Un club-partit comunista a la Rússia de Putin

La simple existència d’un club anomenat Partit Comunista trenca, amb tota la vehemència, amb aquell mantra que de forma recurrent refuta i reprova qualsevol lligam entre l’esport i la política.

Un club-partit comunista a la Rússia de Putin

Un club-partit comunista a la Rússia de Putin

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La simple existència d’un club anomenat Partit Comunista trenca, amb tota la vehemència, amb aquell mantra que de forma recurrent refuta i reprova qualsevol lligam entre l’esport i la política.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El Palau Blaugrana ha acollit el primer cap de setmana d’octubre la fase final de la Champions League de futbol sala, la màxima competició europea d’aquesta disciplina. A banda del FC Barcelona, que ha acabat guanyant el seu tercer títol continental, entre els quatre participants destacava un conjunt fins fa poc desconegut en el panorama del futbol sala europeu, ens referim al МФК КПРФ (MFK KPFR), o el que és el mateix el Partit Comunista rus, que finalment va acabar tercer en derrotar als penals a la final de consolació als seus compatriotes del MFK Tyumen.

La simple existència d’un club anomenat Partit Comunista trenca, amb tota la vehemència, amb aquell mantra que de forma recurrent refuta i reprova qualsevol lligam entre l’esport i la política. Els detractors en negar la major ho tindrien pelut amb aquests russos. No és que el club simpatitzi amb els ideals marxistes-leninistes, sinó que, directament, el va fundar el 2003 el propi Partit Comunista de la Federació Russa (KPRF), formació creada el 1993 recollint l’herència del PCUS. Així, doncs, es va organitzar, coincidint amb les eleccions a la Duma (Parlament rus) celebrades el 7 de desembre de 2003, un torneig de futbol sala on van participar equips formats per membres de les formacions polítiques que competien als comicis, com Rússia Unida, la Unió de Forces de Dreta (SPS), el socioliberal Partit Democràtic Rus Yabloko o els ultranacionalistes del Partit Liberal-Demòcrata de Rússia liderats per Vladimir Zhirinovski.

Unes eleccions on, per cert, el KPFR va quedar en segona posició en obtenir més de set milions de vots i el 12,6% dels sufragis, lluny però dels més de 22 milions de vots assolits per Rússia Unida, la coalició liderada per Vladimir Putin. La derrota política dels comunistes, que van veure reduïda la seva força precedent, va ser rescabalada en l’àmbit esportiu quan l’equip de futbol sala homònim es va alçar amb la victòria a la final del campionat en derrotar al Rossiyskaya Partiya Zhizni (Partit Rus de la Vida), que havia promocionat l’anomenada Copa dels Partits Polítics que es disputà a les instal·lacions esportives de l’Institut Estatal de Relacions Internacionals de Moscou (MGIMO). Amb un 1,9% dels sufragis el partit de dreta nacionalista també va sortir escaldat de les eleccions en no aconseguir cap representant.

Guennadi Ziugànov. Foto: Wikimedia Commons

El triomf del KPFR sobre la pista va assegurar la continuïtat d’un equip ideat per jugar només aquell torneig amistós. Va ser aleshores quan des dels òrgans de direcció del Partit Comunista es va encarregar al primer vicepresident del Comitè Central —i a la vegada primer vicepresident de la Duma— Ivan Melnikov, bastir un projecte esportiu amb garanties. De fet, inicialment, el propi Melnikov es va oferir voluntari per entrenar a l’equip. Això va possibilitar abandonar l’amateurisme i que el club-partit s’inscrivís a la lliga oficial. Poc a poc, van arribar els bons resultats que es traduïren en ascensos de categoria. Després de guanyar el campionat de Moscou la temporada 2008/09 —de la mà de l’anomenada “banda del Dina” (en referència al ISC Dina Moscou, el conjunt on jugaven plegats abans d’arribar al KPFR), amb Arkady Bely (davanter i peça clau del projecte aleshores que acabaria exercint com a director general del club a partir de 2010), Ilya Samokhin, Dmitri Gorin, Mikhail Markin i Alexander Verizhnikov, sumats al capità, Ivan Melnikov, fill del vicepresident del Partit — dos anys després, van obtenir la Lliga Major (segona divisió del futbol sala rus), fet que els va permetre disputar la Superlliga russa de futbol.

En la recepció que els va fer el secretari general del Partit, Guennadi Ziugànov en motiu de la victòria al campionat, després d’obsequiar als futbolistes amb medalles commemoratives dels 50 anys de Cosmonàutica (celebrats el 12 d’abril arran del mig segle del primer vol a l’espai exterior pilotat per Iuri Gagarin), els va preguntar si estaven disposats a assumir el repte de jugar a la màxima categoria del futsal rus. Davant la resposta afirmativa del planter, el dirigent comunista ho va tenir clar. D’aleshores ençà, gràcies a la supervisió de Melnikov fill, que acabà assumint la presidència, la seva evolució va ser meteòrica. Després de consolidar-se a la categoria, ben aviat va disputar el play-off pel títol i la seva primera final, on va caure derrotat per l’esmentat MFK Tyumen. La temporada passada, però, finalment va aconseguir l’anhelat campionat de lliga. Perquè un club comunista es va plantejar jugar a la màxima competició del futbol estatal amb tot el que això comporta a nivell de despesa econòmica, negoci i competitivitat extrema? Els seus dirigents ho tenien ben clar, era la millor manera de «mostrar com el Partit Comunista de la Federació Russa treballa amb els joves i de promoure les idees del partit arreu del país». Per assolir aquests objectius van encarregar un pla de negocis per analitzar la viabilitat del projecte al citat Arkady Bely, un dels artífexs de l’embranzida esportiva de l’entitat. Sota la seva direcció el club va implementar en paral·lel  altres projectes com una escola de patinatge sobre gel per a infants, un equip que disputa la Lliga d’Hoquei nocturna, una secció de natació per ciutadans sense recursos o competicions esportives per a estudiants. Entre els esportistes de més renom destaquen Denis Ogloblin (campió mundial de powerlifting) i Mariana Naumova (campiona del món també en aquesta disciplina esportiva i militant del KPRF), qui va manifestar: «per mi el comunisme, sobretot, és igual a justícia (…) sé que a la Unió Soviètica la gent gaudia d’una protecció social considerable (…) Però ara la societat esta dividida en classes: hi ha els rics que poden permetre’s qualsevol cosa, i hi ha gent comú que es limita a viure en petits apartaments i treballar tot el dia per sobreviure i alimentar als seus fills. Crec que això és injust i per això soc membre del Komsomol».

