Una valoració política sobre la «no derogació» de la reforma laboral

La no-derogació de la reforma laboral no és fruit de cap contingència, sinó que és el resultat d'una política estratègica seguida per l'esquerra governamental.

Una valoració política sobre la «no derogació» de la reforma laboral

La no-derogació de la reforma laboral no és fruit de cap contingència, sinó que és el resultat d'una política estratègica seguida per l'esquerra governamental.

Després de mesos de discussió en discretes meses de negociació, el govern —liderat en aquest cas per Yolanda Díaz—, CCOO, UGT i la CEOE van anunciar un acord per readaptar la reforma laboral. Lluny del pacte programàtic subscrit pel govern, l’acord abandona el plantejament de la «derogació» i assumeix com a base la reforma del 2012 del Partit Popular. L’esquerra governamental ha intentat vendre (de nou) l’acord com a històric. Sectors de la dreta, com el diari ABC, el tan famós com mediocre economista liberal Juan Ramón Rallo, el president de la CEOE o Luis Garicano han sortit en defensa de l’acord, considerant que, a pesar de la irritació que els produeix el fet de que està liderat per l’esquerra, no toca els pilars bàsics del model laboral implantant pel bipartidisme.

Allò que es retoca i allò que no es toca

Pel que fa als canvis en la legislació laboral, és difícil vendre això com un èxit, encara que la maquinària il·lusionista del progressisme ho intenti amb la barreja d’arguments passiu-agressius i xantatgistes contra l’esquerra crítica, i el seu il·lusionisme verbal cada vegada més impostat, assalariat i entristit. No es toca l’abaratiment de l’acomiadament, es manté la flexibilitat per als acomiadaments objectius, la manca de control administratiu als acomiadaments col·lectius i no es recuperen els salaris de tramitació. Cal veure si la prioritat aplicativa de convenis sectorials s’aplicarà als convenis ja existents, encara que només afecta el salari i no a les condicions de treball. L’únic que es pot vendre com una recuperació de drets té a veure amb la ultraactivitat dels convenis, una concessió als aparells sindicals que permet evitar més reculades formals després d’anys on la capacitat de negociació d’aquests actors havia retrocedit força. La patronal pot estar satisfeta: manté la possibilitat de l’acomiadament lliure i barat, i, d’altra banda, manté la total capacitat d’organitzar el treball al seu gust dins de les empreses, amb la possibilitat de modificar les condicions a plaer.

És a dir, no estem davant una derogació de la reforma laboral del PP ni davant una nova reforma laboral: estem davant una petita correcció del marc de precarietat laboral i flexibilitat proempresarial que han imposat històricament PP, PSOE i la CEOE, emparats pels aparells sindicals.

En el fons del consens… la modernització

Des de fa temps, els dirigents de PSOE i UP insistien en la idea d’una nova «modernització». Potser el text on s’expressa amb més claredat aquesta tesi, poc discutida per desgràcia dins l’esquerra espanyola, és un article d’Alberto Garzón i Enrique Santiago que va passar desapercebut i que tractava de fonamentar teòricament allò que Pablo Iglesias portava desgranant temps enrere a través de declaracions als mitjans de comunicació.

Aquest article tracta el compromís de l’esquerra progressista amb la modernització d’Espanya. Modernització és el correlat en el pla de la política econòmica del terme «regeneració» al polític. Es tracta d’actualitzar les formes i els sectors que vertebren el capitalisme espanyol. A l’article, la clàssica retòrica del capitalisme verd es combina amb il·lusions ridícules en la capacitat del progressisme d’orientar la inversió i el model de desenvolupament capitalista. Il·lusions absurdes, no només per la naturalesa del capitalisme, sinó perquè UP és part subalterna d’un govern feble que no escometrà cap reforma que modifiqui conjunturalment la relació entre estat i capital, i que pugui generar una contra-tendència disruptiva contra el neoliberalisme.

El més interessant de l’article, més enllà d’aquestes afirmacions tan velles com extravagants sobre el «desenvolupament progressiu de les forces productives» i la capacitat de l’esquerra per orientar aquest procés, és el rerefons polític convertit en dogma de fe a la nova UP liderada per Yolanda Díaz. Els dos dirigents d’IU i el PCE reconeixien en certs sectors de la patronal un aliat. L’article reprenia de forma clara el vell axioma compartit per l’eurocomunisme de dretes i la socialdemocràcia convertida al socioliberalisme (la síntesi més avançada del qual és el Partit Democràtic italià): la modernització és «quelcom que el Govern només pot resoldre si una part de la classe empresarial, la més dinàmica i viva, forma part de la solució». És a dir, l’adversari no és la classe empresarial, perquè l’objectiu a curt termini ja no és debilitar el seu poder social, sinó enfortir-lo. L’enemic passa a ser tan sols la dreta política, que amb els seus exabruptes incompleix les seves responsabilitats d’Estat i esdevé un obstacle per a la modernització.

