Una Ley de Vivienda que falca el règim

L’anunciada (més que concretada) Ley de Vivienda estatal planteja força dubtes i una rebaixa en els acords de mínims que ha assolit la llei catalana. L’independentisme es trobarà amb un xantatge que haurà de saber sortejar per defensar la sobirania del país.

Una Ley de Vivienda que falca el règim

L’anunciada (més que concretada) Ley de Vivienda estatal planteja força dubtes i una rebaixa en els acords de mínims que ha assolit la llei catalana. L’independentisme es trobarà amb un xantatge que haurà de saber sortejar per defensar la sobirania del país.

La victòria de Díaz Ayuso a la comunitat de Madrid va suscitar unes línies d’interpretació la mar de curioses que vinculaven la retòrica del processisme amb la política madrilenya i plantejaven l’exportació del to i les formes de la política catalana més enllà de la Franja. Sembla ser, però, que qui més ha emulat el to del jugadamestrisme nostrat i la retòrica dels dies històrics, ha sigut aquesta mateixa esquerra foteta amb les incongruències del Procés i que fa poques hores treia pit d’un «acord històric» amb el PSOE per aprovar la primera Ley de Vivienda de la Transició ençà. Un acord que a cada hora que passa es rebel·la més insuficient i ple d’ombres. Si bé la lectura del text final haurà d’acabar d’escampar les boires que encara enterboleixen el debat, amb les informacions filtrades a la premsa podem fer una primera valoració genèrica, mentre deixem les especificitats de la lletra petita als experts.

Una regulació de lloguers insuficient

Segons fonts de Podemos, un dels punts de l’acord consisteix en desenvolupar mesures de contenció dels lloguers. Aquest era un punt especialment calent pel que fa a les negociacions que mantenien des de feia temps els socis de govern, tot i que era una de les pedres angulars que van permetre la conformació del govern de coalició fa ja més de dos anys.

En l’acord final, els preus dels lloguers quedaran regulats en funció d’un índex de referència, però només s’aplicarà a aquells propietaris que compleixin dues condicions: ser persona jurídica i ser gran tenidor. Sobre la darrera, si bé encara no hi ha una definició clara del que és un «gran tenidor», tot apunta a què la definició se situa en la propietat de 10 o més habitatges per part de personalitats jurídiques. Quina afectació pot tenir això? Pel cas de Barcelona, per exemple, i segons les dades de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, correspon a un 25% del total d’habitatges de lloguer de la ciutat, atès que més del 60% són persones físiques (independentment dels habitatges que tinguin en propietat).

A més a més, aquests topalls només s’aplicarien en les zones declarades de mercat d’habitatge tens, un concepte que haurà de quedar definit en la pròpia llei però que segons s’ha avançat quedarà a discreció de les Comunitats Autònomes, la qual cosa pot deixar una aplicació desigual arreu de l’Estat.

Un bé de mercat

Una de les mesures, anunciada amb bombo i platerets de la mà del mateix president espanyol Pedro Sánchez, és el de l’emissió d’ajudes de 250€ mensuals per als joves d’entre 18 i 35 anys per fer front als pagaments de lloguer i rebaixar l’elevada edat d’emancipació. Aquesta mesura recorda lleument a la que aprovà el govern Zapatero l’any 2010 i que quedà derogada l’any següent.

No queda gens clar com s’atorgarà aquesta ajuda. Els requisits per accedir-hi, a part de l’edat, són uns ingressos provinents de rendes del treball de menys de 24 mil euros anuals. És a dir, la immensa majoria de joves hi haurien de poder accedir però quedaran reservats per només 50.000 places, segons la ministra Raquel Jiménez. Alhora, les experiències recents pel que fa a ajudes com l’IMV, de les quals s’aproven un xic més del 25% de les sol·licituds, no donen peu a gaires esperances.

Però aquesta iniciativa ens diu molt més. Assenyala exactament quin és l’interès legislatiu de la llei i situa molt bé els marges de l’actual consens del Règim en matèria d’habitatge.

Aquest no és altre que la salvaguarda de les rendes immobiliàries, a partir de les quals es sustenta bona part del consum en un escenari de crisi econòmica, mercat laboral precari i salaris baixos. És en aquest sentit que hem d’entendre la política de subsidis i beneficis fiscals a «petits propietaris» (si acceptem que algú que disposa de 5 habitatges s’hi pot considerar) a canvi que rebaixin el preu de lloguer un 5%. Aquesta política, a part de mantenir intacte la màxima de «país de propietaris abans que proletaris», avança en direcció contrària a la desmercantilització de l’habitatge i suposa alhora una pèrdua recaptatòria per part de l’Estat.

Així doncs, a banda de la desconfiança en què l’ajut d’emancipació arribi a tots els joves que ho reclamin, aquesta suposaria una mesura inflacionària i un subsidi directe als propietaris que, altrament s’intenta penalitzar, fet que demostra una absoluta incoherència legislativa i l’absència d’una estratègia real per resoldre els problemes d’arrel.

Igualment de preocupant és la divisòria implícita entre «bons» i «dolents» propietaris, que es deixa veure en declaracions com les de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau. Precisament, el Sindicat de Llogateres ha posat especial èmfasi en definir la figura del rendista, aquell qui viu de les rendes sense haver de treballar, per salvar aquesta dicotomia tramposa, ben funcional a l’estructura que comentàvem just ara.

