Un horitzó republicà: «¡Abajo el rey! Repúblicas»

Ressenya del llibre col·lectiu "¡Abajo el rey! Repúblicas (Sylone, 2020) que recull visions plurals per un projecte republicà i autodeterminista.

Un horitzó republicà: «¡Abajo el rey! Repúblicas»

Un horitzó republicà: «¡Abajo el rey! Repúblicas»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ressenya del llibre col·lectiu "¡Abajo el rey! Repúblicas (Sylone, 2020) que recull visions plurals per un projecte republicà i autodeterminista.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

«Una unitat forjada amb falsos pretextos mai serà una unitat que prevalgui». Enric V d’Anglaterra sota la lent del materialisme històric de Caterina de Valois; «Tota monarquia és il·legítima», com a conclusió republicana que excedeix la versió original de Shakespeare.

D’una manera semblant, el llibre col·lectiu que acaba de publicar Viento Sur-Sylone va molt més enllà d’una simple adaptació als nous temps de la tradició republicana, certament gloriosa tot sigui dit, ja que en tota traducció, com diu la dita italiana, hi ha una traïció. Traduttore traditore.

En aquest cas virtuosa perquè suposa una reformulació. I no és aquesta una vocació menyspreable en un cicle marcat per la crisi d’Estat: tant per l’atrofia dels aparells de l’Estat encarregats de garantir un cert benestar com per l’autonomia enfurida dels aparells del Deep State.

Judicatura i forces de seguretat expressen dins de l’Estat els anhels que Ayuso expressa des del Madrid institucional i els pijos d’extrema dreta en els carrers: Atlas Shrugged o la ira dels privilegiats.

Ara bé, la revolta contra l’atrofia dels aparells socials genera, en canvi, una resistència transformadora i anivelladora. Les vagues dels MIR i les lluites del conjunt del personal sanitari expressen una noció completament diferent de la relació que s’ha d’establir entre les institucions i la comunitat ciutadana. Aquí rau la potència constituent d’un poble si considera que l’actual Estat és insostenible, il·legítim i insuportable.

Per aquest motiu, ¡Abajo el rey! Repúblicas és una proposta d’horitzó, d’un horitzó republicà, en plural i declinat pels pobles. L’existència de clares majories republicanes en les nacions del Galeuzca (acrònim de Galicia, Euzkadi i Catalunya) i l’auge d’un sentiment popular republicà al conjunt d’Espanya abonen una hipòtesi d’aquesta mena. Malgrat tot, fins i tot si existissin majories incontestables, i contrastables, al conjunt d’Espanya, no quedaria resolta la qüestió de com es produeixen les aliances necessàries que impulsin el canvi social i polític i amb quins objectius s’han de fondre aquestes aliances.

Foto: Flickr – Banco de España

No sembla casualitat, doncs, que en la majoria d’autors i autores d’aquest llibre la política d’aliances que ha d’enlairar aquest horitzó sigui un anhel, i una preocupació, recurrent. Com diu David Fernàndez «Tal vegada no es tracta d’invocar els Pactes de la Moncloa, sinó potser el Pacte de Sant Sebastià de 1930.» Pacte de Sant Sebastià que Jaime Pastor i Miguel Urbán plantegen com a «un nou pacte entre forces polítiques, socials i ciutadanes republicanes del conjunt de l’Estat al voltant d’un projecte compartit.»

Un pacte que si vol imaginar noves legitimitats ha de respondre a una autodeterminació social de les necessitats, dels cossos i de les vides, com assenyala Julia Cámara. I és que, en aquest sentit, la potència republicana i constituent de Xile és un mirall lila en tant que promesa, i projecte, per acabar amb totes les formes del patriarcat.

