«Un violador en el teu camí» Entrevista al col·lectiu Las Tesis

Entrevista a les creadores de la performance «Un violador en tu camino» que ha donat la volta al món i s’ha traduït a desenes de llengües i reproduït a centenars de països, enmig d'un context de protesta massiva contra el govern neoliberal de Xile.

«Un violador en el teu camí» Entrevista al col·lectiu Las Tesis

«Un violador en el teu camí» Entrevista al col·lectiu Las Tesis

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Entrevista a les creadores de la performance «Un violador en tu camino» que ha donat la volta al món i s’ha traduït a desenes de llengües i reproduït a centenars de països, enmig d'un context de protesta massiva contra el govern neoliberal de Xile.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Las Tesis són un col·lectiu interdisciplinari de dones composat per Sibila Sotomayor i Daffne Valdés, provinents de les arts escèniques; Paula Cometa Stange, del disseny i la història, i Lea Cáceres, des del disseny de roba. El nom neix de l’objectiu d’aquestes quatre dones de 31 anys de prendre tesis d’autores feministes i traduir-les a un format performatiu per tal d’arribar a múltiples audiències.

Són creadores de la performance «Un violador en tu camino» que ha donat la volta al món i s’ha traduït a desenes de llengües i reproduït a centenars de països per dones de tot el món i que va ser traduït al català a la Plaça de Vic per Ortiga Feminista.

Aquesta conferència es va donar enmig de les protestes a Xile contra el govern neoliberal de Sebastian Piñera on hi ha hagut moltes violacions dels Drets Humans i agressions sexuals per part de la policia i les forces armades inclosos assassinats i violacions a dones i a persones membres del col·lectiu LGBTI.

Com a col·lectius, com enteneu la resistència i què espereu de tot aquest moviment social? Què espereu, des del feminisme, del govern xilè i la seva política sistemàtica de tortura a la dona i les dissidències sexuals?

Las Tesis: Cal partir de la base que l’estat xilè i la idea de nació a Xile es configura des d’una matriu patriarcal, heteronormativa, burgesa, mestissa entre cometes, mestissa finalment blanquejada. No som un estat blanc però sí un estat blanquejat, i en aquest sentit és evident que per aquells que no cabem dins d’aquesta idea de nació i aquesta idea d’estat —dissidències sexuals, dones, pobles indígenes i oprimits en general— la violència per part de l’estat esdevé més crua i és molt potent cap als nostres cossos. I en aquest sentit una sortida que seria important, a part de guanyar aquesta revolució, tindria a veure amb una justícia efectiva i de veritat en els casos de violacions.

Foto: Twitter

Quan vam tornar a la democràcia —entre cometes—, si se li pot dir democràcia, es va tornar altra volta a una sortida pactada que tots coneixem, a principis del 88, i els temes de drets humans es van postergar i ho van fer fins a tal punt que a ningú li importen els drets humans. I més ara que estem veient que en un govern, que no és una dictadura però si assembla bastant, i s’estan violant els drets humans sistemàticament ara mateix. Tinguem en compte que és un tema important, que en 30 anys no va passar res en termes de justícia i veritat, en matèria de DDHH, justament perquè es pacta en silenci i impunitat. En aquest sentit creiem que una sortida important té a veure amb fer justícia efectiva, on paguin els responsables directes però també els polítics d’aquesta catàstrofe que estem vivint a Xile, i que no afecta en particular a dones i dissidències sexuals.

A Xile no som un estat blanc però sí un estat blanquejat

Sobre tot això m’agradaria esmentar també que a més a més d’aquests informes internacionals sobre drets humans que denuncien les violacions sistemàtiques de drets humans a Xile, hi ha també un informe que s’anomena Violència a cuerpas disidentes en Chile elaborat per una sèrie d’activistes acadèmiques i una organització de dissidents sexuals que recull violacions dels Drets Humans vers la població LGTBIQ+ des del 18 d’octubre fins el 5 de novembre. És un període molt acotat de temps i tan sols en aquest temps, que són dos o tres setmanes, es registren 16 casos de violacions als Drets Humans cap a persones de la dissidència sexual. Aleshores, cal adonar-se que la dissidència sexual i les dones som població de risc abans d’aquest esclat social i ara molt més.

Responent a la pregunta de què esperem de tota aquesta població, com a col·lectius esperem de forma imminent que parin de matar-nos, que parin de violar els nostres drets humans, que parin d’introduir objectes per l’anus durant 15 minuts a persones dissidents, que quan detenen a persones trans deixi de dir-i un nom que no els hi correspon. Que bàsicament se’ns respecti per qui som, pel que lluitem i que tinguem un espai en la societat on puguem viure i manifestar-nos lliurement igual que els nostres senyors homes hetero cis.

Ja tenim informació respecte l’informe sobre la violació sistemàtica a Xile dels drets humans i especialment a les dones i la dissidència. La meva pregunta és: des de la vostra perspectiva política i ideològica, quin seria l’origen d’aquesta violència sistemàtica vers les dones i la dissidència?

