The English Game. Lluita de classes en el naixement d’un esport industrial

La sèrie de Netflix narra el pas de l'amateurisme al professionalisme en el futbol anglès i l'apropiació d'aquest per la classe treballadora britànica.

The English Game. Lluita de classes en el naixement d’un esport industrial

The English Game. Lluita de classes en el naixement d’un esport industrial

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La sèrie de Netflix narra el pas de l'amateurisme al professionalisme en el futbol anglès i l'apropiació d'aquest per la classe treballadora britànica.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Son una epidèmia. Així defineix Francis Marindin, president de la Football Association (FA), als nous equips formats per treballadors que emergien durant el darrer terç del segle XIX arreu de l’Anglaterra victoriana tot desafiant el domini de les public schools, les institucions escolars privades reservades a l’aristocràcia i la burgesia mercantil. El fragment es recull en un dels capítols de la mini sèrie televisiva The English Game, traduïda aquí com Un joc de cavallers. Inspirada en personatges i fets reals, malgrat alguna distorsió històrica i una visió edulcorada i excessivament condescendent en diversos passatges, la sèrie ens descobreix un dels moments cabdals del primigeni futbol modern anglès, el pas de l’amateurisme al professionalisme. Tot plegat en un context de canvis que provocà que aquest passés de ser una disciplina monopolitzada per les elits benestants a esdevenir l’esport més popular entre la classe obrera.

La sèrie descriu, amb les llicències pròpies d’un producte televisiu —estrenat per la plataforma Netflix—, la complexa incorporació dels equips de treballadors al futbol anglès, fins aleshores dominat en exclusiva per les elits acabalades del país. Malgrat els recels de personatges com Samuel Butler, director de la Shrewsbury school, que percebia el futbol com quelcom més apte per a nois del camp i treballadors manuals i no pas a joves gentlemen, des de meitats del segle XVIII a llurs centres formatius s’havia introduït la pràctica esportiva per desenvolupar, a partir de la seva codificació, qualitats com el lideratge i disciplinar l’alumnat. Resseguint així la màxima del reverend Thomas Arnold, director del Rugby College: «l’esport és un antídot de la immoralitat i una cura contra la indisciplina».

A Eton i Harrow la pràctica del field game, el particular precedent del futbol actual, era tota una tradició. Més enllà de formar als alumnes per gestionar i liderar el capitalisme industrial i l’Imperi britànic, l’activitat física era l’excusa per estendre un tipus de sociabilitat més enllà de l’etapa acadèmica. Com mostra la sèrie, els ex alumnes acostumaven a celebrar vetllades i sopars per rememorar els partits disputats.

Sense cap mena de dubte, el més ben resolt a la sèrie és l’ambientació acurada i l’estètica que llueixen els personatges, no debades entre els seus creadors trobem als de les aclamades Downton Abbey i The Crown (Fellowes no decep mai). Tanmateix, aquest mèrit contrasta amb la poca traça que mostra a l’hora de resoldre la filmació dels partits o la menció a la introducció del passing game, una innovació tàctica antagònica al dribbling game d’Eton que va revolucionar el futbol a l’època basat en la fusió del combination game escocès amb l’esperit de col·lectivitat de la fàbrica. Tampoc acaben de reeixir en excés les subtrames sobre els valors familiars i la moralitat de la societat del moment.

Partit entre els Old Etonians i el Blackburn. Foto: Wikipedia – S.T. Dadd

Pel que fa a la trama principal, sostinguda a partir d’una rivalitat classista entre l’Eton (l’equip dels gentlemen) i el Darwen (representant d’una comunitat vinculada a una fàbrica tèxtil), es focalitza en el pas de l’amateurisme al professionalisme amb el rerefons de l’impacte desigual provocat per la Revolució Industrial, la lluita de classes i, fins i tot, rivalitats que atien un primigeni hooliganisme.