També, el mal anomenat «problema nacional» és un «camp estructurador d’una política de ruptura republicana» però com apunten Sònia Farré i Xaquin Pastoriza difícilment tot plegat podrà materialitzar-se en un front ampli republicà si no hi ha una empenta popular que forci a la unitat estratègica; més enllà de voler un Estat republicà, es tracta de tenir un projecte d’Estat.

Aquests són alguns dels elements per a una posta a punt d’un programa polític republicà per al segle XXI, com requereix Pablo Elorduy, vers l’estatus quo del bloc de poder monàrquic, que inclou d’una forma més central que perifèrica al mateix PSOE.

La constitució formal de la Monarquia i la constitució material de l’Estat

 En la darrera editorial de El Salto s’establia una dicotomia entre la tasca d’anàlisi crítica i la proposta d’una alternativa; «Pensar en una nova República no requereix partir de la crítica als reis corruptes de la dinastia Borbó, sinó imaginar una nova forma de vida en comú més justa, amb el poder i la riquesa descentralitzats.»

Però aquestes dues tasques lluny de ser incompatibles estan perfectament relacionades entre si. La crítica de la constitució formal i material de l’Estat és un exercici d’economia política per saber en què consisteix l’oligarquització de les institucions. I per tant, com volem que siguin les futures institucions democràtiques. De la mateixa manera que en l’anàlisi de les principals formes d’acumulació per despossessió en podem treure la contrapartida socialista.

Per això, la crítica del catedràtic de dret Joaquin Urías a la constitució formal monàrquica mostra uns poders d’Estat el despotisme dels quals és plenament protegit. Cal tenir clar que «els poders estatals són democràtics en la mesura en què és possible exigir-los responsabilitats quotidianes».

De fet, aquest era un dels principals objectius de les lluites populars antifeudals: posar fi a les tuteles patriarcals que impregnen l’àmbit civil, el domèstic i el polític. I que des dels levellers anglesos als republicans francesos es pretenia; imposant formes de control al poder monàrquic o, fins i tot, reemplaçant-lo per un poder democràtic, la República.

Difícilment tot plegat podrà materialitzar-se en un front ampli republicà si no hi ha una empenta popular que forci a la unitat estratègica

Una lluita ben similar a la que descriu Antoni Domènech en El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista (Akal, 2019 [2004]) que assumia la necessitat de combatre aquesta lògica «familiar» tan típica de l’Antic Règim en el nou món industrial.  D’aquí, la lluita per regular l’esfera de la producció industrial, constitucionalitzant les obligacions dels nous serfs fabrils i obligant als patrons dels nous feus a sotmetre’s a un control parlamentari de tipus sindical.

En aquest sentit, el principal defecte de la Constitució de 1978 n’és el caràcter de carta atorgada que presenta en assumir el text que el rei és un poder anterior a la pròpia Constitució. El mateix article 56 de la Constitució estableix aquesta idea de sobirania en atribuir al rei un poder moral vàlid per a intervencions en situacions d’excepció. Com el cas del discurs del rei el 3 d’octubre de 2017. «Es responsabilidad de los legítimos poderes del Estado asegurar el orden constitucional».  

L’article 56 funciona com a ideològica «fissura per la que s’esmuny en el text constitucional la constitució material del país». És a dir, l’existent correlació de forces del país.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Per un altre cantó, el blindatge jurídic del rei que, fa impossible qualsevol investigació per corrupció, converteix tot intent de rendiment de comptes en un xoc frontal; «si hi ha actes que exigeixen la depuració de responsabilitats i aquesta és impossible, sorgeix un conflicte de difícil solució entre el sistema democràtic i la monarquia.» Armadura constitucional que no val per Joan Carles ara que la Fiscalia Anticorrupció investiga les seves targetes Black, però, en canvi, serveix per arxivar la investigació dels 65 milions cobrats de la monarquia saudí abans d’abdicar.

