Trump o l’impossible retorn al statu quo ante

Arrenca la campanya per les presidencials als EUA amb una gran incertesa. Si bé el demòcrata Joe Biden sembla el favorit, la desafecció entre el seu electorat i la incomprensió respecte els canvis que ha patit els EUA poden tornar a donar la victòria a Donald Trump.

Trump o l’impossible retorn al statu quo ante

Trump o l’impossible retorn al statu quo ante

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Arrenca la campanya per les presidencials als EUA amb una gran incertesa. Si bé el demòcrata Joe Biden sembla el favorit, la desafecció entre el seu electorat i la incomprensió respecte els canvis que ha patit els EUA poden tornar a donar la victòria a Donald Trump.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquesta matinada se celebrarà als EUA, precedit per una gran expectació mediàtica, el primer debat de campanya entre els candidats a la presidència del país, Donald Trump i Joe Biden. Segons la mitjana d’enquestes realitzada per Real Clear Politics, Biden comptaria amb un avantatge de sis punts i mig sobre Trump. En altres enquestes l’avantatge augmenta fins als vuit punts. Hi ha, per tant, una distància entre tots dos candidats que ve sent consistent i registra molts pocs canvis en els darrers mesos. Però ningú s’atreveix a fer un pronòstic ferm després que el resultat de les eleccions del 2016 contradís totes les enquestes publicades fins aleshores, que donaven una aclaparadora victòria a la candidata del Partit Demòcrata, Hillary Clinton. Tanmateix, convé recordar que el procés electoral per a l’elecció del president dels EUA és per sufragi indirecte, a través del col·legi electoral, que es compon de 538 membres. A les eleccions del 2016, per exemple, Clinton va obtenir més de dos milions de vots que Trump (un 48’18% front un 46’09%), però va ser aquest darrer qui va guanyar-les a l’imposar-se a la majoria dels estats. L’estructura social i la històrica de cadascun dels 50 estats fa que alguns siguin tradicionalment favorables als demòcrates i d’altres als republicans, però alguns estats oscil·len entre una i l’altra opció. Aquests, anomenats swing states, poden arribar a ser decisius en l’elecció d’un president. Enguany es considera que seran clau els estats de Pennsilvània, Wisconsin, Michigan, Ohio, Florida, Arizona, Nevada, Carolina del Nord, Texas, New Hampshire, Minessota, Geòrgia i Iowa. Exceptuant Geòrgia, Iowa i Texas, Biden encapçala les enquestes a tots els estats clau. Tot i això, la BBC, per exemple, demanava el passat 20 de setembre prudència als seus lectors: «Enguany hi ha més incertesa del que és habitual a causa de la pandèmia de coronavirus i l’efecte que està tenint tant en l’economia i en l’orientació de vot al novembre, així que les enquestes haurien d’interpretar-se amb cert escepticisme, especialment quan ens trobem lluny encara del dia de les eleccions». L’ex-conseller de Seguretat Nacional John Bolton o el periodista Bob Woodward han qualificat les properes eleccions «d’una moneda llançada a l’aire».

Com és notori, les eleccions se celebren en un ambient crispat pels efectes de la pandèmia de la COVID-19 (que ha causat ja més de 200.000 morts als EUA), les tensions racials arran de la mort de George Floyd a mans de la policia a Minneapolis i la guerra comercial contra la Xina, que culminen quatre anys d’una presidència que ha transmès una imatge erràtica i inestable, amb múltiples escàndols nacionals i internacionals, sonades reformes del gabinet de ministres o nombroses filtracions als mitjans. Pot Trump tornar a guanyar les eleccions? Què comportaria una nova presidència de Trump? I una de Biden si fos ell qui guanyés les eleccions?

Els problemes de Biden

El candidat demòcrata parteix com a favorit, però un cop més, també ho feia Clinton el 2016. El consens entre els especialistes avui és que la derrota del Partit Demòcrata va tenir aleshores molt a veure amb la desafecció entre els seus propis votants: Clinton no va mantenir el bloc electoral que va permetre la victòria d’Obama. No només tenia a les seves espatlles un historial polític qüestionable, especialment com a secretària d’estat (2009-2013), sinó que els esforços de la maquinària del partit per impedir la victòria de Bernie Sanders a les primàries van acabar per ensorrar la seva imatge i fins i tot va espantar els seguidors del senador de Vermont. Biden compta amb problemes semblants: amb una trajectòria política de 36 anys com a senador per Delaware (un estat considerat de facto com un paradís fiscal), no simbolitza precisament una alenada d’aire fresc, i, com Clinton, representa els interessos corporatius al partit davant de Sanders, a qui es va enfrontar a les primàries.

