Una mirada feminista a la Covid-19

La pandèmia global provocada per la Covid19 està venint de la mà d’una crisi que té efectes presents, però que tindrà efectes futurs devastadors en l’economia. No ens podem permetre una aproximació a aquesta pandèmia, que sigui neutra al gènere i a la classe.

Una mirada feminista a la Covid-19

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La pandèmia global provocada per la Covid19 està venint de la mà d’una crisi que té efectes presents, però que tindrà efectes futurs devastadors en l’economia. No ens podem permetre una aproximació a aquesta pandèmia, que sigui neutra al gènere i a la classe.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La pandèmia global provocada per la Covid19 està venint de la mà d’una crisi que té efectes presents, però que tindrà efectes futurs devastadors en l’economia.

Els impactes d’aquesta crisi s’han vist agreujats per un històric de quatre dècades de neoliberalisme, que han comportat una desinversió sistemàtica en el sectors relacionats amb els treballs de reproducció social, i per una crisi econòmica recent que va imposar a la població greus retallades en el sistema públic sota el pretext de l’austeritat. Aquestes retallades van acarnissar-se especialment en sectors com la sanitat, l’educació o la dependència. Tots ells sectors molt feminitzats i molt precaris. I tots ells cabdals en la crisi actual de la Covid19.

No ens podem permetre una aproximació a aquesta pandèmia, i a la crisi social i econòmica que hi va associada, que sigui neutra al gènere i a la classe.

Els treballs de reproducció social al centre de la pandèmia

Els treballs de reproducció social són aquelles activitats i capacitats de la societat necessàries per reproduir tots els éssers humans. En aquest sentit, no només inclouen les tasques més evidents que són les que es dirigeixen a qualsevol persona amb cert grau de dependència (infància, gent gran, persones amb diversitat funcional…) sinó que incorporen tots els treballs imprescindibles per reproduir qualsevol persona. Tots els éssers humans requerim de cures i afectes. El grau o la intensitat d’aquests pot variar en funció del període vital. Però no hi ha cap moment en què no necessitem del treball de reproducció social per sobreviure. No existeix el miratge liberal de l’ésser adult i autònom: som sempre i necessàriament interdependents.

Foto: pixabay

Tal com apunta l’autora Nancy Fraser, els treballs de reproducció social inclouen tot el treball que té a veure amb la reproducció biològica, però també aquells orientats al benestar de la població (és a dir, totes les tasques de cures i afectes de totes les persones, en especial les més dependents) i les de reposició social (és a dir, totes les tasques necessàries perquè les persones adultes tinguin les condicions mínimes per poder ser força de treball en les millors facultats).

La paradoxa de tot plegat és que malgrat ser un treball del qual depenem cada dia per la nostra pròpia subsistència, tant a nivell individual com col·lectiu, ha estat el treball més devaluat pel sistema capitalista, ja que s’ha pressuposat que ni que no es pagui o es pagui malament, se seguirà fent. Tal com exposa Amaia Pérez Orozco no s’ha donat una responsabilitat social en el sosteniment de la vida. La responsabilitat d’aquest sosteniment de la vida s’ha traslladat a les dones, feminitzant-se, invisibilitzant-se i privatitzant-se. Davant d’aquesta situació, l’única solució que han proveït les polítiques neoliberals ha estat la mercantilització dels treballs de cura com a via per pal·liar la sobrecàrrega de treball de les dones.

A més de tot plegat, també cal tenir present que, tal com exposen autores com Silvia Federici, sota el sistema econòmic capitalista, la producció del treball material s’ha separat del treball de reproducció social. Aquesta divisió no es dona en societats precapitalistes ni en societats on el capitalisme no s’ha desenvolupat extensament. En paraules de Vandana Shiva «l’economia es basa en una visió fragmentada i estreta creada pel patriarcat capitalista, [que] defineix la realitat d’una manera molt limitada. […] Si produeixes el que consumeixes, no produeixes». Així doncs, aquesta divisió entre producció i reproducció social té unes bases irracionals que fa que s’entengui que una dona cuidant a la seva mare no està treballant ni sent productiva, però si ho fa cuidant a altres mares a residències de gent gran sí que ho està sent.