Aquest article ha estat invocat al llarg d’aquest estiu per vetar des de la mesa del Congrés la investigació de la corrupció monàrquica, la fugida del rei emèrit per frau fiscal i l’exigència de transparència i rendiment de comptes. Deconstitucionalització de la monarquia i desparlamentarizació del règim. Rodes de molí que combreguen en una gestió de la crisi pandèmica en la que el PSOE pretén rendir comptes al Congrés sols cada dos mesos durant el nou allargament de l’Estat d’alarma.

I mentre els partits monàrquics defensen a capa i a espasa al rei, el Govern del PSOE declara la suspensió dels desnonaments; en el que va d’any se’n produeixen 162 al dia segons denuncia la PAH. Només a Barcelona 443 famílies, incloent 463 infants, han estat desnonats entre el 14 de setembre i el 23 d’octubre, mentre el Govern progressista de Pedro Sánchez feia acte de fe negacionista dels desnonaments. Alhora els Pressupostos Generals de l’Estat de Pedro Sánchez reforcen la protecció de la indústria militar i persisteixen en una política fiscal que recapta principalment impostos indirectes mentre les grans fortunes i el frau fiscal resten sa i estalvi.

Una d’aquestes grans fortunes, evidentment, és la del rei que se sospita que, fruït de la corrupció, podria tindre pel cap baix un volum de 1.790 milions. Fortuna originada en els 100 milions de préstec sense interessos que la monarquia saudí atorgà a Joan Carles el 1977.

Però és que, al voltant de la monarquia, hi ha tota una xarxa de casos de corrupció que; des del cas Gürtel a l’operació Lezo, esquitxen a més de 3.000 investigats per una xifra de 40.000 milions d’euros. Per als sentenciats per corrupció sí que hi ha hagut indults, 226 concretament.

Junt a la corrupció, el frau fiscal que varen revelar els Papers de Panamà esquitxa no només la monarquia, sinó també els narradors de la Transició, Cuéntame cómo evadir, de fet, al conjunt del sistema de trinxeres culturals i polítiques que protegeix a l’Estat, amb un cost de 80.000 milions d’euros evadits a Suïssa i 24.000 milions a Andorra.

A més a més, la monarquia no ha estat aliena a la preeminència d’un complex industrial militar que ha convertit a Espanya en la setena economia exportadora d’armes mentre la indústria civil és desmantellada sense miraments. La recent investigació duta a terme pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau mostra que entre 2010 i 2019 les exportacions militars han augmentat un 295%. En aquest aspecte, el rei ha tingut un fort protagonisme en el cicle exportador d’armes fent de ministre d’economia, d’indústria i d’exteriors a Colòmbia, Guinea Equatorial o a Turquia.

Aquesta tasca governamental del rei l’ha sofert el Sàhara, víctima d’un pacte entre reis, el rei Hassan II de Marroc i el mateix Joan Carles, el resultat del qual fou pactar l’ocupació militar del Sàhara. La conseqüència? La Marxa Verda orquestrada per Hassan II; quan el 6 de novembre de 1975, 350.000 civils, entre els quals 25.000 soldats marroquins ocuparen el Sàhara. Com explica Miguel Urbán:

«L’ocupació del Sàhara es convertí en un esdeveniment històric indispensable per a entendre l’esdevenidor posterior de la consolidació de les monarquies tant la marroquí com l’espanyola. Lligant així aquestes dues cases reials de manera íntima»

Foto: Flickr – Jesús Pérez Pacheco

Si en la primera restauració Cuba, Puerto Rico i Filipines eren les víctimes del colonialisme imperial de la Corona, i després de 1898 el Marroc, en la segona restauració n’han estat el Sàhara i els països d’Amèrica Llatina assetjats pels bancs i les empreses conquistadores espanyoles.

