Són moltes les lectures possibles del fracàs de la investidura de Pedro Sánchez que han desembocat en la convocatòria electoral del 10 de novembre però del què no hi ha cap dubte és que l’aritmètica resultant del 28A era diabòlica per al PSOE. Amb Albert Rivera obsessionat liderar l’espai de la dreta espanyolista, a Sánchez no li quedava més opció que entendre’s amb Podemos amb el suport del PNV –això rai, és qüestió de calés-, però també el d’alguna de les forces independentistes catalanes. Malgrat que ERC va oferir els seus vots sense res a canvi, tot candidat a la presidència sap que el problema no és ser investit sinó governar la legislatura, quelcom que no s’augurava com un camí fàcil. Sigui com sigui, el conflicte polític entre el poble català i l’estat espanyol ha esdevingut clau per a aquesta ingovernabilitat i amb tota probabilitat el 10N tornarà a ser així, fins i tot amb el galdós paper d’ERC i els neoconvergents.

És més, si el PSOE pretén que votem bé, el millor que podem fer és votar pitjor.

La repetició electoral té per al PSOE una voluntat clara de rectificar el resultat electoral del 28A. Si la gent va votar malament cal repetir les eleccions per a que voti bé. I davant d’això, i amb la voluntat de sabotejar l’estabilitat política, afeblir el govern de l’estat i aguditzar el conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol, la millor resposta possible és tornar a votar malament. És més, si el PSOE pretén que votem bé, el millor que podem fer és votar pitjor. I és en aquest sentit que cal plantejar un instrument electoral que assumeixi aquest paper i que permeti que el resultat del 10N sigui encara pitjor per al règim que el del 28A, i això requereix una proposta electoral senzilla, però clara i contundent, que disputi l’espai vot a vot a l’estratègia de renúncia, pacte i retorn a l’autonomisme que representen l’ERC de Rufián i el JxCat de Ferran Bel.

En aquest context, és un error plantejar les eleccions en termes estrictament parlamentaris. De fet, la participació electoral al Congrés i al Senat enteses com a simple exercici de la política parlamentària, és obviar la realitat de les majories possibles, i que la capacitat de condicionar les votacions són ínfimes, especialment quan es tracta de l’agenda neoliberal europea en que es fan palesos els consensos del règim. No obstant, no cal menystenir el paper que els grups minoritaris –i a vegades un sol escó- poden exercir en la correlació de forces i l’articulació o bloqueig de majories, especialment arran de la fragmentació de les cambres legislatives en situacions clau com l’aprovació de pressupostos o les investidures. Aquest darrer element pren especial importància en termes de confrontació política i de generació de conflicte i que permet a les minories exercir d’altaveu de posicions majoritàries no representades pels grans actors polític, com succeí amb el condicionant dels pressupostos de la Generalitat a la convocatòria de l’1 d’octubre. El què no té cap sentit és plantejar la decisió estratègica en relació a unes eleccions amb la premissa de si tenir un o deu escons serà útil o no per canviar les coses des de la política parlamentària, quelcom que només se sustenta des de la política de peix al cove a canvi de la governabilitat.  

(…) és imprescindible disputar tots els espais possibles als partits de l’independentisme governamental

