Si hi ha una societat en la qual la llibertat es troba en perill aquesta és la societat capitalista, així doncs, aquest tema hauria de ser un puntal de la teoria marxista, un d’aquells terrenys en els quals els autors marxistes fossin més bel·ligerants. En canvi, mentre aquests s’han dedicat a expiar culpes històriques, han estat els apologetes del sistema capitalista els que s’han apropiat del concepte. Cal dir, en defensa dels primers, que els liberals juguen amb avantatge, ja que troben el seu argumentari a la superfície dels fenòmens, mentre que els marxistes hem de capbussar-nos fins a la seva essència.

El punt fort del plantejament de Marx sobre la llibertat es troba en la seva anàlisi del capitalisme, el Capital es pot llegir com un drama en tres actes sobre el parany que el capitalisme suposa pel desenvolupament de la llibertat. L’arrel d’aquesta amenaça es troba en la forma constitutivament fetitxitzant en la que s’hi desplega el regne de la necessitat, és a dir, «l’esfera de la producció material», en la qual l’ésser humà ha de «bregar amb la naturalesa per satisfer les seves necessitats, per a conservar i reproduir la vida». El drama marxià comença amb la descripció del seu personatge principal, la riquesa material, que al costat del seu pare i la seva mare, el treball i la terra (la naturalesa), es troben immersos en el món de relacions de la producció de mercaderies, el qual amaga un secret que els anirà transformant fins a convertir-los en els seus contraris.

El capital amaga rere la producció de mercaderies el seu veritable objectiu, la producció de plusvalor, la seva pròpia valorització, el seu creixement sense mesura.

El fetitxisme recorre El Capital des del famós epígraf dels inicis del Llibre primer fins als darrers capítols del tercer, en el que els tres protagonistes reapareixen en la seva doble forma espectral i material de fetitxe. La riquesa material ha esdevingut Monsieur le Capital, que, amb l’aparença d’un simple munt de mitjans de producció, mercaderies o diners, articula, a l’esquena de tothom, «la cosificació de les relacions socials». El capital amaga rere la producció de mercaderies el seu veritable objectiu, la producció de plusvalor, la seva pròpia valorització, el seu creixement sense mesura. La naturalesa és ara Madame la Terre, sempre a la disposició de la producció mercantil, es presenta, contravenint totes les lleis físiques, com una font de recursos materials i energètics inesgotables, que són usurpats sense fre. Finalment, la força de treball es constitueix en una voràgine de forces productives desfermades de tot control, que ja no tenen per finalitat última «conservar i reproduir la vida» de les productores, sinó desenvolupar més potència productiva, en una espiral de sobreproducció que transcendeix tots els límits que troba al seu pas.

El desfermament de les forces productives ha obert, per primer cop a la història, la possibilitat de sortir del domini cec de les necessitats naturals, «és un dels aspectes civilitzadors del capital que aquest arrenqui el plusvalor d’una manera i sota unes condicions que són més favorables per al desenvolupament de les forces productives, de les relacions socials i de la creació dels elements per a una nova formació superior, que sota les formes anteriors de l’esclavitud, la servitud, etc.». El capitalisme ha revolucionat la capacitat de producció fins a arribar a la sobreproducció de qualsevol mena de mercaderies. Ho ha fet mitjançant una tecnologia que, programada o no, assoleix una velocitat d’obsolescència de vertigen, a més, desplegant una socialització vertical sense precedents, tant extensivament (divisió internacional, sexual i racial del treball), com intensivament (taylorisme, fordisme, integració vertical), però la forma fetitxitzada en la que s’han donat aquests «aspectes civilitzadors» té unes limitacions intrínseques. La substitució del «poder cec» de la naturalesa, pel poder cec del capital ha estat el punt àlgid de la capacitat revolucionària de la burgesia. Atès que el capitalista «només és capital personificat, només funciona en el procés de producció com a portador del capital», la classe capitalista no té cap possibilitat de regular racionalment i de forma global la producció material.

