La guerra a Ucraïna té motius concrets, però només representa un dels fronts del conflicte global entre les diferents potències que s’acumulen a l’escenari mundial. Una solució estable només pot venir d’un acord amb els Estats Units, però Washington sembla tenir interès a allargar el conflicte en un intent d’enfangar i debilitar Moscou, de posar en problemes a la Xina i d’aprofitar la radicalització del conflicte per reafirmar el seu lideratge militar i econòmic a Europa. No obstant això, si les converses entre Moscou i Kíev fins ara han donat alguns resultats és, paradoxalment, pel compromís de Turquia i Israel.

Turquia entre dos focs

Aprofitant la minuciosament construïda posició de neutralitat d’Ankara, el ministre turc d’Afers Exteriors, Mevlüt Çavuşoğlu, va aconseguir fer seure a la mateixa taula els seus homòlegs de Rússia i Ucraïna, Serguéi Lavrov i Dmytro Kuleba, aprofitant el “Fòrum de la Diplomacia” d’Antalya. Ankara va obtenir llavors el trasllat de les negociacions de Bielorússia a territori turc, amb la reunió a Istanbul el 29 de març.
Tot i que són resultats de pes relatiu, és evident el paper protagonista de Turquia en l’intent de desescalada, fruit de les relacions privilegiades d’Ankara amb ambdues parts.

Després de l’entrada de les tropes russes a Ucraïna, el règim turc va condemnar l’agressió, va votar a favor de la resolució de condemna de l’Assemblea General de l’ONU i va demanar a Moscou que respectés la integritat territorial del país envaït, enviant ajuda humanitària a Kíev. Tant Erdoğan com Çavuşoğlu van qualificar l’acció russa de «perill per a la seguretat regional i mundial». Des del 2014, Erdoğan no ha reconegut mai l’annexió russa de Crimea -que amenaça el seu paper al mar Negre- i, de fet, s’ha proposat a sí mateix com a protector de la minoria turco-parlant dels tàrtars, al punt de mira de Moscou.
Ankara també va continuar subministrant armes a Ucraïna i el 2 de març el ministre de Defensa de Kíev, Oleksiy Reznikov, va revelar el lliurament per part de Turquia d’un nou estoc de drons de bombardeig turcs Bayraktar TB2.

Al mateix temps Turquia, membre també del Pacte Atlàntic, es nega a adherir-se a les sancions imposades per l’OTAN i la UE, i ha optat per no interrompre els enllaços aeris amb Moscou. A més, el 25 de febrer Ankara es va abstenir en la votació sobre l’expulsió de la Federació Russa del Consell d’Europa.

Lligams de Turquia amb Rússia i Ucraïna

L’esforç turc per oferir, tal com va explicar Çavuşoğlu, «una sortida honorable per a ambdues parts, que els dos països puguin presentar públicament com un èxit» no està certament dictat per posicions ètiques, sinó que respon a diferents necessitats polítiques, econòmiques i geopolítiques.

Ankara manté relacions econòmiques i militars substancials tant amb Rússia com amb Ucraïna.
Després de l’abatiment d’un caça rus per part de les forces aèries turques al cel sirià el 2015, que va córrer el risc de desencadenar un enfrontament directe, el «soldà» ha construït una sòlida però ambigua relació de competència/col·laboració amb Moscou. A Síria, Líbia, el quadrant Armènia/Azerbaidjan i alguns països africans, Moscou i Ankara donen suport a interessos i actors oposats, però fins ara han aconseguit trobar un equilibri.

Ankara també depèn de Rússia per l’energia: importa el 45% del seu gas de Moscou i la russa Rosatom està construint la primera central nuclear turca al sud d’Anatòlia. Rússia és el tercer soci comercial de Turquia després d’Alemanya i Xina, amb un intercanvi de 35.000 milions de dòlars el 2021. Cada any almenys 5 milions de turistes russos donen suport a la indústria turística turca i 4.000 empresaris turcs han invertit prop de 80.000 milions de dòlars a Rússia.

En el front militar, després d’adquirir de Moscou el sistema de defensa antimíssils S-400 -despertant la ira de l’OTAN-, Ankara ha signat nombrosos acords amb Rússia per donar suport al desenvolupament de la seva indústria bèl·lica.

Una ruptura amb la Federació Russa representaria una catàstrofe per a la ja desastrosa economia de Turquia, i la previsible reacció de Moscou podria soscavar la projecció geopolítica d’Ankara. Notable, encara que més continguda, és l’exposició econòmica turca a Ucraïna, equivalent a uns 5.000 milions de dòlars, mentre que el volum de comerç el 2021 va arribar als 7.500 milions.

