PART 1. Els nous vells fronts popular

Els últims mesos hem vist de manera continuada propostes al voltant de la construcció de fronts amplis electorals de cara a les properes eleccions generals o autonòmiques. Sobre aquestes propostes sobrevola constantment la possibilitat, cada vegada més evident, que l’actual govern socialista de Pedro Sánchez no pugui revalidar la majoria que l’ha portat a la Moncloa aquests últims anys i que, amb això, l’extrema dreta de VOX i la dreta extrema del Partit Popular acabin, finalment, formant govern. Aquestes hipòtesis front-populistes han agafat certa volada al voltant de la proposta feta per Gabriel Rufián i alguns sectors d’ERC d’una candidatura conjunta entre les “forces plurinacionals” i “l’esquerra a l’esquerra del PSOE” , tot i que al Principat, per exemple, aquestes propostes fa temps que situen escenaris de confluència entre els projectes a l’esquerra del PSC.

Segurament un dels posicionaments recents més interessants amb els que debatre envers aquest tema sigui el que fa unes setmanes publicava el Xavier Domènech a Crític. A diferència de la resta de propostes, que es mouen bàsicament en la lògica defensiva contra la deriva de la extrema dreta, Domènech situava la idea del front popular com una eina que pot constituir-se a l’ofensiva i no només en una dinàmica resistencialista condemnada, bàsicament, a intentar tapar els forats d’un vaixell que s’enfonsa. Una proposta que permeti avançar en la cristal·lització de drets socials i democràtics, amb el reflex constant d’algunes experiències frontpopulistes del segle passat i anant més enllà de ser una simple crossa del PSOE.

Certament, seria molt irresponsable respondre a aquestes propostes des del simple corporativisme d’aquell qui creu que la seva proposta és l’única encertada. Resulta evident que existeixen davant nostre urgències que no podem oblidar: de la deriva autoritària dels estats i l’auge reaccionari a una emergència climàtica que ens enfronta directament contra la destrucció de les civilitzacions tal com les coneixem. I en aquest atzucac, semblaria, doncs, que només queden dues realitats possibles: o bé assumir l’arribada de l’extrema dreta, o bé resignar-nos a seguir recolzant un front progressista liderat pels equilibrismes del PSOE en les millors circumstàncies que siguem capaces d’aconseguir.

Justament per combatre la idea que podem esperar a temps millors, ens cal confrontar aquesta hipòtesi assenyalant que la considerem errònia i contrapropostant-la amb aquelles hipòtesis que considerem que tenen sentit en el moment actual. Tot a través d’una anàlisi de conjuntura que vagi més enllà de les enquestes electorals i els equilibris partidistes. Al final, hom té la sensació que aquestes propostes semblen, justament, una reiteració constant i repetitiva, com si les anàlisis de conjuntura sempre acabessin donant el mateix resultat. L’apel·lació a la unitat front-populista és el resultat d’una equació que no sembla alterar-se gaire sigui quin sigui el seu context, ja que porta repetint-se des de fa anys per part de diferents sectors independentment del moment polític i els objectius que se’n deriven. La insistència de certs ecosistemes mediàtics i de persones amb certa rellevància pública en aquestes propostes, no les fa pas realitat, ja què som lluny de que es duguin a terme, però si contribueix en generar un imaginari en que la unitat electoral de les “esquerres” institucionals existents es presenta com l’únic escenari desitjable. Una unitat a més a més es dona en el marc de l’estat espanyol i des d’una renúncia explítica a la ruptura en clau nacional per simplement reforçar un nou marc autonomista amb més “poder” per les autonomies. Això a la vegada impedeix que es puguin mostrar altres camins d’unitat, viables, que ja es configuren en la realitat de les lluites, però que queden soterrats sota artificis polítics i mediàtics.

En les últimes anàlisis de conjuntura que hem publicat fèiem referència al fet que, al caliu de les últimes mobilitzacions massives que hem vist arreu, podia començar a dibuixar-se una proposta d’unitat d’acció entre espais del moviment popular i organitzacions anticapitalistes dels Països Catalans que, amb la humilitat pròpia del context, dibuixa un camí alternatiu a la dicotomia anteriorment plantejada. El més interessant, però, no és el fet que haguem fet aquesta anàlisi des d’Endavant, sinó tenir una certa sensació de coincidència amb aquest mateix espectre popular i anticapitalista sobre aquesta necessitat.

