Sobre el menyspreat poder de la ideologia

Aquest article presenta una reivindicació del debat sobre les idees. Ho fa contra una falsa abstracció que suposadament impossibilita l’acció política pràctica, contra la construcció discursiva com a prioritat total i contra la tendència al tancament vulgaritzador.

Sobre el menyspreat poder de la ideologia

Aquest article presenta una reivindicació del debat sobre les idees. Ho fa contra una falsa abstracció que suposadament impossibilita l’acció política pràctica, contra la construcció discursiva com a prioritat total i contra la tendència al tancament vulgaritzador.

Estem assistint al retorn d’una modalitat desterrada de debat als ambients nostrats de l’esquerra –més o menys revolucionària-, als ambients militants, als moviments socials o allò que anomenem intuïtivament moviment popular. Aquesta modalitat de debat és el debat ideològic, el debat sobre les idees. I d’uns anys ençà que s’accentua i recupera un cert espai, trencant amb la inèrcia desideologitzadora i guanyant terreny a la preminèencia dels debats tàctics o conjunturals.

Un bon exemple d’aquest reviscolament del debat ideològic ha estat l’atenció i l’expectativa suscitades per les polèmiques sostingudes al sí d’ARRAN i de l’esquerra independentista en general. Em remeto a la polèmica entre la línia que s’adheria als postul·lats històrics o clàssics de l’EI i l’anomenada nova línia socialista. La culminació de tals debats ja és coneguda: la definitiva escissió i sortida a la llum pública del nou espai polític Horitzó Socialista. Aquest punt àlgid ha generat seguiment i interès de manera molt evident molt més enllà de les fronteres orgàniques de l’esquerra independentista: el tema ha estat present a la majoria de les converses als espais militants durant aquest tòrrid estiu i tot indica que ho seguirà fent durant el curs que tot just comencem. L’escissió, o més aviat ruptura, ha arribat a ocupar el titular d’una notícia a més d’un mitjà digital. Les xarxes socials han bullit i bullen considerablement, fent reverberar la polèmica. Hi ha alguna cosa diferent a la mera xafarderia o el comentari morbós dels draps bruts d’uns i altres: en la polèmica entre les línies «històrica» i «socialista» s’hi ha concentrat un grau d’interès i expectativa que feia molt que no recordàvem, com a mínim, en un debat tant descaradament ideològic.

La mera impressió subjectiva, a peu d’assemblees, concerts, manifestacions, centres socials que s’ha endut qui escriu aquestes línies és molt clara: es poden palpar les ganes de discutir, es nota com les preguntes i els interrogants es multipliquen, en especial entre la gent més jove. Sí, hi ha desorientació, però ja no com una instància inconscient o una vergonya a amagar, sinó que s’explicita, amb voluntat de buscar un camí, de comprendre. N’estic segur que és un impressió, per bé que limitada i parcial, compartida per qui repeteixi l’exercici de revisar certs ambients.

El debat polític té major o menor qualitat i rigor, diferents graus de profunditat o vulgaritat, diferents tons, més o menys formalitat, però en qualsevol cas, no és res nou, és cert. És una evidència que a espais «polítics» hi ha debat polític. No han estat poques les veus que s’han aixecat per afirmar que tota aquesta intensitat de debat no és massa especial, que això ja s’ha vist abans, que són discussions abstractes i aïllades, que no cal parar-hi atenció. La voluntat de fons d’aquest article és argumentar que tals raonaments només són una manifestació de la impotència i el nerviosisme d’aquells més que militants d’esquerres o revolucionaris, es comporten des des fa anys com grisos funcionaris que fan mans i mànigues per a que res no canviï.

El cas és que de debat polític n’hi ha de moltes menes. Hi ha debats de caràcter tàctic, debats sobre la conjuntura, debat estratègic, discussions organitzatives, etc… El debat ideològic, el debat sobre les idees és una de les variants de la discussió política general. I per res és un camp aliè a la tradició dels oprimits, cosa demostrable si rellegim els debats de qualsevol de les experiències revolucionàries que ens han precedit o el recorregut del pensament de grans revolucionaris i revolucionàries històrics. Per descriure l’especificitat i justificar la importància del debat ideològic, el desgranaré en tres nivells: la crítica ideològica, la construcció ideològica i l’articulació discursiva.