Els riscos… i les oportunitats per a Ankara

Segons les estimacions de la Confindustria turca, només en les dues primeres setmanes de guerra el país va perdre 50.000 milions, i una prolongació de la guerra podria provocar un desastre per a l’economia i l’estabilitat d’Ankara en un context en què la Lira continua devaluant-se, la inflació ha arribat al 55% (130% segons els analistes independents) i l’atur oscil·la entre l’11% oficial i el 27% reportat pels sindicats independents.

Alarmat per les possibles conseqüències polítiques del desastre econòmic -a les eleccions del 2019 les coalicions d’oposició van conquerir gairebé totes les grans ciutats del país-, Erdoğan necessita desesperadament poder presentar un èxit en política exterior abans de les eleccions presidencials del 2023.
Tanmateix, la invasió russa d’Ucraïna també ha creat algunes oportunitats que el règim d’Ankara no vol deixar passar. Molts oligarques russos i ucraïnesos busquen un refugi segur per a la seva riquesa, que s’ha vist posada en risc per les sancions i el conflicte. Turquia també s’està convertint en una destinació preferida per al món dels negocis, la classe mitjana i la comunitat intel·lectual i artística russa que temen les represàlies de les autoritats per oposar-se a l’anomenada «operació militar especial». Al mateix temps, la devaluació de la lira fa que les inversions i adquisicions d’actius i activitats turcs per part d’empresaris estrangers siguin cada cop més atractives.

Israel en una posició incòmode

El govern d’Israel també juga un paper clau en la mediació entre Moscou i Kíev. El primer ministre Naftali Bennett va destacar que «Israel té l’obligació moral d’intentar acabar amb el patiment humà a la guerra d’Ucraïna». Però fins i tot en aquest cas les raons ètiques tenen poc pes; Israel tem que el conflicte posi en perill la seva seguretat i el seu paper a la regió. Per això manté una posició de relativa neutralitat.

Al voltant d’un milió d’israelians han nascut a Rússia o tenen ascendència russa, i uns altres 500.000 són d’altres repúbliques exsoviètiques, inclosa Ucraïna; en total és més del 15% de la seva població. El partit de dreta radical Yisrael Beitenu d’Avigdor Lieberman (que ve de Moldàvia) representa la majoria de la comunitat de parla russa.

Després d’anys de rivalitat, les relacions entre Rússia i Israel han millorat notablement des de l’any 2000, i el 2008 els dos països van signar un acord de lliure visat. Sobretot, entre els dos països hi ha un acord tàcit sobre la gestió de la situació a Síria després de la massiva intervenció militar russa el 2015. Moscou va impedir la caiguda del règim de Bashar al-Assad i la victòria dels fonamentalistes sunnites recolzats per Turquia i les petromonarquies, i els russos van desplegar el sistema de míssils S-400 a Síria. Però al nord, Moscou va tolerar la invasió turca contra les Forces Democràtiques de Síria i mai va aixecar un dit per contrarestar els continus atacs aeris israelians contra les bases i combois d’Hezbol·là i les milícies de Teheran, que també tenen el suport de Rússia. A més, Moscou assegura a Israel que l’aparell militar de Damasc no esdevindrà una amenaça per a l’anomenat «Estat jueu». Per la seva banda, Israel no vol provocar Moscou perquè Rússia és una de les potències que negocien amb l’Iran el seu programa nuclear a Viena.

La desvinculació dels EUA a l’Orient Mitjà ha permès que Rússia esdevingui un actor central a la zona, de forma que Israel ha de cohabitar amb la influència de Moscou. Per això Tel Aviv, tot i donar suport a Ucraïna i al seu president Zelenski, d’origen jueu, no té cap intenció de trencar amb Moscou i es continua presentant com l’«agulla de la balança». El primer ministre es va reunir amb Putin a principis de març, acompanyat del ministre israelià de Construcció, Zeev Elkin, que és originari de Kharkiv.

El govern de Bennett va condemnar l’agressió militar i va enviar assessors militars per entrenar les forces militars ucraïneses, però fins ara Tel Aviv s’ha negat a lliurar armes i tecnologies d’última generació a Kíev. Segons una investigació del Guardian i el Washington Post, el govern de Bennett s’ha negat a vendre a Ucraïna el programari Pegasus, capaç de piratejar i interceptar comunicacions enemigues, o a vendre a Kiev el sistema de defensa antimíssils Iron Dome. No només això, tot i que ha emprès sancions suaus contra els oligarques russos, Israel no les ha adoptat contra Moscou. En el seu polèmic discurs davant la Knesset, el president ucraïnès Zelenski va criticar durament la negativa israeliana.

Com en el cas turc, Israel també s’ha convertit en el refugi de ciutadans russos i ucraïnesos rics que fugen del conflicte, mentre que un èxode de jueus ucraïnesos podria representar una nova oportunitat per a Tel Aviv d’evitar la superació relativa de la població palestina.