Per contra, si es decidís fer  una política per entomar el repte d’acabar d’una vegada per totes amb el desregulat mercat de l’habitatge i retornar-li el seu valor social (és a dir, residencial i no especulatiu, ni com a font de rendes) gravaria fiscalment els propietaris i oferiria més possibilitats als inquilins per a desgravar-se el lloguer, tal i com han proposat alguns col·lectius. Alhora que es treballaria activament per a la consecució d’un parc públic d’habitatge que hauria d’incloure sí o sí mesures d’expropiació de grans tenidors com les que es van aprovar a Berlín ara fa uns dies —i que de moment s’ha renunciat a fer amb la Sareb, per exemple.

Catalunya no existeix

Un element que ha passat del tot inadvertit en les declaracions dels socis de govern és el que té a veure amb el futur de la llei de regulació catalana, aprovada pel Parlament fa poc més d’un any amb els vots d’ERC, Comuns, Junts i CUP. La llei es troba actualment sota escrutini del Tribunal Constitucional, en virtut del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP i Vox. En cap moment s’ha aclarit que la proposta de Ley de Vivienda anunciada per l’executiu permeti el manteniment de la llei aprovada pel Parlament català, i que no només compta amb un ampli suport social arreu del país, sinó que ja s’ha demostrat efectiva. Aquesta qüestió és especialment preocupant, atès que la llei catalana, tot i ser molt de mínims, ofereix un marc legislatiu més cenyit a frenar les dinàmiques especulatives dels darrers anys i possibilita la seva aplicació territorial de manera més proporcionada.

D’entrada, la llei s’aplica a tota àrea denominada «de mercat tens» dins el territori de la comunitat autònoma –ara per ara, 65 municipis–, independentment del tipus de propietari (en excepció d’alguns casos molt concrets). En el propi articulat, es defineix què és una àrea de mercat tens a partir de criteris com la velocitat d’escalada de preus i la càrrega del cost del lloguer en el conjunt de la renda mitjana del municipi. Pot ser que es donin discrepàncies entre la llei catalana i la futura Ley de Vivienda en relació a la definició tant del que és una àrea de mercat tens, com del propi índex a partir del qual s’han de regular els topalls als preus de lloguer —i que en el cas català, obté mitjanes del mercat actual, amb preus que en alguns casos s’han enfilat fins al 40%.

El blindatge de la llei catalana és un dels punts que manté el Sindicat de Llogateres per a negociar una Ley de Vivienda d’àmbit estatal. Així doncs queda el dubte de si Podemos la deixarà caure a canvi de mantenir els acords amb el seu soci de govern, encara que suposi una rebaixa pel que fa a un acord de mínims com és la llei catalana i que compta tant amb la validació del moviment per l’habitatge català, com amb el suport de més de 4.000 entitats de la societat civil.

ERC, entre l’espasa i la paret?

L’acord entre els socis de govern espanyol planteja una dicotomia dins l’estratègia d’ERC. És més que evident que aquest acord arriba just abans de les negociacions per la llei de pressupostos al congrés, l’aprovació de la qual té en els republicans el seu soci preferent. No és complicat preveure què passarà: el «bloc progressista» (format per PSOE i Podem i les seves respectives marques catalanes) apretarà l’independentisme per a aprovar la llei sota xantatge de fer volar pels aires el desplegament de l’anunciada (més que concretada) Ley de Vivienda que, insistim, deixaria molt probablement a l’estacada judicial la llei catalana acordada amb un ampli consens al nostre país.

Els arguments seran variats però tots podran assenyalar el buit principal en el marc estratègic d’ERC: la necessitat de subsumir el conflicte nacional al progrés en abstracte. I és que quan es tracta de millorar les condicions de vida dins del Règim, l’únic que ho pot realitzar és l’Estat, mentre Catalunya pidola competències i s’empassa més d’un gripau (aeroport, taules de diàleg, etc). L’Estat ensenya la pastanaga i amb el pal impedeix qualsevol millora de la situació dels catalans, copant així totes i cada una de les eines d’autogovern per la via política i judicial. I, sobretot, invalida desacomplexadament consensos transversals de país que han estat forjats gràcies a la feina diària de diferents agents socials —i aquí parlem del Sindicat de Llogateres i de tot el moviment per l’habitatge català— que treballen per millorar les condicions de vida de les classes populars del nostre país. 

L’independentisme doncs, no només no ha de caure en el xantatge polític al qual ens sotmet l’Estat —hàbil aprofitant les hores baixes—, sinó que ha de mostrar fermesa i convicció política amb la defensa de la llei catalana, presentant-la com un exemple de sobirania nacional i acord de país innegociable. I al mateix temps preparar-se per l’enèssim embat imminent del Tribunal Constitucional contra la llei catalana, atès que, ni socialistes, ni Podemos s’han preocupat de blindar. Possiblement l’error d’entrada pugui ser aquest: seguir plantejant que la no-cobertura (intencionada) de la llei catalana sota el paraigües d’una Ley de vivienda descafeïnada i l’amenaça judicial ens deixen en una doble posició d’indefensió; enlloc d’encarar la defensa i protecció de la llei de regulació de lloguers com un baluard de sobirania i d’autogovernança intocable. Si toquen la llei: ni pressupostos, ni diàleg, ni pau social.

Foto de portada:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín. Militant del Sindicat de Llogateres

Militant del Sindicat de Llogateres. Membre del consell de redacció de Caràcters i actualment treballant amb una tesi sobre els imaginaris de la precarietat en el context postcrisi dins la narrativa catalana actual.

Militant del Sindicat de Llogateres de L'Hospitalet i membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín

Comentaris

Una Ley de Vivienda que falca el règim

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.