Una Indústria Farmacèutica Pública: una eina imprescindible

La COVID-19 ens va deixar un panorama desolador i unes imatges terribles que no podem passar per alt tant perquè cal depurar responsabilitats, com perquè tenim el deure d'extreure'n lliçons i aplicar-les. Una d'aquestes lliçons té a veure amb un dels protagonistes que ha volgut passar més desapercebut durant aquesta pandèmia: la indústria farmacèutica.

Una Indústria Farmacèutica Pública: una eina imprescindible

La COVID-19 ens va deixar un panorama desolador i unes imatges terribles que no podem passar per alt tant perquè cal depurar responsabilitats, com perquè tenim el deure d'extreure'n lliçons i aplicar-les. Una d'aquestes lliçons té a veure amb un dels protagonistes que ha volgut passar més desapercebut durant aquesta pandèmia: la indústria farmacèutica.

Quan va començar la pandèmia a casa nostra ja vam quedar perplexes davant les situacions dantesques que es produïen: la nostra gent gran abandonada a la seva sort; el personal sanitari sense EPIs, protegint-se amb bosses de la brossa; la població sense poder accedir a mascaretes… i al mateix temps, els laboratoris privats es feien d’or! Recordem que, primerament, van retirar productes recomanats per a la correcta contenció de la Covid-19 (gels hidroalcohòlics, alcohol, aigua oxigenada, guants i també mascaretes); posteriorment, van augmentar-ne el preu i només es podien trobar en àmbits concrets (en aquest cas als hospitals) la qual cosa va provocar les primeres sostraccions i es va crear més alarma encara; i, finalment, el resultat va ser un augment de fins a un 500% del preu dels productes quan aquests es van alliberar de nou al mercat, un preu que evidentment la gent va estar disposada a pagar a causa de l’emergència i que poc després va desencadenar la ruptura real d’estoc. Per si això no fos suficient, la indústria farmacèutica va lucrar-se permetent que es fessin tests només aquells que s’ho podien permetre, mentre que els nostres sanitaris, que tant aplaudíem llavors, amb prou feines hi tenien accés.

Sovint denunciem que no s’hauria de permetre que ningú faci negoci a cosa de la salut o malaltia de la població, i ho fem per referir-nos a la sanitat privada i concertada. Però quan parlem d’especular amb la salut i la vida de la nostra gent hi ha un altre actor estrella que acostuma a no fer massa soroll, però que ho acapara gairebé tot: la indústria farmacèutica. I és que hem comprovat sobradament que només serveix a qui més paga i no a qui més ho necessita; i no només avantposa el lucre a la salut de la població en condicions de normalitat, sinó que en condicions de crisi ha demostrat no tenir cap mena d’escrúpols. Tanmateix, difícilment serà d’una altra manera quan el mercat en què habiten està totalment desregularitzat, i qui suposadament ha d’avaluar i supervisar l’autorització de comercialització de medicaments a la UE, la EMA (Agència Europea del Medicament), és finançada en més d’un 80% per part de la indústria farmacèutica privada. És a dir, vindria a ser com posar la rabosa a tenir cura del ramat.

Per tot plegat, la passada legislatura, en ple auge de la pandèmia, la CUP va plantejar al Parlament de Catalunya la posada en marxa d’una empresa farmacèutica pública. En aquell moment, la proposta va ser rebutjada amb els vots en contra de JuntsXCat, ERC, C’s, PSC i PP i només va comptar amb els vots favorables de la mateixa CUP i els comuns.

Aquesta legislatura, el passat mes de juny, la CUP ho ha tornat a dur al Ple del Parlament, tornat a insistir-hi perquè la creació d’una indústria farmacèutica pública no només és possibilita un debat necessari, sinó que és tracta d’una eina imprescindible tant des d’un punt de vista sanitari -per no tornar a ser ostatges dels interessos farmacèutics privats en moments de crisi sanitària, per combatre la pobresa farmacèutica, per garantir el subministrament de medicaments i la investigació en pro del bé general i no de l’interès econòmic particular-, com des del punt de vista de la sobirania nacional.

Font: Flickr: Jose Antonio Garcia Cordero

Sis raons, sis realitats amargues.

Sintetitzarem en sis les raons que demostren la gran transcendència en matèria de sobirania sanitària que suposa aquesta proposta i que evidencien per què és una estructura clau per garantir que el lucre no s’avantposa a la vida, ni en uns moments tan complexos com els que ens ha tocat viure, ni mai.

