La victòria de Trump a les eleccions del novembre passat confirmava en l’àmbit electoral estatunidenc una tendència que ja feia un temps que vèiem a les xarxes: els homes joves s’havien desplaçat ideològicament cap a la dreta. Quatre anys abans, a les eleccions que van fer president Joe Biden, el 56% dels homes d’entre 18 i 30 anys havia votat el Partit Demòcrata, mentre que en aquestes eleccions un 55% havia donat suport a Trump. Aquest desplaçament no s’ha produït únicament als Estats Units: segons les enquestes del CIS, el 2019 només un 3,8% dels joves espanyols pensava que VOX era el partit més proper a les seves idees mentre que a l’abril d’aquest any la xifra havia escalat fins al 23%. A Alemanya, després de donar suport majoritàriament als Verds el 2019, el 26% d’homes de menys de 25 anys va votar Alternativa per Alemanya (AfD) als comicis europeus de 2024. Maximilan Krah, líder d’aquest partit durant les eleccions, va basar gran part de la seva campanya electoral en l’elaboració d’una sèrie de vídeos dirigits als homes joves: “Un de cada tres joves alemanys no ha tingut mai xicota, n’ets un? […] Els homes de veritat se situen a l’extrema dreta. Els homes de veritat són patriotes. Aquesta és la manera de trobar xicota!” Krah, que més endavant va ser expulsat del partit per minimitzar la responsabilitat de les SS en l’Holocaust, apel·lava a la por masculina a no resultar desitjable per a les dones per vendre el seu missatge. 

La seva estratègia estava lluny de ser nova. Des d’inicis de la dècada de 2010, el fantasma incel ha sobrevolat la presència dels adolescents i els joves a les xarxes, primer en llocs web com 4chan i 8chan i després a través de la popularització massiva a internet. Tot i que en popularitzar-se es va convertir en gran manera en un objecte de burla ridiculitzat en infinitat de vídeos i mems, les idees a la base de la creació d’aquesta identitat als 2010 han aconseguit impregnar les idees de molts joves i adolescents, que creuen que els homes tenen el dret a rebre afecte, sexe i atencions de les dones i que, si no en reben, és culpa d’elles. Una enorme quantitat de podcasters, influencers i youtubers de dretes han dirigit les inseguretats d’aquests joves i la seva por a no resultar desitjables cap a una profunda misogínia que s’ha convertit en una de les claus d’aquest gir reaccionari. 

Una altra de les claus es troba en la data. Si observem l’evolució dels resultats electorals i les enquestes d’intenció de vot, veiem que el canvi es produeix a partir de la pandèmia: encara que aquests partits ja havien estat creats abans del 2020, és a partir de la crisi de la covid que comencen a adquirir un pes significatiu entre els joves, cosa que es tradueix en un canvi en el seu suport electoral. Aquesta radicalització s’observa en alguns dels influencers més coneguts: Logan Paul, que havia donat suport públic al moviment Black Lives Matter en els seus inicis, s’ha convertit en un suport fonamental per a la campanya de Trump, i de fet l’ha convidat en nombroses ocasions al seu pòdcast. Una cosa similar ha passat amb Joe Rogan, conductor del pòdcast The Logan Expirience, el més escoltat del món, amb setze milions d’oients per capítol, i que ha passat de donar suport a Bernie Sanders el 2020 a donar-lo a Trump el 2024. La periodista Taylor Lorenz, que feia diversos anys que monitorava l’extrema dreta i l’elit econòmica estatunidenca per a mitjans com The New York Times o Daily Mail, sosté que hem de pensar en la pandèmia com l’esdeveniment fonamental per entendre la radicalització cap a l’extrema dreta de molts creadors de contingut. La por, la inseguretat i les restriccions van ser utilitzats per molts d’aquests youtubers i podcasters per aconseguir visites als seus canals, en els quals les opinions crítiques amb les mesures de protecció i els actes que se saltaven el confinament atreien moltes més visites que les crides a la prudència o les explicacions raonades sobre el que passava. 

No obstant això, tot i que l’extrema dreta va trobar en la pandèmia el millor camp d’entrenament per a la capitalització de les ansietats col·lectives, especialment les masculines, la por no ha estat l’única estratègia per atraure suports i votants. La seva extensió ha estat possible també gràcies al desplegament d’una sèrie d’idees sobre com hauria de ser la societat, d’una espècie de projecció utòpica cap al futur que guia en gran mesura el pensament de l’extrema dreta i les mesures que pren en els llocs on han accedit al poder. Aquesta projecció utòpica no és nova: es troba en el pensament conservador des dels orígens: una societat fortament homogènia, de raça blanca i heterosexual, en què els individus s’agrupen en famílies nuclears en les quals es dona una profunda divisió dels rols de gènere i que està guiada per valors com l’ordre, el patriotisme, l’esforç i el respecte a l’autoritat. En el cas dels Estats Units té la seva construcció ideològica més popular en el barri residencial dels afores, aquests suburbs de cases unifamiliars poblats per famílies heterosexuals de raça blanca amb homes que treballen fora i dones que s’ocupen de les tasques domèstiques i la cura dels fills. Els barris residencials dels anys cinquanta i seixanta es converteixen així en una espècie de retroutopia, de model agafat del passat que es projecta cap al futur per dipositar-hi les esperances i els anhels sobre la societat que es vol construir. No importa que aquest model estigui fortament idealitzat o que la realitat històrica disti molt d’assemblar-s’hi: a la dreta i a l’extrema dreta les retroutopies els són útils perquè permeten unir diversos aspectes clau del seu pensament, ja que combinen una direcció política on dirigir-se i un ideal esperançador que serveix de guia per a l’acció, amb una sensació de decadència, de societat corrupta que necessita regenerar-se i recuperar la glòria que ha perdut. És el «Make America Great Again» de Trump, però també la degeneració i la decadència cultural nazi o les crides a la necessitat d’un cirurgià de ferro que proclamava la Falange espanyola abans de la Guerra Civil. A més a més, la retroutopia permet construir un ideal de futur sense la necessitat d’una revolució o canvi profund que comporten les utopies progressistes: l’únic que cal fer és tornar al que ja ha passat, regenerar la societat i netejar-la d’elements nocius per recuperar la grandesa perduda. 

Encara que la idea de la casa unifamiliar al barri residencial segueix promovent-se de forma recurrent a través de sèries, pòdcasts, comptes d’Instagram, vídeos de TikTok i pel·lícules, el projecte utòpic de l’extrema dreta també ha sabut adaptar-se a estètiques i llenguatges actuals que poguessin apel·lar de forma més directa als adolescents i als joves d’ambdós sexes. En els últims anys hem vist la proliferació de publicacions que promovien estètiques com la clean girl, el quit luxury o l’old money, que remetien a una idea molt tradicional de la forma de vestir i comportar-se en què l’important era una exhibició del luxe i els diners però guiada per la discreció i l’elegància. Altres elements clau en aquesta adaptació de les estètiques de l’extrema dreta als llenguatges de la xarxa han estat els fenòmens de les tradwives, que estetitzen i romantitzen la divisió tradicional de rols i promouen una feminitat submisa, complaent i econòmicament dependent de l’home; i el cottage core, que si bé no sempre ha tingut una ideologia d’extrema dreta al darrere, frega una idealització del tradicional que és fàcilment recuperable per la dreta, com de fet ha passat. Un altre element clau ha estat la promoció de l’estètica de la hipermasculinitat entre els homes, amb cossos fortament musculats i actituds agressives, i que potser és el canvi més substancial respecte a les estètiques masculines de la retroutopia dels cinquanta, tot i que potser no tant si pensem que en realitat estan pensades per aprofundir en valors tradicionalment associats a la masculinitat, com l’esforç, el treball dur i la força física, i que només constitueixen una renovació d’elements que ja es donaven en aquella època: si abans el bar era l’espai de socialització masculina per excel·lència i on es passava la major part de les hores en les quals no s’estava a la feina, ara ho és el gimnàs. En tots dos casos, però, es tracta de col·locar al centre de la socialització dels homes un lloc marcat per valors fortament associats a la masculinitat. 

No obstant això, si bé és cert que l’extrema dreta ha sabut canalitzar les ansietats col·lectives per dirigir-les en benefici propi, i que en part ho ha sabut fer gràcies a la promoció d’un ideal utòpic que li permet mobilitzar la nostàlgia de la població i assenyalar com a enemics a qui consideren responsables de la seva decadència actual, no és menys cert que en fer això també exposen les pors pròpies, i que això pot ser aprofitat per la política progressista. Com han dit el militant climàtic José Luis Rodríguez i la militant trans comunista Ira Hybris, les pors dels nostres temps són una pista molt important per a l’acció socialista i només cal escoltar els seus discursos i declaracions  per detectar-los. En el seu diagnòstic de la decadència de la societat és fàcil veure-hi la por a la pèrdua d’una suposada puresa de la nació, que es corrompria per l’acció d’uns elements considerats externs i aliens a ella que l’estarien contaminant. Siguin els jueus, els comunistes, els homosexuals, els gitanos o els migrants, sempre hi ha un o diversos grups socials que són assenyalats com els responsables de la pèrdua de la puresa en introduir elements aliens als costums i valors d’aquella nació, i que per tant en són corruptors. 

Aquest mateix esquema de pensament s’aplica al cos individual, la puresa del qual és corrompuda per la barreja amb altres races i pervertida pel contacte amb persones trans i queer. La puresa, que sempre és, sigui quin sigui el discurs amb què es revesteixi, un concepte feixista, permet veure, a contrallum, la por a la barreja i la contaminació de l’extrema dreta, i ens dona una pista important per a l’acció. La dreta té por dels cossos que no encaixen en els seus tristos essencialismes i els desitjos que es desborden més enllà de les seves rígides classificacions; té por dels migrants que no se sotmeten al mandat de la integració i de les persones racialitzades que no es dobleguen a les exigències de la respectabilitat blanca. És justament dels moviments racialitzats i queer, que constitueixen l’avantguarda de l’esquerra quant a impuls utòpic i ambició política, d’on aquesta en conjunt pot aprendre a desfer-se de la por de no ser respectables. Les polítiques de la respectabilitat són un llast del qual cal alliberar-se com més aviat millor, cosa que no vol dir que no fem servir la disfressa i el camuflatge de forma estratègica, o que no adaptem el llenguatge i les propostes a diferents contextos. No es tracta de fer una política de piconadora, però sí de posar fi al desig d’assemblar-se a ells, i a l’anhel de ser reconegut per qui t’odia. L’esquerra no ha de ser diversa, ha de ser monstruosa: un monstre que, com el que va imaginar Mary Shelley, estigui fet de molt cossos cosits els uns amb els altres per construir una criatura que escapi a les classificacions fetes per oprimir-nos. Al cap i a la fi, els conservadors sempre han temut els monstres: ja al segle XVII parlaven de les incomptables revolucions i aixecaments que esclataven a les colònies com una enorme hidra que feia néixer tres caps quan n’hi tallaven un. Un monstre esmunyedís i inclassificable amb un cap a cada front de lluita però amb un únic cos, una criatura sense gènere ni nació que regna als abismes de l’oceà i viatja portat per poderosos corrents de forma impredictible. Un ésser híbrid i bastard, preciosament impur. Com va dir Enrique Morente: en la barreja hi ha la vida nova.