Amb la butxaca plena assegurada, els obrers podien practicar esport sense haver de completar jornades laborals prolongades

En aquest context, l’Old Etonians (els Antics alumnes d’Eton), fundat el 1871, representa la classe que ostenta el poder econòmic i polític, mentre el Darwen encarna la temptativa d’apoderament esportiu de la classe treballadora. La victòria esdevé, doncs, una metàfora d’aquesta conquesta social a partir de la pugna entre l’amateurisme (el banquer de casa bona Arthur Kinnaird) i el professionalisme (el picapedrer glaswegian Fergus Suter), entès aquest darrer com un factor d’homologació social que va permetre competir en igualtat de condicions als equips obrers. Aquesta és la gran paradoxa, el fet de percebre diners per jugar va possibilitar que els conjunts de treballadors disputessin l’hegemonia als equips de les public schools. Amb la butxaca plena assegurada, els obrers podien practicar esport sense haver de completar jornades laborals prolongades, com evidencia el comentari que li etziba en un episodi Suter a Kinnaird: «treballem de 5 del matí a 9 de la nit. No competim en igualtat de condicions». S’havia acabat jugar esgotat o mal alimentat. Això precipità la fi del monopoli del futbol per part dels equips benestants (Old Etonians, Old Carthusians i Wanderers), que també controlaven la Federació, i l’inici de l’apropiació del mateix per part de les classes populars. Només fou possible arran de les graduals conquestes que limitaren des de l’àmbit legislatiu la jornada laboral, com les set Factory Act aprovades pel Parlament entre 1844 i 1878 (Factory and Workshop Act) que regularen les condicions de feina a les fàbriques. També hi incidí el broken time payment, que discretament els amos de les fàbriques implementaren per salvaguardar als seus «obrers de la pilota». Aquesta remuneració de sota mà els va permetre gaudir de major temps de lleure per entrenar i, a més, jugar en millors condicions.

Més enllà del que podem imaginar avui, el fet de cobrar per jugar a futbol —una pràctica il·legal aleshores— era altament reprovable atès que aquells que fins llavors disposaven de temps per fer-ho, és a dir les classes benestants, únicament ho feien per amor al joc. Per tant, per ells era inconcebible rebre diners per jugar. A les public schools el que imperava era el fair play, una expressió que més enllà de significar respectar les regles del joc també feia referència a una forma de jugar concreta, l’anomenat esperit del joc, on evidentment no hi tenia cabuda el professionalisme però si l’honor, la contenció  i el respecte. Per aquells gentlemen, un veritable amateur mai s’aprofitaria de cap avantatge per superar l’oponent. Un codi de cavallerositat implícit que s’evidencià, per exemple, en actituds com les del Corinthians, club fundat el 1882, que retirava el seu porter si l’àrbitre xiulava un penal en contra seva atès que entenien que seria un error no acceptar les conseqüències d’una falta.

Aquests sportsmen, a més, no entrenaven mai en entendre com la pràctica excessiva soscavava la gràcia i el talent natural. Com explica l’historiador Richard Holt, «els amateurs eren cavallers que no havien de treballar ni suar pels seus llorers», únicament jugaven per plaer i diversió. En aquella versió amable no hi tenien cabuda actituds ni comportaments deshonrosos, que es consideraven impropis d’un gentleman britànic. Tampoc la rivalitat aferrissada ni la violència. De fet entre el segle XIV i el XVII el futbol s’havia prohibit a Anglaterra una trentena d’ocasions precisament per llur rudesa. Clar que llavors jugaven grangers i vilatans, no pas els fills de famílies benestants que monopolitzaren la seva pràctica d’ençà 1868 a través de col·legis com Harrow, Cambridge, Eton, Westminster o Charterhouse.

