A les acabades de l’estiu més calorós de la nostra història, i, tal com es diu, un dels menys  calorosos dels que vindran, està previst que el Consell de Ministres doni el vistiplau a l’ ampliació de l’Aeroport del Prat acordada entre AENA i el Govern de la Generalitat. Davant  aquesta temptativa, la plataforma Zeroport convoca aquest proper diumenge 20 de  setembre una mobilització contra la proposta d’ampliació de l’aeroport. 

Durant les darreres dècades, l’aeroport de Barcelona ha viscut un increment enorme en el  nombre de passatgers, passant de 17,4 milions l’any 2000, a 37,5 milions el 2015, i arribant  als 57,4 milions de passatgers l’any 20252. Per continuar alimentant la gallina dels ous d’or, la proposta d’ampliació busca aconseguir major freqüència de vols (90 per hora, enlloc de  80), i augmentar la capacitat operativa de l’aeroport més enllà dels 70 milions de  passatgers anuals. En aquest context, l’afirmació per part de la Generalitat que l’ampliació  de l’aeroport reduirà emissions, ignorant l’increment obvi que suposarà més vols, amb  avions més grans i a distàncies més llunyanes, només es pot titllar de pantomima.  

La campanya desplegada per a la mobilització, complementada pel darrer número de La  Directa, desgrana àmpliament les raons per a l’oposició a l’ampliació, i per tant les  donarem per sobreenteses. D’aquest conflicte que ja porta anys vigent però cal destacar  com ha permès posar sobre la taula la idea del decreixement, el moviment que advoca per  una reducció en la producció i el consum i una reorientació econòmica destinada a cobrir  el benestar i les necessitats humanes.  

En el cas de l’aeroport, les conseqüències del creixement desbocat no són tan sols  ecològiques, en forma d’emissions o d’afectació a la Ricarda, sinó també de salut (pel so  o les micropartícules) o socioeconòmiques, a l’agreujar les conseqüències del monocultiu  turístic. Per aquest motiu es fa possible vincular els elements de conservació de la natura  o lluita pel dret a l’habitatge amb un horitzó més ampli de decreixement. Tanmateix, les  tesis decreixentistes no han aconseguit convertir-se en el principal element mobilitzador  del conflicte3, però si que han aconseguit obtenir rellevància i generar un debat al seu  voltant davant l’omnipresència creixent del canvi climàtic. 

Mentrestant, entre feines precàries, problemes per pagar el lloguer, i l’auge de les forces  reaccionàries, la joventut veiem com el nostre futur queda hipotecat pel canvi climàtic: a  canvi d’aquest immobilisme davant del futur empitjorament global de les condicions de  vida, se’ns ofereix un present igualment indesitjable. Aquesta passivitat davant del continu  augment de CO2 a l’atmosfera ens permet mantenir un status quo del ‘business-as-usual’,  per tal que el capital, i especialment el dels sectors més contaminants, pugui seguir fent  caixa malgrat l’escalfament global que comporta. Les conseqüències del canvi climàtic no  són hipotètiques ni subjectives, sinó una realitat en augment que ja pateix la classe  treballadora, i que castigarà en força les classes desposseïdes del Sud Global, però també  cada vegada més el proletariat del centre imperialista. Davant d’aquesta realitat, convé  desenvolupar una comprensió comunista de la problemàtica, capaç de fer front a  interpretacions i propostes de caire reformista, neoliberal, i possiblement també  ecofeixistes. 

A Catalunya, com arreu, ja comptem amb un passat i un present fecund en lluites  ecologistes, i el programa ecosocialista d’Arran, o les Revoltes de la Terra són passos a  celebrar en la direcció adequada. Tampoc no som ni de lluny els primers en vincular  l’ecologisme amb les propostes comunistes: amb noms com ara ecosocialisme o  comunisme del decreixement, diverses propostes han assenyalat el conflicte inherent  entre un capitalisme basat en el creixement continu i els límits al creixement articulats  originalment pel Club de Roma4. Si assumim doncs que no hi pot haver un desacoblament  del creixement econòmic respecte la pressió ambiental, com sintetitzaven fa un parell  d’anys les companyes d’Endavant5, cal plantejar la presa del poder com a única sortida  viable a la crisi ecològica.  

Malgrat calgui assenyalar que també els projectes socialistes del passat van provocar  conseqüències nefastes en el medi ambient, és tan sols en el capitalisme que es produeix  una contradicció insalvable amb la sostenibilitat, i que ens porta a un futur incert de canvi  climàtic, crisi ambiental, migracions forçades i proletarització. En front a propostes  reformistes doncs, cal deixar patent que tant sols el que Marx va anomenar ‘el tractament  conscient i racional de la terra com a propietat comunal permanent’6 pot garantir la  sostenibilitat de la vida humana per a generacions futures. 

D’ençà però dels orígens transformatius del moviment ecologista, el sistema ha rellevat la  crítica radical per diverses formes de neutralització. La paradoxa actual doncs és trobar nos en una situació de consciència generalitzada sobre la gravetat de la crisis ambiental, combinada amb una ‘gestió de la insostenibilitat’7: l’esforç per a sostenir un mode de  producció insostenible8. D’aquest panorama en formen part les propostes sobre  creixement verd, modernització ecològica o prometeanistes, que tenen en comú el no  qüestionar fonamentalment els sistemes i estructures socials existents. L’objectiu, des de  diferents corrents i plantejaments, és garantir que l’adaptació i mitigació en front al canvi  climàtic no obstaculitzi la roda de l’acumulació capitalista, fins i tot encara que aquesta  sigui la responsable en primer lloc del fangar on ens enfonsem. Quan això no resulta  compatible, com ara quan el creixement econòmic depèn de l’extracció de petroli o  l’augment del turisme, s’ignoren els compromisos climàtics pel bé de l’economia, els llocs  de treball, o fins i tot en nom de l’estat del benestar. 

En el nostre cas, l’ampliació de l’aeroport suposa un escenari clar en que els suposats  beneficis per la classe treballadora del país son insignificants, mentre que els perjudicis  són amplis i de llarga durada. Davant d’això resulta important, per una banda, aturar la  proposta d’ampliació: cal ser moltes diumenge i els cops que faci falta. Per l’altra, també  cal que serveixi de terreny fèrtil per a plantejar públicament les propostes comunistes com  a alternativa al canvi climàtic. Finalment, si entenem que l’enderrocament del capitalisme  és l’únic camí per a preservar el planeta i el medi ambient, també doncs davant el futur que  se’ns apropa vertiginosament la perspectiva ecològica ha d’esdevenir aspecte fonamental  de la lluita de classes i l’alliberament de la humanitat.