1. Investigació pública i beneficis privats: Una amplíssima majoria dels tractaments en fases primerenques d’investigació es queden en un no-res i per això a les farmacèutiques els resulta poc atractiu abocar-hi esforços. Els és molt més senzill i profitós deixar que les institucions públiques facin la feina bruta i poc rendible i, quan un determinat compost resulta prou prometedor per a aplicar-lo a assajos clínics en humans, és quan les grans farmacèutiques s’hi interessen, negociant de diferents formes per «adquirir» l’esmentat producte i beneficiant-se de tots els diners públics invertits anys enrere.

Des de les administracions públiques estem finançant la investigació bàsica, la més complexa, i la venem a la indústria cedint tots els drets sobre el producte, sense disposar de cap mecanisme per assegurar-nos que després es vendrà a un preu accessible.

Un dels casos recents més representatius és el de la vacuna de Moderna per a la COVID-19, per la seva producció i desenvolupament el govern dels estats Units va aportar més del 90% del seu finançament, uns 600 milions d’euros d’un total de 656 milions. On posteriorment, el mateix govern ha acabat pagant uns 28 dòlars per dosi i amb una patent únicament controlada per la farmacèutica en qüestió.

Un bon exemple de com l’anomenada col·laboració publicoprivada no és res més que diners públics utilitzats per a l’obtenció de beneficis privats. Una indústria pública serviria per re-enfocar aquesta situació i potenciar la investigació a les nostres universitats i centres de recerca, conservant els drets derivats de la investigació i assegurant-nos la distribució equitativa i responsable del producte final.

2. Falta de transparència: les empreses farmacèutiques, freqüentment, posen traves i distorsionen l’accés a les informacions sobre efectes adversos, limitacions, etc. dels seus medicaments. En aquest sentit, una empresa pública serviria per garantir la transparència de totes les actuacions, problemes relacionats amb el medicament i efectes adversos relacionats amb la producció i l’ús dels medicaments.

3. Escletxes de seguretat: les retirades del mercat de lots de medicaments concrets perquè eren perillosos o perjudicials per a la salut han posat de relleu com les farmacèutiques intenten maximitzar els beneficis mitjançant l’externalització de la producció dels medicaments cap a països on els controls de qualitat són menys rigorosos, i això produeix potencials riscos sobre els pacients. Una indústria de titularitat i gestió pública permetria que els criteris econòmics no s’imposessin sobre la seguretat dels medicaments i la dels pacients.

4. Beneficis desorbitats: Actualment, els marges de benefici de les farmacèutiques són escandalosos, situant-se al voltant del 70 – 80% de mitjana. La desviació entre el preu de quan costa produir un medicament es pot arribar a multiplicar per centenars o milers de vegades respecte al seu preu de venda al públic, especialment durant l’etapa de vigència de la patent. Una farmacèutica catalana pública podria millorar la relació entre el preu real de producció i el preu final de dispensació, tant pels preus dels seus productes com per la seva influència sobre els competidors privats.

Un dels casos més flagrants va ser amb Solvaldi, el fàrmac contra l’Hepatitis C, que en plena crisi econòmica es va comercialitzar de la mà del laboratori Gilead. El preu d’aquest fàrmac a Europa rondava els 50.000 euros per tractament, mentre que un estudi de la Universitat de Liverpool informava que el cost real de cada tractament rondava els 90 euros. Maquillen sota el nom de competitivitat, la qual cosa representa una estafa en tota regla.

Hem de tenir clar que els elevats costos d’alguns medicaments no estan relacionats amb la seva fabricació, ni tampoc amb la inversió en recerca i desenvolupament, sinó amb les despeses associades a la comercialització i la promoció dels seus productes. Amb dades a la mà, la investigació i desenvolupament de fàrmacs rep aproximadament el 13% del pressupost, mentre que les despeses de màrqueting suposen entre el 30-35% del pressupost total dels laboratoris, és a dir, es gasten el doble en promoció i màrqueting que en investigació.

5. Desabastiments: els grans beneficis de la indústria farmacèutica es complementen amb la desatenció d’aquells medicaments que, tot i ser efectius, tenen una baixa rendibilitat. De fet, a l’estat espanyol s’ha denunciat el desproveïment de gairebé 200 medicaments, el subministrament dels quals no s’assegura per part de les farmacèutiques perquè tenen preus molt baixos i/o perquè han desenvolupat alguna alternativa d’eficàcia similar però de major preu.

