Search
Close this search box.

Tokyo Vice. La increïble història d’un periodista occidental en el món de la yakuza.

Estrena de la segona temporada de Tokyo Vice basada en el periodista Jake Aldestein que s'endinsà en el món de la yakuza, una de les màfies que mouen més diners a nivell global. La seva història és tan increïble que sembla ficció, però és ben real.

Tokyo Vice. La increïble història d’un periodista occidental en el món de la yakuza.

Estrena de la segona temporada de Tokyo Vice basada en el periodista Jake Aldestein que s'endinsà en el món de la yakuza, una de les màfies que mouen més diners a nivell global. La seva història és tan increïble que sembla ficció, però és ben real.

HBO Max estrena la segona temporada de la sèrie Tokyo Vice, basada en el llibre homònim escrit pel primer periodista estranger que va treballar pel diari més llegit del Japó i del món, el Yomiuri Shinbun. Jake Adelstein és un estatunidenc que s’endinsà en les profunditats del món de la yakuza, una de les màfies que mouen més diners a nivell global. Va arribar a ficar-se tant “on no devia” que es veié obligat a viure sota protecció policial, i fins i tot van fer desaparèixer un dels seus éssers més estimats. La seva història és tan increïble que sembla ficció, però és ben real.

La sèrie se suma a una llista de produccions estatunidenques en les quals un occidental s’endinsa en el món de la màfia japonesa: Robert Mitchum a Yakuza (1974), Michael Douglas a Black Rain (1989), Sean Connery a Sol naixent (1993), Uma Thurman a Kill Bill (2003) o més recentment Jared Leto a The Outsider (2018), entre altres casos menys dignes de ser recordats com ara Viggo Mortensen a American Yakuza (1993), Russell Crowe a La força de la sang (1995) o Steven Seagal a Into the Sun (2005). En tots aquests casos la yakuza ha estat retratada com un element representatiu de la cultura japonesa, presentada com un exòtic embolic de jerarquies, codis d’honor i valors tradicionalistes. Un retrat travessat per l’enigmàtica paradoxa d’una societat aparentment ultra-capitalista i al mateix temps anti-materialista.

La figura romantitzada del yakuza compleix avui dia la funció del samurai modern, un ésser extemporani que genera fascinació perquè apel·la a l’esperit contradictori imperant en les societats capitalistes postmodernes: un rebuig intuïtiu envers l’statu quo, però una incapacitat profunda d’imaginar alternatives emancipadores.

Com a espectadors, simpatitzem amb els amfitrions samurai de Tom Cruise a L’últim samurai (2003) perquè representen de forma tràgica la lluita contra el món modern tecnologitzat i mancat de valors transcendents (l’espasa contra la metralladora) que és el nostre món. Però no hem d’oblidar quina alternativa encarnaven en realitat els samurais més enllà de romanticismes orientalistes: un sistema feudal basat en la fèrria dominació d’una minoria sobre una majoria. De la mateixa manera, molts espectadors tendeixen a sentir una certa identificació amb el yakuza no només perquè encarna la figura de qui no s’adapta a l’statu quo, sinó també perquè ells mateixos no veuen a l’horitzó una alternativa ideològica als valors de dominació capitalista amb els que han crescut, basats en el desig d’ascendir en l’escala social i tenir poder sobre els altres.

Cartell de la sèrie Tokyo Vice basada en el llibre de Jake Adelstein

No obstant, no solament hi ha hagut romantització per part d’Occident en la representació de la màfia japonesa, sinó també per part dels propis japonesos. Això s’ha fet evident durant les darreres dècades en algunes pel·lícules de Takeshi Kitano i Takashi Miike. Però ja als seixanta i setanta del segle passat fins i tot els joves de la Nova Esquerra japonesa eren fidels espectadors de les pel·lícules de la yakuza protagonitzades pel llegendari actor Ken Takakura, cosa que el provocador director Shuji Terayama va parodiar en la seva obra Llença els llibres, surt al carrer! (1971). En aquells temps d’agitació política, la figura mitificada del yakuza sintonitzava amb les ànsies d’acció directa i l’espiritualisme de la joventut revolucionària, en contrast amb el racionalisme i el culte a la modernitat pregonats per l’esquerra institucional i els intel·lectuals progressistes.

Però no ens hem pas d’enganyar: la yakuza no encaixa malament amb l’statu quo capitalista, sinó que n’és una de les pitjors expressions. Allò interessant del llibre d’Adelstein és que deixa molt poc marge per a la romantització de la màfia japonesa. N’ofereix un retrat cru, de vegades fins i tot repulsiu, posant sobretot el focus en el gran negoci dels préstecs abusius que acaben esclavitzant famílies senceres, i en el tràfic de dones vulnerables per a l’explotació sexual. El llibre explica també com una de les personalitats públiques que més van desafiar el poder de la yakuza, el genial director de cinema Juzo Itami, va acabar “caient” misteriosament d’un terrat el 1997 després de diverses amenacen i alguna pallissa.