Tomás Armijo i Mauricio Díaz: Bé, com a col·lectiu vam reflexionar sobre això durant els dos mesos de l’esclat social. Hem evidenciat principalment que l’origen d’aquesta violència político-sexual cap a les dones i la dissidència parteix bàsicament de la intenció del món heteropatriarcal de dominar els cossos que, per així dir-ho, són més susceptibles de ser oprimits. Evidentment la violència té la seva lògica en poder dominar l’altre, de créixer en la meva dominació sobre el seu cos, així que puc doblegar-lo físicament i psicològica. I òbviament els cossos que estan, per dir-ho així, sota l’espectre de la violència són les dones i la dissidència i creiem que durant aquest esclat social això s’incrementa perquè, bàsicament, els carabiners i el govern de l’Estat són institucions clarament patriarcals i dominades per homes, o per dones que perpetuen el masclisme. Així doncs, evidenciem que gran part d’aquesta violència parteix d’això, d’una problemàtica històrica que és la violència i també del masclisme, del patriarcat, de l’heteronormativitat. D’aquesta voluntat de seguir perpetuant la lògica de dominació i de poder dins de la societat en particular.

Foto: Wikipedia

Com bé diuen les amigues, aquesta violència sistemàtica potser es visibilitza més en aquests dos mesos arrel del què ha passat, però tenim clar que és constant. Allò complex d’aquest procés d’aixecament popular, en vinculació amb la violència político-sexual, és que finalment coartar el nostre dret a protestar, com a dones dissidents i sabent que estem més exposades i exposats a aquest tipus de violència, és també un altre element a l’equació que fa encara més complexa la nostra vinculació amb el moviment popular.

Per què es va crear una situació tant particular quan van sortir a l’espai públic i es va donar a conèixer el que feien? Atès que el mateix govern va emprar com exemple de dir que aquest és un bon exemple de protesta pacífica alhora que volia criminalitzar l’altra part de la manifestació. No sé si per a vosaltres fou una paradoxa o una contradicció molt gran.

Las Tesis: Pensem que un govern que té un abisme que separa les classes socials és fastigosament violent i em sembla molt estrany que se’ls hi acudeixi quina ha de ser la forma de protesta. Per mi tot tipus de protesta és vàlida, qualsevol. Clarament n’hi ha de distintes i tots ens enfrontem al carrer en funció als recursos que tenim. Em sembla massa patètic per part seva intentar encasellar quin tipus de protesta és vàlida o no. Crec que la violència que hem rebut durant la nostra existència en aquest país ha sigut desigual, mereix una resposta igual de violenta de com ha sigut amb nosaltres. Cal replantejar-nos què entenem per violència realment, perquè aquí del que està parlant el govern és de violència explícita, i nosaltres no considerem que el que fem sigui pacífic. De fet, considerem que el que fem és violent. Perquè el que diem és molt violent. Hi ha centenars tipus de violència. El que fan és visibilitzar aquest ésser violent que té el que diem.

Quan la societat està en crisi, apareixen esclats des de les idees

De la mateixa manera, dins aquest paràmetre de violència, estem invitant al món a què els hi digui violadors als «pacos», si això sembla pacífic doncs… tenen un paràmetre de violència estrany.

Potser també hi ha un tema mig patològic amb aquesta gent, que és: a tot li dono la volta. Tot ho transgredeixen, tot ho manipulen, tot ho «escombrariegen» fastigosament. És una violència perquè és un abús, és una humiliació. Llavors, aquí és on es veu que aquest govern no es manté més perquè viuen en un paral·lelisme terrible i a tot li dona la volta.

La reapropiació del llenguatge és també part d’aquesta revolució. M’agradaria que parlessin una mica de la recuperació del llenguatge, com a territori, i també de la petita esperança que hi ha a partir d’aquests passos.

Tomás Armijo i Mauricio Díaz: En el sentit de què la reapropiació del llenguatge és del tot important en tot això de la revolució, hem vist com hem començat a canviar els crits: ja no es parla de «maricón». Respecte el llenguatge inclusiu també és força paradoxal que les persones que estan en contra del llenguatge inclusiu es justifiquin en una institució que és la RAE. Crec que és molt important en aquesta lluita. Crec que la revolució es construeix a través del llenguatge, com deies i crec que és molt important que ens apropiem del llenguatge, que parlem malament, que diguem les coses com son i que això signifiqui que els hi fot.

Foto: Twitter – Ortiga feminista

Quan la societat està en crisi, apareixen esclats des de les idees. Citaré el dadaisme que és molt important entendre’l, que no és més que una possibilitat de destrucció del llenguatge clàssic i de les formes i això té a veure amb aspecte sonors, parlats i textos. Això és el que està passant: hi ha una crisi social de la cultura on tots aquests llenguatges destrueixen allò establert. Destrueixen la RAE, la posen en qüestió.

Aquest article és la transcripció autoritzada de la conferència «Movilización y violencia sexual» realitzada el diumenge 22 de desembre de 2019 a la Fúria del Libro, fira del llibre radical de Xile, amb el Col·lectiu feminista Las Tesis i Tomás Armijo i Mauricio Díaz (membres del col·lectiu Pizarra Chueca) i moderat per Jorge Moreno. Agraïm a les companyes de La Fúria del Libro Galo Ghiliotto i Consuelo Olguín la possibilitat de publicar-la.
Transcripció i traducció: Marc Mordillo i Arnau Barquer
Foto de portada: Wikipedia – Wotancito
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

«Las Tesis» són un col·lectiu interdisciplinari de dones composat per Sibila Sotomayor i Daffne Valdés, provinents de les arts escèniques; Paula Cometa Stange, del disseny i la història, i Lea Cáceres, des del disseny de roba. El nom neix de l'objectiu d'aquestes quatre dones de 31 anys de prendre tesis d'autores feministes i traduir-les a un format performatiu per tal d'arribar a múltiples audiències.

Comentaris

«Un violador en el teu camí» Entrevista al col·lectiu Las Tesis

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.