Però si no hi ha veritat, justícia i reparació a Espanya per a les víctimes del franquisme, i els seus 114.000 desapareguts, menys n’hi ha per a les víctimes indígeno-originàries de la Corona imperial. L’any passat el president republicà mexicà Andrés Manuel López Obrador n’exigí el reconeixement dels greuges. Llavors també el PSOE s’enrocà en defensar la hispanitat imperial. Imperiofobia y leyenda negra d’Elvira Roca Barea s’esdevenia llavors el supervendes entre l’alt funcionariat de l’Estat i el conjunt de l’oligarquia.

De Villalar a Montoro: el centralisme la joia de la Corona

Deia Marx en els seus textos sobre l’Espanya revolucionària que la monarquia s’havia construït a base d’esmicolar «els dos pilars de la llibertat espanyola: les Corts i els Ajuntaments». L’Estat modern monàrquic és el fruit d’una llarga batalla contra els furs municipals i forals de Castella, Euskal Herria i els antics regnes de la Corona d’Aragó. La guerra revolucionària de 1808, la Primera República, sobretot, però també la Segona República, serien els intents de reconstrucció moderna de les antigues llibertats i drets nacionals, forals i municipals.

La Transició, malgrat tot, no seria capaç de contenir completament els nous intents de democratització de l’Estat; la força dels moviments socials, l’empenta andalusa per l’autonomia, la força de l’Assemblea de Catalunya o la mobilització popular basca serien alguns dels exemples que van forçar a l’Estat a obrir-se. Tot i que arran del cop d’Estat del 23-F les forces armades i el rei arribessin a un «Pacte del capó» que invertís les tímides tendències federalitzants cap una recentralització elitista prolongada.

Així, el blindatge inicial de l’Estat unitari que per l’article 145 prohibeix la federació de les Comunitats Autònomes i estableix com a competència exclusiva de l’Estat la convocatòria de referèndums, es reforça amb la LOAPA aprovada el 1982 per a reduir l’autonomia de les Comunitats Autònomes. La sentència contraria del Tribunal Constitucional només invalidà 14 dels 38 articles de la LOAPA i fins els mateixos Partit Socialista de Catalunya i el Partido Socialista d’Euskadi s’hi oposaren frontalment llavors.

El centralisme és una lògica extractiva que no té pietat ni d’administracions locals, ni territorials, ni nacionals.

Però és que en el mateix debat constitucional va quedar clar que el text aprovat era poc més que la Constitució d’un «Estat centralista regionalitzat», com explicà el diputat d’Euzkadiko Ezkerra Francisco Letamendia: «S’ha dit en aquesta mateixa sala que aquesta Constitució suposa la fi de l’Estat centralista, i això és fals. Un Estat només deixa de ser centralista quan passa a ser federal —o confederal—; i l’Estat que contempla la Constitució en el seu títol VIII, sobre organització territorial i en les disposicions addicionals, no és un Estat federal, sinó un Estat centralista regionalitzat.»

Fins i tot, Jordi Solé Tura en reconeixia el caràcter centralista de la Constitució formal de l’Estat i defensava a Autonomies, federalisme i autodeterminació (Laia, 1987) l’avenç cap a Estatuts de segona generació com a reformes federalitzants que modifiquessin la constitució material d’un Estat la constitució formal del qual no havia modificat, ans al contrari.

El bloqueig dels intents de  reforma federalitzant, el Plan Ibarretxe (Proposta d’Estatut Polític de la Comunitat d’Euskadi) i l’Estatut de Miravet elaborat pel Tripartit, és el que obliga al federalisme a vehicular-se a un canvi de règim en la mesura que tota transformació interna al règim és estroncada. La hipòtesi de Solé Tura fou closa amb un tancament més hermètic de l’Estat, dit en paraules de Jordi Cuixart: «si el país majoritàriament hagués vist respectat i millorat l’autogovern amb un encaix realment federal, així com la seva llengua i cultures respectades, probablement el catalanisme no hauria mutat fins al sobiranisme vigent» 

Foto: Flickr – Ministerio del Interior 2018

En el transcurs de la crisi de 2008 aquest tancament es reforçà amb la Llei Montoro i la reforma de l’article 135 per centralitzar els recursos financers i els superàvits municipals per a pagar el deute públic. El centralisme és una lògica extractiva que no té pietat ni d’administracions locals, ni territorials, ni nacionals.