Tot el treball que s’ha visibilitat és o bé el productiu, o bé el treball de reproducció social que s’ha traslladat al sector privat, on el que ha primat són les bases de l’acumulació

A la vegada, també és un tret característic exclusivament del capitalisme el fet que tot el treball que s’ha visibilitat és o bé el productiu, o bé el treball de reproducció social que s’ha traslladat al sector privat, on el que ha primat són les bases de l’acumulació. Un exemple molt clar d’això és el que està passant amb les residències de gent gran: moltes d’elles estan sent comprades per fons voltors tant nacionals com estrangers, amb la cerca exclusiva de la rendibilitat. I cal recordar que a les residències catalanes ja han mort més de 7.097 persones des que va esclatar la crisi del Covid19 segons el Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. I també cal no perdre de vista que és un sector on la gran majoria de treballadores són dones, que treballen en condicions molt precàries. De fet, s’estan donant moltes baixes laborals en aquest sector, i no s’està trobant gent per substituir-les ja que, òbviament, no hi ha masses persones disposades a exposar-se tant al risc de contagi (són llocs de focus d’infecció de coronavirus molt alt, on el personal sovint no té els equips de protecció mínim necessaris) per un salari que es mou entre els 600 i 850 euros de salari mitjà. Caldrà veure si la crisi econòmica que detonarà amb aquesta pandèmia engreixarà l’exèrcit de reserva del qual parlava Karl Marx i abocarà a la gent a haver de sotmetre’s necessàriament a aquest tipus de relacions laborals absolutament precàries.

Foto: pixabay – sabinevanerp

Noves configuracions de la classe treballadora

Un fenomen característic d’aquesta crisi sanitària i social és que s’està donant una nova estratificació de la classe treballadora. Per una banda, hi ha totes les persones que poden treballar des de casa i rebre algun tipus de salari. Per l’altra, hi ha totes aquelles persones que no poden treballar des de casa. D’entre aquestes, existeixen dos subtipus. En primer lloc, es troben les que han de seguir treballant presencialment. Són totes i tots els treballadors de serveis essencials: caixeres de supermercat, dependentes de farmàcia, treballadores de sanitat de primera línia… Molts d’aquests treballs estan molt feminitzats[i]. I són persones que s’estan exposant més que ningú al virus. I, el que és molt important, són treballs que mai havien tingut un reconeixement ampli i que, en canvi, ara tothom se n’adona del valor fonamental que tenen. Nancy Fraser ho expressa en els següents termes: «sota condicions de coronavirus tothom entén per què el seu treball és tan essencial i per què hem de fer el que calgui per assegurar que poden treballar».

Dins del grup de persones que no poden treballar des de casa hi ha un segon subtipus, conformat per tothom qui no està estan sent pagat i ha d’estar a casa. A la vegada, dins d’aquest grup de persones hi ha totes aquelles persones que treballen al sector informal, les quals no estant rebent ni salaris ni prestacions derivades de mesures com els ERTOS o altres ajudes que sí que reben les persones que han estat al mercat laboral formal. I moltes d’elles són dones, de classe obrera i sovint migrades. Això inclouria les treballadores de la llar que treballen sense contracte (i que, per tant, no poden rebre el subsidi especial que s’ha establert per les que treballen en el Sistema Especial d’Empleades de la Llar de la Seguretat Social, i el qual també presenta mancances, tal com han exposat des del Col·lectiu Ronda), persones que cuiden criatures per hores, prostitutes…

En qualsevol cas, enmig d’aquesta pandèmia, la capacitat de resistir i tirar endavant dependrà, principalment, de la classe, el gènere i la raça.

El treball de reproducció social, més visible que mai

Amb la pandèmia del Covid19, més que mai, s’ha visibilitat la importància del sector públic i del seu paper a l’hora de donar suport, creant i proveint reproducció social. Ara estem sols/es cuidant i educant les nostres filles i fills (no tenim recolzament d’escoles, ni d’àvies, ni de cangurs…); ningú pot comptar amb una ajuda a l’hora de realitzar totes les tasques de neteja de la llar que podien estar proveint les treballadores de la llar; moltes malalties s’han de passar a casa perquè les urgències estan col·lapsades; s’ha de gestionar aïlladament el patiment que et pot provocar tenir una àvia que està sola; hem d’anar a comprar al supermercat el menjar per la nostra mare i deixar-li a la porta… Tots aquests treballs de reproducció social han canviat dràsticament i en la situació actual s’ha fet més visible que mai com constantment els necessitem per sobreviure.