Els últims mesos, diversos agents hem situat com els fenòmens de mobilització viscuts els darrers mesos als Països Catalans, amb les grans manifestacions al voltant del dret a l’habitatge, l’antiturisme o contra el genocidi a Palestina, apuntaven amb claredat cap a l’obertura d’un nou cicle polític, i que el context geopolític que l’administració Trump està alterant de forma extremadament ràpida encara defineix més l’obertura de nous escenaris de radicalitat en la disputa política.

En el cicle polític anterior, les apostes populistes a l’estat i, sobretot, el procés independentista al Principat, amb les seves limitacions, van ser qui va aconseguir donar una horitzó més global a les diferents expressió de conflicte. Actualment la manca d‘un projecte rupturista que pugui actuar en aquest sentit provoquen que les dinàmiques mobilitzadores actuals no tinguin un rumb clar, siguin de caràcter sectorial i estiguin protagonitzades per un subjecte polític divers i, a vegades, fins i tot contradictori. L’Objectiu però hauría de ser anar més enllà dels límits d’aquests projectes que per diversos motius, molts d’ells fundacionals, van acabar sense reixir.

Aquest context les organitzacions polítiques tenen un paper fonamental si volem avaçar en les nostres apostes: contribuir a posar sobre la taula propostes d’intervenció immediata que encaminin aquests esclats puntuals cap a processos polititzadors de llarg recorregut. Tot això cercant l’equilibri entre no diluir aquesta gramàtica concreta i a la vegada subordinar-la a la construcció d’una estratègia de disputa del poder polític i a la constitució del subjecte que l’ha de liderar.

La crítica de fons que plantegem a les hipòtesis frontpopulistes actuals és la seva desídia a l’hora de plantejar com, més enllà de la urgència electoral, es poden generar mecanismes per articular políticament un subjecte popular amb formes organitzatives estables i capacitades per actuar en tots els camps de disputa. La seva aposta passa, simplement, per intentar estirar el cicle que es va tancar el 2017 amb la derrota del procés sobiranista, a través de la suma de sigles dels partits polítics – les restes d’aquests- que la van protagonitzar i que, assumeixen, seran capaços de representar aquesta massa social pel simple fet d’autoubicar-se a l’esquerra i de contraposar-se a l’extrema dreta. Però la realitat és que el cicle polític anterior va acabar ja fa anys i que cap proposta de les que ha intentat reubicar-se amb un simple canvi de maquillatge ha aconseguit resistir l’embat de l’onada reaccionària.

És en l’anàlisi de conjuntura del context concret on hem de debatre quines són les millors fòrmules per intervenir ara i aquí, i, al nostre entendre, la realitat ens obliga a prioritzar estratègies polítiques encaminades a constituir àmplies aliances entre la classe treballadora dels Països Catalans, no entre espais polítics que veuen amb por – de forma raonable – els resultats electorals.

A la proposta de construir un nou bloc ampli des de la base, que prioritzi la unitat d’acció a la unitat electoral, li plantegem dues alertes que caldria no banalitzar. Per una banda, necessitem que aquestes propostes no derivin, de nou, en la cerca d’una reforma de l’estat a través de les institucions, sinó que s’encari cap a una disputa real del poder polític en clau rupturista, nacional i socialment.

Allò que defensem és que, en el moment actual, tancat el cicle populista i amb els actors que la van protagonitzar en clara davallada, els mecanismes de construcció i articulació d’un nou bloc polític s’han de donar des d’altres coordenades. Tot i que les apostes institucionals han de ser un element estratègic important en un ecosistema polític on tots els fronts són objecte de la disputa, les dinàmiques d’unitat d’acció s’han de constituir, en aquest nou cicle, a partir de l’adhesió d’un gran grup social a un nou projecte polític i no, simplement, a un acord fet prèviament des de les direccions de determinats partits.

