Sindicalisme social i contrapoder a les «ciutats del canvi»

Les anàlisis del cicle municipalista que va del 2015 al 2019 no s'han fet des dels moviments o el sindicalisme social...aquesta perspectiva ens pot ajudar a completar el balanç i extreure'n conclusions.

Sindicalisme social i contrapoder a les «ciutats del canvi»

Sindicalisme social i contrapoder a les «ciutats del canvi»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les anàlisis del cicle municipalista que va del 2015 al 2019 no s'han fet des dels moviments o el sindicalisme social...aquesta perspectiva ens pot ajudar a completar el balanç i extreure'n conclusions.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els darrers mesos s’han escrit multitud de balanços del cicle de governs municipals «del canvi» a l’Estat espanyol entre 2015 i 2019. Especialment, una vegada que els resultats del 26 de maig donaven l’experiència per acabada, amb algunes excepcions (transmutades respecte de 2015) com ara Barcelona o Cadis. La majoria d’aquestes aproximacions s’han fet des d’alguna de les sensibilitats que, almenys al punt de partida de 2015, compartien aquests instruments institucionals. En canvi, són menys les reflexions des dels «moviments» o el «sindicalisme social». És fàcil d’entendre per què quan «els moviments socials» apareixen com un ecosistema de petites organitzacions sectorials i territorials formades per activistes, atomitzades, per norma general dèbils i exhaustes. No es pot parlar del «moviment» com un actor polític autònom amb una entitat pròpia conjunta, amb un programa perfilat i espais de reflexió estratègica compartits. A més, els dos grans moviments del moment que són el feminisme i les mobilitzacions contra l’emergència climàtica –cal matisar que amb molta més capacitat de mobilitzat que no d’organitzar- se situen en unes coordenades diferents del cicle de l’«assalt institucional» obert en 2014-2015 i hereu de les protestes del 15M i les Marees. Es podria dir que van esclatar, especialment l’ecologisme, quan les condicions d’aquesta experiència municipalista estaven força degradades i orientades a la «gestió del que hi ha». De totes maneres, des d’aquests àmbits també hi ha hagut relacions amb els «Ajuntaments del canvi» (per exemple, a Madrid, la renaturalització del riu Manzanares o l’agra confrontació entorn de l’Operació Chamartín) i anàlisis d’interès sobre el que s’ha esdevingut els darrers quatre anys.

Tampoc el «sindicalisme social» és unívocament un actor amb veu pròpia. Més aviat són una seguit de pràctiques i experiències d’autoorganització que tracten de repensar el suport mutu i l’acció col·lectiva dins i fora de l’àmbit laboral. Potser l’única organització social capaç d’emetre la seva pròpia avaluació del cicle, tot i que centrada en el seu àmbit sectorial i amb un focus particular en cadascuna de les experiències locals, ha estat la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Tampoc és estrany perquè la PAH és possiblement l’única organització massiva i estable que ha sobreviscut d’ençà del cicle de mobilitzacions del 15M i les Marees. Constatar la debilitat del «carrer» i com contrasta amb les visions més optimistes sobre quin impacte podia tenir el canvi de governs municipals en 2015 ja ens hauria de servir per a fer-nos una primera idea de com s’ha saldat el cicle des d’una perspectiva de construcció de contrapoders socials.

Foto: Flickr – Kiolosa2 Barcelona en Comú

En 2015 diversos sectors polítics i socials van arribar a una tesi semblant no sempre pel mateix camí. Va ser el que va popularitzar-se com «assalt institucional» i tenia diverses declinacions. La tesi general i compartida es podria resumir que a través de conquerir posicions institucionals, es podien enfortir les estructures d’autoorganització popular, donar una sortida política a les mobilitzacions post-15M, que es trobaven bloquejades per un Estat controlat pel «bipartidisme» i fer transformacions socials significatives. Amb tot, coexistien diversos enfocaments que podem simplificar en dos: alguns actors teoritzaven la possibilitat de «recuperar les institucions» a través de candidatures «ciutadanes» que anessin més enllà de les estructures partidistes. En canvi, d’altres defensaven una teoria del desbordament popular d’un procés electoral-institucional. És a dir, les institucions no són un ens recuperable ni neutre i la ruptura és imprescindible, però construir una majoria electoral i governs populars podria aguditzar contradiccions i fer avançar idees de ruptura. El municipalisme alternatiu català al voltant de la CUP, les CAV i altres experiències va arribar a conclusions similars, plasmades en apostes com el llibre Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme, que defensa una feina municipalista no centrada en la institució.

