Search
Close this search box.

Una revolta obrerista en les organitzacions

Les organitzacions de l’esquerra transformadora estan dirigides per sectors intel·lectuals d’origen burgès. La necessitat d’una quota obrera es fa més palesa que mai Els barris de classe obrera mostren uns percentatges més alts d’abstenció respecte 
d’altres barris de renda superior

Una revolta obrerista en les organitzacions

Les organitzacions de l’esquerra transformadora estan dirigides per sectors intel·lectuals d’origen burgès. La necessitat d’una quota obrera es fa més palesa que mai Els barris de classe obrera mostren uns percentatges més alts d’abstenció respecte 
d’altres barris de renda superior

Afinals del 2016 el Nega i jo vam publicar La clase obrera no va al paraíso, un llibre escrit amb la intenció de fer justícia a la nostra classe social d’origen, denunciant-ne l’estigmatització, deformació o invisibilització per part dels mitjans de comunicació i del món acadèmic. Però un altre propòsit del llibre era mostrar una realitat de què no es parlava gaire: el divorci entre l’esquerra i la classe obrera. Volíem posar un mirall a una esquerra que ens semblava plena de contradiccions des del moment en què deia lluitar per emancipar una classe desposseïda de la qual no sempre formava part. El despotisme il·lustrat del segle xviii tenia per lema «Tot pel poble però sense el poble». Paradoxalment, l’esquerra transformadora del segle xxi corre el risc de caure en una praxi semblant.

Qualsevol que hagi crescut a un barri obrer de la perifèria sap el que costa que la classe obrera s’organitzi, ja sigui als sindicats, associacions veïnals o als partits polítics. Tret d’excepcions, la majoria és força renuent a l’organització política. Aquesta reticència es presenta també a l’hora de la participació electoral. Els barris de classe obrera mostren uns percentatges més alts d’abstenció respecte d’altres barris de renda superior. Sovint s’acusa la classe obrera de ser la culpable de l’ascens de l’ultradreta, sigui votant a Ciutadans a Catalunya, a Vox a Andalusia o a Trump als Estats Units. Però aquestes afirmacions només se sostenen amb prejudicis, no amb dades. No només és fals que la classe obrera hagi votat majoritàriament aquestes opcions. Més aviat, el que succeeix és que un tant per cent molt alt de la classe obrera s’ha quedat a casa i no ha anat a votar.

Explicar l’actual desafecció de la nostra classe envers la política, sigui institucional, sigui de base, és un exercici complex que requeriria una reflexió que tingués en compte, per començar, el decurs històric de la política catalana i espanyola. Caldria explicar com, després de l’efervescència i politització de la suposada Transició a la democràcia, molts treballadors i treballadores es van sentir traïts per les seves pròpies organitzacions i van decidir estripar el carnet. Però també caldria reflexionar sobre un procés d’abandonament dels barris per part de les organitzacions de l’esquerra alternativa. On abans hi havia seus de partits comunistes, ara hi ha bars o botigues. Aquesta pèrdua de teixit associatiu i de presència política als barris, que es va produir als anys vuitanta, va anar de la mà d’un agressiu discurs neoliberal bombardejat des dels mitjans a través dels principals referents mediàtics, culturals i polítics. Així es va preparar el terreny fèrtil per a la despolitització posterior.

Cal una quota obrera per a compensar la sobredimensió dels sectors il·lustrats i petit burgesos a les organitzacions polítiques de l’esquerra transformadora.

En el cas de l’esquerra comunista, aquest desencís va coincidir amb la pugna entre els sectors eurocomunistes i els sectors leninistes, més vinculats a la tradició obrerista. La crònica que Manuel Sacristán va fer del V Congrés del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) n’és una bona mostra. En aquell congrés, celebrat el 1981, es va produir una rebel·lió obrerista que ja feia entreveure l’esquerda existent entre un sector intel·lectual d’origen burgès, de caire més reformista, i un altre conformat per obrers manuals, amb posicionaments més revolucionaris. Aquesta «revolta obrerista» de les bases enfront de la direcció del partit mostra que el problema de l’esquerra amb la classe obrera no és només de connexió sinó també de marginació d’aquesta classe al si de les organitzacions. Ens sembla una anècdota molt significativa per a plantejar un debat que vam introduir al nostre llibre: la necessitat d’una quota obrera per a compensar la sobredimensió dels sectors il·lustrats i petit burgesos a les organitzacions polítiques de l’esquerra transformadora. Com deia als vuitanta en Sacristán: «Les divisions de classe dins de les mateixes organitzacions polítiques no han desaparegut pel fet que la cultura dominant les ignori o les declari caduques». Avui, quatre dècades després, aquest és un problema que persisteix en tota l’esquerra catalana, i també a la de l’Estat.