Tenim casos flagrants com el que va protagonitzar la farmacèutica Aspen, que va utilitzar el desproveïment per pressionar el govern per tal d’apujar el preu dels medicaments antitumorals. Aspen va deixar de vendre deliberadament a l’estat espanyol els seus medicaments contra el càncer, obligant l’estat a importar aquests tractaments com a medicaments estrangers, evidentment, a uns preus elevadíssims.

També han existit situacions similars en els serveis d’urgències o de cures intensives amb el desproveïment d’amiodarona, medicament que s’empra per tractar i prevenir múltiples tipus d’arrítmies cardíaques, on la farmacèutica Sanofi va preferir posar en risc les vides dels pacients per així poder pressionar al govern per augmentar-ne el preu. No són casos aïllats, és el seu modus operandi.

Actualment, hi ha desabastiment de 223 medicaments que són d’ús hospitalari, que representen un 7,2% del total dels medicaments. D’aquests, a més, 48 són d’impacte major, és a dir, fonamentals per a la vida dels pacients.

Una indústria pública permetria resoldre el greu problema actual de desabastiments, posant el focus amb la producció de medicaments eficaços i no en l’índex de rendibilitat que aquests puguin tenir.

6. Especulació en cas d’emergència sanitària: L’Índia va emetre la primera llicència obligatòria l’any 2012 a un fabricant de medicaments genèrics, posant fi al monopoli que la companyia alemanya Bayer tenia al país sobre el tosilat de Sorafenib, un medicament utilitzat per tractar el càncer de ronyó i fetge. La decisió es va fonamentar en el fet que Bayer no només no havia aconseguit fixar un preu per a aquest fàrmac que el fes accessible i assequible, sinó que tampoc n’havia pogut assegurar les quantitats suficients. Amb aquesta decisió es va poder dur a terme una versió genèrica que va reduir significativament el preu del medicament al país, passant d’un cost mensual per pacient de 4.200 euros a menys de 135 euros.

Al cap i a la fi, l’expropiació de patent és un mecanisme legal que permet que un país fabriqui un medicament genèric, tot i aquest es trobi protegit sota patent. Aquesta expropiació es pot dur a terme sense prèvia negociació amb l’empresa farmacèutica propietària de la patent si existeix una situació d’emergència sanitària, però en les condicions actuals cap farmacèutica privada estaria disposada a fabricar el producte en qüestió per por de les conseqüències legals o de boicot de productes per part d’organismes reguladors o per part d’altres estats.

Tenint en compte que la situació que hem viscut es pot tornar a repetir, l’expropiació de patents és un mecanisme que no ens podem permetre el luxe d’obviar, doncs ja hem vist com aquells que desenvolupen tractaments efectius contra la Covid-19, fàrmac o vacuna, els xifren a uns preus astronòmics o venen la totalitat del seu estoc fora, limitant així l’accés a la nostra gent. L’expropiació de patent, per tant, no deixa de ser un mecanisme d’autodefensa, però només la presència d’una indústria pública farmacèutica converteix el mecanisme d’expropiació de patent en una alternativa viable.

Font: Wikimedia Commons

Una realitat existent

L’aprovació de la seva posada en marxa, com la majoria de propostes que es debaten al Parlament, és una qüestió purament política, no tècnica. Existeix la voluntat política d’exercir les competències que tenim per tirar-la endavant? Es considera prou prioritari protegir la vida de la gent per davant dels interessos lucratius de les farmacèutiques?

Certament, aquesta és una proposta que encaixa amb l’ideari de l’Esquerra Independentista d’apostar pel control públic dels sectors estratègics. Però una farmacèutica pública no és només una eina patrimoni dels països socialistes amb els quals ens poden identificar.

Sí, a Cuba la totalitat de la indústria farmacèutica del país és pública, i abasta tant la R+D+I, com la producció i la distribució. El model cubà és conegut per les seves innovacions en el desenvolupament de vacunes i la immunoteràpia, i s’ha demostrat especialment eficient durant la pandèmia per COVID-19. Actualment, exporta a més de 50 països i els permet cobrir la major part de la demanda interna. L’èxit econòmic d’aquest model de farmacèutica pública rau principalment en uns marges de beneficis saludables, una inversió estable, tenint sempre un flux de caixa positiu.