Una societat serà més lliure com més cooperativament es faci el treball per la reproducció de la vida.

«La llibertat en aquest terreny només pot consistir en el fet que l’home socialitzat, els productors associats, regulin racionalment aquell metabolisme seu amb la naturalesa posant-lo sota el seu control col·lectiu, en comptes de ser dominats per ell com per un poder cec». Una societat serà més lliure com més cooperativament es faci el treball per la reproducció de la vida, com més s’hagi desplegat la potència productiva social del treball destinada a aquesta reproducció. El mode de producció capitalista es mou exactament en la direcció contrària, bona part de les activitats destinades a la reproducció de la vida de manera directa s’han fragmentat en un mosaic de treballs a la llar desenvolupats de forma molt poc socialitzada i on la ciència i la tecnologia, només hi entren tangencialment. Fins i tot la important part del treball reproductiu que es fa de forma socialitzada, sigui treball mercantilitzat o proveït per l’Estat i altres institucions públiques, segueix sent subsidiària del procés d’acumulació de capital. És per això que, com a treball reproductiu de la vida, té importants mancances (sense que això sigui obstacle perquè tàcticament pugui interessar reivindicar la provisió pública de productes i serveis bàsics). D’aquesta manera s’ha creat una forma de desenvolupament humà que sobredimensiona determinades capacitats estretament connectades amb la producció mercantil, a costa d’atrofiar aquelles que no són vendibles com a força de treball. Manca encara «una fase en la qual desapareixen la coerció i la monopolització del desenvolupament social (incloent-hi els seus avantatges materials i intel·lectuals) per una part de la societat a expenses de l’altra».

Per Marx, la llibertat consisteix, prima facie en un procés d’alliberament, lligat de forma inextricable a la reproducció de la vida, en el que les productores, la classe treballadora, vagin prenent el paper de subjectes, assumint el control col·lectiu i racional de la producció material. La reproducció de la vida comporta indefectiblement una objectivació de la subjectivitat, però, per a Marx, si es donés de forma lliure seria l’antítesi de la reificació que acompanya al fetitxisme, i la despesa de la força de treball, incrementada per la cooperació, revertiria en les productores.

No es tracta de renunciar als aspectes civilitzadors, sinó a la seva forma capitalista. Si es separés el desenvolupament tecnològic de la cursa sense fi per la producció de plusvalor, podria ser utilitzat en un format molt més racional. Es podria usar la tecnologia per convertir en senzills procediments les tasques més feixugues del treball reproductiu. Més important encara, si se socialitzessin les tasques reproductives de forma horitzontal i conscient, es podrien transformar treballs actualment invisibilitzats i individuals en tasques públiques i col·lectives. Es tractaria de sortir de la lògica capitalista i superar la distinció mateixa entre producció i reproducció. Si tota la potència de treball s’apliqués de forma directa a la cura i reproducció de la vida, l’actual creixement productivista es convertiria en una importantíssima reducció del temps de treball i, es podrien suprimir una infinitud de necessitats espúries que són fruit actualment de la submissió de la producció a l’impuls descontrolat cap a l’acumulació de capital.

La societat capitalista barreja tots dos regnes, pretén fer regnar la llibertat en el regne de la necessitat a través de la figura del consumidor, com si el consum fos completament independent de la producció.

La societat capitalista ha concebut la desmesura, el desfermament, la manca de control de l’àmbit de la producció material com a llibertat. Ha creat una il·lusió d’invencibilitat, donant a l’individu un succedani d’autonomia que es manifesta principalment en el mercat, ja que aquest trastoca completament les condicions per a la llibertat, prometent falsament una via individual per assolir-la en l’àmbit de la producció material. Des de la perspectiva de Marx aquesta concepció posa en greu perill la llibertat, ja que «el regne de la llibertat només comença allà on acaba el treball determinat per la necessitat i l’adequació a finalitats exteriors (…). Més enllà del mateix comença el desenvolupament de les forces humanes, considerat com un fi en sí mateix». La societat capitalista barreja tots dos regnes, pretén fer regnar la llibertat en el regne de la necessitat a través de la figura del consumidor, com si el consum fos completament independent de la producció.