En primer lloc, existeix el terreny de lacrítica ideològica. Es tractaria de totes aquelles aportacions i reflexions que pretenen explicar com unes idees, una concepció del món, esdevenen dominants. Assenyalar el no sempre evident vincle entre el contingut i explicació de la realitat de tals idees i els interessos materials i polítics de qui les elaboren, defensen, propugnen. Posar en evidència en base a quins mecanismes es reprodueixen i sobretot, apuntar i criticar de quina manera tals idees són naturalitzades per la majoria social, pels subalterns, fins i tot quan aquestes idees reforcen un ordre social injust de dominació cap a ells mateixos. A tall d’exemple:

A Das Kapital, Marx no hi traça les línies de desenvolupament d’una societat socialista, ni l’ètica que la fonamentarà, ni la mena de possibilitats per al desenvolupament dels éssers humans que donarà o la relació amb el metabolisme natural de la bioesfera que s’hi establirà. No, «el Capital és el míssil més poderós mai llençat contra els caps de la burgesia» perquè descriu i delimita les lleis fonamentals de l’acumulació capitalista, el seu arc de desenvolupament històric i la seva lògica interna. El Capital no és només el descobriment d’un camp de coneixement científic, d’una ciència nova i de part, la ciència proletària de l’entendre transformant, sinó que és una delimitació perfecta del caràcter històric –per tant no etern ni natural- del mode de producció capitalista i una il·luminació dels vincles entre una manera de produir i reproduir la societat i els interessos i la lògica de dominació concreta que també es perpetuen. És una poderosa crítica ideològica.

En segon lloc, i partint del moment o gest de la «crítica ideològica» hi hauria l’exercici d’elaboració i sistematització d’una concepció pròpia del món, allò que anomenem construcció ideològica. Es parteix de la crítica de tot allò existent fins a esgotar-ho, per anar més enllà. Anar més enllà significa ser capaç de donar un sentit, una explicació, a tots i cadascun dels fenòmens de la realitat i la vida, per contradictoris i problemàtics que siguin, relacionant la seva especificitat amb un marc explicatiu de caràcter general. Elaborar un corpus explicatiu que, o bé descrigui aquestes connexions de manera exhaustiva o bé doni els cànons interpretatius per a fer-ho, o bé una mica de les dues. Amb capacitat o no de fer-ho, aquesta és l’aspiració o el gest compartit de coses aparentment tant dispars com religions i sectes, partits, classes, ètnies, fins i tot grups nacionals. Com més efectiu i profund és, més a prop està d’esdevenir una cosmovisió, és a dir, una explicació integral del món i el lloc que hi ocupa l’ésser humà, del sentit general de la existència i la interpretació dels fenòmens que s’hi donen. És evident que la generació d’una cosmovisió és un procés llarg i costós, un procés que en certa manera no és depenent de la voluntat d’un grup delimitat o reduït d’individus, sinó d’una acumulació històrica de sabers, coneixements, idees i fins tots costums, així com de les corresponents tasques de sistematització i ordenació d’aquests. En qualsevol cas, tot al que pertany a aquest nivell d’elaboració ho encabim dins de la «construcció ideològica.»

Un exemple d’aquest nivell o pla del pensament ideològic són les defenses d’Abdullah Öcalan «Apo», escrites en la seva captivitat a la presó d’Imrali, que representen una síntesi ideològica nova, millor o pitjor, més o menys correcta segons el criteri de qui les llegeixi. A les defenses, Apo vol fonamentar una cosmovisió que pretén abastar la totalitat de fenòmens de la vida social, construir la seva pròpia gènesi i tradició històrica on recolzar-se i també es projecta cap als pobles del món com a proposta per a l’organització lliure de la vida i la societat. Les defenses d’Abdullah Öcalan concentren la tasca de construcció ideològica del confederalisme democràtic com paradigma ideològic propi.

