“Périssent les colonies s’il doit vous en coûter votre honneur, votre gloire, votre liberté.”

Maximilien Robespierre

Maig de 1791, debat a l’Assemblea Nacional Constituent francesa. Robespierre defensa que els principis de la Declaració de Drets s’han d’aplicar també als esclaus de les colònies, encara que això posi en perill el sistema colonial. Es queda en minoria. La Revolució que ha proclamat la llibertat, la igualtat i la fraternitat no és capaç, en aquell moment, d’aplicar els seus propis principis de forma universal. Van haver de ser els esclaus revoltats els qui forcessin la història. L’abolició no va arribar fins al 1794 i Napoleó la va revocar vuit anys després. Avui Napoleó descansa en un sepulcre monumental, mentre Robespierre continua sense cap reconeixement públic a França. És en aquest punt on podem marcar l’inici del diàleg, que volem continuar en aquest article, entre la necessitat d’un projecte d’emancipació internacional i el deure de no fer-ho homogeneïtzant el món amb la mirada de l’home blanc.

D’haver viscut al segle XXI, de ben segur que Robespierre hauria abraçat la teoria decolonial, perquè aporta elements que els moviments emancipadors haurien d’haver fet seus des de l’inici. Ens ha obligat a entendre el racisme com una estructura que travessa les institucions, el mercat de treball, l’habitatge, la llei i la memòria col·lectiva i a combatre’l com a tal. Ha fet impossible ignorar que l’universalisme europeu ha operat sovint com a dispositiu d’exclusió, presentant un “nosaltres” universal on encaixàvem alguns (homes, blancs, occidentals…), mentre deixava de banda bona part de les identitats del sud global. En aquest sentit, ha portat al centre sabers i tradicions que la modernitat occidental havia marginat i no ho ha fet com a curiositats etnogràfiques sinó com a productores legítimes de teoria política autocentrada.

Dit això, alguns girs recents d’aquesta tradició generen dubtes que mereixen discussió. Un primer dubte té a veure amb com es construeix el “nosaltres” decolonial. Ningú des de fora pot substituir la veu de qui viu el racisme, el masclisme o qualsevol altra opressió. Incorporar el coneixement vivencial és necessari i central en la pràctica política, però quan l’experiència es converteix en l’única credencial d’autoritat, apareixen problemes. Marx i Engels no van ser obrers i van saber condensar teòricament la problemàtica dels subalterns de tal forma que a dia d’avui no s’entén el moviment obrer sense les seves aportacions. La teoria no la legitima l’origen de qui la formula sinó la seva capacitat d’explicar el món i de servir per transformar-lo. Quan el “nosaltres” es construeix únicament des d’allò vivencial, des del “jo ho visc així”, no hi ha discussió política possible i acaba pesant més qui té accés al micròfon (rara vegada són les persones més precàries) que qui té arguments més sòlids o que interpel·len més capes dels propis col·lectius. Una política emancipadora necessita l’experiència, però també necessita arguments que es puguin contrastar, refutar i posar en comú.

Un segon dubte té a veure amb l’abandonament de l’universal com a horitzó polític. La crítica al fals universalisme europeu -aquell que parlava en nom de tota la humanitat mentre esclavitzava i explotava (i segueix fent-ho) colonialment mig món- ha estat central per eixamplar i dotar d’heterogeneitat una hipotètica reformulació d’aquest principi. Però de la constatació que l’universalisme proclamat era una impostura no se’n deriva que calgui renunciar als principis republicans emancipadors. Tal com han llegit Frantz Fanon, figura central del decolonialisme, autores com Luciana Cadahia o Valeria Coronel, la seva crítica al fals universalisme colonial no el conduïa a defensar el particularisme sinó a reclamar un universalisme construït des de baix, capaç d’emancipar tota la humanitat, especialment els qui havien estat exclosos de la definició colonial d’“home”. Sense aquesta vocació universalista, els moviments emancipadors perden un dels seus instruments més importants: la capacitat d’articular lluites que travessen identitats i construir aliances àmplies que articulin una proposta d’un nou món on hi càpiguen molts mons, enfront del capitalisme racial i patriarcal actuals. Renunciar a l’universal en nom de l’autenticitat identitària és regalar una eina que històricament ha servit precisament per eixamplar drets.

Tot això no és un debat teòric. Aquests dubtes tenen implicacions polítiques molt concretes, i el debat recurrent sobre el vel a escoles i espais públics ho il·lustra bé. Els vetos al hijab d’algunes institucions són un dispositiu racista que utilitza la llei per disciplinar els cossos de les dones musulmanes, com també fan altres normatives amb dones d’altres orígens i condicions. Això no es discuteix i cal denunciar-ho sense matisos. Davant d’això, ha emergit una resposta que converteix el vel en símbol d’una autenticitat resistent. Construeix un “nosaltres” de les dones musulmanes que no inclou les que el viuen com una imposició, les àrabs, les perses o les panjabis atees o agnòstiques, les dissidents o aquelles joves de segona o tercera generació que visquin la identitat com un diàleg i no com una essència a preservar. La laïcitat, d’altra banda, no és només un dispositiu colonial, és també una conquesta plebea, obrera, feminista i anticlerical que ha protegit minories, fent avançar drets. El problema no és el principi republicà, sinó la seva aplicació selectiva i esbiaixada, tolerant amb la creu i persecutòria amb el hijab. Un projecte emancipador pot defensar la llibertat de portar hijab com a dret civil sense convertir-lo en símbol d’autenticitat i combatre la islamofòbia institucional denunciant el patriarcat, vingui d’on vingui.

Mentre discutim sobre qui pot parlar en nom de qui, l’extrema dreta ha construït una internacional reaccionària que combina precàrietat material i relat de pertinença i que ofereix un “nosaltres” excloent. L’ha construït, a més, explotant el buit que ha deixat la socialdemocràcia, que ha renunciat a impugnar les estructures econòmiques, apostant per un gir moral que posa el focus en les conductes individuals. En paral·lel, una part dels moviments emancipadors ha abraçat un relativisme cultural que converteix l’universal en pràcticament impossible. Però renunciar a construir un universal heterogeni és una renúncia estratègica que no ens podem permetre aquells moviments que només ens tenim a nosaltres mateixos. Sense un horitzó comú que travessi identitats i que combini la crítica del capitalisme racial i patriarcal amb una promesa de pertinença oberta, els moviments emancipadors no tenim manera de fer front a la internacional reaccionària. L’alternativa no és tornar al fals universalisme colonial ni refugiar-se en el mosaic d’autenticitats particulars. És construir, des de baix i amb paciència, un nosaltres capaç d’encabir molts mons. Robespierre va perdre, tot i que la història l’acabarà absolent, però ens cal recuperar la seva vocació republicana -universalista, plebea i inclusiva- per tenir alguna opció de victòria.