Aquest és un fragment de l’article Un sol poble que apareix al primer número en paper de Catarsi Magazín.

Després de dos segles d’identificació nacional catalana majoritària de la classe obrera, ara un sector important de la immigració se sent espanyola. Què ha succeït?

(….)

En termes generals, a Catalunya, fins la Transició, han estat les classes populars les que han garantit la pervivència nacional fonamentalment a través de l’ús de la llengua, la consciència de ser i la voluntat de romandre. Volem analitzar a continuació la relació entre identificació nacional i classe treballadora d’origen espanyol.

(….)

Més enllà del fals mantra que repeteix una vegada i una altra que la classe treballadora vota majoritàriament unionisme, es fa necessari analitzar perquè després de dos segles d’identificació nacional catalana majoritària de la classe obrera, ara un sector important de la immigració se sent espanyola i manifesta un fort sentiment contrari a la independència.

La identitat nacional i el paper determinant de les organitzacions de classe

(….)

Mantenint una visió històrica, no hauríem d’oblidar que a principis del segle xx es construeix un anticatalanisme popular i demagògic de la mà de Lerroux que no únicament té influència sobre la classe treballadora provinent de l’Estat espanyol, sinó sobre el conjunt de la classe treballadora de la ciutat de Barcelona.

(….)

Durant la dictadura, i a diferència d’altres moments històrics, es donaven diferents elements que generaven objectivament la possibilitat que es construís una comunitat nacional espanyola pròpia i diferenciada dins del territori català: persecució de la llengua catalana en l’ús social, impossibilitat d’aprenentatge del català en institucions públiques, nivells d’immigració que portaven a la creació de guetos, prohibició i persecució de les organitzacions obreres… El PSUC, davant de la perspectiva de divisió dins de la classe treballadora, va fer una clara aposta política per «nacionalitzar» la immigració espanyola des de plantejaments de classe.

(….)

La resposta a les tesis de Catalanisme i revolució burgesa de Solé Tura, fou la defensa d’«un sol poble» que feu Josep Benet en un homenatge a Pompeu Fabra a Badalona l’any 1968.

(….)

L’aposta per la normalització lingüística (el català com a llengua vehicular a l’escola) no era el projecte de CiU, que tenia com a proposta la doble xarxa on es podria estudiar en català o en castellà. Fou la determinació del PSUC, de la CONC i dels Moviments de Renovació Pedagògica qui arrossegà primer la resta d’organitzacions progressistes (el PSC des del primer moment) i després la totalitat de forces polítiques del Parlament de Catalunya.

Lluny, però, d’un discurs buit i acrític que defensa «Escola catalana, escola d’èxit», avui tenim una normalització lingüística inconclusa i de resultats desiguals. En aquells barris on pràcticament no hi ha població que tingui com a llengua materna el català, l’ús social hi és pràcticament inexistent. I es malmet així, lingüísticament parlant, tota una generació que ja ha estat formada en llengua catalana i que no la parla per, entre d’altres factors però especialment, no poder fer-ne un ús social.

(….)

La sociovergència com a causa de la no assimilació nacional

El període 1980-1984 marcà el final d’una etapa i l’inici d’una altra pel que fa al catalanisme polític i el procés d’identificació nacional de la classe treballadora immigrada de l’Estat espanyol: el reflux polític entre el moviment obrer, els efectes devastadors de la crisi econòmica als barris i la consolidació de la sociovergència. El pujolisme assumeix una política lingüística d’immersió (que no és el seu projecte propi) però no aposta mai per una immersió social del català en els barris d’immigració amb origen a l’Estat espanyol. La seva manca d’inversió en l’ensenyament públic i cultura fa palès que els governs convergents sempre han primat el projecte conservador al catalanista.

(….)

Tot i així, el model del pujolisme no va ser essencialista en el seu conjunt (recordem les paraules de Pujol: «És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya, i qui en vol ser») però el seu programa polític neoliberal provocava, entre importants sectors de la classe treballadora, una identificació entre construcció nacional i model antisocial que generà, entre gran part de la classe treballadora d’origen espanyol, un rebuig al catalanisme.

(…)

A Catalunya, es construeix un altre contrapoder polític a l’ombra del PSC-PSOE. En primer lloc, les seves pròpies administracions locals de bona part de les grans ciutats, no fan un exercici de normalització lingüística en els termes que la legalitat els permet, de manera que frenen l’assimilació nacional d’aquella generació de persones migrades de l’Estat espanyol. El segon lloc, es construeix a nivell local tota una xarxa d’entitats amb relacions clientelars amb els governs locals on les «casas regionales» o entitats culturals de la migració d’origen espanyol juguen un paper fonamental. Allò que podia haver estat una expressió preciosa de cultura i de reivindicació dels orígens es transforma sovint en espai d’enfortiment de la identitat espanyola que, en moltes ocasions, acaba expressant també un fort rebuig al catalanisme.

