Un nou instrument polític de l’Esquerra Independentista? Bases per a la refundació de la CUP

Elements per a repensar la CUP com a eina política per al projecte de la Unitat Popular.

Un nou instrument polític de l’Esquerra Independentista? Bases per a la refundació de la CUP

Un nou instrument polític de l’Esquerra Independentista? Bases per a la refundació de la CUP

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Elements per a repensar la CUP com a eina política per al projecte de la Unitat Popular.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’errada anàlisi de conjuntura i la necessitat d’autocrítica


Durant els últims mesos, part de la CUP ha fet una anàlisi errada de la conjuntura, basat en la idea de sorgiment d’una suposada contradicció en la societat catalana que obriria un ampli espai sociològic susceptible de ser copat electoralment i mobilitzat socialment en clau rupturista per l’esquerra independentista. Aquesta contradicció vindria donada per un suposat moment on la societat i els partits giren en sentits inversos:
Per una banda, l’enllaç del cicle de lluites socials obert el 2007-2008 amb el procés de mobilització per l’autodeterminació dels últims anys, seguit de repressió, l’aplicació de l’art. 155 CE i una neofranquització de l’Estat, ha generat un acumulat històric tornat subjectivitat col·lectiva, que ha encastat en el sentit comú d’una àmplia part de la població catalana nombrosos elements que problematitzen amb el règim del 78. Això genera una energia social condensada en la societat que amb l’adequada organització i processament són susceptibles d’un nou desbordament democràtic del règim.


Per altra banda, sembla haver-hi una tendència dels partits independentistes majoritaris de redirigir el recent moment de desobediència, cap al retorn a l’ordre i la negociació en l’interior de l’estabilitat. Els partits són conscients que, per la seva naturalesa, l’espai natural on ells es reprodueixen i poden sobreviure com a maquinària de poder és el de l’Estat fix (moment de la vida estatal on es dona la reproducció de l’ordre polític) i no el de l’Estat transicional (moment d’interregne) el qual actua com a desorganitzador del sistema de partits. No és la forma partit la que crea l’ordre polític parlamentari, sinó que és a la inversa. Els partits no creen després d’estar constituïts com a subjectes polítics previs, l’ordre polític parlamentari a pesar de poder optar lliurement per altres formes d’organització política. És l’ordre polític parlamentari el que inventa els partits com a instrument indispensable per organitzar el seu funcionament. L’estabilitat i funcionament de l’ordre polític parlamentari depèn de l’estabilitat del sistema de partits i aquests del primer. Conscients d’això, el PDeCAT, els Comuns-ICV i ERC com a nou partit hegemònic, volen tornar a l’Estat fix on reproduir-se com a maquinàries de gestió de poder.

La reducció de la nostra capacitat de mobilització social i del nostre espai electoral sembla irreversible sense autocrítica i redefinició del projecte.
tweet


Això generaria una contradicció entre voluntat popular i l’estratègia dels partits, que obriria un espai polític per l’independentisme rupturista. Aquesta va ser l’anàlisi que portà a un sector de l’organització a la creació del Front Republicà per presentar-se a les eleccions espanyoles o amb el que es preveien bons resultats de la CUP a les municipals. No obstant això, els resultats en ambdós casos, mostren que l’anàlisi i previsió eren errònies i ratifiquen, la sensació de gran part de la militància, fruit de la deriva interna de l’organització durant els últims temps, d’esgotament de la CUP com a instrument polític capaç de conformar una alternativa atractiva per amplis sectors socials. La reducció de la nostra capacitat de mobilització social i del nostre espai electoral sembla irreversible sense autocrítica i redefinició del projecte.

L’autocrítica: els factors limitadors de la CUP com a instrument útil


Es donen, avui en la CUP, tres factors interconnectats que obstaculitzen poder conformar-nos, en una maquinària política internament operativa i externament atractiva: dos son factors heretats i un és sobrevingut.


