Sèrbia 2020: Europa té un nou tsar

Vint anys després de la revolució que va tombar el règim de Milošević i va encetar una esperançadora etapa en la història de Sèrbia, l’entronització definitiva del tsar Aleksandar Vučić culmina el naufragi de la reconstrucció democràtica en una societat sacsejada.

Sèrbia 2020: Europa té un nou tsar

Sèrbia 2020: Europa té un nou tsar

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Vint anys després de la revolució que va tombar el règim de Milošević i va encetar una esperançadora etapa en la història de Sèrbia, l’entronització definitiva del tsar Aleksandar Vučić culmina el naufragi de la reconstrucció democràtica en una societat sacsejada.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aleksandar Vučić va arribar a la política sèrbia amb 21 anys a principis dels noranta de la mà del Partit Radical, una organització ultranacionalista i reaccionària que durant les guerres de secessió iugoslaves va servir com a puntal del règim de Milošević i avantguarda de les temudes unitats paramilitars responsables de les pitjors atrocitats a Bòsnia. Trenta anys després, al capdavant del Partit Progressista Serbi que va crear el 2008 com una escissió de l’extrema dreta auspiciada pels centres de poder occidentals espantats davant l’auge de l’extrema dreta en plena independència de Kosovo, Vučić ha assolit un espai de poder que ni tan sols el propi Slobodan Milošević hauria pogut imaginar en els seus somnis més humits: en unes eleccions convocades en plena pandèmia, contra totes les advertències de les autoritats sanitàries, el partit de Vučić ha escombrat els seus rivals amb un 62% del vots i, per primera vegada a la història de la democràcia en aquest país balcànic, l’oposició queda fora del parlament.

Amb els resultats d’ahir, Sèrbia entra definitivament en una crisi política sistèmica que ja s’anunciava des de feia mesos per l’augment de les tensions entre el règim i l’oposició, i que posarà a prova per primera vegada des de l’ascens imparable del partit únic a les institucions del país tant la intel·ligència de l’oposició per bastir una alternativa unitària, com l’actitud de Brussel·les davant l’evident falta de legitimitat d’un parlament escollit per menys del 50% del cens electoral.

La Sèrbia d’Aleksandar Vučić s’assembla cada vegada més a l’estat autocràtic d’Slobodan Milošević que va sostenir el seu poder en una estructura paramilitar i mafiosa

I és que, malgrat el fracàs de l’estratègia del boicot electoral (que es fixava per sota del 40%) que promocionava una part de l’oposició, la baixa participació i l’escandalosa victòria d’un partit posa en evidència la degeneració del sistema polític a Sèrbia. «Una societat malalta», deia ahir un dels principals líders opositors, l’actor Sergei Trifunović. «Vučić s’ha carregat el sistema polític a Sèrbia», deia per la seva banda l’ex president demòcrata Boris Tadić. La realitat, amb tot, és que Brussel·les, a les portes d’un nou procés de negociació a Kosovo, farà la vista grossa i legitimarà el primer règim d’Europa sense oposició al parlament, enviant així la pilota a la teulada de l’oposició democràtica a Sèrbia, que ara ha d’analitzar per què en deu anys ha passat de tenir el 40% a sumar amb prou feines el 3% del suport popular.

Foto: allfreephotos

Els insòlits resultats electorals a Sèrbia són una radiografia eloqüent de la deriva autoritària del país des de l’aparició del Partit Progressista, una formació que més enllà de reproduir el clàssic model dels catch all party compleix una funció d’uniformització de l’Estat que sosté el poder d’una nova elit a través de la subtil difuminació de la separació de poders i de la creació d’una extensa xarxa clientelar basada en la compra-venda de favors i en la connexió entre el poder polític i l’ocupació laboral. En aquest context, en una societat colpejada per la pobresa endèmica i un electorat mogut per les necessitats bàsiques en comptes de les tendències ideològiques, es crea un ecosistema perfecte per la consolidació del poder absolut del partit de Vučić, que funciona d’altra banda amb els mecanismes clàssics del nacionalpopulisme: encarnació de la nació en un líder fort, concentració dels mitjans de comunicació, desplegament de grans infraestructures, abús de la retòrica nacionalista i utilització dels mecanismes democràtics contra la dissidència i els moviments opositors.

Durant la tensa (i bruta) precampanya electoral, el règim va mobilitzar els hooligans del futbol, estretament vinculats a importants cercles mafiosos, per encendre bengales als balcons i contrarestar les cassolades contra el règim que tenien lloc cada dia a les 8 de la tarda. Ja en campanya, Vučić va comptar amb quasi el 90% de l’espai televisiu a les cadenes de freqüència nacional en programes informatius i electorals, i la campanya es va centrar en l’eficiència del règim en el control de la pandèmia, l’extensió de la idea de que Sèrbia lidera el creixement econòmic europeu, la promesa d’arribar al salari mínim de 900 euros en cinc anys, un generós regal del govern de 100 euros per a cada ciutadà major d’edat i l’atiament del foc al conflicte religiós amb Montenegro.