Quan vam plantejar la necessitat d’una quota obrera, ho vam fer en part com a una provocació. Érem conscients que és una idea, com a mínim, fora de lloc per a molta gent. Però, potser, no ho és tant. El problema és que estem tan acostumats a ignorar l’existència de la classe obrera, perquè se li ha tret la veu pública, que ens oblidem que existeix. Altres pensaran que si la classe obrera no participa a la política és perquè no vol, perquè podria fer-ho, ignorant les condicions materials i les construccions estructurals de la seva realitat. Creuen que el fet que menys del 10% dels universitaris espanyols provinguessin de la classe obrera manual a l’any acadèmic 2011-2012, segons dades del Ministeri d’Educació, no té cap relació amb la dada que ens diu que el 90% dels diputats i diputades que van prendre possessió el 2015 al Congrés dels Diputats tenien un títol universitari. Si tinguéssim les dades exclusives de la realitat catalana, segurament ens adonaríem que el que passa aquí no és tan diferent. Amb aquestes xifres a la mà, podem dir que als partits i a la política institucional tota la societat és representada en termes proporcionals? Quins són els mecanismes que propicien que, en els partits polítics, acabin arribant a posicions de representació i visibilitat persones amb un determinat capital cultural i social?

Certament, parlem d’un problema generalitzat, que ni és nou ni se circumscriu a la realitat de l’Estat. Álvaro Cunhal, secretari general del Partit Comunista de Portugal (PCP), publicava el 1985 un llibre titulat Un partit amb parets de vidre, on proposava el que ell anomenava la «regla d’or», és a dir, assolir que hi hagués una majoria obrera a tots els organismes de direcció del partit. Alguns dels seus arguments eren que «la ideologia burgesa influeix més en els intel·lectuals que en els obrers, i que la participació determinant d’obrers en la Direcció assegura una major solidesa de principis que la participació determinant de camarades d’altres orígens socials». Cunhal no negava que existissin moviments i partits revolucionaris dirigits per la mitjana i gran burgesia que poguessin servir d’exemple exitós, però matisava que, en el cas del PCP, «l’origen de classe burgès de la majoria dels membres de la direcció va portar a grans distanciaments de la causa obrera en el pla ideològic, polític, programàtic i d’acció».

En aquest moment històric, gairebé tothom té clar que les dones han d’encapçalar el moviment feminista. D’igual manera, gairebé ningú no veuria lògic que un moviment com «Black Lives Matter» fos dominat per gent blanca. Tanmateix, hem normalitzat que els partits de l’esquerra, que van sorgir històricament enmig de les lluites obreres, estiguin controlats per una elit que no prové de la classe a la qual diu defensar. La dissociació entre reivindicacions i pertinença que ens grinyola en d’altres moviments no es percep quan es tracta de la representació de la classe obrera. A aquest nivell d’invisibilització de la classe hem arribat.

La manca de representativitat, que té uns efectes evidents en la identificació de l’electorat, condiciona discursos, programes, praxis polítiques i prioritats a l’hora de governar. És tan difícil d’entendre que la classe obrera, tot i la seva pluralitat i diversitat, té unes necessitats i interessos materials comuns que no sempre coincideixen en prioritats amb els que poden tenir altres sectors socials de les classes populars menys castigats pels efectes del capitalisme a les seves vides? Abans que arribés l’última crisi econòmica que va afectar i empobrir sectors dels estrats mitjans, i que va portar tants acadèmics a abraçar nous conceptes per a incloure’s als perdedors de la Història (com ara el de precariat), la classe obrera ja sabia el que era la precarietat. El món no es veu igual des de la precarietat econòmica estructural en què viu la majoria de la classe treballadora que des d’aquella on viuen els que es troben en trànsit temporal per la precarietat laboral fins que troben una feina «d’allò que és seu». El problema és que els que pateixen la primera moltes vegades no tenen ganes ni temps d’organitzar-se per a canviar la seva realitat, si no és que es troben en situacions límit i s’integren a moviments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Entretant, el segon grup predomina, per diferents motius, a les organitzacions de l’esquerra.

Tornant a Cunhal, hi ha riscos quan es té un partit que pretén emancipar els de baix dominat pels sectors intel·lectuals sense contrapès obrer: «Quadres intel·lectuals integrats a un col·lectiu revolucionari de majoria obrera aconsegueixen amb el temps i l’experiència la consciència de classe del proletariat. Però si els quadres intel·lectuals predominen majoritàriament als organismes de direcció, es corre el risc que, mantenint preconceptes negatius de la classe d’origen, facin prevaldre criteris i orientacions no conformes amb la natura de classe, la ideologia i els objectius del partit». El mateix es pot dir quan els sectors acomodats marquen la línia política de l’esquerra anticapitalista o transformadora i fan palesa la seva distància abismal dels problemes quotidians dels barris obrers i les seves prioritats.