Però també podem observar i copiar l’exemple de Suècia i la seva Apotek Produktion & Laboratorium, la seva farmacèutica pública, que és un dels majors productors de medicaments especialitzats d’Europa. A hores d’ara, està composta per quatre fàbriques que produeixen un catàleg de més de 2000 productes i que es venen en 35 països de tot el món, i també, es dedica a elaborar medicaments per a subministrar a l’empresa nacional que gestiona les oficines de farmàcia públiques.

L’existència d’aquests dos exemples de països tan diferents ens demostra que no estem fent volar coloms, sinó que parlem d’una proposta factible, viable, amb uns resultats molt sòlids darrere.

Com la tirem endavant?

Es tractaria de crear una empresa que depengués de SALUT, i que fos que de titularitat i gestió totalment pública: des de l’R+D+I de nous medicaments, fins a la seva distribució i venda al públic, passant per la producció de principis actius, l’elaboració de medicaments químics o biològics. La seva funció, a més, consistiria en coordinar i planificar la investigació pública del país així com reforçar aquesta investigació. Es tractaria de deixar l’ànim de lucre fora de tot el circuit del medicament, així com garantir un sistema de governança participat per la ciutadania, allunyat i protegit dels interessos econòmics i amb una planificació estratègica basada, sobretot, en criteris de salut pública.

Ni tan sols seria necessari crear cap nou impost per a les farmacèutiques privades per finançar la nostra empresa farmacèutica, ja que els marges de benefici actuals són tan grans en la farma-indústria, com hem denunciat anteriorment, que si s’entra al mercat amb un mínim de força, els beneficis serien suficients per continuar creixent i amortitzar la inversió inicial.

Existeixen informes que quantifiquen en 100 M€ la inversió inicial necessària per a poder produir una vintena de medicaments genèrics. Tot i que aquesta inversió inicial del projecte pot suposar un repte econòmic per a les institucions, l’estalvi a mitjà termini i els beneficis socials i econòmics que porta amb si mateixa la producció no lucrativa de medicaments compensa sobradament aquests costos. Només amb la producció de genèrics, sobretot en aquells que hi ha un constant desabastiment i que són d’ús hospitalari, n’hi hauria prou per compensar la inversió.

Inicialment, però, s’hauria de centrar tant en allò que presenta més demanda com en allò que ningú no vol investigar, tot i que un objectiu a perseguir és que pogués assolir gairebé la totalitat de la quota de mercat, desbancant així a les BigPharma.

Una indústria farmacèutica pública no pot ser només aquella que paga per allò que les farmacèutiques privades no volen fer perquè no els és rendible i, per tant, cal que vagi a competir de tu a tu en tots els àmbits.

Font: Flickr: Jose Antonio Garcia Cordero

 I mentrestant, què?

Som plenament conscients que no es pot plantejar la creació d’una empresa farmacèutica pública de la nit al dia. No és una tasca senzilla, som conscients, per exemple, que la manca de producció de principis actius pot ser un factor limitant. Però tenim clar que no estem proposant una quimera. Es tracta que, si hi ha voluntat política, comencem a caminar sabent que ni a curt ni mitjà termini gaudirem d’una empresa farmacèutica que pugui dur a terme totes les funcions que n’esperem d’ella, però amb l’objectiu clar d’avançar amb les estratègies més efectives cap a la sobirania farmacèutica com una de les eines més importants per garantir el dret a la salut.

Caldria escollir algunes línies de producció d’acord amb l’estratègia que es determinés com la més efectiva per aconseguir no beneficis econòmics, sinó beneficis socials en un marc de viabilitat econòmica. Per fer-ho, però, és imprescindible disposar de tota la informació relacionada amb les dades sobre producció i consum de medicaments a casa nostra. En aquest mateix sentit, és imprescindible quantificar la despesa que comportaria produir una vintena de medicaments genèrics. Es tracta, doncs, de determinar quina és la millor estratègia en base tant a les necessitats de medicaments essencials, com a la capacitat de producció: què li cal a la nostra població i, alhora, què ens és més fàcil produir.

Aquesta és la primera de les passes que cal fer per avançar cap a la consecució de la farmacèutica pública. Paral·lelament, però, es poden activar altres estratègies polítiques que també ens permetran apropar-nos a aquest horitzó.