Per altra banda, una aposta d’aquest tipus sempre pot ser criticada a través de la lògica de la urgència que ja hem situat abans. En el seu últim llibre, César Rendueles denunciava que, si no aturem el canvi climàtic en les properes dues o tres dècades l’únic soviet al que podrem aspirar és ”el soviet de la fossa comuna”. Sota aquest argument es declara obertament la necessitat, si cal, d’empassar-nos totes les contradiccions necessàries i assumir el recolzament obert a qualsevol govern o front progressista que sigui capaç de portar endavant una descarbonització efectiva en un temps breu, encara que això impliqui apostar per una aliança oberta amb el capitalisme verd. Aquesta possibilitat representa, per Rendueles, la única via possible si no ens volem enfrontar, simplement, a la destrucció civilitzatòria i, per tant, a la impossibilitat de qualsevol oportunitat futura per construir un món millor.

Més enllà de la mateixa discussió sobre aquesta hipòtesi, refutar-la ens obliga, certament, a assumir una responsabilitat immensa: és veritat que el temps apremia, que no hi ha marge per sortides poc ambicioses ni mirades curterministes. Estem tots obligats a posar sobre la taula ara i aquí apostes d’intervenció política immediates i ambicioses, que siguin capaces d’apel·lar el conjunt de les classes populars catalanes i situar-nos, en els propers anys, en unes posicions molt més robustes que les actuals.

PART 2. Una proposta per la conjuntura actual

En aquest sentit, l’aposta que hem estat treballant com Endavant al voltant del concepte d’insurrecció democràtica incorpora la hipòtesi que, en el context actual, amb la deriva autoritària del capitalisme i l’ecocidi que l’acompanya, existeixen certes disputes pel manteniment i ampliació de drets universalitzables- econòmics, polítics, civils- que tenen la capacitat de tensionar les costures del sistema com per fer emergir-ne les contradiccions principals i, amb això, un nou cos social ampli que les enfronti.

Aquesta estratègia, però, implica, en el moment actual, encertar dues qüestions importants: primer, quines són aquestes escletxes que ens poden permetre tensar les costures i arrossegar importants masses socials i, segon, encertar quines són les propostes i els mecanismes d’articulació política que estan en millors condicions per tenir èxit en transformar aquesta tensió en estructura i proposta política.

Aquestes dues idees no són innovadores ni originals, però justament perquè el context actual és dramàtic i ens urgeix donar-hi resposta, resulta indispensable clarificar-les i posar-les en un debat col·lectiu sincer.

En aquest sentit, en el context actual estem convençuts que es dóna la possibilitat de constituir un tercer bloc que impugni la dicotomia entre l’extrema dreta i la seva alternativa progressista basada en fronts populars que no tenen més proposta política que la supervivencia en els següents comicis electorals o el suport explicit a un PSOE que fa equilibris continus per sostenir-se en el poder. Un bloc que s’ha de constituir a través del dialeg sincer i fratern entre les organitzacions polítiques de l’espectre anticapitalista i els moviments populars que articulen les lluites diaries en defensa de la classe treballadora del nostre país. No serà aquesta una tasca fàcil, però estar a l’altura de les circumstancies avui implica buscar urgentment les eines per assegurar-ne la seva viabilitat i impulsar propostes on aquesta unitat d’acció comenci a pendre forma.

És per això que, apel·lant a l’actual conjuntura, hem reforçat en diverses ocasions la idea d’una vaga general per les condicions de vida actual. Una vaga, però, que no hem situat com l’enèsima mobilització simbòlica ni un simple esclat de protesta. Tot el contrari, una vaga d’aquest tipus l’hem de plantejar amb tota l’ambició necessària com per generar, a través d’ella, un escenari que comenci a desarticular l’onada reaccionària. Un contra-embat des de la unitat de l’espectre rupturista, sota un paraigües programàtic vinculat a la construcció d’aquest nou bloc rupturista, on l’extrema dreta no se sàpiga posicionar si no és replicant les tesis neoliberals de sempre, de forma que quedin fora de joc –recordem la manca absoluta de capacitat per posicionar-se de VOX o AC quan el sindicalisme d’habitatge o el moviment antiturisme van treure desenes de milers de persones als carrers de Barcelona, València o Palma. Aquesta unitat tàctica, doncs, podria millorar les condicions de possibilitat per obrir la porta a un nou cicle polític, una condició necessària per refer un projecte rupturista.

