Tornem a fer política lingüística: sis idees per normalitzar el català

En aquest article s’explica per què hem de defensar el català des d’una perspectiva d’esquerres, es fa un repàs de com hem arribat a avui i es dibuixa idees de com i què hem de fer a partir d’ara per contribuir a la normalització del català.

Tornem a fer política lingüística: sis idees per normalitzar el català

Tornem a fer política lingüística: sis idees per normalitzar el català

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquest article s’explica per què hem de defensar el català des d’una perspectiva d’esquerres, es fa un repàs de com hem arribat a avui i es dibuixa idees de com i què hem de fer a partir d’ara per contribuir a la normalització del català.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En una situació de llengües en contacte, és a dir, quan dues llengües són presents en una mateixa societat i els seus parlants interactuen i s’influeixen els uns als altres, les administracions no poden pretendre ser alienes a la qüestió: facin el què facin estaran intervenint. La postura que prenguin, i depenent de qui afavoreixi la posició del govern, pot determinar el desenllaç que tindrà la situació.

Així, quina paper han de tenir l’esquerra i els moviments emancipadors respecte aquesta qüestió? Hi ha diversos enfocaments vàlids, però hi ha valors universals que han de prevaldre. En primer lloc, que és positiu per al món que la comunitat lingüística arrelada a cada territori pugui continuar vivint en la seva llengua en aquest territori. En segon lloc, la igualtat d’oportunitats, que permeti a tothom tenir coneixement de totes les llengües necessàries per desenvolupar-se plenament. I, per últim, la no discriminació per raó de llengua.

Avui, la diversitat lingüística és una pedra a la sabata del capitalisme i la globalització. El nou paradigma mundial busca abaratir costos i homogeneïtzar mercats per poder fer produccions d’escala més grosses. El fet que a cada terra s’hi parli una llengua diferent ha dificultat la deslocalització d’empreses i també la importació i exportació massives de mà d’obra. Ha estat d’aquesta manera com grans empreses han esdevingut agents activament linguòfobs a diverses parts del món amb la complicitat de molts dels estats, que ho han aprofitat per als seus projectes homogeneïtzadors.

La conclusió, per aquestes i altres raons en les quals no entrarem en aquest article, és que a Catalunya l’esquerra només pot prendre partit en favor del català, de l’occità a l’Aran i de la Llengua de Signes Catalana (LSC).

Els darrers temps, les polítiques de promoció de la llengua al Principat no han tingut el problema de patir governants hostils a la normalització del català (a part dels de l’Estat), com ha estat el cas del País Valencià o les Illes Balears, però sí que han estat permeables a discursos que convidaven a relegar les polítiques de suport al català a una segona prioritat, tant en termes de valentia, com en termes de dotació econòmica. Aquesta idea, que ha calat fort, es basa en dues grans trampes argumentals impulsades per les ideologies dominants i es basen en la dicotomia de les prioritats.

La primera de les trampes és haver inventat que invertir en el coneixement i l’ús de la llengua és llançar els diners a un forat negre. La inversió en polítiques de normalització de la llengua és una inversió en l’economia i en les seves persones perquè no hi ha llengua sense persones que la parlin i hi treballin. Una altra part d’aquesta trampa argumental és la hipocresia de computar unes despeses però amagar-ne unes altres. S’ha intentat estendre la idea que les llengües no es mengen i que, per tant, és molt més útil invertir diners en salut, beques o ajuts. Però els qui han estès aquesta idea en cap moment han qüestionat gran part de la despesa militar o d’ordre públic, els luxes de la diplomàcia o, en un cas extrem, no han proposat el tancament de biblioteques públiques o poliesportius per a pagar més llits d’hospital.

La segona trampa és amagar el suport que ja es dona en forma de normativa i també de despesa a les llengües dominants. Si un estat funciona exclusivament o predominantment en la llengua dominant, genera economia en aquesta llengua sense que sembli que ho fa.

Des de la restitució d’una part de l’autogovern i dels usos oficials que suposa la fi de la dictadura, els diferents governs han generat un sistema de funcionament i unes polítiques de restitució que han generat efectes positius, però també s’han trobat limitacions per a la normalització del català i els drets dels seus parlants.

