«Va per tu, papa»: L’esperit de les protestes que sacsegen Belgrad

El 8 de juliol esclatava una protesta que deixà diversos ferits a Belgrad i a la qual la premsa internacional vinculà amb una resposta a les mesures preses per la Covid-19, però si ampliem la imatge veiem un context de protesta polític força generalitzat

«Va per tu, papa»: L’esperit de les protestes que sacsegen Belgrad

«Va per tu, papa»: L’esperit de les protestes que sacsegen Belgrad

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El 8 de juliol esclatava una protesta que deixà diversos ferits a Belgrad i a la qual la premsa internacional vinculà amb una resposta a les mesures preses per la Covid-19, però si ampliem la imatge veiem un context de protesta polític força generalitzat
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En plena retransmissió de les protestes que aquests dies sacsegen Belgrad, la periodista de la televisió N1, un dels pocs reductes de llibertat informativa que queden a la Sèrbia de Vučić, es veu sorpresa per l’aparició d’un jove amb els ulls inflats pel gas lacrimogen de la policia i etziba la frase que es convertirà en el símbol de la revolta: «Ćale, ovo je za tebe» (Va per tu, papa). Poc després l’única periodista que es troba a peu de carrer mentre la resta de mitjans callen, es veu també afectada pel gas i deixa caure unes llàgrimes commovedores que l’erigeixen en heroïna del compromís amb les llibertats en plena dictadura.


En aquest cas, el símbol és quelcom més que un gest. Darrere del «Va per tu, papa» hi ha una tragèdia personal, la del pare del jove que va morir esperant un respirador a l’hospital clínic de Zemun mentre el president treu pit cada dia a les televisions de què l’economia sèrbia és la que més creix de tota Europa. Ho explica el jove entre la ràbia i el plor, i encarna de sobte tota la càrrega dramàtica de les protestes que han estat mal caracteritzades pels mitjans estrangers. No són protestes contra les mesures restrictives contra la Covid, sinó contra la gestió del govern que va suspendre l’estat d’alarma al maig per celebrar unes eleccions parlamentàries i, mentrestant, va permetre aglomeracions en polèmics espectacles esportius i mítings polítics.

Les protestes recorden a la revolta anti-Milosevic del 2000 també per la complexitat que revesteixen.


Pocs dies després de les eleccions que han reafirmat el poder sense oposició del partit de Vučić, Sèrbia viu la pitjor onada de contagis i, al límit del col·lapse d’un sistema sanitari precari, el govern anuncia un nou estat d’alarma i dures restriccions. La mateixa nit que ho anunciava el president, una multitud es va concentrar davant del Parlament per primera vegada des de les manifestacions que van enderrocar el règim de Milošević el 5 d’octubre de 2000, i això té a Sèrbia una profunda càrrega simbòlica amb moltes derivades importants.

Wikimedia Commons – Boris Dimitrov


Els experts serbis diuen, no sense raó, que les protestes són el vertader resultat de les eleccions parlamentàries del 21 de juny. Els resultats dels comicis abocaven Sèrbia a una fractura social de conseqüències imprevisibles després de conèixer-se l’escandalosa victòria del Partit Progressista de Sèrbia amb un 63% i la sortida dels partits de l’oposició de l’arc parlamentari. L’esclat d’indignació als carrers és el resultat de la destrucció dels mecanismes democràtics d’expressió de bona part de la ciutadania sèrbia que, sense veu al parlament, s’ha retrobat amb la revolta com a únic mitjà de contestació al discurs oficial que el règim difon cada dia a totes hores des del seu control absolut dels mitjans de comunicació.


«Primer es van aplicar mesures estúpides, després van retirar-les totes i ara de nou restriccions estrictes. Aquí hi ha algú que no sap gestionar la crisi i tots sabem qui és, aquell al qual es pregunta tot, el president Vučić», diu una dona enfadada. Una altra encara més indignada sentència que tots els morts i els que estan a l’hospital són culpa seva: «És un escàndol, ell en té tota la culpa, ell ens ha dut a aquesta situació. Ha permès l’organització de partits de futbol, tornejos esportius, mítings polítics, i després ens castiga a tots pel que està passant». Una noia jove ho té clar: «Ara que ja ha guanyat les eleccions ens tanca a tots com porcs». El pes de les protestes les duen els estudiants, que ja fa uns dies es van tancar als instituts contra la decisió del govern de tancar les residències d’estudiants en plena època d’exàmens.

L’esclat d’indignació als carrers és el resultat de la destrucció dels mecanismes democràtics d’expressió de bona part de la ciutadania sèrbia


De totes maneres, les protestes recorden a la revolta anti-Milosevic del 2000 també per la complexitat que revesteixen. Dimarts i dimecres, el país sencer es va veure sorprès per la virulència en què van derivar les concentracions, amb durs enfrontaments entre grups de joves organitzats i les brigades antidisturbis. El règim es va afanyar a menysprear als manifestants, tot assenyalant un intent dels líders opositors de guanyar als carrers el que havien perdut a les urnes i, sobretot, caricaturitzant els protestants com grups d’extrema dreta, hooligans, infiltrats dels serveis secrets i agents externs. Res nou. Als anys noranta, Milošević definia els manifestants com “infanteria de l’ONU”, només que aquesta vegada, en un gir inesperat que té a veure probablement amb les negociacions per resoldre la qüestió de Kosovo, el règim ha insinuat que es pot tractar d’una ingerència russa i no occidental. «No són Sèrbia, no són ciutadans serbis», diu la primera ministra Ana Brnabić.


Però les protestes d’ahir dijous van desmuntar per complet la teoria de la conspiració. El repte del moviment cívic que es rebel·la contra el govern és desprendre’s dels elements més reaccionaris de les protestes que, l’octubre del 2000, ja van aconseguir capitalitzar les protestes i convertir la transició democràtica en una transacció del poder que mantenia intactes les estructures del règim autoritari i nacionalista de Milošević. Aleshores, partits nacionalistes radicals i estructures mafioses varen forçar als líders de l’oposició liberal a respectar els seus espais de poder a canvi de col·laborar en la caiguda del règim, tot i que uns anys després passarien la factura amb el tràgic assassinat del primer ministre democràtic. Zoran Ɖinđić. En aquella ocasió, entre les columnes ciutadanes que partiren de cinc punts del país cap a la capital i a les concentracions davant del Parlament hi havia elements tan inquietants com el líder de la unitat paramilitar Boines Roges, Milorad Ulemek Legija, o l’alcalde de Čačak, Velimir Ilić, que arrossegava darrere seu una variada mescla de veterans de guerra expolicies, adeptes a les arts marcials, paramilitars i tota classe de personatges amb ganes de gresca. En les hores decisives de la presa del parlament, el líder opositor Zoran Ɖinđić els va cedir tot el protagonisme.

Durant les primeres hores de la concentració a la tarda, els manifestants es van desvincular dels grups de hooligans, extrema dreta i infiltrats del govern per escenificar una protesta pacífica amb desenes de milers de persones assegudes davant del parlament. Les paraules de l’actor i líder del Moviment dels Ciutadans Lliures, Sergej Trifunović, després d’haver sofert la pallissa dels ultradretans del Moviment Leviatan, il·lustren aquest moment crucial: «Poden rebentar-me el cap amb mil objectes, mentre sigui capaç de caminar aniré cap allà on hi ha la gent que lluita per la seva llibertat contra el mal». La incògnita ara és saber com s’articularà aquesta explosió de ràbia i si és possible bastir el què ha estat impossible durant tots aquests anys: una plataforma unitària amb uns objectius comuns.

Flickr – Belgraded.com


En tot cas, la del 8 de juliol és una primera victòria important d’un moviment que ahir va aconseguir demostrar que no són hooligans ni serveis secrets estrangers, sinó estudiants, treballadors i pensionistes determinats a iniciar un procés llarg i ple d’obstacles amb l’objectiu últim de tombar el règim i iniciar una vertadera transició democràtica cap a una Sèrbia moderna, lliure i democràtica.

Foto de portada: President of Russia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Manresa, 1986. Llicenciat en Periodisme i Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, doctorant a la mateixa universitat sobre Història dels Balcans.

Comentaris

«Va per tu, papa»: L’esperit de les protestes que sacsegen Belgrad

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.