Però, certament, amb ressituar el centre polític no n’hi ha prou. Una unitat tàctica d’aquest tipus ha de servir també per enfortir l’espai de rupturista i no ser simplement un generador de fruits que després cull el parlamentarisme centrista que promet la pau després del conflicte. Per això, justament, entenem aquesta aposta com una qüestió “tàctica”. Tot i que la feina conjunta de diferents espais polítics ha de servir, sense dubte, per avançar en la coordinació i la unitat d’acció dels diferents espais, ni cal ni resulta positiu pensar en artefactes unitaris artificials. Per contra, la generositat i la intel·ligència col·lectiva poden contribuir a reforçar les posicions i forces del conjunt de l’espectre anticapitalista i a ampliar-ne el perímetre. Del sindicalisme laboral al sindicalisme d’habitatge, de les organitzacions polítiques al feminisme anticapitalista o al moviment ecologista, es pot anar dibuixant una (proto)unitat popular amb força i prou autoestima per convocar les masses al carrer sense passar pel filtre del sindicalisme groc, per reforçar les nostres posicions i cavar trinxeres més profundes, per recordar al feixisme que la classe treballadora d’aquest país té la força i convicció suficient per passar-los per sobre.

És en aquesta (proto)unitat popular on cal posar els nostres esforços. Si a alguna cosa ens aboca el context actual és a la convicció que ni el feminisme, ni la defensa de la llengua, ni el sindicalisme laboral, ni el d’habitatge, ni qualsevol dels fronts en els quals hem pogut articular una lluita sobreviuran a l’embat de l’extrema dreta si no són capaços d’articular una proposta col·lectiva que defineixi un marc d’acció conjunta i, sobretot, que surti de les seves propis marges per apel·lar el conjunt del poble treballador català. La necessitat de mantenir unes postures polítiques fortes i contundents en contraposició amb les dinàmiques reaccionàries ens porta a tensar les costures i augmentar l’anomenada polarització social; però a la vegada, la mateixa polarització ens obliga a operar amb voluntat d’obertura i generositat en la construcció d’aliances des de baix, que han d’ampliar-se més enllà dels nostres espais de comoditat política.

Aquest possible front de ruptura, com dèiem, no preten constituir-se en una forma orgànica conjunta ni res similar. El que sí requereix, per contra, és un programa de mínims que l’articuli, des de l’autonomia de cada espai, cap a uns objectius clars: la consolidació i reforçament d’un bloc polític propi amb l’adhesió del conjunt de la militància organitzada i, sobretot, de capes socials que no estan fortament polititzades i que poden, fins i tot, derivar cap a postures reaccionàries. Parlem doncs d’un programa de lluita, que més enllà d’unes idees generals al voltant de la nostra alternativa política, doni marge per la intervenció política unitària i directa, combinant ambició i possibilitat real de canvi a través de la lluita, com el programa plantejat per a la vaga general: pujar salaris, baixar el preu de l’habitatge, adequar el cost de la vida als ingressos reals per generar millores materials directes pel conjunt de la classe treballadora catalana. Uns objectius, doncs, que s’estableixin amb la voluntat de sortir a disputar-los, de trepitjar els carrers i els centres de treball, de picar tantes portes com calgui, de portar-los a debat en espais amplis on puguem disputar l’hegemonia, d’ampliar les nostres línies d’intervenció política en uns marcs propis. Uns objectius pensats per obrir les escletxes d’un nou cicle polític que ens permeti enfortir les nostres posicions i recuperar la iniciativa política.

Més enllà d’això encara quedarà una tasca immensa de reconstrucció d’un horitzó polític desitjable que sigui capaç de permear en el conjunt del nostre poble, però ara i aquí és urgent poder tornar a situar en el centre del debat públic idees i marcs per una proposta rupturista en clau socialista i independentista.