Cal destacar que les polítiques de restitució nacional s’han basat en el foment de l’autogovern, fet que, fins i tot, ha suposat que el pacte constitucional fixés que la gestió de les llengües pròpies era una responsabilitat de les autonomies. Així, les polítiques s’han centrat en la recuperació d’un màxim de competències, però alhora això ha generat que l’estat hagi dimitit de la seva responsabilitat. Si es consulta la quantitat i qualitat dels programes en català de l’arxiu històric de RTVE i es compara amb l’actualitat, es podrà veure la magnitud d’aquesta dimissió.

Es fa urgent una reformulació de la política lingüística al Principat, i aquesta legislatura és una molt bona oportunitat per fer-ho amb una perspectiva d’esquerres

Per entendre la política lingüística actual, cal que ens situem a finals dels anys 70. En aquest moment el catalanisme havia de triar entre mantenir la societat dividida per raons de llengua i enfortir el català només entre els parlants nadius o bé estendre la llengua a la resta de la societat per tornar a tenir un país amb el català com a llengua comuna. D’altra banda, molts moviments populars identificaven un perill en la divisió per llengua per als castellanoparlants de classe treballadora: si no eren capaces de parlar català, els seria complicat entrar en determinats ambients catalanoparlants, fet que generaria un segregació en funció de la llengua inicial. Aquest fet va generar un pacte catalanista en els partits d’esquerres, plens de militants amb orígens lingüístics diversos que finalment també va assumir la resta del catalanisme.

Així doncs, l’objectiu de la normalització era doble: superar la diglòssia d’alguns catalanoparlants que parlaven en català amb naturalitat però que no hi consumien cultura, i per una altra banda estendre el coneixement del català entre la població castellanoparlant, amb l’ambició d’igualar les oportunitats d’un i l’altre col·lectiu. Es pot dir que la superació de la diglòssia per part dels que tenen el català com a llengua inicial ha aconseguit avenços: avui en dia la població consumeix llibres, premsa, televisió i ràdio en la nostra llengua, tot i que encara no als nivells normalitzats i, a més, encara resten àmbits d’ús més vinculats al poder on el català viu una situació diglòssica (en general en la relació amb l’administració estatal: justícia, fronteres, guàrdia civil). Pel que fa a l’extensió del coneixement del català entre els castellanoparlants, s’ha aconseguit un espectacular avenç (actualment, el 94,3% dels parlants de castellà a Catalunya entén el català i un 75,7% el sap parlar), per contra, però, només el 18,3% dels residents a Catalunya que tenen el castellà com a llengua familiar declaren sentir-se identificats amb el català. Aquesta darrera dada és un símptoma que no s’està aconseguint fer del català la llengua comuna de Catalunya.

En el disseny d’aquestes polítiques, la qüestió de l’ús del català va quedar com una assignatura pendent. Es pressuposava que amb l’extensió del coneixement del català, la llengua aniria recuperant terreny pel que fa als usos, però no ha estat així. Actualment, el 36,1% de la població de Catalunya parla habitualment català, segons l’EULP 2018. I és una xifra que tendeix a la baixa.

Font: Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2018. DGPL i Idescat.

A més, la política lingüística no ha estat degudament revisada i actualitzada amb els anys, de manera que l’onada migratòria dels 2000 primer, i els canvis en els patrons de mobilitat i de consum, especialment pel que fa a l’audiovisual després; l’han deixada fortament tocada.

Per tot plegat, es fa urgent una reformulació de la política lingüística al Principat, i aquesta legislatura és una molt bona oportunitat per fer-ho amb una perspectiva d’esquerres. Per fer-ho, cal fixar tres objectius: per assegurar la supervivència del català, cal fer augmentar els usos lingüístics no només en termes absoluts sinó també relatius; per aconseguir la igualtat d’oportunitats de tota la població resident a Catalunya, cal assegurar un coneixement suficient de català a tota la població; i, per últim, cal eliminar tota discriminació lingüística cap als catalanoparlants i cap a qualsevol altra comunitat lingüística.

A continuació proposem les línies mestres i algunes actuacions concretes que pensem que caldria tenir en compte: En primer lloc, la política lingüística a Catalunya ha de perdre la por a treballar els usos lingüístics. Aquesta qüestió va directament relacionada amb l’objectiu de fer el català completament accessible a tothom. Cal ser conscients del problema que tenen molts estudiants del país que, en acabar l’ensenyament obligatori, són incapaços de parlar català amb naturalitat: cal crear espais de catalanització informals.