En primer lloc, es tractaria de desplegar, d’una vegada per totes, l’Agència Catalana del Medicament i Productes Sanitaris, l’avantprojecte de la qual es va aprovar a principis del 2017 i des de llavors ha quedat al fons d’un calaix. Aquesta agència ens permetria aprofundir en el conflicte amb l’estat espanyol en clau de sobirania sanitària. Aquesta agència tindria com a objectiu garantir que qualsevol mesura que pugui afectar aquests productes s’ajusti a les necessitats de la societat, sota criteris d’eficàcia, qualitat, seguretat clínica, i que sobretot, avantposi les necessitats de la població al lucre de qui especula amb salut. Seria un organisme autònom que assumiria totes les competències en matèria de medicaments d’ús humà i veterinari, productes sanitaris i cosmètics.

En segon lloc, caldria intervenir el mercat majorista: Actualment, els marges de benefici per a un distribuïdor farmacèutic ronden el 6% del preu final del producte (El distribuïdor farmacèutic és l’activitat de distribució majorista de medicaments d’ús humà a oficines i serveis de farmàcia), la intervenció d’un operador públic al sector de la distribució seria tècnicament senzilla i ajudaria també a reduir el lucre de tot el circuit del medicament, sent un element que ajudaria en la consecució de més sobirania sanitària, ja que es disposaria de control directe sobre grans quantitats d’estoc i ajudaria en el control de preus.

En tercer lloc, és clau garantir l’atenció farmacèutica a l’àmbit rural: Cal garantir l’atenció farmacèutica a la totalitat del país, especialment en zones rurals. No deixant que la viabilitat econòmica d’una farmàcia per a un privat sigui l’únic factor a tenir en compte perquè els habitants d’un municipi puguin tenir accés a l’atenció farmacèutica al seu municipi.

En quart lloc, cal dur a terme accions que ens permetin primar la racionalitat en la prescripció i dosificació: El modus operandi de la indústria farmacèutica privada a nivell d’investigació en els últims temps ha consistit en realitzar petits canvis en les molècules, amb un augment molt elevat en el preu de venda, però poc significatiu en termes d’eficàcia, cal deixar de pautar medicaments més cars quan els tractaments es poden fer amb d’altres més econòmics, quan no hi ha una clara millora en termes cost-efectiu. En aquest sentit, també és essencial apostar pel sistema unidosi en contraposició al sistema de dosificació actual, el qual promou el malbaratament de recursos fins i tot en casos en què els tractaments estan sobradament pautats i pagats. El sistema unidosi, ajuda en estalvi de recursos i fa més fàcil la presa de medicaments pel pacient.

Per últim, cal prohibir l’activitat dels comercials de les empreses farmacèutiques privades als centres sanitaris públics, no només perquè deixin d’oferir «regalets» al personal sanitari, sinó per la seva influència en la formació de les professionals. Per la mateixa raó que no posaríem a comercials de la indústria del tabac a fer cursos sobre els perills del tabaquisme.

Un NO constant

Malauradament, tot i que és evident que es tracta d’una eina imprescindible, tal com va succeir la passada legislatura, la proposta de creació de la farmacèutica pública va tornar a ser rebutjada amb els vots en contra de JuntsXCat, ERC, C’s, PSC, PP i VOX i només va comptar amb els vots favorables de la mateixa CUP i els Comuns.

Més enllà d’agraïments al grup proposant per portar al parlament una moció en què es pogués parlar sobre atenció farmacèutica, els arguments esgrimits per la majoria dels partits de l’arc parlamentari no eren res més que la repetició dels mantres estesos per la mateixa indústria farmacèutica privada. Mantres que, per sort o per desgràcia, són sempre els mateixos: la col·laboració publico-privada és beneficiosa pels pacients, la indústria privada fa una funció molt necessària amb la formació al personal mèdic, les innovacions mèdiques són fruit de la investigació de les farmacèutiques privades i els medicaments són tan cars pels seus costs d’investigació i producció. Cap d’ells és cert.

Aquesta vegada, però, la moció presentada buscava materialitzar no només el compromís per a la creació de la indústria farmacèutica pública, sinó que, conscients que aquest fita no s’aconsegueix de la nit al dia i que a curt i mig termini cal desplegar accions en clau de sobirania farmacèutica, la proposta també recollia altres compromisos.