En tercer lloc, el nivell que ocupen totes aquelles reflexions relacionades amb l’articulació de les idees despreses dels dos anteriors nivells en un discurs. Per a sintetitzar o transformar en discurs les idees es realitzen les traduccions i mediacions necessàries. Però el discurs sempre es construeix en base a dos objectius comunicatius clars: fer el màxim de conegudes i enteses per a la resta de la gent les teves idees i convèncer a la resta de la gent sobre la correcció de les teves idees. Es tractaria de l’àmbit de l’articulació discursiva. Exemples breus, però no per això menys poderosos, serien la intensa condensació de sentit i idees (i a la vegada contagiosa capacitat de popularitzar-se) en lemes com «Patria o Muerte» dels revolucionaris cubans, «Which side are you on?», crit i més tard cançó per excel·lència als piquets del moviment obrer angloamericà o «Tutto nello Stato, niente di fuori dello Stato, nulla contra lo Stato» dels feixistes italians

Althusser afirmava de manera encertada: «la filosofia és el laboratori de la ideologia»i. La crítica i la construcció ideològiques, els dos primer nivells, són terrenys filosòfics per excel·lència. Els fonaments d’una concepció del món -ja sigui per bastir-los ja sigui per criticar-los- demanen com a punt de partida l’atenció a les preguntes essencials o originàries del pensament filosòfic: Què és la vida? Què la realitat? Què és la naturalesa? Què és el coneixement? Què és la llibertat? Què és la societat? L’articulació discursiva pertany més aviat al camp de les ciències i arts de la comunicació.

Si bé aquest pot haver estat un resum manit dels significats o connotacions que s’amaguen darrere la paraula ideologia, partien d’una necessitat: justificar el debat ideològic com un àmbit específic i diferenciat de la resta de derivades del debat polític. La diferència entre el «per què, contra què i per a què fer»i el «què, com i quan fer». Fer aquestes categoritzacions no vol negar la realitat concreta: a la pràctica debats ideològics no es desenvolupen respectant massa cap ordre, ni en molts casos es fan amb el rigor i l’alçada que ens esperaríem. Així mateix, més enllà de resums, existeix el camp de la teoria de la ideologia, que ha fet córrer rius de tinta i a la que recomano acudir per reforçar perspectives sobre els mecanismes de la crítica, la construcció i dominació ideològica. Ara que sembla que l’estudi i el criteri teòric també tornen a ser restituïts com àmbits importants per la política revolucionària, no és sobrer deixar algunes referències que fonamenten les opinions aquí expressadesii.

Què és la indestriabilitat dels eixos d’opressió? Està fonamentada en base al mètode marxista? O per contra, té un caràcter purament nominal i estableix una explicació teòricament divergent de cada eix de dominació i unes relació internes dèbils entre aquests? Què és, de fet, el mètode marxista? Què és el poder del capital i com s’articula en la nostra societat? Què vol dir «prendre el poder», en conseqüència? Té sentit parlar de socialdemocràcia avui en dia? Què és la classe mitjana i quina funció social acompleix al nostre país? Què significa independència política i ideològica de classe? Què vol dir alliberament nacional en la present època de capitalisme financiaritzat? Per què la formula «marxista» o la síntesi clàssica de l’alliberament nacional de l’EI no ha tingut el lideratge del procés, ni molt menys capacitat d’imposar-se històricament? És fruit d’errors tàctics, estratègics o fins i tot de fons ideològic? Com expliquem el vincle entre relacions de gènere i relacions de producció capitalista al s.XXI? Com fem una proposta política que vagi més enllà de la lluita contra el masclisme intern i més enllà de les demandes de reconeixement, però que no oblidi interessadament les dues qüestions anteriors? Etc.

Aquesta petita mostra d’interrogants parla per si mateixa: la textura dels debats entre EI i línia «socialista»és del tot ideològica, com a mínim una part important d’aquests. Allò que ens ha arribat als qui els seguíem des de fora no són qüestions banals, sinó que remeten a les bases del constructe ideològic de l’esquerra independentista i a la comprensió que se’n deriva de l’estructura, els mecanismes i la forma de la dominació capitalista en el nostre context nacional.