Per primera vegada fora del parlament, l’oposició té ara el repte de reconstruir una alternativa unitària i intel·ligent a un partit que és, de fet, el règim en sí mateix

A l’altra banda, l’oposició democràtica s’ha mostrat més dividida que mai. L’Aliança per Sèrbia, encapçalada per l’històric dirigent demòcrata Dragan Djilas, cridava al boicot mentre els seus elements més díscols, el partit d’extrema dreta Dveri, promovia la violència en seu parlamentària amb agressions incloses i una ridícula vaga de fam. Pura parafernàlia feixista. A l’arc electoral hi entraren tres grans forces democràtiques. La més minoritària, l’aliança «Que caiguin les mascaretes» entre els verds i un petit partit progressista dirigit per l’ex primer ministre Zoran Živković, ha obtingut un resultat testimonial. La proposta amb més suport en aquest espectre, tot i que amb un escuet 1,8%, ha estat el Moviment dels Ciutadans Lliures, una plataforma ciutadana sorgida a les eleccions presidencials de 2017 que va jugar un paper important en les protestes anti-règim de fa un any. Precisament d’aquelles protestes va sorgir el moviment «1 de 5 milions», una organització política juvenil integrada sobretot per estudiants universitaris i amb un discurs molt radical que només ha aconseguit el 0,6%.

Foto: President of Russia

El fracàs d’aquestes opcions són un cop molt dur per a les aspiracions d’un moviment que durant mesos va aconseguir omplir els carrers de les principals ciutats de Sèrbia en una onada d’indignació sorgida, com a fet simbòlic, de l’arrogant expressió del president serbi Aleksandar Vučić de què no escoltaria les demandes de l’oposició ni que fossin 5 milions de persones. Aquest va ser el pretext per un moviment que, sota el lema «1 de 5 milions», va englobar les reivindicacions més progressistes de l’oposició democràtica i va enfilar el camí per a l’objectiu final, l’enfonsament del règim, malgrat que el fre que va suposar l’estat d’alarma durant el coronavirus i la patacada del poc suport electoral a les seves propostes, centrades en una gestió tecnocràtica del govern, plantegen un futur incert per una plataforma que conserva encara, bo i amb tot, grans dosis d’energia.

Europa té un nou tsar, Aleksandar Vučić, que és l’encarnació de l’onada populista conservadora que s’estén per l’Europa de l’est des de la Polònia dels germans Kaczinsky fins a la Turquia d’Erdogan passant per la Hongria d’Orbán

Per primera vegada fora del parlament, l’oposició té ara el repte de reconstruir una alternativa unitària i intel·ligent a un partit que és, de fet, el règim en sí mateix, i que queda en majoria absoluta en un parlament completat pel seu soci de govern, el Partit Socialista de Sèrbia (10%) i el projecte patriòtic conservador de l’ex jugador de waterpolo Aleksandar Ṧapić (4%), més els partits de les minories ètniques hongaresa, albanesa i musulmana que entren al parlament per decret. Queden també sense representació el partit monàrquic, el bloc nacional, el partit radical, el moviment Leviatan i els sobiranistes, una amalgama de formacions amb un discurs antimigratori i patriòtic que mostren d’alguna manera el retrocés ideològic de bona part del país, la Sèrbia rural i profunda enfrontada al discurs modern, europeista i democràtic de les classes urbanes. En tot cas, les eleccions deixen un parlament sense oposició i de marcada tendència conservadora que consolida la deriva autoritària d’un país enfonsat en l’apatia política i amb uns estàndards democràtics qüestionats.

Europa té un nou tsar, Aleksandar Vučić, que és l’encarnació de l’onada populista conservadora que s’estén per l’Europa de l’est des de la Polònia dels germans Kaczinsky fins a la Turquia d’Erdogan passant per la Hongria d’Orbán. La diferència entre polonesos, hongaresos i serbis és que Sèrbia encara no forma part de la Unió Europea i, mentre consolida la seva particular autocràcia fronteres cap endins, manté una política pro-europeista sense abandonar la seva aliança tradicional amb Rússia i enfortint els seus lligams amb el gran nou agent econòmic als Balcans, la Xina.

Foto: futbolgrad

Amb aquests suports externs i l’eliminació de l’oposició interna, la Sèrbia d’Aleksandar Vučić s’assembla cada vegada més a l’estat autocràtic d’Slobodan Milošević que va sostenir el seu poder en una estructura paramilitar i mafiosa que sorgia del ministeri de l’Interior i arribava a cada racó del país, amb la diferència que en aquella ocasió es batia contra la comunitat internacional i ara compta amb el seu beneplàcit, conscients, a Washington i a Brussel·les, que Vučić és la clau per enfortir macroeconòmicament el país a fi de completar la seva integració europea i acabar complint el paper d’estabilitzador de la regió que en el seu moment va jugar, irònicament, el propi Milošević, amb els acords de pau de Dayton.

Vint anys després de la revolució que va tombar el règim de Milošević i va encetar una esperançadora etapa en la història de Sèrbia, l’entronització definitiva del tsar Aleksandar Vučić culmina el naufragi de la reconstrucció democràtica en una societat sacsejada per l’assassinat del primer ministre demòcrata, el 2003, i la independència unilateral de Kosovo, el 2008, i amb una majoria de classes populars empobrides per les privatitzacions dels anys noranta i el procés caòtic de la transició que es converteixen en la base sobre la que creix un sistema insaciable de poder, clientelisme i corrupció.

Foto de portada: Flickr – Franz Johann Morgenbes
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Manresa, 1986. Llicenciat en Periodisme i Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, doctorant a la mateixa universitat sobre Història dels Balcans.

Comentaris

Sèrbia 2020: Europa té un nou tsar

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.