Foto: Wikimedia Commons – Gage Skidmore

A més, els analistes consideren que Biden té seriosos problemes per arribar al vot llatí, que aquest 2020 sobrepassarà per primer cop al vot afroamericà com a grup de vot no-blanc, en especial a Arizona, Nevada i Florida, una feblesa que ha intentat corregir en els darrers dies reforçant aquest flanc de la seva campanya. Com indicava en un recent article a The Guardian Jaime Regalado, professor emèrit de Ciències Polítiques a la Universitat Estatal de Califòrnia, els republicans se centren, com venen fent des de fa dècades, en la diàspora cubana a Florida, un estat, però, on el vot s’ha equilibrat a causa de l’emigració en els darrers anys principalment de porto-riquenys i dominicans (que tendeixen a votar al Partit Demòcrata). Aquesta distribució del vot donaria en principi un cert avantatge a Biden si no fos perquè, com denunciava Regalado, la seva campanya sembla haver relegat aquesta qüestió a un segon pla donant-la per assegurada (sobretot pensant en el rebuig que causen les declaracions de Trump sobre immigració), deixant perplexos a molts comentaristes. Algunes enquestes reflecteixen que a molts votants llatins, a més, els preocupa no només el mercat laboral, sinó temes com la seguretat dels seus barris per la presència de xarxes narcotraficants i bandes, i són, en conseqüència, més receptius a les propostes dels republicans d’augmentar les dotacions de policia, per exemple.

Una caiguda del vot afroamericà, que es considera un dels punts forts de Biden, podria dificultar també l’accés dels demòcrates a la Casa Blanca. A tot això encara cal afegir que Biden no electritza els seus seguidors i la seva campanya està sent fins al moment discreta, esperant que sigui Trump qui es dispari el proverbial tret al peu amb la seva coneguda verbositat. Trump, al seu torn, espera beneficiar-se de la seva considerable projecció mediàtica a uns mitjans de comunicació que són presoners de la seva pròpia dinàmica i busquen, abans que res, augmentar les seves audiències, creant una dinàmica on un escàndol substitueix a un altre i es perd una perspectiva clara per analitzar els esdeveniments recents. Com fa quatre anys, Trump també confia en que el vot ocult vingui a rescatar-lo en els estats clau i, si tot això falla, queden els càrrecs republicans al poder i amb capacitat de redissenyar els districtes electorals en favor del seu candidat (gerrymandering). Als mitjans dels EUA s’ha recordat el recompte de vots a Florida a les eleccions de l’any 2000 que va donar, amb molta polèmica, la victòria a George W. Bush. Cal afegir que durant els darrers quatre anys molts dels seguidors de Trump s’han demostrat insensibles als escàndols que han esquitxat el president, un fet que demostraria no només el seu encalliment i la degradació del debat públic que s’esdevé a tot arreu, sinó també, significativament, que Trump funciona més aviat com un símbol que agrupa el rebuig a les polítiques defensades pel Partit Demòcrata durant dècades.

Una mostra del tracte dispensat per l’establishment del Partit Demòcrata cap a la seva ala esquerra va ser la presència més aviat escassa dels seus representants a la Convenció Nacional Demòcrata