Fergus Suter. Foto: Wikipedia

La Revolució Industrial, però, capgirà aquesta situació. L’organització de l’obrerisme, afavorida per la legalització el 1824 dels sindicats, i l’assoliment gradual dels esmentats drets laborals adquirits mitjançant vagues i mobilitzacions possibilitaren la incorporació de la working class al futbol. Una irrupció que va venir afavorida per la predisposició d’alguns patrons que van concebre la creació de clubs de treballadors com un mètode per augmentar la identificació dels obrers amb la fàbrica, mantenir l’ordre i la disciplina arran del treball en equip, millorar la condició física dels empleats, controlar el temps de lleure, cohesionar la comunitat i incentivar un esperit competitiu que relegués tot anhel reivindicatiu. Un exemple que més tard seguirien clubs com l’Arsenal (fundat el 1886 com a Dial Square FC per treballadors d’una fàbrica de munició) o el West Ham United (gestat el 1895 sota el nom de Thames Ironworks FC de la mà del propietari de l’empresa Arnold F. Hills, ex alumne d’Harrow) entre d’altres. A més, els partits oferien una breu i emocionant vàlvula d’escapament de les implacables i monòtones jornades laborals a mines, fàbriques, drassanes o acereries.

La proliferació d’aquests equips, però, va topar amb la voluntat de garantir el monopoli del joc en mans de les elits que percebien aquests nous clubs com aliens als valors que entenien inherents al futbol, com la cavallerositat, el comportament honorable o l’amateurisme, que aleshores eren elements distintius en la ideologia de les elits britàniques.

La pugna entre detractors i defensors del professionalisme esdevé un dels eixos principals del guió de The English Game.

Tot i així, inicialment, l’actitud paternalista dels gentlemen va afavorir que no posessin traves per jugar contra treballadors, tot i considerar-ho quelcom poc apropiat per homes del seu estatus. No els passava pel cap que podien ser derrotats per aquella «colla d’arreplegats». Quan es va fer evident, però, que els clubs obrers del nord, com el Darwen o el Blackburn (ambdós originaris de Lancashire, epicentre del tèxtil anglès), pagaven als seus jugadors les crítiques pujaren de to i tractaren d’evitar jugar contra equips integrats, segons ells, per social inferiors. Alguns membres de la federació, fins i tot, com aborda la sèrie, van reclamar la seva expulsió després que el Darwen es plantés als quarts de final de la FA Cup la temporada 1878/79 amb Suter a l’onze. Al fet de cobrar per jugar s’hi afegí l’amenaça de perdre davant un equip format per treballadors, com expressen veladament alguns jugadors de l’Old Etonians en un dels darrers capítols.

A l’Anglaterra victoriana, el debat al voltant del professionalisme per aquests cavallers tenia també un rerefons moral. Si el futbol es convertia en una mercaderia —és a dir es cobrava per jugar— els jugadors i seguidors estarien més interessats en guanyar al preu que fos i no pas en mantenir el fair play. Segons la seva visió, era degradant per a homes respectables jugar contra professionals. En aquest context, el reglament de la FA confegit el 1863 —un cop unificat amb les Sheffield Rules el 1877— s’utilitzà, de facto, per excloure a equips obrers que, segons els dirigents de l’ens rector del futbol anglès, pervertien l’amateurisme, un d’ells va ser el Preston North End. La pugna entre detractors i defensors del professionalisme esdevé un dels eixos principals del guió de The English Game. La derrota dels etonians, doncs, simbolitza la fi de l’hegemonia dels gentlemen i de l’amateurisme al futbol britànic. Per primera vegada un equip d’obrers, en realitat va ser el Blackburn Olympic el 1883, va alçar-se amb el títol de copa.

L’equip del Preston North End després de declarar-se campions el 1888-89. Foto: Wikipedia

Dos anys més tard, Fergie Suter, aquell escocès que havia arribat al futbol anglès de la mà del Darwen guanyava la segona de les tres FA Cup que va obtenir amb el Blackburn, l’equip de moda del moment. Enrere quedaven els triomfs de Kinnaird amb el Wanderers (1873, 1877 i 1878) i l’Old Etonians (1879 i 1882).

