Els segles XIX i XX van ser l’escenari del creixement de l’associacionisme feminista i del seu desenvolupament, recuperar el seu recorregut és per tant fer memòria de quins han estat els motors principals del feminisme i de quina és la nostra herència després de dos segles d’acció col·lectiva. El feminisme, com qualsevol moviment social i polític, ha patit canvis al llarg del seu recorregut històric així com ha hagut d’afrontar debats diversos, unions i trencaments. Tornar als orígens i rellegir els passos de les primeres feministes és, per tant, una manera d’entendre com s’ha configurat el moviment feminista que avui coneixem i d’on venen algunes de les seues discussions. Així bé, concentrar totes les qüestions que es van veure implicades en la configuració del primer feminisme i de les seues posteriors corrents seria gairebé impossible, tant per espai com per la dimensió que aquest tema abarca. Les següents línies són un intent humil de traçar el recorregut dels orígens del feminisme de base social, col·lectiva i de classe durant els últims anys del segle XIX i les primeries del segle XX.

Associacionisme i internacionalisme en els orígens del feminisme.

L’esclat de la revolució de 1868 i la proclamació de la Primera República van suposar canvis pel que fa a la participació femenina en la política. Les historiadores de gènere que s’han dedicat a resseguir la trajectòria de les primeres associacions feministes han posat l’accent en la fi del període isabelí i  la Primera República com a marc que va permetre una participació més visible de les dones en la vida política i pública. Dins d’aquest context, i específicament dins la cultura política republicana, el lliurepensament i el laïcisme, van aparèixer tota una sèrie d’associacions impulsades per dones que compartien inquietuds de canvi social i d’emancipació. Evidentment, dins de tota aquesta amalgama existia una diversitat ampla, doncs es tracta d’un context en el qual les cultures polítiques que es veurien clarament al segle següent s’hi estaven encara configurant. Tanmateix és aquest l’escenari en el qual sorgeixen les primeres associacions feministes que treballaven per una emancipació laïcista, educativa, social i obrera en última instància.

Així, la segona meitat del segle XIX va suposar l’aparició d’associacions com El Club Republicano Femenino d’Alacant, vinculat a les treballadores de la fàbrica de tabac que van protagonitzar la vaga de les Cigarreres en aquesta mateixa ciutat, el Club Mariana Pineda a Cadis, l’Asociación Republicana de Mujeres a Madrid, el grup La Fraternidad o la Asociación General Femenina lligada al blasquisme valencià. Són alguns dels exemples del primer associacionisme femení republicà i lliurepensador. Durant la segona meitat del segle XIX i juntament a l’aparició d’aquests grups, també es va desenvolupar la producció d’una premsa que es dedicava a difondre les idees d’aquest feminisme laic. Eren publicacions on escrivien dones vinculades a les associacions republicanes i al primer feminisme, com Belén Sárraga, les germanes Carvia Bernal, Guillermina Rojas o Angela Grassi.

L’últim terç del segle XIX bressolava els orígens del moviment feminista al nostre territori. Les dones van començar a associar-se i treballar conjuntament per  la divulgació dels valors de la igualtat i el laïcisme. L’educació, per exemple, va ser un dels eixos més comuns d’aquests nous grups, alguns dels ateneus i casinos republicans van albergar projectes educatius impulsats per dones i per a dones. Reivindicaven un accés igualitari a l’educació i així, grups com l’Asociación General Femenina de València, l’Agrupación Femenina de Madrid o l’Ateneo Catalan de la Clase Obrera van impulsar iniciatives educatives. Aquesta preocupació per l’educació que tenien els sectors republicans es mantindria també després en les cultures polítiques socialistes i anarquistes. Per a aquestes, l’educació suposava la base per a una societat capaç de canviar el món.

El lliurepensament, el republicanisme i la maçoneria van tindre també una vessant internacionalista que de vegades ha quedat malauradament marginada front a altres vessants dels primers moviments socials. Les associacions femenines lligades a aquestes corrents van participar d’iniciatives polítiques de caire internacional com per exemple els moviments per la pau de caràcter anticolonialista de finals del segle XIX. Un exemple d’aquest va ser la participació de dones en manifestacions  per l’abolició de les quintes, a València algunes dones de l’Associación General Femenina van ser empresonades durant una d’aquestes protestes l’any 1896. Segons la historiadora Maria Dolores Ramos, a finals del segle XIX i a principis del XX es va configurar una xarxa internacional de moviments per la pau on les dones, moltes republicanes, van ser protagonistes. Pel que fa al lliurepensament també va tindre les seues estructures pròpies de caire internacional com la Federació Internacional de Lliurepensament. Dins d’aquestes xarxes destaquen els noms de Belen Sárraga, Faustina Sáez de Melgar, o les germanes Amalia i Ana Carvia Bernal.