L’elecció de la senadora de Califòrnia Kamala Harris com a candidata a la vicepresidència del Partit Demòcrata també ha estat polèmica pel seu passat com a fiscal general de Califòrnia (2011-2017), un dels estats amb major població carcerària. En el ‘neoliberalisme progressista’ que la candidatura del Partit Demòcrata tracta de revifar, les polèmiques al voltant de Harris queden al marge per la seva condició de dona i afrodescendent. A diferència del 2016, aquest cop l’ala esquerra del Partit Demòcrata que s’agrupava al voltant de Sanders —procedent, en bona mesura, dels Socialistes Demòcrates d’Amèrica (DSA)— sembla haver-se resignat en la seva majoria a donar suport a Biden per evitar una desfeta com la de llavors, però el cost polític podria ser molt elevat, ja que de guanyar el Partit Demòcrata, el seu pes a la formació sembla clarament insuficient com per fer bascular la presidència en un sentit progressista, i de perdre, la direcció del partit podria acusar-los de no haver fet el suficient per fer-se amb la victòria. Una mostra del tracte dispensat per l’establishment del Partit Demòcrata cap a la seva ala esquerra va ser la presència més aviat escassa dels seus representants a la Convenció Nacional Demòcrata que se celebrà a Milwaukee del 17 al 20 d’agost, menor fins i tot que la de polítics republicans com l’ex-secretari d’estat (2001-2005) Colin Powell o l’ex-governador d’Ohio (2011-2019) John Kasich, amb els quals els demòcrates pretenen atreure’s el vot dels republicans moderats. Algunes de les propostes de Sanders, com un sistema sanitari públic i universal, no han estat recollides per Biden, i el propi Sanders, d’acord amb The Washington Post del 12 de setembre, ha expressat en privat els seus dubtes sobre el gir que està prenent la campanya de Biden, particularment la seva capacitat d’arribar als votants joves i d’esquerres.

Foto: Wikimedia Commons – Gage Skidmore

«No us equivoqueu: l’estratègia de Biden d’atreure’s els republicans per guanyar a Trump ja es va intentar a unes eleccions presidencials [les del 2016] i va fracassar», advertia Luke Savage a Jacobin. «Intentant-ho un segon cop», afegia, «els Demòcrates estan jugant amb foc i poden acabar cremant-se». En un article per a The New York Times, Thomas B. Edsall enumerava cinc motius pels quals la campanya de Biden hauria de preocupar-se: la falta d’entusiasme de la seva base de votants davant la militància que mostren els simpatitzants de Trump; el suport de la comunitat llatina, inferior a la d’altres candidats del Partit Demòcrata; l’abstenció electoral, que acostuma a ser superior en els Demòcrates que en els Republicans, especialment amb un candidat com Biden i en unes eleccions on s’espera que hi hagi molt de vot per correu per la COVID-19; la reducció de 10 a 6 punts dels votants indecisos que es decantaven fins ara per Biden, una diferència que Trump està a temps encara de reduir; i la capacitat de Biden per respondre als atacs de Trump en els tres debats de 90 minuts entre ambdós candidats presidencials, combinats amb uns mitjans de comunicació —des de la televisió (Fox News) fins a les xarxes d’emissores de ràdio conservadores i els mitjans digitals— famosos per la seva agressivitat i dotats de recursos.

El cap de Janus estatunidenc

Si el proper 3 de novembre Trump guanya les eleccions, durant els propers quatre anys tractarà evidentment de continuar el seu programa politicoeconòmic, atiant les flames del nacionalisme estatunidenc i desmuntant l’administració des de dintre, però alliberat ja de la major part de l’oposició al seu propi partit, que durant quatre anys ha anat transformant per fer-se un vestit a mida, i d’un Partit Demòcrata que entraria en crisi. Presentant-se després de les protestes de Black Lives Matter (BLM) com el candidat de «llei i ordre», Trump intenta repetir la fita de Richard Nixon a les eleccions del 1968, en les quals aquest acabà guanyant per un estret marge a Hubert Humphrey apel·lant en campanya a la «majoria silenciosa», expressions, totes elles, que el candidat republicà ha rescatat del bagul de la història. De les conseqüències internacionals de la seva política per mantenir l’hegemonia dels EUA —des de la guerra comercial contra la Xina fins a la retirada del país de tractats internacionals en el comerç o la limitació d’armes passant pel seu flirteig amb idees d’extrema dreta— només es pot especular. De perdre-les, en canvi, el Partit Republicà es veuria abocat a una crisi interna. Trump ja ha intentat sembrar dubtes davant d’una possible victòria del Partit Demòcrata mencionant possibles irregularitats en el vot per correu i fins i tot suggerint que no reconeixeria els resultats arribat el cas.