Aquesta «modernització» progressista s’enfronta a certs límits objectius (el rol de l’Estat Espanyol al mercat global, les múltiples crisis que viu el capitalisme a escala global i les especificitats espanyoles que se’n deriven). Però siguem clars, la finalitat de la modernització no és modernitzar l’estructura productiva espanyola: és reactivar el cicle de creixement espanyol, perquè en realitat els nostres modernitzadors (liberals o eurocomunistes) només creuen que l’economia es pot activar a través de la reactivació dels guanys del capital.

Foto: Flickr – La Moncloa

Sobre aquests propòsits, reapareix el famós consens, paraula fetitxe de la nostra nova Transició. El famós consens, caricatura pseudogramsciana justificada sobre la base de l’«acord» amb qui hauria de ser el teu enemic irreconciliable i construït sobre l’exclusió d’amplis sectors que haurien de ser els teus «aliats»: kellys, migrants, treballadors de les PIMES —poc se’n parla de com es renuncia en aquesta reforma laboral a incloure’ls dins del paraigua de la negociació sindical— i un llarg etcètera de la gran majoria dels treballadors i treballadores. Però siguem justos. Si la tesi és que cal prioritzar l’aliança i els vincles amb els empresaris, la «no reforma laboral» impulsada per Yolanda Díaz compleix el paper a la perfecció. És ni més ni menys que una traducció en termes laborals de la famosa modernització, ja que adapta l’estructura reguladora del treball a les necessitats polítiques i econòmiques del capitalisme. És a dir, aquest nou acord laboral complementa els altres dos grans eixos sobre els quals el progressisme sosté el projecte modernitzat, alhora que reintegra les cúpules sindicals en la gestió d’aquest: la distribució dels fons europeus (diners que es destinaran a les grans empreses com a forma de compensar la seva crisi de rendibilitat a través del doping públic (una pràctica ortodoxament neoliberal) i la contenció salarial per evitar que la inflació la paguin els beneficis empresarials, el primer exemple dels quals vam poder comprovar a base de tanquetes a Cadis.

En definitiva, no penso que estiguem davant d’un avenç cap a altre lloc que no sigui aquest projecte «modernitzador» que hem enunciat. És important aquesta discussió perquè ens ubica al mapa polític i econòmic on es mou el progressisme i prefigura una determinada posició política davant d’aquest. Es tracta d’assumir una posició d’oposició activa a la «modernització» i a les diferents fites polítiques que la possibilitin, així com de construir-hi una alternativa, però també, i això és important, anar definint els escenaris polítics que aquest projecte (encara feble i subjecte a la volatilitat de les crisis) pot generar.

Lectures polítiques

Políticament, això és una derrota per a les forces que durant anys s’han mobilitzat contra aquest model laboral (incloc, per descomptat, la militància de les forces d’esquerra signants de l’acord), malgrat que sigui un triomf polític per a la integració modernitzadora de l’esquerra. Sé que està de moda vendre la idea que és un avenç parcial, tanmateix des d’un punt de vista polític, és fals vendre’l així. S’incompleix l’acord de govern, ja que no es deroga la reforma laboral. Tots els partits del bloc de govern estaven d’acord en aquest punt, aconseguit a través danys de mobilització, perquè, no oblidem, aquesta és una demanda que s’ha sostingut viva amb mobilització. Després d’anys insistint en que les coses es canviaven a través del BOE, resulta que quan l’esquerra té majoria parlamentària per aprovar certes lleis no es fa. Encara més, s’introdueix un actor no electe com la CEOE per determinar tot el procés de negociació. Aquesta negociació ha estat un bon indicatiu de com funciona la lògica del règim polític heretat de la Transició. Quan governa la dreta, el consens social es trenca i només manen els empresaris. I quan governa l’esquerra, el consens social es reorganitza perquè també segueixin manant. La hipòtesi que UP a l’executiu garantiria els acords de govern ja ha estat amagada sense gaires objeccions pels dirigents de l’esquerra: ara ja només es tracta de vendre com un avenç el que és una renúncia, contrapart necessària i no contingent d’un gir estratègic profund.

Ho dic amb claredat: no n’hi ha prou amb crides a la lluita, necessitem organització política per afrontar aquesta nova etapa. Pressionar i delegar «la política» a l’esquerra també és un mecanisme ideològic que només genera decepcions i derrotes.