La moció demanava l’elaboració d’un informe per conèixer la viabilitat real de la indústria farmacèutica pública com a petit primer pas, desplegar l’Agència Catalana del Medicament i dels Productes Sanitaris, crear un operador públic perquè intervingui al sector de la distribució, garantir que tota la població catalana té un punt d’atenció farmacèutica a menys de mitja hora de distància des del seu municipi utilitzant el transport públic, assegurar que es pautin els medicaments que, en igualtat de criteris d’efectivitat i seguretat, per una indicació en concret, siguin més econòmics, apostar pel sistema unidosis com a forma de dosificació prioritària i Prohibir l’activitat dels comercials de les empreses farmacèutiques als centres sanitaris públics.

La realitat que ens vam trobar va ser que més enllà dels mantres no van voler ni entrar en un debat tècnic, ja que van votar en contra de conèixer quina és l’evolució de la producció de medicaments a Catalunya en els últims deu anys, quants especialistes es formen en matèria de producció industrial de medicaments i quants en farien falta per engegar una empresa farmacèutica pública o de saber quin seria el cost de produir una vintena de medicaments genèrics a través d’un proveïdor plenament públic. És més fàcil repetir un discurs marcat que no pas poder tenir dades objectives que permetin un debat que vagi al fons de la qüestió.

Respecte l’Agència catalana del medicament, A principis del 2017 s’aprovava la memòria preliminar de l’avantprojecte de llei de l’Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris. En aquell moment Toni Comín , va explicar que es tractava de l’estructura d’estat que, malgrat que naixia «en el marc competencial actual», però que ho feia amb la voluntat que «en el futur assumís la unificació de tot el cicle del medicament». Doncs vot en contra d’aquells mateixos que la van impulsar i anunciar ara fa 5 anys.

Van córrer la mateixa sort els punts relatius a prohibir l’activitat dels comercials de les empreses farmacèutiques als centres sanitaris públics i crear un operador públic perquè intervingui al sector de la distribució. Amb tot, que va tirar endavant doncs?

Només dos punts rellevants dels 9 presentats: Garantir que en el termini d’un any tota la població catalana tingui un punt d’atenció farmacèutica a menys de mitja hora de distància des del seu municipi utilitzant el transport públic, i també, que s’impulsin polítiques de racionalització de la despesa farmacèutica, que promoguin l’ús racional del medicament per tal d’assegurar que es pautin els medicaments que, en igualtat de criteris d’efectivitat i seguretat, per una indicació en concret, siguin més econòmics i desplegar normativa executiva en matèria d’ordenació farmacèutica que ajudi a fer-ho possible. A més d’instar el Govern de l’estat espanyol a apostar pel sistema unidosis com a forma de dosificació prioritària, però ja sabem com va això d’instar: jo insto, tu instes, ells insten i ningú acaba fent res.

Sense menystenir les petites millores aconseguides, els punts no aprovats de la moció són precisament aquells que ens dotaven d’estructura per construir una base sòlida per teixir una sobirania sanitària forta, aquells que significaven un canvi de rumb dels successius governs de la Generalitat en la forma de concebre la salut . Una salut allunyada de l’especulació i el lucre, que aposta per un control públic i transparent dels recursos.

Però si alguna cosa s’ha demostrat durant el debat sorgit arran de la moció presentada és que la posada en marxa de la indústria farmacèutica pública és una qüestió política, no tècnica, per molt que ens ho hagin volgut vendre així, ja que el Parlament de Catalunya té competències per tirar-la endavant. Hem perdut, novament, una gran oportunitat com a país, una oportunitat de fer-nos més sobirans en un món on els pobles cada vegada ho som menys. La negativa contant a crear aquesta eina imprescindible és una irresponsabilitat política en tota regla i més quan tenim els mitjans necessaris per portar-ho a terme i una llista de motius més que extensa.

Són temps de dur a terme polítiques valentes, polítiques que ens facin més forts davant qui més acapara. Són temps de demostrar que d’aquesta crisi no en poden sortir com a guanyadors els ideòlegs del capitalisme del desastre que han vist com les seves butxaques s’omplien a un ritme exponencial durant la pandèmia. En definitiva, són temps en què cal protegir la vida a qualsevol preu. La posada en marxa d’una empresa farmacèutica pública és una política totalment conseqüent amb la valentia política necessària en aquest escenari post-pandemia, en el que cal demostrar que hem après la lliçó i que el patiment de tantes persones no ha estat en va.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Farmacèutic, militant de la CUP i regidor per FEM Manresa

Laia Estrada és ambientòloga, professora i diputada de la CUP.

Comentaris

Una Indústria Farmacèutica Pública: una eina imprescindible

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.