No només els quatre darrers anys de Trump han canviat els EUA, sinó que el món ha canviat amb els EUA, a causa dels EUA i a causa d’altres factors independents

Una victòria de Biden, emperò, no genera menys dubtes. Per començar, perquè els demòcrates, i els qui simpatitzen amb ells a l’estranger, semblen haver-se convençut a si mateixos que una eventual victòria portaria a la restitució del statu quo ante als EUA, i gairebé a la resta del món, sense moltes dificultats. No només els quatre darrers anys de Trump han canviat els EUA, sinó que el món ha canviat amb els EUA, a causa dels EUA i a causa d’altres factors independents. El risc que suposa per a la trontollant hegemonia dels EUA l’ascens d’altres actors globals com la Unió Europea i sobretot la Xina és un clar exemple de com determinades qüestions van més enllà dels candidats. A mitjans d’abril, per exemple, la campanya de Biden va emetre un anunci de televisió en el que acusava a l’actual president dels EUA de ser «massa tou» amb la Xina. Al maig, Biden declarà que faria servir «els aranzels quan siguin necessaris» i que «la diferència entre Trump i jo és que jo tinc un pla, una estratègia per guanyar amb aquests aranzels i no només simular fortalesa». El 9 de juliol, l’assessora del candidat del Partit Demòcrata Julianne Smith va declarar en una entrevista a l’agència Reuters que Biden «estudiaria» les implicacions de les participacions xineses a ports europeus i de la instal·lació de xarxes 5G de Huawei a Europa. El passat 11 de setembre el setmanari Der Spiegel recollia la preocupació a Alemanya envers algunes propostes de Biden com penalitzar fiscalment a les empreses estatunidenques que produeixin a l’estranger i aprovar avantatges fiscals per a les que inverteixin als EUA. L’endemà un portal de defensa es feia ressò de la inquietud al Bundeswehr i assegurava que «tant se fa qui guanyi les properes eleccions presidencials als EUA, oficials de l’exèrcit alemany han manifestat en els darrers mesos que contemplen la retirada dels EUA d’Europa com un desafiament que poden intentar gestionar, però no evitar». A l’agost el president del comitè d’Afers Exteriors del Bundestag, el conservador Norbert Röttgen, advertia en unes declaracions al Frankfurter Allgemeine Zeitung que «no tornaran els vells temps, si és que algun cop van existir: també Joe Biden i els demòcrates tindran clares expectatives, sobretot pel que fa al paper d’Alemanya».

Foto: Wikimedia Commons – Anthony Quintano

Biden ha sondejat per al càrrec de secretària d’estat a Michèle Flournoy, que va escriure no fa gaire un article on deia que «l’exèrcit estatunidenc i els seus aliats deurien considerar el desenvolupament de les seves capacitats per a, per exemple, destruir l’Armada xinesa en 72 hores». Altres noms que Biden ha escollit per assessorar-se en matèria de política internacional han estat igualment qüestionats, com ara Avril Haines, vicedirectora de la CIA (2013-2015) i arquitecta dels assassinats selectius amb drons efectuats durant l’administració Obama, que podria optar a la secretaria de Defensa. Cal recordar també que sent vicepresident, Biden telefonà el 2013 a l’aleshores president del Govern d’Espanya, José Luís Rodríguez Zapatero, per demanar-li reformes que satisfessin els mercats. «Al donar-me la seva opinió sobre els mercats», explicava Zapatero a les seves memòries, El dilema. 600 días de vértigo (Planeta, 2013), «em va dir, amb una cruesa que fins aquell moment no havia escoltat, que l’única manera d’aconseguir guanyar-se la seva confiança era prenent decisions que et fessin patir de veritat i a fons.» «Només ets creïble», seguia, «si sotmets als ciutadans a proves difícils, si els sindicats rebutgen obertament la teva política, en definitiva, si hi ha llàgrimes i patiment.» «Potser per això el final d’aquest any frenètic i increïble sembla tan buit», escrivia el periodista Hunter S. Thompson a The New York Times el 1974. «Una de les coses més estranyes d’aquests cinc anys costera avall de la presidència Nixon és que, malgrat tots els excessos salvatges comesos per la gent que va escollir per dirigir el país, no s’ha desenvolupat mai cap alternativa realista a la visió del somni americà mesquina i de mal gust de Richard Nixon […] Aquest és l’horror de la política estatunidenca actual, no que Richard Nixon i els seus lampistes hagin estat malmesos, acusats, deshonrats o fins i tot engarjolats, sinó que les úniques alternatives disponibles no són molt millors: la mateixa patuleia de pinxos ombrívols que han estat empudegant el nostre aire amb la seva xerrameca durant els darrers vint anys». Val també per a aquest 2020.

Foto de portada: needpix.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i traductor. Ha publicat, conjuntament amb altres autors, La quinta Alemania (Icaria, 2013) i El último europeo (La oveja roja, 2014)

Comentaris

Trump o l’impossible retorn al statu quo ante

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.