1. El primer, heretat de l’independentisme revolucionari dels 70 i 80, és una dialèctica fraccional obsoleta. Fa anys que operen dins la CUP, en un sentit destructiu, els dos elements propis de la dialèctica clàssica:


Un element és l’existència de dos contraris (Endavant i Poble Lliure) constituïts sobre una unilateralització identitària al voltant, respectivament, d’elements obsolets: la centralitat proletària i la nació. Expressat de manera simplista per la falta d’espai, a vegades sembla que en el “Front Popular”, qualsevol iniciativa que no contingui en la seva proposta inicial tots els elements de la catarsi ideològica obrero-popular en què ha de rematar, no seria acceptable d’entrada. Sense entendre que, avui, hi ha moviments que per la seva major extensió o diferent abstracció, no tenen origen ni autoidentificació obrero-popular però, malgrat això, son capaços d’executar funcions que la teoria clàssica assigna a la classe obrera. Mentre que en el “Front Patriòtic” semblaria imposar-se un iusnaturalisme en el que pot donar la sensació que el subjecte de drets pel qual lluitar no son persones concretes amb una posició estructural concreta, sinó una entificació abstracta d’igualtat-identitat superior: la “nació”, que substitueix les contradiccions socials internes por una entitat trans-classista de cohesió col·lectiva interna front un exterior de la societat. I l’acceptació del qual, mai hagués permès substituir Mas per Puigdemont.

Font: Flickr – Miquel C.


I l’altre element de la dialèctica clàssica, és la creença de què la lluita de contraris ha de concloure en una unitat final on un dels contraris és destruït per l’altre, desapareixent la contradicció. Això fa que les disputes entre Endavant i Poble Lliure no operin dins la lògica del pluralisme, sinó la d’amic-enemic en la que, com a portadora implícita de l’eventualitat de la guerra, no hi ha regles ni lleialtats i tot s’hi val.
Aquesta dialèctica genera una organització on el poder correspon a les organitzacions estratègiques i no la militància, amb assignació de llocs entre membres i seguidors de les organitzacions, el bloqueig de discussions que no resulten instrumentals als interessos d’aquestes, etc. Cosa que ha conduït al desastre.


2. El segon factor és el manteniment parcial d’una cultura política i llenguatge estereotipat, heretat de les organitzacions sectorials juvenils del subsòl polític dels 90-2000 de les que molts de nosaltres provenim. Continuem, imaginant-nos i representant-nos a nosaltres mateixos, i també expressant-nos, projectant-nos, interrelacionant-nos amb els altres actors polítics, mitjans de comunicació, etc. amb pràctiques i discursos propis del subsòl polític perifèric. Sovint percebem la nostra relació amb periodistes o el diàleg polític amb altres partits, com a amenaçant i de manera bel·ligerant, transmetent una sensació d’excessiva duresa que crea més rebuig que proximitat.


3. I el tercer factor, sobrevingut, és la burocratització i jerarquització de l’organització que la inserció en la institucionalitat parlamentària ha suposat. Tot i ser, sempre, conscients que aquesta opera com un ens amb autonomia que exerceix una funció racionalitzant i assimiladora sobre qualsevol subjecte que entra en ella (no és el subjecte el que canvia l’Estat sinó a la inversa), no hem pogut evitar els seus efectes negatius. Amb l’excepció de diverses experiències municipals, en l’àmbit nacional aquesta lògica ha acabat separant-nos de l’espai social i fent-nos tancar en nosaltres mateixos, conformant-nos en un mode d’existència aïllada que viu de la il·lusió de concebre’s com a realitat que compta i interessa. Això és visible, clarament, en Escoles d’estiu o trobades municipalistes on les i els diputats, membres del secretariat i militants ens fem de ponents entre nosaltres. Es tracta d’espais que adopten, cada vegada menys, una forma d’obertura i transversalitat heterogènia, i més la d’un intent de reafirmació identitària que pugui fer de “cola” i renovació de lleialtats entre militants d’una organització trencada per dins. Res a veure, amb la manera com estava plantejada la primera Trobada d’Unitat Popular (TUP). D’un GAP amb una pluralitat homogènia. O, en llistes electorals al Parlament que, tot i ser ratificades per la militància, es negocien prèviament en la direcció política a partir de quotes destinades a persones properes als cercles de poder o les organitzacions estratègiques.