Més enllà del fet d’haver de renunciar al seu escut, el projecte del МФК КПРФ te com a principal objectiu «seguir desenvolupant i popularitzant l’esport i un estil de vida saludable»

Des de la creació del Partit Comunista (club) la seva samarreta llueix al pit l’escut de la formació política homònima, consistent en la falç i el martell de considerables dimensions reproduïts davant un llibre obert i tot plegat emmarcat sota el lema «Rússia, treball, poder popular i socialisme» damunt l’acrònim del partit. Quan juga competicions europees, però, la UEFA va suggerir/obligar a canviar el seu escut per evitar contradir el Codi Disciplinari del propi màxim organisme rector del futbol europeu, que en l’article 14.7 adverteix la prohibició de qualsevol forma de propaganda ideològica, política o religiosa, que s’entén com a «no apropiats en un esdeveniment esportiu». És per aquest motiu que, després d’una negociació entre la UEFA i els dirigents del club, en aquesta fase final, com en la resta de Champions League, els jugadors del KPFR entrenats pel tècnic rus Besik Zoidze no han lluït el seu tradicional falç i martell i en canvi han exhibit un escut innocu que reproduïa una copa i l’any de fundació del club.

Més enllà del fet d’haver de renunciar al seu escut, el projecte del МФК КПРФ te com a principal objectiu «seguir desenvolupant i popularitzant l’esport i un estil de vida saludable». Això explica l’existència d’una infraestructura de futbol base, que inclou un segon equip, el КПРФ 2, i un tercer anomenat Guàrdia Roja. Malgrat el que pot semblar es tracta d’un club modest, com evidencia el seu reduït staff, composat pels entrenadors, assistents, un traductor, un comptable, el CEO i el seu ajudant que s’encarrega de les tasques administratives. Tampoc és un club ric, tot i que les aparences, el fet que hi juguin dos espanyols (Ángel Velasco Lin i Raúl Gómez) i un brasiler (Paulinho) o el darrer títol de lliga ho pugui fer pensar. De fet, sovint resulta més econòmic fitxar un brasiler que pagar el traspàs d’un futbolista rus.

L’entitat pateix les estretors d’una economia com la russa que els propis dirigents titllen «d’incerta», però malgrat les dificultats s’enorgulleixen quan expliquen que mai cap dels seus jugadors/treballadors ha cobrat amb retard. Compta amb un pressupost 5 vegades inferior als dels grans conjunts del futsal rus (altrament conegut al país com mini futbol) i, a més, depèn en bona mesura de les subvencions que rep del Partit i les institucions.

Foto: Carles Vinyas

Tot i aquesta dependència econòmica, l’equip opera de forma autònoma i el Partit no interfereix en la seva activitat. Puntualment, però, es demana als jugadors que participin en esdeveniments polítics i tant ells com el club ho fan de forma activa, com quan van prendre part en un míting del KPRF celebrat el 2011 contra el frau electoral. És habitual també la seva presència als actes en motiu del Primer de Maig, el 9 de Maig (Dia de la victòria, que commemora la capitulació nazi a la Segona Guerra Mundial) i el 7 de novembre (aniversari de la Revolució d’Octubre de 1917).

En resum, el KPRF és un mitjà per apropar el comunisme a la joventut russa. Paradoxalment, mentre els bolxevics inicialment van refusar l’esport, atès el seu origen occidental/estranger i el professionalisme i competitivitat que duia inherent la seva pràctica, i després de canviar de paper forçats primer per la Guerra Civil russa (1917-23) i, posteriorment, per la invasió nazi durant la Segona Guerra Mundial (1941-45), altrament coneguda a Rússia com a Gran Guerra Patriòtica, el consolidat Estat socialista va considerar adient promocionar-lo i utilitzar-lo com a eina de cohesió interna i, a la vegada, com a mitjà de propaganda a l’exterior. En aquest mateix sentit hem de situar el suport del KPRF al club homònim de futsal. Pels dirigents comunistes l’equip ha esdevingut un dels pocs vehicles propagandístics amb el que pretenen tornar a connectar amb la joventut i abandonar la imatge de «partit de pensionistes i vells» que arrossega des de la dissolució de l’URSS a inicis de la dècada dels noranta del segle passat.

Foto de portada: Carles Vinyas
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador. És autor de diversos llibres sobre contracultura i cultura popular entre els quals destaca Skinheads a Catalunya (2004), i de més recent publicació són Sankt Pauli. Un altre futbol és possible (2017, escrit a quatre mans amb Natxo Parra) i Futbol al país dels soviets (2019), publicats tots dos a l’editorial Tigre de Paper.

Comentaris

Un club-partit comunista a la Rússia de Putin

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.