A una de les pàgines finals d’un textiii de Perry Anderson, aquest afirma: «Com més radical i intransigent ha estat un cos d’idees, més impetuosos han estat els seus efectes en el context de les turbulentes condicions de l’època». Aquesta màxima és la sentència amb la que l’historiador sintetitza l’anàlisi de certs patrons comuns en els arcs de pensament desplegats respectivament pels ideals il·lustrats, el marxisme i el neoliberalisme. Segons Anderson, aquests tres paradigmes ideològics havien seguit un recorregut històric similar: elaboració d’un corpus d’idees altament artificiós i complex, però aïllat del seu context sociopolític; esclats i imprevistos històrics que generaven noves condicions objectives més proclius a la recepció de tals idees, i en conseqüència, gran difusió d’aquestes, fins al punt que han intervingut en la història determinant el rumb de la humanitat de manera més que significativa. Invoco l’anàlisi d’Anderson – evocant-lo d’entre tot el mar de teories de la ideologia- perquè el seu argument ressalta de manera suggerent i justificada històricament la voluntat de fons d’aquestes línies:

Reivindicar que les idees, les idees correctes, en el lloc i el moment adequats, poden capgirar i estremir el món. Aquells i aquelles que som partícips d’un nou esperit revolucionari no podem menysprear la força de les idees.

En aquesta concepció de la força de les idees s’hi sintetitza la superació de l’arrossegada i recurrent oposició vulgar entre idealisme i materialisme. Sabem perfectament que el món no pot canviar-se a base d’educar i instruir consciències. Així mateix, sabem que insistir obtusament en les condicions materials i en la seva manca o excés de maduració és una bona manera d’eludir, ignorar o posar fre a la transformacions històriques. El debat ideològic no és irrellevant ni es dedueix automàticament dels canvis en els condicions materials de la societat. Però mai pot anar deslligat de la qüestió del poder: si hi ha unes condicions materials, objectives, actuant, sempre és gràcies i en favor al mateix temps d’unes idees dominants. Sense les idees correctes, sense batalla en aquest terreny, mai s’ha transformat el món, mai s’ha pres el poder, mai es trencarà la dura inèrcia del pa, la sang i el treball.

Celebro, per tant, el reviscolament del debat ideològic, manifestat en la pugna entre la línia «clàssica» i la nova línia «socialista» a l’EI, però espero no defraudar gaires expectatives si aviso de les intencions d’aquest text: No, no entraré a valorar el contingut substantiu de tals debats. Ni molt menys manifestar una presa de partit. Allò que pretenc en aquestes línies és la reivindicació del debat ideològic, apartat ja durant massa temps de les discussions polítiques militants i no per casualitat. I pretenc fer-ho remarcant certs perills que acompanyen aquest aparent nou auge de debat ideològic i descrivint certs obstacles que planen sobre el seu desplegament.

Aquesta reivindicació del debat sobre les idees, però, no vol ser neutral, ni una mena de radiografia externa a les passions i discussions quotidianes. És per tant una reivindicació del debat ideològic contra certs perfils i actituds: contra tots aquells qui s’escuden en l’home de palla d’una suposada abstracció que impossibilita l’acció política pràctica, i així rebutgen el debat ideològic. També ho és contra qui ha prioritzat totalment la construcció discursiva –arribant a quotes molt altes de refinació del discurs i els mecanismes per projectar-lo- però menyspreant la necessitat d’una ideologia ferma i rigorosa. I en darrer lloc, i no menys important, contra la perillosa tendència al tancament vulgaritzador. És a dir, a pretendre simplificar i donar un marc conceptual coherent capaç d’explicar i confrontar qualsevol explicació, per acabar vulgaritzant o deformant les idees, perdent rigor i profunditat crítica. Un perill eventual per tota aquella persona, grup o organització que pretengui construir un marc ideològic ferm, però que ho faci ignorant, justament, que aquest procés constructiu necessita d’altes dosis d’autocrítica i d’una certa humilitat en la certesa de fons de les tesis en construcció.

Malgrat que pugui semblar abstracte i fora de lloc tal insistència en la força de les idees, té una raó de ser: el declivi i l’auge del debat ideològic tenen una explicació d’època. Partim d’un cicle polític llarg que abasta el final de la segona meitat del s.XX i la primera dècada del present segle, on es va perpetrar una desoladora derrota del sentit comú revolucionari. Allò que va perdurar de l’esquerra revolucionària no ha estat impermeable als efectes de tal derrota i la relació viciada amb la ideologia és un pes mort que aquesta arrossega i que ha deixat marques de naixement no eludibles també a tot nou moviment social, expressió organitzativa o posició que partia dels malestars derivats del món capitalista en el que vivim. Però res és irreversible, tot canvia, sempre.