L’Estat ha de tenir un paper cabdal en la socialització dels treballs de reproducció

Alhora, està quedant palès com la família com a institució econòmica encarregada de proveir tots aquests treballs no és suficient per arribar a tot, i com d’important és l’Estat en la provisió de treballs de reproducció social. Per començar, en paraules de Pérez Orozco, les llars són institucions econòmiques profundament desiguals. I si no es promouen polítiques de foment de la conciliació i la coresponsabilitat entre homes i dones, seran les dones qui les acabaran assumint (tal com mostren les enquestes d’usos del temps), veient incrementat el seu volum total de treball i empitjorant el seu benestar i la seva salut. La major part de les tasques de reproducció social poden ser cobertes per part de l’Estat i les institucions públiques. Però no totes: les més evidents són aquelles que tenen a veure amb els afectes, l’acompanyament i el suport psicològic de les persones amb qui tenim un vincle emocional. S’han de buscar fórmules perquè totes les tasques de cures que no es poden traslladar al sector públic siguin assumides per la col·lectivitat, i que quan són realitzades dins del nucli familiar, hi hagi una coresponsabilitat entre els membres.

Foto: pixabay – Engin Akyurt

Alhora, l’Estat ha de tenir un paper cabdal en la socialització dels treballs de reproducció. Per això pren tot el sentit la frase d’Engels que cal «abolir la condició de la família individual de ser la unitat econòmica de la societat», a través del canvi de rol de la dona respecte l’economia. Perquè hi ha una part de totes aquestes tasques que abans les cobria l’Estat (malgrat que les retallades en sanitat i educació de la crisi del 2008 ja van afectar molt aquests sectors), com per exemple l’educació de les criatures, i que en canvi, arran d’aquesta pandèmia, es cobreixen quasi exclusivament des de casa i en condicions precàries. Això implica un augment de la càrrega de treball de cures, que si ens guiem pel que ha passat en crisis anteriors, acabaran assumint les dones pràcticament en solitari. També s’ha posat sobre la taula com el sistema públic de sanitat forma part de la cura. I com quan es desinverteix sistemàticament en sanitat o educació, inevitablement es deterioren les cures.

En qualsevol cas, durant aquesta pandèmia el caràcter essencial dels treballs de cura i reproducció social s’ha mostrat més evident que mai.

No hi ha producció sense reproducció… Però tampoc hi ha reproducció sense producció

Així doncs, la crisi sanitària per la Covid-19 ha mostrat el valor de la cura i s’ha vist reforçat el clàssic lema feminista que sense els treballs de reproducció social, no hi ha producció possible. Està més clar que mai com la societat arriba a dependre d’aquestes tasques de cura.

Però, com apunta Nancy Fraser, al mateix temps, podem veure el revers d’aquest lema, i és com la reproducció social depèn de la producció. Per poder cuinar cal que hi hagi menjar al supermercat i cal que algú l’hagi conreat. Per poder cuidar les persones infectades pel virus cal que algú produeixi el desinfectant, les màscares i els guants protectors. Alhora, necessitem infraestructures (hospitals, escoles…) per poder fer cures. Si no es disposa de tots aquests recursos i mitjans el treball de reproducció social no és possible. Així doncs, sense l’organització i la distribució d’aquesta producció, no hi ha reproducció possible.

En aquest sentit, queda clara la imbricació mútua entre producció i reproducció social. Cap dels dos sistemes pot funcionar sense l’altre, ja que es dona una relació d’interdependència entre ambdós. I per tant,la divisió capitalista de treball productiu versus reproductiu té unes bases absurdes.

El sector productiu segueix sent central, però agafen protagonisme els treballadors i treballadores de la distribució i de treballs de reproducció social.

Es fa més necessari que mai organitzar la reproducció social per tal que encaixi de manera coherent amb la producció.

Els treballs de reproducció social, la punta de llança de la política de classes

La crisi per la Covid19 ha fet evident que el capitalisme no se sosté sense el treball de les dones. Si el sistema s’ha mantingut és perquè aquest treball o bé no es paga, o bé es paga molt per sota del cost de reproducció social (en aquest sentit, no es paga el preu real del treball, no es paga el cost de reproducció del treballador/a i encara menys el cost de reproducció de la família).

Foto: Flickr – Santiago Sito

Així doncs, es pot afirmar que el treball de reproducció social és expropiat per part del capitalisme, tal com exposa Nancy Fraser quan explica com el capital sempre ha intentat evitar pagar per aquest treball de cures absolutament necessari quan paral·lelament s’ha apropiat dels seus fruits.