Som-hi! Per on tornem a començar?

En aquest aspecte és necessari passar del paradigma de moviment o partit d’avantguarda que il·lumina la realitat (nosaltres anem per davant d’una realitat alienada que cal transformar en el sentit desitjat), a una lògica de moviment d’intervenció en el si de la realitat (la realitat hauria d’anar per davant nostre i nosaltres intentar intervenir-hi). tweet


La refundació de la CUP no ha de ser res més que la reconstrucció d’un projecte capaç de superar aquests tres factors de bloqueig, a través tant de canvis en la manera de relacionar-nos entre nosaltres, com en la manera de fer-ho amb la societat. Uns no es poden donar sense els altres.
Canvis en la manera de relacionar-nos entre nosaltres: l’adopció de tècniques antifraccionistes. Que la política es desplegui en tensió o conflicte ideològic dins de la CUP no és dolent sinó necessari. No obstant això, el conflicte ha de generar pluralitat creativa, no exclusió destructiva, i això implica limitar el faccionalisme. Les opcions per fer-ho son diverses, de més a menys estrictes. Una seria l’establerta en els estatuts dels principals partits italians de la dècada dels 80, des de la Democràcia Cristiana fins al PCI, consistent en la prohibició dels corrents o faccions organitzades dins del partit. Una altra seria l’adoptada per Podemos en la seva Assemblea fundacional en què si bé permet afiliats amb doble militància, prohibeix que aquests puguin accedir als òrgans de direcció política. I una tercera opció, seria la que percep el faccionalisme com a inevitable i es limita a adoptar mecanismes per reduir el grau de conflictivitat intern com, per exemple: que les decisions polítiques no siguin preses pels òrgans de direcció on operen les organitzacions, sinó a través del vot individual telemàtic de tota la militància; l’elecció dels llocs de decisió no en base a sistemes proporcionals que augmenten la conflictivitat entre faccions, sinó per sistemes majoritaris que obliguen a les faccions a cooperar per obtenir el premi de la majoria i no veure’s exclosos; l’elecció de lideratges independents carismàtics que augmenten la cooperació entre faccions, etc. Correspon a la militància debatre si cal adoptar mesures antifraccionistes i quines.


Canvis en la manera de relacionar-nos amb la societat: canvi de paradigma. En aquest aspecte és necessari passar del paradigma de moviment o partit d’avantguarda que il·lumina la realitat (nosaltres anem per davant d’una realitat alienada que cal transformar en el sentit desitjat), a una lògica de moviment d’intervenció en el si de la realitat (la realitat hauria d’anar per davant nostre i nosaltres intentar intervenir-hi). Aquest canvi de paradigma implica, necessàriament, un replantejament tant del nostre actual procés estàtic i estereotipat d’emissió de discurs i pràctiques, com de la forma del nostre instrument polític.


Un replantejament del procés estàtic i estereotipat d’emissió de discurs i de les pràctiques, vol dir passar d’actuar, exclusivament, com a “moviment parlant o emissor” per passar a ser, també, “moviment parlat o receptor”. La seqüència d’emissió de discurs no pot ser la d’aprovar internament una ponència ideològica i a continuació, que els nostres portaveus passin a inocular-la, a través de la repetició estàtica, a una societat i partits “equivocats”, amb l’objectiu de fer-los caure el bel i desvelant-los la veritat. D’acord amb això ens hem trobat, recentment, en situacions en què com que la nostra ponència ideològica proclama la ruptura unilateral amb l’Estat, nosaltres continuem exigent públicament a la resta de partits una acció concreta de ruptura unilateral, fins i tot en situacions on tothom percep que no es donen les condicions, objectives ni subjectives, per portar-la a terme. Com si la ruptura fos una “cosa” que està allà a l’espera que algú en faci ús i pugui ser utilitzada per “qualsevol” quan es vulgui.