L’exemple xilè, com destaquen Joan Tardà o Julia Cámara, és una alenada engrescadora en aquest sentit, perquè anima els sentits republicans, feministes i constituents. Com diu el gran republicà de Cornellà hi ha «condicions objectivament favorables» per a obrir pas a les «repúbliques de la nostra Ibèria». Les revoltes socials i feministes de 2019 a Xile inauguren un procés constituent que, per primera vegada, veurà una redacció paritària d’una ponència constitucional. I és que el feminisme xilè ha estat la primera trinxera democràtica vers el terrorisme d’Estat postpinochetista.

En definitiva, cal veure el desenvolupament de tots els nous sobiranismes com a propostes democràtiques decidides a transformar un Estat asfixiant la dinàmica centralista del qual constitueix «l’autèntic separatisme per la visió uniformitzant, supremacista i classista que posseeix».

Cap a un Front Popular pels drets i les llibertats?

Per acabar, voldria destacar una de les virtuts de ¡Abajo el rey! Repúblicas que constitueix el fet de comptar amb una coralitat de veus representativa de les voluntats transformadores. Si bé, per avançar cap aquest horitzó caldrà eixamplar diàlegs, perspectives i mobilitzacions, tot convidant a les diferents sensibilitats progressistes madrilenyes a sumar-se a un front d’aquesta mena contra el diluvi monàrquic en curs. I, més important encara, farà falta conjugar-se amb els moviments i sindicats pel dret a la vivenda i per la sanitat pública.

Perquè no només es tracta de construir un moviment popular per les consultes per la República sinó també de construir un projecte d’Estat popular. Això és el que feren els republicans confederals de la Primera República amb el seu obrerisme i la tríada reivindicativa contra l’IVA (els impostos indirectes de llavors), contra la mili (les quintes d’ençà) i pel sufragi universal.

O en el cas dels republicans d’esquerres que vincularen l’aliança de Sant Sebastià a l’autodeterminació de Catalunya, la reforma agrària i la millora de les condicions laborals dels i les treballadores.

La confederació dels diferents «arxipèlags de resistències», que esmenten Jaime Pastor i Miguel Urbán, també haurà d’assumir reptes com la conquesta de l’amnistia per a descriminalitzar el dret a l’autodeterminació i l’obertura d’una via cap a una Llei de Claredat que la faci possible. Perquè el govern dels pobres lliures serà en forma de repúbliques o no serà.

Però una victòria d’aquesta mena sols podrà ser compartida, popular i plebea. Ras i curt, en els termes de Jordi Cuixart: «El dret a votar per l’autodeterminació a Catalunya i als pobles de l’Estat es guanya també al carrer, com també al carrer es guanya el dret dels espanyols de votar el seu model d’Estat.»

Només d’aquesta manera serà possible respondre a la pregunta de «en quina mena de país vivim?» responent amb orgull col·lectiu que «en la república que volem, el país que necessitem i la justícia social que mereixem.»

I l’amnistia dels i les preses polítiques, la reforma urbana dels lloguers, la renda bàsica i la refundació de la sanitat poden molt ben ser les bastides d’un esperit del 45 republicà que aturi la deriva absolutista del règim en plantejar-ne la transformació més radical possible, és a dir, la més necessària.

Foto de portada: Viento Sur
Article publicat originalment a Viento Sur
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

De Sant Cugat i vivint a Madrid. Afiliat al Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid, politòleg i doctorand a la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme popular ibèric del s. XIX. Membre de la revista La Penúltima i col·laborador a Debats pel Demà

Comentaris

Un horitzó republicà: «¡Abajo el rey! Repúblicas»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.