La setmana passada, el Sindicato de Vivienda de Carabanchel denunciava en un vídeo que “la vivenda pública és una trampa per a la classe treballadora i, a més, provoca una falsa esperança que desmobilitza la lluita per l’habitatge”. La denuncia aprofundia en la ferida d’un model d’habitatge públic que fa aigües per totes bandes. En la situació actual, se’ns presenta la temptació de desvincular-nos de les exigències d’augmentar i democratitzar el parc públic de vivenda, una lluita amb llarg recorregut històric als moviments socials. El vídeo deixava caure que aquestes reivindicacions institucionals corren el risc de desmobilitzar-nos perquè s’esgoten en un diàleg infructífer amb l’Estat. A través de la premsa i de l’altaveu polític dels partits, les institucions podrien utilitzar les inversions cosmètiques en vivenda pública com a mecanisme de contenció de l’agitació política.L’article que teniu al davant recull aquestes consideracions però es desvia de les conclusions generals. En primer lloc, perquè els arguments anteriors pequen d’una visió funcionalista respecte de l’Estat, la qual és profundament problemàtica perquè redueix la comprensió del fenomen de la propietat. En segon lloc, perquè les conclusions polítiques i pràctiques d’aquest esquema paralitzen les solucions reals pel dret a la vivenda, penalitzant la lluita de la classe treballadora.

Abolir la propietat privada de la vivenda

Estrictament parlant, a l’Estat espanyol no hi ha cap model de vivenda pública. Pràcticament tota la que s’ha construït està privatitzada o es troba en un estat lamentable.  Les xifres parlen de menys d’un 2% de pisos en mans de les administracions. Per tant, per iniciar una conversa seriosa sobre si la vivenda pública és o no és una solució, primer cal posar xifres al problema i dimensionar la realitat. Segonament, una vegada sabem en termes reals del que estem parlant, farem bé a remarcar el grau de contingència política que es troba al peu de la privatització del parc d’habitatge: aquesta és una aposta implícita en el projecte dissenyat per les elits urbanístiques que anomenem societat de propietaris. 

Des dels anys seixanta l’Estat protagonitza diversos processos de mercantilització a través dels quals configura el model propietarista i especulatiu, sobre els immobles però també sobre el sòl, que són crucials per entendre com hem arribat fins la situació actual. L’anàlisi històric ens indica que propietat i Estat són fenòmens interrelacionats: en molts punts, l’estudi requerirà donar compte dels processos de retroalimentació entre ambdues esferes. 

Pel que fa a la pràctica sindical, la qüestió de la vivenda pública representa una dimensió estratègica d’enorme calat al sí dels col·lectius. En la pràctica es donen dos postures: o bé es reivindica l’augment i la democratització del parc de vivenda pública com un important eix desmercantilitzador, o bé es rebutgen aquesta mena de demandes baix la hipòtesi de que l’Estat capitalista no pot garantir la universalització del dret a la vivenda i que, per tant, resultaria contradictori apel·lar-lo directament. 

Aquesta discussió assoleix tal centralitat perquè, al cap i a la fi, del que s’està parlant és de quines estructures deurien gestionar materialment els immobles en una hipotètica transició des d’unes formes de propietat privades fins unes col·lectives. El rebuig frontal a l’assignació dels pisos a través del mercat capitalista obliga a preguntar-nos si existeix cap alternativa de tinença i promoció compatible amb la funció social de la vivenda. En aquest punt, pren importància el fet de considerar si els mecanismes de confiscació i administració dels immobles per part de l’Estat poden servir per desplaçar al mercat capitalista. 

Fins al moment, és ben evident que l’Estat no ha donat cap passa en aquest sentit. Tanmateix, atenent a la dimensió històrica dels processos de concertació anteriorment explicats, des de quina òptica es podria afirmar que l’Estat està “naturalment” impedit a desenvolupar un parc de vivenda pública sota estàndards universalistes? Té sentit emprar una teoria essencialista de l’Estat per analitzar col·lateralment el fenomen de la propietat? 

