Una derrota per l’esquerra i les classes populars gregues

Com podem interpretar els resultats de les eleccions legislatives a Grècia? Què signifiquen per la configuració d'un pol d'esquerres tant a Grècia com al Sud d'Europa?

Una derrota per l’esquerra i les classes populars gregues

Una derrota per l’esquerra i les classes populars gregues

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Com podem interpretar els resultats de les eleccions legislatives a Grècia? Què signifiquen per la configuració d'un pol d'esquerres tant a Grècia com al Sud d'Europa?
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les eleccions legislatives gregues del 7 de juliol representen una derrota important per a les classes subalternes a Grècia, però també per a l’esquerra radical.

Després de 4 anys i mig al govern, durant els quals capitulà a la «Troika» de la UE-FMI-BCE, ignorà la tremenda determinació popular expressada en el referèndum de 2015 i implantà polítiques neoliberals, SYRIZA ha perdut les eleccions.

Nova Democràcia torna al poder, amb una majoria absoluta de 158 diputats, i un programa molt agressiu que combina neoliberalisme amb un fort èmfasi autoritari en la «llei i l’ordre», demanant un tractament més autoritari de les manifestacions i okupacions. Una de les primeres mesures que ha anunciat és la revocació de l’anomenat “asil universitari”, és a dir, la prohibició a les forces policials d’entrar als recintes universitaris sense permís previ de les autoritats universitàries.

SYRIZA, que s’ha desplaçat significativament a la dreta (…), prova conscientment de jugar el rol de la socialdemocràcia a Grècia tweet

Amb Nova Democràcia amb el 39,8% i SYRIZA amb el 31,5% entrem novament en un període en què dos partits dominen l’escena política amb una clivella centre-dreta/centre-esquerra, amb SYRIZA ocupant el lloc que abans ocupava el PASOK.

A més a més, SYRIZA, que s’ha desplaçat significativament a la dreta, amb Alexis Tsipras apuntant que això és l’expressió d’una «Aliança Progressista» i deixant de banda la retòrica d’«esquerra radical», prova conscientment de jugar el rol de la socialdemocràcia a Grècia, aprofitant el fet que KINAL (Moviment de Canvi, el nou nom del PASOK) obtingué només el 8,1% dels vots.

Font: Wikipedia

Tot i el viratge a la dreta de SYRIZA i el descontentament expressat envers les polítiques neoliberals que ha promogut, no hi ha hagut cap gran desplaçament de votants cap a formacions d’esquerra radical. ANTARSYA, la coalició de l’esquerra anticapitalista, només va rebre el 0,41% dels vots i Unitat Popular va patir una altra derrota electoral humiliant, amb només el 0,28%. Fins i tot el Partit Comunista de Grècia va obtenir el 5,3% tot i dur a terme una campanya molt intensa. L’única formació a beneficiar-se del vot de protesta d’esquerra contra SYRIZA ha estat MéRA25, el partit liderat per Gianis Varufakis, ministre de Finances en el primer govern de Tsipras. Tot i això, MéRA25 no és un partit d’esquerra radical i la seva línia política és la fantasia d’un «europeisme alternatiu», el qual ha estat l’ensenya de Varufakis, qui sempre parla de «salvar Europa de si mateixa» i rebutja prendre una posició clara contra l’Euro.

Oficialment, el programa de rescat grec (els «Memoràndums») acabà l’agost de 2018, però Grècia continua sota «vigilància reforçada» per les «institucions» europees. tweet

L’únic resultat positiu de les eleccions va ser el fracàs electoral del partit neonazi Alba Daurada, que obtingué el 2,93% dels vots i no aconseguí obtenir cap diputat al parlament. Això arriba en un punt clau del macrojudici contra Alba Daurada, en què la direcció del partit és acusada de liderar una organització criminal responsable, entre altres crims, de l’assassinat de Pavlos Fyssas el 2013. Tot i això, una altra formació d’extrema dreta, la «Solució grega», que insisteix que no és «feixista», aconseguí entrar al parlament després d’obtenir el 3,7%.

Oficialment, el programa de rescat grec (els «Memoràndums») acabà l’agost de 2018, però Grècia continua sota «vigilància reforçada» per les «institucions» europees. En realitat, no ha canviat gran cosa en termes de sobirania minvada, atès que Grècia està obligada a tenir superàvits pressupostaris primaris incrementats per tal de mantenir les reformes neoliberals del període dels Memoràndums, i per continuar negociant les orientacions normatives de les polítiques amb els representants de les «institucions». Com a resultat del compromís amb l’austeritat, el creixement de Grècia ha estat anèmic i la reducció de l’atur (que continua molt alt, al 18%) era deguda principalment a un increment de les feines a temps parcial i precàries. Hi ha hagut una onada de privatitzacions (com ara els aeroports regionals i els ferrocarrils nacionals), però com a part de l’acord amb la UE n’hi ha més en curs, i el nou govern s’ha compromès a promoure la «inversió», acusant la legislació referent a la protecció del medi ambient i l’herència cultural com un obstacle al «creixement».