Font: Flickr – Eduard Díaz i Puig


El nostre discurs no pot consistir en el llançament unidireccional i fixe de conceptes estereotipats i estàtics en el temps (classes populars, patriarcat, ruptura, etc.) cap a la societat. La construcció del discurs s’ha de fer a la inversa. Cal partir de la societat, estar atents a les resistències difuses que sorgeixen en el si d’aquesta, moviments que no necessàriament existeixen com a relació subjecte-consciència de classe-acció, sinó com a simples sentiments d’injustícia que no tenen a priori un contingut rupturista ni son portadors d’ideologia de classe. Per poder, a partir d’aquests, amplificar o propagar aquells elements dels mateixos que puguin contribuir a desplegar la ruptura o a generar conversions ideològiques de la societat. I posaré un altre exemple recent. Davant l’anunci d’impuls d’un Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent, el paradigma de moviment d’avantguarda amb discurs il·luminador en què ens movem implicà dir que com que la iniciativa prové d’actors no confiables i no està dissenyat a priori amb el contingut rupturista establert en la nostra ponència, no hi participem, indicant als impulsors que estan equivocats. El paradigma de moviment d’intervenció en el si de la realitat, consistiria, a la inversa, en estar atent en aquells moviments que apareixen en el si de la societat per intervenir-hi, intentar amplificar i estirar del fil d’aquells elements de conflicte que puguin generar i propagar-los amb l’objectiu de crear noves potencialitats de ruptura. Potencialitats que no és segur que fructifiquin en res però si no s’intervé segur que no es donen.


Portar a terme aquest canvi de paradigma en el procés d’emissió de discurs i pràctiques requereix que, més enllà d’aprovar i revisar la ponència ideològica cada dos anys, posem en funcionament estructures internes, permanents i dinàmiques, d’anàlisis de la realitat i creació de discursos i pràctiques complexes arrapades a la realitat.

Això implica prioritzar, estratègicament, no una coalició amb altres partits, sinó l’obertura d’un espai heterogeni d’agregació de lluites, individualitats i moviments d’acció i pensament, que sigui capaç de contribuir, juntament amb altres actors, a un nou cicle de rebel·lió. tweet


A la vegada, el citat canvi de paradigma implica també un replantejament de la forma de l’instrument polític. A l’hora de formular això, cal partir de dues premisses: 1. La naturalesa del tipus d’instrument determina el tipus d’acció política que genera. Un partit o coalició de partits genera activitat parlamentària en els espais institucionals. Una agregació de lluites i moviments socials genera mobilització i conflicte social. I, 2. No tota mena d’acció política és útil en tot moment. La pregunta, llavors, és, quin tipus d’acció política hem de generar ara?


Conscients que durant els últims anys hem avançat en la ruptura quan en la relació societat-partits, hi ha hagut una primacia de la societat sobre els partits, capaç, a través d’un cicle de rebel·lió, de condicionar i dotar de fonaments de legitimitats l’acció institucional dels partits. I que actualment estem transitant a un període on ERC està tancant el procés per dalt. Resulta evident que l’acció política prioritària a generar no és política institucional sinó, contribuir, a la reactivació de la societat per a un nou desbordament institucional.


Això implica prioritzar, estratègicament, no una coalició amb altres partits, sinó l’obertura d’un espai heterogeni d’agregació de lluites, individualitats i moviments d’acció i pensament, que sigui capaç de contribuir, juntament amb altres actors, a un nou cicle de rebel·lió. La recuperació de les TUP és l’espai idoni per tornar a teixir sinergies amb vells i nous companys de viatge i pensar col·lectivament estratègies i calendaris de lluites. I a partir d’aquí, serà en el si de la línia d’acumulació que siguem capaços de generar, on es prefiguraran, de baix cap a dalt, nous instruments polítics, apareixeran nous lideratges naturals i recuperarem gent. “Caminante no hay camino se hace camino al andar” i ara toca aixecar-se i començar, altre cop, a caminar.

Foto de portada: Wikimedia Commons
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant de la CUP

Comentaris

Un nou instrument polític de l’Esquerra Independentista? Bases per a la refundació de la CUP

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.