L’anàlisi del model propietarista espanyol apunta cap un condicionament de caire més aviat polític que civil. La classe dominant ha optat (conscientment i deliberadament) per afavorir des de l’Estat un model concertat que produeix vivendes com a mercaderies i no com a béns d’ús degudament fiscalitzats. Açò degenera en una situació on l’Estat delega la pràctica totalitat de les seues competències d’aprovisionament d’un bé essencial en els actors privats. A més, a través d’exhaurir el patrimoni públic, aquest model s’ha encarregat d’extirpar cap possibilitat de que l’Estat impulse una alternativa de vivenda assequible en el curt i mitjà termini que ofereixi alternatives al mercat privat.   

No sols manquen mecanismes de gestió immobiliària que disputen l’hegemonia del mercat, tampoc s’ofereixen mesures que desincentiven l’acció dels propietaris com a inversors-especuladors. No cal insistir més en que aquest és el resultat d’una sèrie de decisions polítiques adoptades per part de l’oligarquia capitalista, dirigides a protegir els seus privilegis de classe. La situació no respon a cap necessitat històrica: la mercantilització total de l’habitatge té noms i cognoms, els quals han actuat i ho continuen fent en contextos econòmics que condicionen però no determinen les seues decisions. 

Quina seria la nostra situació si l’Estat s’hagués preocupat de mantenir en mans de l’administració els habitatges construïts? En països capitalistes com Àustria, França o Singapur, on les administracions han desenvolupat altres estratègies, la situació és ben diferent. La pressió del moviment obrer per ampliar i protegir el parc públic d’habitatge n’ha tingut molt a veure, entre altres factors. No es tracta de glorificar ni d’importar models, es tracta d’estudiar-los per tal d’entendre com, fins i tot en contextos de capitalisme tardà, existeixen alternatives al mercat o, com a mínim, models híbrids que s’allunyen en molts aspectes del capitalisme depredador espanyol.

Evitar el laberint socialdemòcrata, retallar per la senda del socialisme

Impulsar un gran parc públic de vivenda que erosione paulatinament el capitalisme immobiliari és una estratègia socialista. Aquesta és la millor via per evitar caure en el programa de la socialdemocràcia. Els socialdemòcrates pensen que el problema de la vivenda es soluciona, en part, facilitant l’accés a la propietat privada a través d’avals públics per a la compra i promovent l’endeutament. Per altra banda, on més hi posen l’accent és en les polítiques de compensació de la desigualtat: regulació del preu dels lloguers, mesures de protecció cap als inquilins front als desnonaments, restriccions a la capacitat de compra dels grans inversors i ajudes econòmiques per al lloguer. 

El més irònic de tot açò és que a l’Estat espanyol ni tan sols s’ha arribat a aplicar seriosament cap mena de programa socialdemòcrata. Els intents, fins ara ortopèdics i parcials, no han servit per millorar la situació de la classe treballadora ni, especialment, la dels inquilins, que són qui més pateixen la crisi d’habitatge. Tampoc han disminuït el poder que ostenten els rendistes. Les mesures destinades a pal·liar la situació dels inquilins són del tot necessàries, però no poden acabar per si mateixes amb el problema de la vivenda. Necessitem aplicar un programa socialista acompanyat, clar està, també de mesures socialdemòcrates que garanteixen una transició en la que no quede ningú enrere. 

El procés pel qual la propietat esdevé col·lectiva a través d’una relació fiduciària amb l’Estat s’anomena socialisme. El programa socialista deu tenir al centre una incorporació progressiva dels habitatges cap una gran borsa de propietats de gestió col·lectiva. L’Estat actual disposa de ferramentes per fer-ho, com ho són l’expropiació, el dret de tanteig i, en última instància, la promoció pública o la compra. Quan parlem de vivenda pública no ens referim a la gestió opaca, extremadament burocràtica i monetitzada que en fa l’Estat actual, sinó a una administració que concentre la propietat dels immobles en l’Estat però que compte, al mateix temps, amb mecanismes que deleguen de manera fiduciària la gestió i l’assignació dels pisos en entitats de caire local, sota regles de fiscalització centralitzades. 

Hem insistit en mantenir una certa estructura centralitzada que regule, en última instància, l’ús de la propietat. Això perquè cal prevenir el frau i la mercantilització dels pisos allà on existeixin incentius per especular i forces latents del capital amb capacitat d’apropiar-se dels immobles. Per tant, la uniformitat de criteris, de regles i de rendició de comptes és important. La corrupció no és un mal endèmic del capitalisme. 

Les possibilitats d’impulsar projectes, lleis i formes d’organització socialistes són immenses. El socialisme va amb el programa, no amb les sigles. Marx, que era un realista polític, ho tenia clar. Per això es va dedicar intensament a assessorar i redactar programes polítics de diversos partits comunistes europeus, incloent-hi una llarga llista de regulacions del treball -reformes- que connectaven amb les necessitats més immediates dels treballadors. Cal desestimar la idea de que el socialisme es construeix únicament amb una conquesta rellamp del poder polític. És una visió de la revolució que ens paralitza, constreny el marc de possibilitats i posterga la presa de decisions a futuribles que mai arriben. És, a més, una visió romantitzada i esclava de la idea de progrés que naix amb la Il·lustració.  

L’èxit de portar a la pràctica un programa socialista depén de moltíssims factors. Són les diferents conjuntures les que delimiten el seu abast. Per exemple, la normativa andalusa aprovada en 2013 que permetia a les institucions expropiar temporalment els pisos als grans tenidors, tot i comptar amb profundes limitacions, caminava en la direcció de popularitzar un model públic de confiscació de la propietat privada. Desgraciadament, el Tribunal Constitucional la va tombar. Amb tot, si les condicions ho hagueren permés i la lluita per l’habitatge hagués estat prou avançada, es podria haver estirat molt més d’aquest fil.

Contra la concepció neutral de l’Estat capitalista

Sembla haver-hi consens en que l’Estat capitalista no és un actor neutral sinó un Estat de classe. Açò qüestiona les possibilitats d’emprar les seues institucions per fer polítiques contràries als interessos de la burgesia. Tanmateix, cal reparar en que l’Estat no és cap ens monolític: la seua fisonomia canvia amb cada regulació, amb les reformes constitucionals o amb la incorporació de noves tipologies jurídiques. Fins a quin punt l’Estat, a mesura que es transforma, conserva o no el seu caràcter de classe, és una pregunta difícil de respondre. 

Un assaig de resposta deuria assenyalar els tipus de simbiosis que operen entre els processos d’acumulació capitalista i els processos d’obertura polítics impulsats a través de l’Estat. En el cas de la vivenda, les distintes regulacions aprovades per incentivar l’especulació i el rendisme són un clar exemple de que l’expansió de les lògiques capitalistes cap a nous espais requereixen d’una coartada estatal. Aquests impulsos coordinats entre administració i empreses renoven constantment les possibilitats de capitalitzar espais comuns en la cerca de beneficis. Per tant, en un primer ordre, els capitalistes empren l’Estat per colonitzar nous mercats.  

En una anàlisi de segon ordre, els intents expansius del capital, al seu temps, generen conflictes de classes. Els desenvolupaments normatius amb que el capital blinda la cooptació de nous espais són producte d’aquestes lluites. Per tant, la normativa no és una imposició unilateral de la burgesia sinó un pacte viciat, redactat al caliu de la correlació de forces existent. Açò ens permet concloure que tota regulació és una capitulació de la burgesia front al poder de la classe obrera organitzada i, al mateix temps, la imposició dels seus interessos de classe. Aquesta és la dialèctica que defineix la lògica estatal. 

En conclusió: la continua superació dels obstacles legals amb que es troba el capital genera un procés pel qual l’Estat es transforma a si mateix. Si la pregunta per la “naturalesa” de l’Estat té cap sentit, aquest sens dubte es troba en la seua continua mutació a través de la lluita de classes. Els actors capitalistes, fent valer els seus interessos per sobre els de la resta, mitjançant el conflicte, amalgamen normativament tota una sèrie de mecanismes legislatius que són, al cap i a la fi, la identitat o l’essència d’allò que anomenem Estat. En eixe sentit i no en cap altre podem parlar d’Estat capitalista. 

Entenem l’Estat capitalista d’aquesta manera, a dir, com una relació social coagulada normativament. Entre aquestes normes s’hi troben tota una sèrie de regles de propietat que delimiten la tinença i l’ús de les vivendes. En conseqüència, la transició des d’unes normes de propietat privades cap a reglaments de caire col·lectiu tenen més a veure amb l’extinció d’un tipus d’Estat capitalista que amb el seu manteniment sota lògiques renovades. Sense propietat privada jurídicament reconeguda no hi ha Estat capitalista. Açò és ben diferent a la idea d’una subrogació de la propietat en mans de les institucions públiques concertada pel capital. 

Amb l’estatalització de la propietat de la vivenda, el dret burgés que regula la tinença i l’ús de la propietat privada deixa pas a nous preceptes que s’abstenen de reconèixer legalment els habitatges sota la forma de mercaderies. Al remat, les estructures legals que sostenen la propietat privada capitalista es substitueixen per altres vinculades amb la titularitat pública dels immobles. La mort del dret burgés extingeix les funcions operatives de l’Estat tal i com les coneixem per deixar-ne pas a unes noves.  

Aquest anàlisi s’ubica sectorialment en allò que denominem l’àmbit reproductiu -la propietat residencial on es reprodueix la força de treball- però també podríem plantejar quelcom similar pel que fa a la propietat dels mitjans de producció. Per tant, no és que la idea de construir un gran parc públic de vivenda assumisca de facte una suposada neutralitat estatal. Al contrari, la proposta admet el seu caràcter de classe i planteja la substitució de la propietat privada per la propietat estatal/cooperativa com la base per iniciar un procés de transició al socialisme. Extingir o superar l’Estat capitalista implica desarticular els processos público-privats que reprodueixen el seu caràcter de classe. Implica ensorrar els vells fonaments per reconstruir-los amb nous materials.

Un front ample per la vivenda pública: ni reformisme ni immediatisme sindical

La conclusió, al nostre parer, és clara: Necessitem assajar un vertader parc de vivenda pública que faja de contrapès al mercat privat. Aquest és un moviment imprescindible per desvincular l’habitatge de les lògiques d’acumulació capitalista. Necessitem, en definitiva, un front ample per la vivenda pública impulsat des dels Sindicats i des dels col·lectius d’habitatge. 

Els moviments sindicals aliens a aquestes exigències corren el risc d’enfrontar conseqüències pràctiques de gravetat. Aquestes poden resumir-se en dos perills: el reformisme i l’immediatisme.  

Pel que fa al reformisme, aquest es reprodueix a través de dos tipus d’estratègies. La primera estratègia reformista refereix a la pràctica sindical de reclamar exclusivament fórmules ubicades en l’esfera de l’intercanvi. Parlem de topalls de preus del lloguer, millora de les condicions d’arrendament o paralització dels desnonaments. Aquestes, tot i ser urgents en el context actual, resulten insuficients per solucionar el problema a llarg termini. En el moment en que canvie el color polític o millore la situació de l’accés a l’habitatge, aquestes mesures desapareixeran i els pisos continuaran en mans privades. Quan les condicions tornen a ser propícies, els capitals es tornaran a moure cap al sector immobiliari i la pressió sobre les llogateres i les hipotecades tornarà a esclatar en un nou cicle de mobilitzacions. Mentre els pisos siguen privats esclatarà una bombolla rere altra i els processos d’acumulació marcaran el ritme del dret a sostre. 

La segon estratègia reformista -tal vegada aquest concepte no siga el més adequat per al que volem dir- la trobem en la renuncia explícita als mecanismes de confiscació i promoció de l’Estat en pos d’alternatives centrades en l’autoorganització, tals com l’okupació política. Els moviments okupes són importantíssims per diversos motius. No obstant, les seues ferramentes són gairebé impossibles de generalitzar i estan lligades a contextos molt determinats. No son aptes per a la revolució que necessitem en el marc del dret a la vivenda. Ens empenyen a tornar-nos complaents amb les reformes autogenerades pels propis col·lectius -reformes no estatals- que no compten amb capacitat per transformar d’arrel el sistema. 

Pel que fa al segon perill, el de l’immediatisme, no requereix de gran explicació. A l’article sobre la Reforma Urbana Popular s’exposa magistralment. Podem resumir la nostra tesi en el següent: si no s’aposta per mesures que vagen a l’arrel del problema, el de la propietat, el sindicalisme corre el risc de quedar-se ancorat en la lògica defensiva de “resoldre casos” i parar desnonaments. Aquestes tàctiques, tot i ser la pedra angular de tota organització de vivenda, necessiten d’una estratègia general que apunte cap a una superació de la necessitat sindical. L’objectiu del Sindicat apunta a fer innecessària la seua tasca, a grans trets. Per tal d’assolir eixe estadi, cal traure la vivenda del mercat i gestionar-la col·lectivament a través de l’Estat.