Evidentment, no estem defensant que els partits de l’esquerra hagin d’estar compostos només d’obrers manuals, sense estudis formals. No! Es tracta que els partits reflecteixin la pluralitat que existeix a la societat incorporant no només a la seva militància, sinó també als seus òrgans decisoris, als llocs de representació política o en qualitat de portaveu, les persones que provenen d’una extracció obrera. I, encara millor, persones que no responguin al perfil que sembla acaparar la política actual: universitaris, tècnics o tecnòcrates, funcionaris i professionals liberals. Aquests perfils són necessaris però també ho és tenir un pastisser, un escombraire, una conductora d’autobús, una treballadora de fàbrica o una venedora del mercat exercint un paper protagonista a la política institucional. El missatge que s’enviaria seria molt més potent i podria ajudar que moltes persones no veiessin la política com una cosa que fan els que «en saben» o «entenen de política».

S’ha de reconèixer que s’han donat passes en la bona direcció en els últims anys amb l’esclat de nous partits i moviments, conformats per perfils molt més diversos, en institucions on hi havia menys pluralitat. Però creiem que els partits –també els de l’esquerra– encara són estructures que, per la seva pròpia dinàmica de funcionament connectada amb el que passa en una societat tan desigual com la capitalista, acaben seleccionant i promocionant determinats perfils en què s’exclou la representació obrera. És lògic: un treballador o treballadora disposa de molt menys temps per a dedicar a la militància que un estudiant o un professional liberal amb horaris més flexibles. Si a sobre té responsabilitats familiars, la seva participació es complexifica. I menys participació és menys visibilitat, menys contactes i menys possibilitats d’assumir tasques. El resultat és la paradoxa de tenir unes bases molt més proletaritzades que la direcció del partit. A Catalunya, el cas del PSC és l’exemple més paradigmàtic entre base obrera i direcció petitburgesa.

Els nivells de retrocés ideològic que patim l’esquerra es poden observar en els debats que tenim.

Les quotes de gènere per a compensar la infrarepresentació de les dones al món polític i social són una cosa assumida per tota l’esquerra avui dia. Si no estem disposats a participar en taules on no hi hagi una veu femenina, per què permetem participar en xerrades on es parla de problemes que afecten la classe obrera sense tenir cap membre de la classe obrera que doni la seva opinió? Si veiem absurd i ofensiu que es munti una taula de debat sobre feminisme negre sense la participació de cap dona pertanyent a aquest col·lectiu, per què parlem de pobresa sense que hi hagi cap pobre assegut a la taula? No defensem que només qui és pobre pugui parlar de pobresa o només una dona pugui parlar de feminisme. Però sí que no es pot parlar de pobresa sense els pobres ni de feminisme sense les dones. Seguint Gayatri Spivak en la denúncia dels riscos de deixar que altres parlin pels oprimits, creiem que és fonamental que la classe obrera sigui la portaveu principal dels seus propis interessos. Verbalitzar aquesta idea no hauria de causar tant de rebombori. No obstant, sembla que hi ha una esquerra que se sent molt incòmoda quan es posa sobre la taula el tema de la classe social. Una de les seves respostes defensives preferides és dir que la classe obrera ja no existeix com a tal o que la gent no s’identifica amb el terme. D’aquesta manera s’evita entrar a debatre en unes coordenades que no els resulten còmodes perquè senten que els qüestionen personalment. No ens imaginem el Che Guevara sentint-se ofès perquè algú considerés que els treballadors i pobres d’Amèrica Llatina havien de tenir un paper protagonista a la seva emancipació, malgrat el seu origen de classe petitburgès. És la diferència entre posar-se humilment al servei dels processos històrics o entendre la política des de paràmetres personalistes de curt termini.

En conclusió, parlar de quota obrera pot semblar una provocació i, certament, ho és per a una esquerra que visita els barris obrers com a turista. Els nivells de retrocés ideològic que patim l’esquerra es poden observar en els debats que tenim, en què hem retornat a defensar idees que en un altre moment s’assumien sense qüestionar -com ara la necessària presència d’obrers i obreres a la política- o fent reivindicacions de nou sobre drets que algun cop vam conquerir. Els avenços assolits gràcies a l’aplicació de la discriminació positiva a la política buscant la paritat en el tema de gènere ens haurien de servir d’inspiració. Evidentment, és molt més complex determinar qui és obrer o no i com es representa proporcionalment una classe treballadora que és heterogènia. Però aquest és un debat que no es pot menystenir si volem veritablement començar a compensar les desigualtats de partida que els membres de la classe obrera troben en el capitalisme. L’objectiu final no és que l’esquerra s’assembli a la classe obrera sinó que la majoria de la classe obrera sigui la que faci política, de base o institucional, en comptes de viure al marge de les decisions sobre la seva vida i els esdeveniments històrics. En definitiva, que la classe obrera prengui a les seves mans les regnes del seu destí per a emprendre la transformació social que la humanitat i el planeta necessiten.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòloga doctorada en Relacions Internacionals (UAB) i en Estudis Llatinoamericans (UAM). Membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín.

Comentaris

Una revolta obrerista en les organitzacions

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau