Fa uns dies vaig anar al cinema, com tanta altra gent, a mirar el fenomen cinematogràfic del moment, La bola negra, la nova producció dels Javis —com no podia ser d’una altra manera— que retrata, amb la seua ja coneguda barreja d’història i ficció, les adversitats de l’amor homosexual en la Guerra d’Espanya i en l’adveniment del règim franquista. El film, innegablement bonic i que provoca unes emocions difícils de contenir, pren com a fil conductor una de les obres inacabades del poeta Federico García Lorca, assassinat durant la guerra, i aprofita, al seu torn, per a reivindicar la seua figura com a referent històric homosexual. 

Més enllà de la qualitat artística de la pel·lícula, que hauran de criticar les persones que hi entenen, l’obra em va suscitar nombroses reflexions sobre com els directors exploten emocionalment el personatge de Lorca, fortament enaltit en l’imaginari col·lectiu LGBTI espanyol per haver mort a mans dels feixistes, per a omplir un buit, a parer meu, certament fal·laç: la manca de referents històrics LGBTI a l’Estat. I és que el projecte clarament anava a cridar l’atenció a un públic nacional —l’espanyol— que considera que els franquistes li van furtar un gran referent literari i homosexual i ja acostumat a l’enginy amb què el binomi Ambrossi i Calvo construeixen des de fa uns anys la memòria històrica LGBTI d’Espanya, com ja van fer amb la sèrie Veneno. 

La despolitització de la guerra i el relat de la reconciliació

La primera de les qüestions que més en sorprenen és aquesta capacitat ben pròpia del progressisme liberal espanyol de despolititzar la història tot polititzant-la. Si bé cert que el tema principal és precisament la impossibilitat, en un context de conflicte bèl·lic i de consolidació del feixisme, d’estimar de manera lliure i l’amor homosexual amagat i silenciat durant dècades, que fa de l’obra, una crida manifesta a la defensa dels drets LGBTI, no és menys veritat que la pel·lícula desplaça precisament del centre de l’explicació històrica el caràcter ideològic i feixista de la guerra del 1936. En el seu lloc, se centra en l’homosexualitat i en l’amor prohibit, en una època, se sobreentén, en què feixistes i republicans eren igual d’homòfobs —malgrat que s’hi puguin incloure personatges tímidament còmplices amb la llibertat sexual. 

En aquest sentit, hi trobem una certa despolitització del conflicte bèl·lic, reemplaçat pel relat tan consolidat de «la guerra entre germans». Entre dos bàndols igualment innocents i culpables, entre maricons que s’han vist arrossegats a lluitar. La representació d’alguns personatges republicans que defensen fermament les seues idees de llibertat, com el de Rafael Rodríguez Rapún, no evita la reproducció de la lògica de la reconciliació, un discurs ben present en la democràcia espanyola des del final de la dictadura, que ens empeny a humanitzar totes dues faccions, inclosa la que donà el cop d’estat i implantà un règim feixista, amb l’excusa que molts combatents ho foren per obligació. 

Sostingut per una de les línies argumentals de l’obra, la del segle XXI, n’extraiem, doncs, la fal·làcia estesa que tots vam ser víctimes de la guerra per igual. Els Javis ens ensenyen orgullosos que, malgrat tot, entretant l’homoerotisme sempre floreix. Així, la narració referma la idea del pacte d’oblit postfranquista mentre alhora estranyament ens insisteix en la necessitat de conservar la nostra història personal i familiar. I és que, de fet, el llargmetratge incorpora un mecanisme igualment típic en els processos de neutralització i despolitització d’un conflicte: el de substituir el focus de la història política per la memòria privada de persones i famílies, per tal de facilitar l’empatia amb els afectats, tinguin la culpa que tinguin, i exculpar-los de les seues responsabilitats.  

D’ençà de la seua estrena, scrolejant per TikTok, m’he topat amb nombrosos vídeos de persones que, tant des de perspectives de dreta com d’esquerra, denunciaven l’utilitarisme a què els Javis sotmeten la figura de Lorca; que si només fou un gran poeta i no convé polititzar-lo, que si no el varen matar per homosexual perquè tenia amics falangistes, etc. La qüestió, tanmateix, és que sembla que l’obra obvia deliberadament tots aquests debats i, com assenyalava, despolititza i individualitza el context històric i polític per tal de centrar-se gairebé exclusivament en l’homosexualitat dels personatges i en les seues ganes d’estimar. Ens ho exemplifica a la perfecció el mateix personatge de Lorca amb la seua ja famosa frase «España tiene demasiadas historias de amor enterradas en los campos». En definitiva, el caràcter ideològic de la guerra resta reduït a la màxima que, enfront del feixisme, «has d’atrevir-te a viure».

La construcció de referents queer i l’homonacionalisme espanyol 

Aquesta despolitització polititzada de la història també ve acompanyada, com ja ens podíem imaginar, d’un nacionalisme espanyol latent però intencional durant tota l’obra, en una temptativa més de l’esquerra espanyola de ressignificar un estat modern i tolerant amb milers de cadàvers sota terra. Amb la melodia d’un Soldadito español entristit i malenconiós de fons, l’obra incorpora a doll elements estereotípics de l’Espanya fraternal, com ara el flamenc, la masculinitat ibèrica, la passió, la realitat campestre o l’orografia castellana. Incloent-hi, és clar, por la cuenta que nos trae, la diversitat que també hauria de formar part dels annals de la nostra història, com ara el cuplet, els homosexuals o transformistes oblidades com Edmond de Bries. I, no cal dir-ho, tot explicat en la llengua comuna.

Per bé que la recuperació de vides queer silenciades i oblidades com la d’Edmond sigui indubtablement positiva, tot plegat contribueix a consolidar uns referents culturals i històrics queer comuns destinats a reforçar l’orgull d’una Espanya diversa (¡la que nos dimos entre todes!). I és que els imaginaris, també els de les dissidències sexuals i de gènere, es creen i es basteixen col·lectivament i no sempre parteixen d’un rigor històrica sobre la vida de tal o tal personatge. En això justament consisteix qualsevol procés de construcció nacional; en aquest cas, el de la construcció d’una suposada Espanya liberal unida en la diversitat.

Inés Hernand, la influenciadora socialdemòcrata espanyola per excel·lència, de fet, proclamava amb alegria a un vídeo a les xarxes socials que «La bola negra de los Javis es hacer patria y lo demás son tonterías», tot elogiant una obra mestra audiovisual que ajuda a generar, segons ella, «una historia queer a la española». I és que no podem negar que és talment així; La bola negra és una producció cultural més al servei d’un homonacionalisme espanyol del qual se suposa que tots els espanyols ens hem d’enorgullir, incloses les desviades dels Països Catalans, malgrat que l’obra no representi la nostra història, no reflecteixi la nostra cultura i tampoc no està feta en la nostra llengua. 

Sí; a pesar de tot el que he exposat, La bola negra és una obra admirable. I mentre mirava el film no podia parar de pensar com en són, d’afortunats, els espanyols, de comptar amb un estat que impulsi, financi i creï les condicions necessàries perquè directors com els Javis puguin recuperar i imaginar històries que reflecteixin les seues genealogies queer. És tot just això el que a nosaltres se’ns nega com a poble. Quan els dissidents sexuals i de gènere catalans pensem en referents LGBTI, a la majoria se’ns venen al cap figures espanyoles com Almodóvar, la Veneno, Lorca o Zerolo; o d’altres de Catalunya que, segurament perquè parlaven castellà, la historiografia queer espanyola també ha assumit com a pròpies, com ara Carmen de Mairena o Ocaña. I probablement també podrem esmentar diversos llibres, articles, sèries o films que s’hi han dedicat a fi de conservar la seua història. Malauradament, emperò, a la majoria potser no els passarà pel cap de mencionar ni Maria Mercè Marçal, ni Margarida Borràs, ni Àngel Guimerà ni Blai Bonet, ni podran especificar obres que tractin, reivindiquin o especulin sobre les seues dissidències sexuals i de gènere. Així, comprovem que l’espanyolització de la història i la cultura queer a casa nostra és pràcticament total, i que mentre el col·lectiu LGBTI espanyol eixampla i exalta les seues genealogies, als Països Catalans la subjugació política i l’imperialisme cultural ens priven de la possibilitat de crear imaginaris queer nacionals i en la nostra llengua. 

Per una història queer pròpia dels Països Catalans

No us equivoqueu; m’alegro que els espanyols tinguin la llibertat política i la capacitat de produir obres com aquesta, però ens trobem davant d’un capítol més de les nostres pedrolianes cròniques colonials, que exemplifiquen amb claredat la colonització cultural a què els Països Catalans som sotmesos i la consegüent incapacitat de generar sistemes propis de referències culturals —de ser obligadament una cultura satèl·lit, que en dia també Fuster—, en aquest cas pel que fa a referències culturals LGBTI. La bola negra no n’és la causa, però que les produccions castellanes siguin les úniques en què les dissidents sexogenèriques catalanes ens puguem veure reflectides sí que n’és la conseqüència. 

A risc de ser titllada, com sempre, de catalana amargada que no és capaç de gaudir d’una pel·lícula tan estupenda com aquesta, no puc evitar d’assenyalar que tot plegat és una mostra més d’un procés d’aculturació que avança i que dilueix la nostra identitat i història pròpies. I que impossibilita, naturalment, que puguem explorar i desenvolupar la nostra pròpia tradició dissident. Els organismes autonòmics contribueixen de bon grat a aquesta dilució nacional, com calia esperar. És així com fa uns dies el telenotícies de TV3 —dispenseu; del 3Cat— va dedicar un reportatge al «talent català de l’equip de La bola negra». Gris Jordana, directora de fotografia del film, explicava sorpresa que ella sempre diu que és de Manlleu, i que «és molt raroacabar amb una nominació als Oscars», evidenciant el complex d’inferioritat tan característic del nostre país i fent palès de nou que només podem aspirar a la internacionalització a través de la cultura i la llengua hegemòniques. El talent català, ja se sap, sempre hi és —perquè en tenim—, però només si és per a ofrenar noves glòries a Espanya; també les de l’Espanya diversa.

La solució a aquesta mancança nacional d’una genealogia queer nostrada podria ser ben òbvia: si tanta necessitat en tenim, recuperem-la, creem-la i divulguem-la. L’absència de recursos econòmics, institucionals o acadèmics per a fer recerca, recuperar històries i generar referents, tanmateix, determina en gran mesura la nostra capacitat de fer-ho i hi juga un paper cabdal en una nació, com la nostra, fragmentada i ocupada. Li Gemma Polo i una servidora, que vam engegar sengles projectes de recuperació de la memòria LGBTI de Tarragona i Lleida, respectivament, ja assenyalàvem fa uns mesos a un article a La Directa la dificultat de recuperar la nostra història queer, especialment fora de Barcelona i València, i el perill de deixar en mans d’unes institucions autonòmiques que no controlem aquesta feina de patrimonialització. Un exemple és el cas de l’Armari de la Memòria al País Valencià, que pretenia de recuperar la memòria queer valenciana i que ha quedat enterrat pel govern de PP i Vox. Un altre, el del Centre LGBTI de l’Ajuntament de Barcelona, que en els seus cicles de folklore i cultures desviades mostra un especial interès per dissoldre la mínima cultura queer catalana que generem entre flamenc andalús i memòria espanyola, tot insinuant que la nostra deu ser l’única cultura racista i contribuint a la seua negació i assimilació (m’agradaria de saber què vol dir pipazos y jaranas). 

Res de nou; ja sabem que el somni humit de l’espanyolisme d’esquerres és negar totes les facetes de la nostra història i la nostra cultura, i això té la seua traducció en la negació de la nostra genealogia dissident. Amb tot, malgrat els intents d’esborrar-nos, cal sempre tindre les paraules de Manuel de Pedrolo:

Oblidem moltes vegades que en voler ser allò que som, i voler ser-ho de l’única manera que compta, íntegrament i sense interferències, com és el dret més elemental de qualsevol comunitat, no exigim pas a ningú, en aquest cas als nostres opressors que renunciï a res de substancial, a la més petita parcel·la de la seva personalitat col·lectiva i que no és de cap manera un gest hostil fer-los entendre que exactament com ells no tenen cap raó per renunciar a la seva cultura i a la independència nacional que l’assegura, cap no en tenim nosaltres per cedir la nostra i resignar-nos a una dependència que, no ho podem ignorar, va erosionant-la ràpidament i acabarà per destruir-la. (Diario de Barcelona, 22 de desembre de 1981)

Perquè en cap cas no volem que es deixi d’explicar la història de Lorca i de tants altres espanyols essencials per a la construcció de la memòria del col·lectiu LGBTI espanyol, sinó que volem tindre la capacitat d’explicar les nostres pròpies històries, i això només serà possible quan deixem d’estar sotmesos nacionalment i cultural. Afortunadament, cada cop hi ha més dissidents sexuals i de gènere dels Països Catalans que en prenem consciència, i com encertadament vaig llegir a Twitter fa uns dies, el dia que tinguem la capacitat i els recursos per a enaltir la naturalesa homosexual i el talent literari d’Àngel Guimerà com els espanyols fan amb Lorca haurem fet una passa més en la nostra descolonització cultural; mentrestant, Espanya —i França, és clar— continuarà negant la nostra història. 

Permetem-nos de gaudir amb les històries de referents espanyols sense recança, així com ho hem fet amb les d’Oscar Wilde, Virginia Woolf, Lili Elbe o Marsha P. Johnson, però siguem ben conscients que la construcció i assumpció d’un imaginari queer espanyol comú sempre anirà en detriment de la nostra pròpia història. Atrevim-nos, doncs, a assumir les contradiccions dels nostres personatges històrics, a explotar-les, a imaginar, com fan els Javis, les possibilitats eròtiques i fictícies de les seues vides. Lluitem per a poder crear, més aviat que tard, les nostres pròpies boles negres.

«El transformisme és la fantasia de la possibilitat» (La bola negra, 2026). A la Jèssica Pulla, a li Gemma Polo, a l’Ofèlia Drags, a la Rosa Van’Da i a totes les companyes que amb lo seu art drag creen imaginaris queer nacionals.