Per a assegurar que els socialistes acabats d’escollir no acabin assemblant-se als Demòcrates corporatius, cal un grup socialista demòcrata al Congrés. La victòria a les primàries de juny d’Alexandria Ocasio-Cortez va agafar per sorpresa el Partit Demòcrata i els mitjans. Postulada al catorzè districte electoral de Nova York, va derrotar fàcilment un dels polítics més arrelats del partit i va esdevenir ràpidament una figura nacional. Però la qüestió es convertir de sobte en, “I ara, què?”

Hi ha totes les raons per creure que l’èxit d’Ocasio-Cortez al districte 14 de Nova York pot reproduir-se. Les antigament poderoses màquines demòcrates espeteguen. Els votats es queden a casa en comptes de sortir pels candidats afavorits pel Comitè Nacional Demòcrata. I, tal i com mostra la cursa electoral d’Ocasio-Cortez, un grup petit d’activistes compromesos amb un missatge popular pot guanyar a les eleccions encara que d’altres hi hagin gastat moltíssim més.

Hi ha totes les raons per creure que l’èxit d’Ocasio-Cortez al districte 14 de Nova York pot reproduir-se.

Considereu el paper dels Socialistes Democràtics d’Amèrica (SDA), els membres del qual ajudaren a fer una campanya porta a porta i telefònica, i recollir fons per a Ocasio-Cortez. L’SDA té actualment més de cinquanta mil membres –quaranta-cinc mil més dels que tenia fa uns anys. Impulsat per l’ascens de Bernie Sanders, la desil·lusió juvenil amb el centre demòcrata, i la indignació contra l’elecció de Trump, l’SDA ha aconseguit una atenció generalitzada i la algunes victòries locals.

Evidentment, cinquanta mil membres en un país de 330 milions de persones no és gran cosa. Però amb la capacitat de mobilització de partits polítics, sindicats i organitzacions cíviques buidada, organitzacions com l’SDA poden omplir aquesta mancança. Desenes de milers de persones, si s’organitzen en campanyes comunes, si s’entrenen a parlar i connecten amb la gent i poden ajudar-los en les seves lluites, poden tenir un impacte nacional. Moltes menys de les que poden determinar curses locals i portar noves idees i demandes a la consciència popular.

Avui, l’esfera electoral sembla ser el lloc més prometedor per a polítiques avançades d’esquerra, almenys a curt termini. Però per a totes les candidatures socialistes independents hi ha un esforç progressiu, cada cop més ampli, per a escollir algú com ara Ocasio-Cortez per mitjà de les primàries demòcrates. Justice Democrats, per exemple, fou central en la victòria d’Ocasio-Cortez, i va empènyer la seva candidatura com a part d’una estratègia més àmplia de transformació el Partit Demòcrata en un vehicle real de polítiques progressistes. Encara que sóc escèptic respecte de les perspectives de convertir el Partit Demòcrata en alguna cosa que pugui forçar concessions durables per part dels interessos empresarials, utilitzar la papereta de vot demòcrata té molt més sentit que realitzar esforços en el tercer partit.

Aquest tipus d’estratègia pot aconseguir que s’escullin dotzenes de candidats nacionals en un futur proper. Encara que el repte real no és només que obtinguin el càrrec, sinó d’esbrinar com fer que es mantinguin en posicions progressistes. Tot i que l’Esquerra és prou afortunada com per tenir un grapat de titulars del càrrec que han mostrat una voluntat de desafiar els interessos empresarials, necessitem construir una estructura sencera entorn dels candidats demòcrates socialistes per a assegurar que els personatges escollits de nou no acaben semblant finalment com demòcrates corporatius.

Necessitem construir una estructura sencera entorn dels candidats demòcrates socialistes

El terreny de joc no està igualat –està inclinat fonamentalment contra la classe treballadora. Després de tot, la influència política demana recursos, i els rics en tenen més. Necessitem crear institucions en la societat civil que puguin ajudar a igualar les possibilitats.

Ara, imaginem que és 2023 i tenim grups socialistes demòcrates al Congrés i les legislatures estatals, on s’organitzen càrrecs electes de pensament similar. Estan d’acord en un ampli conjunt de principis, s’associen amb una xarxa d’organitzacions activistes i sindicats, i només accepten diners d’organitzacions de classe treballadora i petits donants individuals. Dins de cada legislatura, mantenen un grau de coherència –vot lliure en molts punts, però vot en bloc en qüestions programàtiques clau com l’oposició a les guerres o retallades pressupostàries.

Encara que es relacionin de manera constructiva amb algunes formacions liberals, com ara el Congressional Progressive Caucus, mantenen un perfil distint. I, a diferència de la majoria de polítics –els quals són indiferents o intenten de restringir l’organització de masses-, els nostres titulars del càrrec encoratgen a una lluita de classes més àmplia, veient-la com la font del seu poder atès que persegueixen polítiques dels interessos de la gent comuna.

Avui, la majoria de polítics provenen de l’elit, estan finançats per corporacions, i treuen idees sobre polítiques dels lobbistes amb interessos comercials. En el futur proper, podem escollir polítics de classe treballadora, fer-los convergir, trobar una base alternativa per a finançar-los, establir instituts de recerca per a ajudar-los a dissenyar polítiques, i construir el poder en la societat civil per a fer un canvi de debò. Finalment, caldrà formar un partit independent –arrelat als llocs de treball i als carrers- capaç d’amenaçar el capital més substancialment.

Avui, la majoria de polítics provenen de l’elit, estan finançats per corporacions, i treuen idees sobre polítiques dels lobbistes amb interessos comercials.

Tot això podria semblar com un somni desenraonat. Però és l’única manera que puguem fer passar el renaixement del socialisme a Amèrica d’un esdeveniment sorprenent als mitjans a una força que pugui posar fi al sofriment i desesperança que tanta gent afronta avui dia.

Imatge de portada: Flickr – Mark Dixon.
Traducció: Lourdes Bigorra
Aquest article va ser publicat el juny del 2018 a jacobinmag.com