Qui no sigui capaç de llegir –o es negui a fer-ho– la magnitud i els significats d’aquest nou interès per un debat de caràcter marcadament ideològic i la novetat que anticipa, comet un greu error. En la seva fase actual, el més rellevant de la discussió entre les tesis «clàssiques» de l’EI i les crítiques de la nova línia «socialista» és tot allò que ens diuen sobre els límits i possibilitats d’un nou paradigma ideològic revolucionari. Jo afirmo que són manifestacions, per bé que parcials i amb mancances, de que pot tornar a ser possible definir i escampar unes idees que convencin a àmplies capes de la població de què la revolució és possible i desitjable.

I en base a això, aquesta és també una afirmació contra qui s’està permeten el luxe de malinterpretar o tergiversar els termes de tals debats: s’estan donant reaccions que pretenen reduir a l’absurd, a la caricatura, les posicions en disputa. I no seria just ni objectiu deixar-ho en aquesta equidistància: a l’EI ningú l’ha reduïda a l’absurd més enllà de la debilitat i la desorientació que les seves bases ideològiques han demostrat fins ara, tant en la pràctica política en que es tradueixen com en la seva capacitat de determinar el debat públic. I ho dic, de fet, havent-hi tingut personalment un cert recorregut com a militant, sobretot perquè la meva principal escola de formació política va ser la militància a les seves organitzacions juvenils. Però hi ha massa gent a qui respecto i considero intel·ligent que s’apropa a les tesis socialistes tot deformant-les –el «frente obrero català»- o bé descartant-les en fals per ser, justament, massa ideològiques.

Ja n’hi ha prou de tenir la ideologia aparcada, descuidada. La ideologia no és un pes mort per a l’acció. La ideologia revolucionària ja no pot ser la preocupació grupuscular de quatre friquis. Una altra senyal d’època és que al territori català ha crescut quantitativament el nombre de persones que dediquen de diferents maneres els seus esforços quotidians a les diverses lluites i manifestacions que reaccionen contra el món capitalista en crisi. Que tota la suor, a vegades sang, que sense reserves ens hi estem deixant en la trinxera del dia a dia tingui algun sentit depén de molts factors. Que pugui significar una transformació històrica i no quedar-se en pal·liar el nostre dolor quotidià i el de la nostra gent, és una aspiració prou compartida. I en el sentit d’aquest dilema, sense una ideologia, no anirem enlloc. No és una precondició, per descomptat, però ja fa massa que actuem ignorant la seva necessitat. No ens serveixen ja ni el rebuig de les ideologies fortes com quelcom anacrònic ni la debilitat doctrinal ideològica. I sembla que hi ha sectors de la joventut que ens han avançat en donar de nou un espai seriós al debat ideològic, per matussers que siguin els intents.

La recuperació del debat ideològic és una bona notícia i com menys triguem a assumir el seu significat i derivades, millor. Ja no es tracta de llegir les senyals de que els temps estan canviant, sinó que aquesta és una manifestació més de que ja som a un terreny nou i desconegut, immersos en la que apunta maneres a ser la major crisi del capital de la història i les seves possibilitats destructives de fons. Els temps ja han canviat. Sota el sol, cada dia més abrasador, la situació és greu però podria ser excel·lent per a qui tingui l’astúcia d’entendre-ho.


Notes

i Iniciacion a la filosofía para los no filosofos, Louis Althusser

ii Per un bon resum de les aproximacions teòriques i derivades al concepte d’ideologia Ideologia y marxismo contemporáneo de Gabriel Vargas Lozano, per a una vinculació entre metabolisme social i ideología, és a dir, una reflexió sobre el paper de la ideología en els límits estructurals del capital El poder de la ideología” de Itsván Mészáro,. A sobre la reproducción Althusser hi desenvolupa la seva teoria dels AIE, o Aparells Ideològics de l’Estat. Una síntesi suggerent és la de Göran Therborn a La ideologia del poder i elpoder de la ideologia, on sense menysprear la posició althusseriana, mira d’enriquir l’anàlisi de la ideologia en tant que poder creatiu dels éssers humans, no només com determinació o falsa consciència.

iii El text és Las ideas y la acción política en el cambio histórico, traduït al castellà l’any 2008. No n’he trobat l’original en anglès.


Foto de portada: Unsplash: Johnny Cohen

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Membre del Comitè de redacció de Catarsi Magazín i militant de la Xarxa d’Habitatge del Baix Maresme

Comentaris

Sobre el menyspreat poder de la ideologia

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.