En aquest sentit, em sembla que des de l’esquerra (utilitzo aquest terme quan falta d’un millor i igual d’ampli), hem de discutir sobre algunes qüestions.

Això no és simplement un problema de «relat» o de «com ha venut» el govern, quelcom que evidentment és l’acceptació amb retocs de l’ordre polític vigent. La qüestió és política i estratègica. Tan ingenu és creure que és possible una transformació anticapitalista dins aquest règim, com pensar que no hi ha marge per lluitar i assolir «conquestes parcials». Les «conquestes parcials» no són, com creia la vella socialdemocràcia, canvis estructurals en el sistema capitalista Són més aviat falques, temporals, que aconsegueixen introduir les classes subalternes i que tenen com a objectiu millorar les condicions de vida i de lluita dins i contra el mateix sistema. Renunciar-hi és renunciar també a la política, i una mica pitjor, assumir per exemple la idea que una classe obrera depauperada serà més radical, quan és tot al contrari. És la fortalesa i l’enfortiment de la nostra classe, en un sentit ampli i sense residus corporatius, el que ens permetrà estar en millors condicions d’assumir reptes transformadors. En realitat, es tracta d’apostar per introduir aquestes falques no per sortir de la crisi, sinó per viure i lluitar-hi, desplaçant-la a través de la lluita política i econòmica cap al capital, mentre la classe treballadora es fa més forta. És aquí, en aquest punt, on es poden trobar acords de lluita entre les esquerres.

Foto: Wikimedia Commons

Aclareixo això perquè em sembla nefast assumir que això havia de passar sense més. Això és el resultat de decisions estratègies i del rumb que ha assumit l’esquerra governamental i que ara intenten compensar amb paraules sobre la unitat i nous lideratges. Una estratègia que busqui millorar la famosa relació de forces ha d’estar basada en el conflicte social i polític, i no en el consens modernitzador. I requereix de dos objectius: utilitzar tots els espais per estendre el conflicte (i això inclou utilitzar les posicions dins de l’Estat) i al parlament en aquesta clau, bloquejant el que calgui bloquejar per aconseguir aquestes «conquestes parcials») i una voluntat mobilitzadora àmplia i organitzada. No hi ha hagut voluntat per això a l’esquerra governamental; no hi ha hagut capacitat a l’esquerra que és fora del govern o des dels moviments socials. Una lliçó amarga, però que mereix ser discutida sense concessions, evitant al meu entendre caure en aquell fetitxe que feia esment Daniel Bensaid: necessitem lluitar al carrer i a les empreses, un sindicalisme de combat més fort, capaç d’arrossegar sectors avui imbricats a les organitzacions del «consens modernitzador», però també instruments i projectes polítics propis, per no dependre d’una «lògica de pressió» que permet que els aparells de l’esquerra acabin integrats a l’Estat i assumint la gestió procapitalista. Ho dic amb claredat: no n’hi ha prou amb crides a la lluita, necessitem organització política per afrontar aquesta nova etapa. Pressionar i delegar «la política» a l’esquerra també és un mecanisme ideològic que només genera decepcions i derrotes.

A curt termini, evitar que es tanqui aquesta esquerda

Tothom sap que això no cancel·la ni els problemes ni el debat sobre el món de la feina. La propaganda té les potes molt curtes. Tant el sindicalisme basc com el gallec, així com el sindicalisme alternatiu a la resta de l’estat, ja han mostrat la seva oposició a aquest arranjament ple de renúncies. Cal també una posició política correlacionada amb això: veurem què passa amb partits com Bildu o ERC, experts a deixar anar discursos contra el capitalisme o molt d’esquerres al parlament espanyol, però que després voten a favor dels fons europeus que regalen els diners als empresaris. S’ha optat per mantenir el mateix pilar laboral que a l’etapa anterior, a fi d’aprofundir el «consens modernitzador progressista.» No coneixem encara els efectes polítics d’això, encara que és possible que quan passi el morat propagandístic, segueixi augmentant la desafecció cap a l’esquerra governamental, sense que, sent sincers, altres forces substitutives vagin a curt termini a «canalitzar» aquest malestar per l’esquerra. Traiem forces per lluitar a curt termini, tanmateix preparem-nos per a una nova etapa, que malgrat els «consensos per dalt», s’augura turbulenta. Perquè la «modernització» no és ni més ni menys que una reorganització de la classe dominant en la seva lluita contra les classes treballadores i subalternes.

Article publicat originalment a Viento Sur
Traducció de Simón Vázquez
Foto de portada: Wikimedia Commons
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Brais Fernández és militant d'Anticapitalistes i forma part de la redacció de Viento Sur.

Comentaris

Una valoració política sobre la «no derogació» de la reforma laboral

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.