(….)

També el PSOE enforteix aquesta referencialitat en les seves campanyes de les eleccions espanyoles passejant pels actes electorals líders amb forts discursos neolerrouxistes.

(….)

Així, a banda de la responsabilitat institucional de la sociovergència, hi ha d’altres elements que condicionen la cosificació de la identitat espanyola entre catalans d’origen espanyol: la concentració en barris sense habitants de parla catalana (fet que impedeix el contacte i/o l’assimilació), l’existència d’una superestructura en llengua castellana  que construeix permanentment una identificació espanyola (fonamentalment a través de la ràdio i la televisió) i la crisi econòmica i pèrdua de drets que possibilita la visualització del Govern de la Generalitat com l’antagonista de classe. Caldria, en darrer lloc, fer una reflexió crítica sobre el concepte d’«integració» utilitzat quan es parla de la població immigrada. Quan una part important de la immigració només ha conegut barris on pràcticament no existeix la llengua nacional i mancats d’infraestructures bàsiques i ha viscut una vida de batalla quotidiana per arribar a final de mes… a què demanem exactament que s’integrin?

(…)

Per a guanyar l’hegemonia: projecte nacional de classe

Si l’esquerra vol ser hegemònica en l’actual etapa, ha de tenir un projecte nacional propi i això significa apoderar-se de la identitat nacional. No ha de buidar de contingut cultural la nació sinó omplir-la de contingut social. Cal defensar un sol poble i, alhora, combatre la uniformitat i el xovinisme. Construir una identitat nacional allunyada del cosmopolitisme que afavoreix una concepció de la cultura sota les regles del mercat és compatible amb una identitat bastida de dignitat, on la lluita pels drets i la justícia social en sigui component essencial. Aquesta identitat combat a l’encop la construcció neoliberal del pujolisme, el neolerrouxisme del PSOE o el cosmopolitisme de mercat d’alguna progressia. El procés de presa de consciència nacional per part de la immigració de classe treballadora guarda relació amb la seva possibilitat de conquerir drets, de millorar les seves condicions de vida i de sentir acolliment.

(….)

Si tenim organitzacions amb posicionaments de classe amb aposta nacional i conquesta de drets, el catalanisme creix. Si tenim organitzacions polítiques de classe debilitades que permeten l’hegemonia de la dreta en el catalanisme i no impedeixen el degoteig de pèrdua de drets, l’assumpció del catalanisme disminueix.

(….)

Ruptura, organització i paper de la classe dirigent

(….)

En darrera instància, l’Estat (que és pura representació de les grans empreses) només estarà disposat a fer concessions a l’independentisme quan el conflicte català afecti l’estabilitat empresarial amb les mobilitzacions de la classe treballadora; fins llavors, mà dura per defensar la unitat del mercat espanyol. La tasca de l’esquerra revolucionària passa per construir amb i entre la classe treballadora. Això no es fa amb fraseologia esquerranista ni amb les consignes obreristes a les institucions; consisteix en tenir un programa d’acció política que doni alternatives concretes per guanyar la dignitat de la majoria de la societat. Ara parlem pel conjunt de classe treballadora,la migrada o l’autòctona. L’esquerra independentista i anticapitalista pot jugar aquest paper de transformació formant part d’un sindicalisme combatiu, de les associacions de veïns, de les AMPA o de Plataformes sectorials que donin respostes concretes a les necessitats dels barris populars. En tot cas, construint braç a braç de manera pacient i aixecant contrapoders als barris.

(….)

És molt clar que la classe dirigent no vol jugar en el moment actual un paper de ruptura amb l’Estat. Segurament el problema de base és que les organitzacions que formen part del bloc hegemònic de l’independentisme no tenen la naturalesa que els permetria jugar aquest paper. La clau de volta serà que, en la direcció del moviment independentista, es faci ben present un programa polític per a les classes treballadores, capacitat d’organitzar contrapoder i convicció que la independència dependrà que es produeixin mobilitzacions sostingudes en el temps i de la ruptura a través de la desobediència civil.

Foto de portada: Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Primer míting després de la legalització del Partit. Pavelló d’esports de Ripollet. Barcelona 1977.
Font: Flickr – Fundació Pere Ardiaca