Per a Marx, el regne de la necessitat pren aquest nom perquè en ell la llibertat està determinada per la necessitat, per «l’adequació a fins exteriors», aquí la llibertat es troba expressada com a control racional i social de les forces humanes. En canvi, la llibertat pot regnar en aquells àmbits que es troben fora de la producció material, en els que les forces humanes, que en el regne de la necessitat són un mitjà, esdevenen un fi per sí mateixes. Amb aquesta superació de la distinció entre mitjans i fins, es transcendeix la lògica utilitarista del regne de la necessitat. Aquest tipus d’activitats s’han donat al llarg de la història, però, si els fins exteriors del regne de la necessitat s’assolissin pel conjunt social amb una despesa mínima de forces i de temps, en base una cooperació global conscient i no fetitxitzada, es faria un salt qualitatiu, atès que, per primera vegada, les activitats pertanyents al regne de la llibertat serien la forma de treball principal sense cap divisió de classe.

Es pot discutir si aquest canvi qualitatiu suposaria l’arribada d’un ésser humà nou, però del que no hi ha dubte és que l’individu no és el fonament de la llibertat, sinó que aquesta té unes bases col·lectives, que es sustenta sobre la cooperació, la llibertat individual és un resultat no un principi. És per això que Marx se’n riu de les «robinsonades» modernes que posen l’individu com a origen, i la societat com un mer agregat d’individus. L’ésser humà és un ésser social, societat i individu no són dos elements heterogenis que no acaben d’encaixar l’un amb l’altre. Aquesta concepció no fa més que naturalitzar una relació social cosificada, refractària a la reproducció de la vida.

Contra la llibertat negativa que concep la societat com una tanca, un fre, un impediment, pel lliure desenvolupament dels individus, Marx hi contraposa la socialització com a fonament. La cooperació permet desenvolupar una potència productiva i cognoscitiva inassolible per a l’individu aïllat, si Robinson hagués de procurar-se, comptant només amb les seves forces i coneixement individuals, els mitjans per satisfer totes les seves necessitats naturals, no tindria temps per actuar lliurement, estaria completament «determinat per la necessitat i l’adequació a finalitats exteriors», seria una mena d’animal més o menys organitzat. És gràcies al treball coordinat que aquestes tasques es poden realitzar en un temps mínim, obrint la possibilitat de tenir temps en el que hi regni la llibertat, «el veritable regne de la llibertat (…) només pot florir sobre aquell regne de la necessitat com la seva base».

Reduir la jornada laboral comportarà treure el focus dels problemes de l’anomenada classe mitjana, blanca i masculina.

La dificultat consisteix precisament a establir aquesta base de forma racional i cooperativa, és a dir, en treure la riquesa material, la naturalesa i el treball de la trampa del fetitxisme capitalista, mentre, per la seva banda, aquest sistema va teixint la seva xarxa cada cop més ràpidament. «La reducció de la jornada laboral és la condició bàsica», deixa anar Marx sense massa més indicacions. L’àmbit laboral es presenta, com un lloc clau i indefugible, però no de forma exclusiva i aïllada, ja que, com hem vist, el capital no només subsumeix el mitjà, el treball, sinó que també desplaça el fi, la vida. En el marc del procés d’alliberament exposat fins aquí, reduir la jornada laboral comportarà treure el focus dels problemes de l’anomenada classe mitjana, blanca i masculina, per centrar-lo en altres grups dins la classe treballadora que pateixen de forma molt més intensa la pressió de l’acumulació sobre el seu treball i sobre les seves condicions de reproducció.

(Totes les cites de l’article pertanyen a El Capital, Llibre III, Capítol XLVIII)

Fotografia de portada: Pxfuel.com