Finalment, la FA va permetre el professionalisme el 1888, quan dotze clubs van disputar la primera lliga alineant futbolistes a sou. Els dirigents ho acceptaren amb la idea de tractar de controlar i aïllar el fenomen i, a més a més, mantenir el control de l’ens federatiu. No se’n van sortir. El domini dels equips del nord industrial va acabar obligant als gentlemen de les public schools a jugar majoritàriament entre ells. El 1891 ja hi havia al país més de 450 jugadors professionals. Mai més els cavallers amateurs van dominar el joc, la classe obrera els havia furtat el seu passatemps predilecte. El futbol burgès ja era història, o no…

Les elits, lluny de perdre el domini del futbol l’acabaren cedint perquè s’erigís en un instrument de control social

El 1902 Suter va admetre en una entrevista al Lancashire Daily Post haver cobrat per jugar a futbol al Darwen. A canvi de 10 lliures cada tres setmanes el protagonista de la sèrie va fer cap al nord d’Anglaterra. Suter, com Love, formava part del que es va conèixer com els Scotch Professors, un grup de jugadors del Partick i el West End de Glasgow, que va revolucionar el futbol anglès gràcies al seu estil. El seu sobrenom obeïa a la seva forma de jugar, caracteritzada per les passades ràpides, que va fascinar als espectadors. Fins la seva irrupció, el futbol anglès es basava en les habilitats individuals dels gentlemen, el dribbling game, calia desbordar al rival tot sol perquè passar la pilota a un company era sinònim de feblesa. Potser, doncs, la sèrie s’hauria d’anomenar The Scottish Game, però aquí entraríem en un altre debat de caire polític que de ben segur ens permetria copsar la peculiar concepció plurinacional del Regne Unit i l’hegemonia del nacionalisme anglès. Més enllà d’aquesta controvèrsia, el cert és que la dualitat geogràfica (nord Vs sud) i conceptual del joc (equip Vs individualitat), novament representa la realitat social del moment. El treball comunitari a la fàbrica davant la gestió unipersonal al capdavant de l’empresa o el banc de torn. En síntesi, l’extensió, implantació i popularització del futbol va venir determinada pel desenvolupament del capitalisme i l’imperialisme, que va permetre exportar la seva pràctica arreu del món. The English Game ens apropa al període en què la seva pràctica i seguiment, paradoxalment, es «democratitzà» arran de la incidència de l’obrerisme organitzat en la consolidació del mode de producció capitalista, fet que possibilità l’aparició del professionalisme. Aquesta transversalitat, però, a la vegada va esdevenir sinònim de pacificació social. En realitat, doncs, les elits, lluny de perdre el domini del futbol l’acabaren cedint perquè s’erigís en un instrument de control social, la «religió laica del proletariat britànic» en paraules de l’historiador Eric Hobsbawm. Les classes populars, via working class, havien recuperat el futbol, d’ençà que els gentlemen s’apropiaren d’aquell folk football practicat a l’Edat Mitjana per camperols i aldeans. Tot i consolidar-se com l’esport de la classe obrera, el capitalisme tornaria a capgirar la truita a finals del segle XX quan tornà a apoderar-se del futbol per extreure’n els màxims rèdits econòmics possibles. La història dona moltes voltes, gairebé tantes com una pilota.

Foto de portada: Fotometratge de la sèrie
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador. És autor de diversos llibres sobre contracultura i cultura popular entre els quals destaca Skinheads a Catalunya (2004), i de més recent publicació són Sankt Pauli. Un altre futbol és possible (2017, escrit a quatre mans amb Natxo Parra) i Futbol al país dels soviets (2019), publicats tots dos a l’editorial Tigre de Paper.

Comentaris

The English Game. Lluita de classes en el naixement d’un esport industrial

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.