Després de dècades d’expropiació dels treballs de cures, de privatització del sector públic i de desinversió en aquests àmbits per part de l’estat, amb la crisi actual se n’ha pogut veure la importància i l’essencialitat dels mateixos perquè la vida funcioni. I tots aquests treballs de reproducció social (sanitat, alimentació, residències de gent gran, serveis bàsics per abordar la violència masclista des de les institucions[ii]…) que s’han declarat essencials i que, com s’ha dit anteriorment, estan molt feminitzats, estan esdevenint la punta de llança de la política de classes. Perquè com ja s’ha exposat, el sector productiu segueix sent central, però agafen protagonisme els treballadors i treballadores de la distribució i de treballs de reproducció social.

El capitalisme és incapaç de resoldre aquesta crisi sanitària de manera satisfactòria

Un sistema econòmic com aquest és incapaç de resoldre la present crisi sanitària i social de manera satisfactòria. El neoliberalisme, en la seva història, no ha mostrat tenir una forma d’organització que satisfaci les necessitats de les persones, ja que sempre ha avantposat els interessos del capital als de la vida. I amb aquesta crisi s’ha visibilitat més que mai.

És moment també d’imaginar-se un futur més feminista i més socialista, que desplaci els interessos privats i d’acumulació

Per tant, és un moment clau perquè l’esquerra imposi agenda i mostri com de necessari és reestructurar l’ordre econòmic i social. S’ha d’aprofitar aquesta crisi per pensar en un sistema que proveeixi més benestar i que no es centri en les necessitats d’acumulació del capital sinó en les necessitats de vida de les persones.

Conclusions

La crisi econòmica i de cures és anterior a l’esclat d’aquesta crisi sanitària. És una crisi sistèmica, basada en una permanent desinversió i en una no socialització (per part de l’Estat) ni co-responsabilització (per part dels homes) dels treballs de reproducció social. Però amb la crisi provocada pel coronavirus s’ha vist clarament com d’essencials són tots els treballs de reproducció social. Cal posar en valor (simbòlic, però sobretot material) totes les tasques de reproducció social, i reconèixer la centralitat que tenen en la creació i reproducció de vida i de benestar entre les persones. I per fer-ho, és necessari socialitzar, nacionalitzar, planificar i dotar d’inversió tots els treballs que tenen a veure amb la producció i reproducció de vida.

Foto: Flickr – Helfhot H B

Citant de nou a Engels,  només passant d’uns mitjans de producció privats a la propietat comú «la família individual deixa de ser la unitat econòmica de la societat. Els afers domèstics es converteixen en una indústria social. La cura i l’educació dels fills es converteixen en un assumpte públic». En la mateixa línia, tal com va expressar Inessa Armand al 1919, calen serveis comunitaris que es facin càrrec de moltes de les tasques que ara fan individualment les dones a les llars. Ella va exposar com«mentre les velles formes de la família, la vida domèstica, l’educació i la cura dels fills no siguin abolides, serà impossible acabar amb l’explotació i l’esclavitud, serà impossible crear la nova persona, impossible construir el socialisme».  I va sostenir que per tal que es doni una igualtat real cal una reestructuració de la família i de les relacions socials, amb l’ajuda de l’estat. Amb la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19 s’ha posat de manifest la importància de planificar l’economia al servei les necessitats vitals per a la supervivència i el benestar del conjunt dels membres de la nostra societat.

És un moment de crisi global i massiva molt oportuna per desfer-se del capitalisme. I és moment també d’imaginar-se un futur més feminista i més socialista, que desplaci els interessos privats i d’acumulació, i s’orienti a construir societats basades en la cura de les persones i el medi ambient, en la interdependència, en la solidaritat i en la igualtat.

Foto de portada: Flickr – Roy Cheung

[i] Per posar tres exemples, les dones són el 84,2% del personal d’infermeria, el 67,41% del d’educació i el 83,54% d’assistència en establiments residencials a nivell estatal (2018. Font: Ine).

[ii] En aquest punt es fa necessari recordar el confinament ha replegat la població a les llars, i cal tenir present que aquestes no sempre són espais segurs per les dones. De fet, a l’Estat Espanyol han augmentat un 47,3%  les trucades al 016:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant feminista i membre de la Crida per Sabadell. Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració, Postgraduada en Gènere i Igualtat i Màster en Gènere i Ciutadania.

Comentaris

Una mirada feminista a la Covid-19

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.