han acabat atrinxerats en una espècie de nacionalisme blanc. Aquest gir en el comportament electoral també va fer que els partits foren cada vegada menys heterogenis, provocant major desacord entre tots dos. Així, enmig d’aquest univers de successos i esdeveniments, l’ofensiva discursiva de Gingrich es va encarregar de tirar carbó al motor que accelerava aquest procés de polarització. A açò cal sumar la influència que l’augment de la desigualtat —provocat per l’adopció de polítiques d’ordre neoliberal— ha tingut en el distanciament polític entre sectors socials.

Debat televisat entre Kennedy i Nixon. Foto:

En 1999, Gingrich es va allunyar de la política institucional, però la guerra pel poder que havia plantejat continuava secundant-se en les seues tàctiques sobre la guerra bruta. El major llegat que va deixar aquest professor amb patilles va ser la vehemència discursiva que va calar en les formes de les generacions següents. Així mateix, durant la campanya i presidència d’Obama, l’ofensiva republicana es va aguditzar i els fills polítics de Gingrich van aplicar les seues lliçons sense escrúpols. D’aquesta manera, Tom DeLay, sobrenomenat The Hammer, afirmava que «fins que no demostre el contrari, Obama és marxista». Una altra representant d’aquesta tradició discursiva seria la que va ser candidata a la vicepresidència en la campanya de John McCain, Sarah Palin, la qual va pretendre reiterades vegades relacionar a Obama amb el terrorisme. Aquest tipus

d’acusacions fonamentades en la falsa vinculació d’un adversari polític amb el terrorisme islàmic han sigut habituals en molts representants republicans, les quals, en el fons, segueixen la mateixa lògica que el maccarthisme clàssic, però adaptant-se a unes noves circumstàncies geopolítiques. Si durant els primers anys de la Guerra Freda el pitjor que et podien cridar era «comunista», més d’una dècada després de la desintegració del bloc socialista, el pitjor distintiu que podia ostentar una persona era mantindre algun tipus de relació amistosa amb els protagonistes del 11-S.

Posteriorment, el qüestionament constant de la legitimitat d’Obama es va institucionalitzar en el moviment Tea Party, el qual no tenia altra raó de ser que constituir la reacció a l’agenda governamental d’Obama. Tant és així que la mateixa Sarah Palin va arribar a afirmar que «el moviment Tea Party no existiria sense Barack Obama». Fins i tot Gingrich, en un intent de tornar a la política institucional, es va pronunciar sobre el nou president dient que era «el primer president antiamericà». En aquesta línia, el Tea Party va focalitzar la seua maquinària discursiva en demostrar que Obama no era un «americà de veritat» i que, per això, constituïa un perill per a la democràcia. Des de les files d’un Partit Republicà molt vinculat al nou moviment conservador se’l va acusar de dictador, de no estimar Amèrica i de «fer exactament el mateix que va fer Hitler a l’Alemanya nazi i que va fer la Unió Soviètica».

Els intents per deslegitimar al president van acabar esdevenint en expressions si cap més degenerades, com el moviment “Birther”. Aquesta corrent estava basada en una teoria de la conspiració que assegurava que Obama no havia nascut als Estats Units i que la seua partida de naixement era una falsificació, raó per la qual constitucionalment no tindria dret a ocupar el despatx oval. Entre les diverses figures que es van acollir a aquest moviment va destacar una que, irònicament, li rellevaria del càrrec: Donald Trump. Així, mentre el magnat valorava si presentar-se a les primàries del Partit Republicà per constituir l’alternativa a Obama en les eleccions presidencials de 2012, va afirmar en un programa de televisió que el president havia gastat milions de dòlars per evitar que es descobrira que, en realitat, era estranger i musulmà. Davant el rumor, Obama va fer pública la seua partida de naixement i, poc després, Trump va abandonar la carrera presidencial. Així mateix, malgrat que les imatges es feren virals i que la figura de Trump quedara en evidència, l’empresari va continuar donant vida al rumor durant tota la segona legislatura del demòcrata, fins i tot durant la campanya de les presidencials de 2016, en la qual ara ja era el candidat republicà. Per si no fos prou, va arribar a dir que Obama era el fundador d’ISIS i que el rumor sobre la seua partida de naixement va ser originat per Hillary Clinton en 2008.

Al mateix temps que es consolidava com a candidat, Trump es va acostar a Gingrich en recerca de consell, i fins i tot va arribar a ser considerat com una de les opcions per a ostentar la seua vicepresidència. Al cap i a la fi, la praxi discursiva de tots dos era molt similar. En aquesta línia, el propi Gingrich actualitzava el seu discurs de l’any 1978 i deia el següent:

«Vivim en l’era de les Kardashians. Tot això és política Kardashian. Soroll seguit de soroll seguit d’histèria seguida de més soroll, creant un estatus de celebritat prou gran com perquè pugues vendre barrets amb el teu nom i convertir-te en milionari»

Foto: Wikimedia Commons

Així, no importava com es parlara de Trump després de les seues acusacions, sinó que se’n parlara, i quant més, millor. Finalment, Gingrich va seguir amb la seua activitat en el sector privat, i les seues relacions amb Trump van acabar sent més aviat indirectes. Tanmateix, una altra figura va suplir el buit de l’ideòleg de l’antiga Revolució Republicana: Steve Bannon, la nova cara compromesa amb la causa populista de dretes, va ser un fitxatge clau durant el final de la campanya de les presidencials. Encara que en allò referent al contingut programàtic Bannon i Gingrich divergiren (un tendeix al proteccionisme, mentre que l’altre és neoliberal), en la forma en la qual creien que calia referir-se als adversaris i l’estil en el qual s’havia d’articular el discurs cap a l’electorat tenien postures molt similars. Pocs mesos després, Bannon va ser acomiadat de la Casa Blanca i es va dedicar a assessorar a diverses formacions populistes, per la qual cosa les seues estratègies van començar a veure’s cada vegada més en altres parts del globus, entre elles, Espanya. Aquest punt és el que abordarem detingudament en la segona part.

Foto de portada: Wisconsin historic archive
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

De McCarthy a Abascal: l’exportació de la vehemència discursiva (I)

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.