Arribats a aquest punt la qüestió és analitzar quines oportunitats planteja concórrer a les eleccions del 10N o, vist des d’una altra perspectiva, quines perdem en no fer-ho. Són moltes, però n’hi ha tres de destacable importància atès el context actual. En primer lloc, és imprescindible disputar tots els espais possibles als partits de l’independentisme governamental, ERC i JxCat (o la fórmula neoconvergent de torn) per tal que no hegemonitzin l’independentisme i, sobretot, sabotejar el camí de retorn al pacte i l’autonomisme que plantegen. Alhora, és necessari disputar l’espai a una esquerra que ha renunciat a tota voluntat transformadora en termes econòmics i socials i que redueix al folklore o a la retòrica buida l’exercici al dret a l’autodeterminació. En segon lloc, la representació a les cambres estatals contribueix no només a tenir un altaveu per al discurs polític a adreçar al poble català, sinó al conjunt de l’Estat, i genera noves potencialitats de teixir aliances més enllà dels Països Catalans i d’internacionalització del conflicte. I en tercer lloc, perquè permet assajar una aliança d’esquerres per l’autodeterminació en un moment de canvi de cicle polític i de recomposició electoral, moments en què desaparèixer del taulell comporta grans riscos de poder tenir una intervenció decisiva posterior. I tot plegat, tenint en compte que el cost a assumir per aprofitar aquesta oportunitat és baix, molt baix, i hem demostrat en sobrades ocasions que tenim la capacitat i la creativitat necessàries per fer-ho i fer-ho bé.

(…) cal disputar tots i cada un dels espais a aquells que han demostrat amb paraules i amb fets que volen retornar el moviment popular a la gestió de l’autonomia

No es tracta de guanyar cap guerra, es tracta de lliurar totes les batalles, perdre-les si cal, per guanyar la victòria final. En la posició en la que ens trobem, tota oportunitat de desestabilització del règim, per minsa que sigui, ha de ser aprofitada, però sobretot, cal disputar tots i cada un dels espais a aquells que han demostrat amb paraules i amb fets que volen retornar el moviment popular a la gestió de l’autonomia, el pacte amb l’estat i la submissió a l’agenda neoliberal europea.

En la convocatòria del 28A la CUP va decidir no concórrer a les eleccions espanyoles, centrant-se així en les municipals previstes per només un mes després. La decisió, va ser presa després d’un debat en assemblees territorials plenàries, i va desencadenar que una part de l’Esquerra Independentista liderada per Poble Lliure articulés una candidatura amb Som Alternativa i el Partit Pirata. No és voluntat d’aquest text entrar a valorar el que va passar, si bé cal tenir present que la proposta va recollir més de 100.000 vots malgrat no comptar amb el suport –ni econòmic, ni orgànic ni polític- de la CUP. Un altre element important és que al llarg d’aquests mesos la CUP va iniciar en la seva AN del mes de juliol un procés de debat estratègic per encarar el nou cicle polític i recentment ha anunciat també l’inici del procés de renovació del Secretariat Nacional. No sembla, doncs, que aquest sigui el moment més adient per estressar l’organització ni políticament ni organitzativa. No obstant, l’excepcionalitat política que vivim interpel·la directament a l’espai polític, ideològic i social que la CUP representa i, per tant, no hauria d’inhibir-se d’intervenir políticament.

És hora, doncs, d’aprendre del passat sense retrets i mirar al futur amb generositat, i d’articular una proposta sense la necessitat que parteixi ni radiqui en estructures preexistents

A diferència del 28A, ara ens trobem en un moment on podem articular els amplis consensos que el país necessita. El 10N obre una oportunitat per teixir aliances entre l’esquerra independentista i tots aquells sectors de l’esquerra catalana que aposta de manera clara i no retòrica per l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació, sectors amb els que ha estat possible una entesa estratègica i que poden, podem, recuperar l’esperit de l’1 i el 3 d’octubre per donar-li una resposta política amb conseqüències polítiques. És hora, doncs, d’aprendre del passat sense retrets i mirar al futur amb generositat, i d’articular una proposta sense la necessitat que parteixi ni radiqui en estructures preexistents. Una fórmula més modelable i adaptable a les necessitats del moment polític i esdevenint una oportunitat d’aglutinar sensibilitats i corrents polítics que aposten per la confrontació democràtica i directa amb l’estat espanyol com a únic camí cap a la resolució del conflicte polític que enfronta el poble català amb els estats i que passa inevitablement per l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació i l’amnistia de les preses polítiques i el retorn de les exiliades.