Més enllà d’aportar una perspectiva general del món de la yakuza, l’eix de la història que explica Adelstein és el seu enfrontament personal amb Tadamasa Goto, el temut cap del clan mafiós més gran del Japó, el Yamaguchi-gumi. Adelstein va descobrir en una de les seves investigacions periodístiques que Goto havia rebut un transplantament de fetge a l’hospital de la Universitat de Califòrnia, Los Angeles, a canvi d’una quantiosa donació al centre mèdic i un tracte amb l’FBI com a informant. Sembla ser que molts yakuza tenen hepatitis C degut a la manca d’higiene de les agulles utilitzades per fer-se els enormes tatuatges que els cobreixen el cos, la qual cosa, combinat amb les grans quantitats d’alcohol que acostumen a ingerir, els acaba provocant càncer de fetge. Òbviament, Goto no era un candidat prioritari per rebre un transplantament. Quan Adelstein va començar a remoure l’escàndol, Goto va remoure cel i terra per tancar-li la boca.

Si el relat d’Adelstein és com una novel·la trepidant explicada en primera persona, probablement el millor llibre que s’ha escrit des d’una perspectiva més històrica i política sobre la yakuza és Tokyo Underworld, de Robert Whiting. El propi Adelstein el cita com a inspiració en el seu llibre, i fins i tot Mario Puzo, l’autor d’El padrí, el lloa com “una mirada fascinant a com la democràcia avança de la mà del crim al Japó”. El llibre de Whiting explica com la yakuza es va convertir en un dels pilars del règim japonès de postguerra gràcies al mercat negre sorgit de les runes de la Segona Guerra Mundial i amb l’impuls de l’anticomunisme desfermat per la Guerra Freda, dedicant-se no només al foment del joc, l’especulació immobiliària, els préstecs il·legals o el tràfic de persones, sinó també a l’atac a sindicalistes i activistes d’esquerres o el finançament irregular dels polítics de dretes en col·laboració amb la CIA.

Ja el 1947, amb l’inici de la Guerra Freda i els retrocessos en el procés de democratització fomentats per l’anomenat “Japan Lobby” (els Rockefeller, els J.P. Morgan i altres multinacionals nord-americanes), el coronel Charles Kades, un new dealer que fins aleshores havia estat una de les figures centrals en la construcció del nou Japó, va declarar amb impotència: “Els veritables governants del Japó no són els representants del poble degudament escollits, sinó els capos, els pinxos i els estafadors en aliança amb els polítics a l’ombra, els ex-militaristes i els industrials, així com amb les autoritats legals des dels jutgen fins als caps de la policia.”

Fotografia dels tatuatges típics de la yakuza japonesa

Potser la figura que millor representa la intersecció entre la yakuza i la política reaccionària és Yoshio Kodama, de qui Whiting ofereix un retrat brillant. Durant la dècada de 1930 i fins al final de la Segona Guerra Mundial, va ser membre de la Societat del Drac Negre, una societat secreta ultranacionalista, i es convertí en agent del govern a la Xina, on es dedicà a saquejar poblats al capdavant d’un regiment de soldats que incloïa caps de la yakuza reclutats per ell. Segons el seu propi testimoni, aquestes activitats les duia a terme mogut per sentiments patriòtics. El seu modus operandi quan entrava a un poble era fer disparar l’alcalde per tal d’assegurar-se de bon començament la col·laboració dels vilatans. El seu èxit en el proveïment de tot tipus de materials per al govern japonès va ser recompensat amb un lloc en el gabinet del general Hideki Tojo. També es dedicà àmpliament al tràfic d’opi. El 1945 ja s’havia convertit en un dels homes més rics d’Àsia.

Un cop acabada la guerra, les forces d’ocupació estatunidenques declararen que no havien trobat indicis per a jutjar Kodama. Es creu que va comprar la seva llibertat amb un tros del seu tresor secret i a canvi d’informació sobre altres capitostos del règim feixista, convencent els nord-americans que els podria ser útil en un futur. Aviat es va posar al servei del G-2 (la intel·ligència militar d’Estats Units), posant a treballar la seva antiga xarxa d’agents, militars i mafiosos per tal de contrarestar el creixent moviment d’esquerres al Japó, així com per tal de nodrir amb fons il·legals la principal força política de la dreta, el Partit Liberal Democràtic (PLD). El 1958 va començar a treballar per a la CIA, expandint les seves activitats a altres indrets d’Àsia com ara Indonèsia. El 1960, durant la massiva mobilització de les esquerres contra el tractat de seguretat entre els Estats Units i el Japó (conegut popularment com “Anpo”), Kodama organitzà per al PLD unes forces de seguretat formades per uns 30.000 gàngsters i ultradretans armats amb pals de fusta, assistits per sis helicòpters i vuit avionetes privades.

Per últim, Kodama va ser una peça clau en un dels escàndols de corrupció més grans de la història del Japó, el cas Lockheed, al voltant de la compra d’avions de guerra estatunidencs per a l’Agència de Defensa japonesa. Es creu que aquest escàndol va jugar un paper ocult en la caiguda de Richard Nixon als Estats Units, però això ja donaria per a tot un article a part.               

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Ferran de Vargas és politòleg investigador al Departament d'Estudis Asiàtics de la Universitat d'Edimburg, i col·laborador del grup de recerca ALTER de la UOC. És autor del llibre Japó roig (Manifest Llibres, 2024), i d'articles acadèmics en revistes com Modern Asian StudiesJapan Forum positions: asia critique.

Comentaris

Tokyo Vice. La increïble història d’un periodista occidental en el món de la yakuza.

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau