Tenim història, tenim futur. Orgull en temps de crisi.

Enguany el col·lectiu LGBTI haurà de fer front a l’inici d’una crisi econòmica sense precedents. Què fem? Només amb solidaritat de classe i unió de lluites ens en sortirem.

Tenim història, tenim futur. Orgull en temps de crisi.

Tenim història, tenim futur. Orgull en temps de crisi.

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Enguany el col·lectiu LGBTI haurà de fer front a l’inici d’una crisi econòmica sense precedents. Què fem? Només amb solidaritat de classe i unió de lluites ens en sortirem.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Deia Marx que el motor de la història era la lluita de classes i, si pensem en la història del col·lectiu LGBTI, no podia ser d’una altra manera. Les dues lluites estan lligades històricament i les conquestes de la classe obrera i del col·lectiu LGBTI són difícilment separables. A les portes d’una crisi econòmica sense precedents, convé recordar i valorar que la solidaritat de classe ha estat l’eina que ha possibilitat la majoria d’avenços del moviment LGBTI. Només des d’aquesta perspectiva entendrem els moments més memorables del nostre col·lectiu. Així, són dones trans i transvestits racialitzades i pobres les protagonistes del nostre mite fundacional: els avalots d’Stonewall. Aquests no són els primers avalots encapçalats pel col·lectiu, però sí que marquen un abans i un després en el camí que prendrà la nostra lluita: s’abandonaran les estratègies interclassistes en pro d’un moviment d’alliberament sexual de base marxista. Als Països Catalans això es tradueix en la fundació, l’any 75, del «Front d’Alliberament Gai de Catalunya» (FAGC) –considerat el primer col·lectiu LGBTI de l’Estat–, que convocarà la primera manifestació del 28 de Juny. Des de la seva primera edició en la clandestinitat, la manifestació del 28J compta amb el suport de comunistes, sindicalistes i anarquistes.

Si parlem de solidaritat entre lluites, de seguida hem de pensar en la vaga minera del 1984/85 al Regne Unit, quan un grup de bolleres i marietes van crear el col·lectiu Lesbians and Gays Support the Miners per recaptar fons per als miners. Gràcies a aquesta unió les comunitats mineres van poder resistir una dura vaga amb tot en contra i, encara que a la fi es va perdre contra Margaret Thatcher, la classe treballadora va correspondre la solidaritat tot encapçalant la manifestació del 28 de Juny l’any següent i incorporant la defensa dels drets LGBTI a l’ideari de partits i sindicats obrers.

Foto: pexels

A la Crida LGBTI no entenem una lluita pels drets sexuals i de gènere que no estigui lligada a la lluita de la classe treballadora, perquè aquesta és la que ens travessa a totes i només organitzant-nos juntes amb una perspectiva de classe podrem aconseguir un veritable alliberament sexual i de gènere. És això el que ens va portar l’any passat a acabar la manifestació del 28J en la concentració de les treballadores de Telepizza que estaven en lluita en aquell moment; i és això mateix el que ens impulsa enguany a acabar la manifestació de l’Orgull LGBTI en un acte que farà d’altaveu de totes les lluites que s’estan duent a terme avui dia: des de les treballadores de la Nissan al personal sanitari, passant per les companyes que lluiten diàriament pel dret a un habitatge digne.

És el moment d’organitzar-nos col·lectivament, d’unir les lluites per colpejar juntes un sistema que no ens permet viure vides dignes.

No obstant això, tot i que la celebració del 28 de Juny va començar com una jornada anual de lluita anticapitalista, feminista i antiracista, amb el pas dels anys aquesta data s’ha anat associant a un esdeveniment comercial buit de contingut. El Pride és avui dia una oportunitat perquè multinacionals i institucions puguin vestir-se de rosa i mostrar una imatge moderna i tolerant. La mercantilització de la lluita genera beneficis desorbitats a costa nostra, alhora que crea un prototip d’homosexual «bo»: home blanc, cis, monosexual, sense ploma i, per descomptat, amb calés. El pinkwashing arriba a tal punt que els Estats fan servir els nostres drets per justificar atrocitats, com és el cas de l’Estat il·legítim d’Israel, que s’erigeix ​​en abanderat dels drets LGBTI mentre massacra la població palestina. Part del col·lectiu ha comprat el discurs «love is Love» del capitalisme rosa i s’ha conformat amb els drets aconseguits per la mobilització en el passat, tot ignorant que en aquest sistema capitalista i cisheteropatriarcal tots els nostres drets estan contínuament qüestionats i en perill: teràpies de conversió de l’església, discursos reaccionaris obertament LGBTI-fòbics de líders polítics mundials, etc.