Així bé, amb el canvi de segle, tant el lliurepensament com el republicanisme van anar perdent el seu component revolucionari. És en aquest context que hi apareixen noves associacions  sobretot vinculades al moviment obrer. Segons la historiadora Mary Nash a finals del segle XIX les dones van començar a crear  les seues pròpies organitzacions de treballadores. La progressiva industrialització va suposar el creixement de nous grups vinculats a l’obrerisme i la qüestió de classe. Les dones, en aquest sentit, es van mobilitzar sobretot per una millora de les seues condicions laborals i també en contra de l’assetjament sexual en les zones de treball. Entre 1905 i la dècada de 1920 van haver una quantitat significant de vagues protagonitzades per dones o amb una participació molt alta d’aquestes, especialment en les ciutats més industrialitzades com Barcelona o València.

L’afiliació de dones al moviment obrer va créixer a principis del segle XX, vora 8.000 dones van entrar a formar part del Sindicat de Manufactures on vora 5.000 d’elles també eren membres de la Federación Regional Española (secció de l’Associació Internacional de Treballadors a l’Estat Espanyol). També entre 1890 i 1891 es va intentar crear una associació a Catalunya que representés a totes les obreres i treballadores dels diferents oficis. El 26 d’abril de 1891, durant la segona d’aquestes reunions, ja hi havia representats vora 47 grups diferents de dones treballadores. En aquestes assemblees, de vegades assenyalades com a espontànies,  van tindre força pes les anarquistes, entre les quals destaca el nom de Teresa Claramunt i Creus, treballadora del ram tèxtil i coneguda per ser una de les principals referents del feminisme anarquista de principis del segle XX. En altres territoris també van sorgir iniciatives associacionistes vinculades al treball, tant industrial com agrari. Alguns casos representatius per exemple al País Valencià, van ser El Despertar Femenino, El Resurgir Femenino o La Femenina. Alguns eren grups vinculats al sector industrial de ciutats com Alcoi, altres s’hi configuraren en zones de treball agrícola on la presència de dones en la producció tenia un pes rellevant.

El moviment obrer decimonònic també va tindre una part clarament internacionalista que es va veure reflectida en la conformació de l’Associació Internacional del Treball i les seues diferents formacions durant el canvi de segle. Pel que fa a la participació de les dones en l’AIT s’hi sap que no va ser nombrosa, doncs cal destacar que durant tot el període que abraça aquest text existien debats força grans pel que fa a l’anomenada «qüestió femenina».  Tot i això sí que va existir una representació de dones internacionalistes com el conegut cas de Guillermina Rojas i el seu discurs en contra del matrimoni en una de les sessions de la Internacional l’any 1871. També és conegut el debat i les divisions que es van dur a terme en el si del moviment internacionalista. Aquesta fractura entre les corrents socialistes, marxistes i anarquistes va influir posteriorment en l’aparició de noves organitzacions. Durant els anys en els quals s’hi configurava un feminisme de caire anarquista que bevia dels utòpics com Fourier i de l’obrerisme, també van néixer associacions feministes dins del context de la Internacional Socialista i de les corrents marxistes. Tanmateix tota aquesta trajectòria associacionista, internacionalista i obrera, va donar pas a la posterior fundació de grups com Mujeres Libres o l’Asociación de Mujeres Antifascistas, entre altres, que tindrien força pes durant els anys de la República i la Guerra Civil.

Tot aquest recorregut va ser, en realitat, un conglomerat de factors que van anar conformant les bases d’un feminisme de caire més social que polític. Tot i que les demandes dels drets civils també estaven presents en el seu context, les qüestions com el treball i la classe van crear certa distància amb el moviment sufragista i amb les demandes de les dones de classes benestants. El trajecte que pretenen esbossar aquests paràgrafs és el d’un feminisme  crescut als nostres territoris de la mà del primer republicanisme interclassista i després d’un moviment obrer que apostava per la revolució social, la lluita de classes i l’internacionalisme. La seua història ens recorda que el feminisme ha treballat colze a colze amb altres moviments socials, ha estat intrínsec en ells i, a més, ha estat un moviment col·lectiu al llarg dels anys. Amb tot això, recuperar els seus orígens suposa repensar quins  referents abracem, quin fou el seu trajecte i quin serà el nostre.