Font: Flickr – Donkey Hotey

El final d’un cicle històric

Les eleccions de 2019 marquen el final d’un cicle històric d’intensa crisi econòmica, però també política. Aquest cicle s’obrí amb la combinació de la crisi capitalista global amb la crisi del «paradigma de desenvolupament» grec, que es basava en la participació de Grècia a l’Eurozona, creixent endeutament públic, obres públiques sobrevalorades i consum alimentat pel deute. També s’obrí amb la gran rebel·lió de la joventut grega el desembre de 2008, una explosió social sense precedents que demostrà ser «una postal del futur».

SYRIZA no tenia una preparació real per a un enfrontament amb la UE i, tot i la voluntat expressada de la majoria popular de rebutjar l’austeritat en el referèndum de 2015, acceptà el tercer memoràndum i el va implantar completament. tweet

A això succeí la crisi del deute sobirà grec i la imposició dels memoràndums de la Troika «UE-FMI-BCE», que menaren a una crisi social i política que en el període entre 2010 i 2012 va prendre gairebé dimensions insurreccionals, amb vagues generals, el «Moviment de les Places» de 2011 i moltes formes de protesta massiva. Això va conduir a uns desplaçaments tectònics en termes de representació política i l’alça electoral de SYRIZA, que es convertí en el partit principal de l’oposició a les eleccions de 2012 i guanyà les eleccions del gener de 2015. Tanmateix, SYRIZA no tenia una preparació real per a un enfrontament amb la UE i, tot i la voluntat expressada de la majoria popular de rebutjar l’austeritat en el referèndum de 2015, acceptà el tercer memoràndum i el va implantar completament. De resultes d’això, va ser un partit suposadament de l’esquerra qui acceptava la lògica neoliberal de TINA [There Is No Alternative] i això tingué uns efectes desmoralitzadors sobre els moviments socials.

Font: Flickr – Tomislav Medak

Amb tot, les forces a l’esquerra de SYRIZA fracassaren a oferir una alternativa. El Partit Comunista (KKE) continuà amb una línia política que combinava anticapitalisme retòric amb una tàctica sectària als moviments socials i una línia general que insistia que «la situació no era prou madura per al canvi social». ANTARSYA va fracassar al pic de la crisi a contribuir adequadament a la formació d’una estratègia política alternativa per al trencament amb l’austeritat i la sortida de l’Eurozona i la UE, fet que deixà lliure el terreny a SYRIZA i la seva línia reformista pro-UE. L’estiu de 2015, després de la capitulació de SYRIZA, no s’assolí la cooperació necessària entre ANTARSYA i Unitat Popular (que acabava de deixar SYRIZA), cosa que permeté que SYRIZA guanyés les eleccions del setembre de 2015. Unitat Popular fracassà a esdevenir el procés necessari d’autocrítica i recomposició de l’esquerra radical, amb la seva direcció insistint en un estil molt tradicional de fer política, amb una retòrica dura combinada amb una inhabilitat per a crear un moviment de debò.

La necessitat de recomposició de l’esquerra radical

Contrastant amb una aparença d’«estabilitat relativa», que és deguda principalment a l’absència de moviments forts i el retorn de Nova Democràcia al poder, la situació a Grècia és lluny de ser estable. L’economia grega no s’ha recuperat i, amb l’economia europea frenant, podria entrar en una nova recessió. El problema del deute no ha estat solucionat i les condicions socials no han millorat significativament. La taxa d’atur és alta, els salaris continuen molt baixos, la precarietat augmenta i els serveis públics són atacats.

Una ruptura amb la UE no seria una opció «nacionalista», sinó una política de classe que representa les classes subalternes contra les forces del capital que insisteixen en la «Via Europea». tweet

Amb tot, és impossible de tenir cap mena de transformació social i emancipació, ni tan sols cap tipus de «reforma progressista» real, dins de l’arquitectura política, econòmica i monetària de l’Eurozona i la UE, amb el neoliberalisme incrustat i l’erosió de la sobirania popular. Una ruptura amb la UE no seria una opció «nacionalista», sinó una política de classe que representa les classes subalternes contra les forces del capital que insisteixen en la «Via Europea».

Font: Flickr – Valerij Ladenev

Una orientació política així demana moviments socials forts, l’elaboració d’un programa de transició, amb els aspectes tant tècnics com socials, un «full de ruta per a la sortida de l’Eurozona i la UE», i la formació d’un ampli front unitari d’esquerra radical, no només com un acord entre organitzacions, sinó com la formació d’un procés polític obert, un laboratori d’estratègia i noves formes d’intel·lectualitat política, i un mitjà per a tenir no només un programa polític, sinó un projecte per l’hegemonia i la transformació.

Foto de portada: Wikimedia Commons
Traducció d’Oriol Valls
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Panagiotis Sotiris és periodista, treballant a Atenes. També ensenya a la Universitat Oberta de Grècia. Un vell activista de l’esquerra anticapitalista grega, també és membre del Consell Editorial de Historical Materialism. Research in Critical Marxist Theory.

Comentaris

Una derrota per l’esquerra i les classes populars gregues

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.