Però aquest 2020 es donen dues circumstàncies que poden jugar a favor en el nostre propòsit d’unir lluites i prendre-li els carrers al capitalisme rosa el proper 28 de Juny. D’una banda, l’emergència sanitària obliga a cancel·lar desfilades: ja no hi haurà carrosses que renten la cara a empreses explotadores, ni falsos voluntariats o feines precàries per hores a les barres dels concerts, ni autobusos de Ciutadans que intentin enganyar-nos. D’altra banda, ens trobem a les portes d’una crisi econòmica sense precedents que les persones LGBTI pagarem amb especial duresa si no actuem.

Foto: pexels

Venim d’un context en què el feixisme campa pels carrers amb total impunitat, encoratjat per discursos i iniciatives de la ultradreta com ara el «pin parental». Patim agressions diàriament: al carrer, al metro, a l’oci nocturn… Ens agredeixen desconeguts, la policia i, fins i tot, les nostres famílies. Durant el període de confinament, s’han seguit produint situacions de LGBTI-fòbia, les principals afectades de les quals han estat les persones trans i el jovent LGBTI. Això no és tot: l’LGBTI-fòbia i la violència també se’ns fan presents en l’àmbit laboral: 7 de cada 10 persones LGBTI amaguen que ho són en la feina; el 47% patim discriminació als llocs de feina; el 24%, assetjament; i el 85% de persones trans estan a l’atur. Aquesta realitat de precarietat i discriminació era, però, prèvia a la crisi de la COVID-19. Les primeres imatges de la crisi sens dubte ens donen la raó: al Raval, el lloc on va néixer el moviment LGBTI a Catalunya i l’Estat, s’han vist llargues cues als menjadors socials. El risc de pobresa ha augmentat exponencialment i s’ha acarnissat sobretot amb persones migrades i trans, que ja abans es veien obligades a treballar a l’economia informal, extremadament precaritzades i sotmeses a tota classe de violències. Sens dubte, si no s’actua, la crisi s’intensificarà, aquestes situacions s’agreujaran i serem les de sempre les que pagarem també aquesta crisi.

Aquest programa polític de solidaritat i urgència davant la crisi de la COVID-19 s’ha d’afegir a la llista de reivindicacions que el col·lectiu LGBTI té des de fa anys

Per tot això, és hora de reprendre els carrers i la solidaritat. El conjunt de la classe treballadora, el col·lectiu LGBTI, els moviments feministes i antiracistes, totes hem de sortir al carrer a exigir un programa de mesures mínimes i urgents perquè la crisi la paguin ells: els que es lucren amb la nostra força de treball, els que treuen profit de la nostra sexualitat, els que ens exploten per qüestió de classe i ens oprimeixen per qüestió de raça o gènere. Hem d’exigir immediatament una Renda Bàsica Universal i incondicional que ens garanteixi ara tenir cobertes les nostres necessitats bàsiques i comenci a redistribuir la riquesa que nosaltres generem i ells acumulen. També són urgents la derogació de les reformes laborals i la reducció de la jornada laboral amb manteniment de salari i condicions dignes. A més no permetrem que aquest Estat racista i xenòfob segueixi aprofitant-se de les persones migrades, per això la derogació de la Llei d’estrangeria i el tancament immediat dels CIE han de ser també reivindicacions del moviment LGBTI. Aquest programa polític de solidaritat i urgència davant la crisi de la COVID-19 s’ha d’afegir a la llista de reivindicacions que el col·lectiu LGBTI té des de fa anys: desplegament efectiu i amb recursos de la llei 11/2014 contra l’LGBTI-fòbia a Catalunya, i aprovació d’una llei estatal que garanteixi els drets del col·lectiu LGBTI i, sobretot, de les persones trans, i que vagi en camí d’erradicar la LGBTI-fòbia i les desigualtats tant en l’àmbit social com en el laboral.

En la nostra història com a moviment, mai ningú ens ha regalat res. Sabem que no serà fàcil, sabem que no ens regalen els drets: es lluiten i es guanyen. Per això estem segures que aquest és el camí que hem de seguir. És el moment d’organitzar-nos col·lectivament, d’unir les lluites per colpejar juntes un sistema que no ens permet viure vides dignes.

Foto de portada: Crida LGTB
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Arquitecta i militant de la Crida LGBTI

Filòleg i militant de Crida LGBTI

Comentaris

Tenim història, tenim futur. Orgull en temps de crisi.

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.