En segon lloc, una bona pràctica per a naturalitzar el català és el foment de la diversitat lingüística, treballada especialment amb els nous migrants que, contra el que pugui semblar, parlen una gran diversitat de llengües. Aquest treball pot fomentar l’anomenat efecte mirall, analitzat a Catalunya per A. Badosa[1], que consisteix a valorar les pròpies llengües a través del descobriment del català i que és més habitual que no sembla.

En tercer lloc, el poder econòmic de què disposen l’administració autonòmica i les administracions locals (incloent Consells Comarcals i Diputacions) és molt gros i està infrautilitzat respecte la política lingüística. La compra i la distribució dels diners de l’administració hauria de tenir en compte sempre criteris lingüístics i beneficiar únicament aquells qui respectin la llengua. Això generaria que una de les claus que ha permès l’extensió del coneixement i l’ús del català: la possibilitat de treballar en algunes administracions públiques, s’estengués a totes les empreses del sector privat que treballen de manera directa o indirecta per al sector públic.

En quart lloc, cal fer complir lleis valentes però oblidades en favor del català que únicament cercaven corregir greuges per als catalanoparlants o garantir la igualtat d’accés lingüístic com ho són la Llei del Cinema o el Codi de Consum. Els motius que hi ha hagut fins ara per a no aplicar-les ha estat posar per davant els interessos comercials de grans empreses per sobre dels drets de la persona consumidora que han votat els representants dels catalans. Així mateix, també és urgent que es comencin a fer polítiques valentes en matèria de videojocs i justícia i garantir el coneixement de la llengua de tot el personal sanitari.

En cinquè lloc, però no menys important, cal un canvi molt més profund pel que fa al model econòmic. El model de turisme massiu i destrucció del territori no només empobreix el global de l’economia perquè no és productiu i tendeix a l’especulació, sinó que, a més, és nefast per la llengua perquè crea entorns on la llengua catalana és totalment absent i innecessària. Per veure-ho, n’hi ha prou de consultar les dades lingüístiques a ciutats com Salou, Vila-Seca o Cunit. En aquest mateix sentit, cal una actuació semblant a Barcelona, tot i que la situació és diferent. Aquí, el problema és la immensa quantitat de població flotant per a la qual el català és poc menys que un producte folklòric al mateix nivell que el Tió de Nadal: cal canviar el model de ciutat i la imatge que projecta.

I, per últim, s’ha d’aprofitar molt més el mercat global que representen els parlants de català de la resta dels Països Catalans. A l’hora d’incloure una llengua a qualsevol producte, ja sigui a l’etiquetatge o per l’atenció al client, és molt més fàcil que es tingui en compte una llengua amb més de 10 milions de parlants que no una que en té tot just 6.

Els nous reptes per a la llengua no es resoldran amb les velles solucions. Quan duguem a terme aquestes polítiques tinguem en compte també que hi ha elements que no podrem passar per alt, com són que haurem de fer augmentar l’afecte dels residents a Catalunya cap a la llengua pròpia, que caldrà que augmenti la utilitat de la llengua per afavorir-ne l’aprenentatge voluntari i que hem de ser conscients que totes aquestes polítiques tenen un cost, ja sigui per a l’erari públic o per a les empreses que s’han d’adaptar als canvis. Al cap i a la fi, no hi ha pitjor negoci que estar ensenyant massivament una llengua que després no tindrà utilitat. Però els resultats valen la pena: ocupació menys precària, una societat més cohesionada i un manteniment de la diversitat que, en el nostre cas, es concreta amb que puguem continuar-nos explicant en català per molts anys més.

Foto de portada: Wikimedia Commons

[1] Badosa Roldós, A. (2020). L’efecte mirall en les ideologies lingüístiques dels amazics i els quítxues a Catalunya. Treballs de sociolingüística catalana, 139-155.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Lingüista i màster en gestió pública. Militant a La Forja i a Poble Lliure. Voluntari i treballador a la Plataforma per la Llengua.

Sociòleg i màster en llengua catalana. Professor associat a la UIB. Membre del Consell Rector de Som Connexió. Treballador de la Plataforma per la Llengua. Afiliat a la COS.

Comentaris

Tornem a fer política lingüística: sis idees per normalitzar el català

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.