Constatar la debilitat del «carrer» i com contrasta amb les visions més optimistes sobre quin impacte podia tenir el canvi de governs municipals en 2015 ja ens hauria de servir per a fer-nos una primera idea de com s’ha saldat el cicle

En el primer cas, el paper dels moviments socials es concebia com acompanyar el govern i empènyer. La seva capacitat de mobilitzar i marcar agenda havien de fer possibles les noves polítiques des de la Institució. Les candidatures municipals havien d’obrir les institucions a la participació democràtica i, d’aquesta manera, canviar-les, posar-les al servei de la majoria social i no d’una majoria. En el segon cas, les posicions institucionals conquerides havien d’estar al servei de canviar la correlació de forces. Entre els sectors rupturistes, en una segona fase, quan ja es donava per constatada la deriva governista de la majoria de candidatures municipals, es defensava la necessitat d’una força social autònoma capaç d’ampliar «el que era possible» per als governs municipals i pressionar sense lligams. A partir d’aquell punt hi ha un canvi en la forma d’entendre la relació entre la institució i el moviment. En un primer moment, es concebien els governs municipals com a aliats. De fet, s’intentava construir un partit-moviment amb una mateixa estratègia i amb un front institucional. Després, simplement se’ls caracteritzava com una força sense oposició frontal i dèbil davant la qual s’havia de ser capaços de bastir un contrapoder.

Pablo Carmona, regidor d’Ahora Madrid i membre de la Fundació dels Comuns, resumia aquest canvi de tasca el 2017 a Diagonal: «De fet, el programa dels moviments a dia d’avui –com a programa de contrapoder- ha de contemplar com a punt central superar la fase en què es buscava una articulació més gran dels moviments amb la institució, i obligar-la des de l’autonomia a arribar més lluny en termes democratitzadors i programàtics, i impedir, en la mesura de les seves possibilitats, que doni a llum a una nova classe política».

Remunicipalitzacions: públic, comú, comunitari

Tant en la fase d’esperances en el «partit-moviment» com en la fase de construir una posició autònoma, un dels reptes del sindicalisme social que implicava una relació amb la institució era impulsar processos de remunicipalització de serveis públics. Prèviament, les Marees ja lluitaven contra la privatització i els concerts publicoprivats. L’exigència de serveis públics democràtics, de qualitat i sota control social va possibilitar traspassar les barreres de l’àmbit laboral (sense deixar de banda les condicions de treball del personal educatiu, sanitari, etc.) i incloure al conflicte sectors (principalment de les classes populars) que es relacionaven amb aquests serveis com a «usuaris». La remunicipalització permetia unir la millora de les condicions laborals amb la lluita contra la corrupció i el lucre de grans empreses privades i la democratització d’allò públic. També podia fer possible el control social de béns comuns imprescindibles com l’aigua, l’energia o similars. En els enfocaments més transformadors, es parlava de la construcció de nous béns comuns urbans. Aquesta idea s’expressava en tensió entre la democratització de les institucions existents o ser l’embrió de noves institucions en una lògica pròpiament dita de contrapoder.

Foto: Flickr – IU el Viso

Diversos sindicats, organitzacions veïnals o d’altres organitzacions han tractat d’aprofitar la finestra d’oportunitat per a impulsar la gestió directa de serveis, ja sigui amb plataformes preexistents, com a Madrid, o bé amb l’impuls de lluites sindicals concretes, com en diverses ciutats han fet les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària o amb noves plataformes que tractaven de sumar lluites i obrir nous fronts. A Barcelona hi ha hagut diversos conflictes com el de BTV (amb gran part del recorregut legal a través de denúncies del comitè d’empresa per cessió il·legal) i la CGT s’ha implicat en la plataforma «Municipalitzem Barcelona». Aquesta eina posava al centre els llocs de treball públics i l’equiparació de condicions que suposaria accedir-hi per a les més de 30 mil treballadores (ni tan sols l’Ajuntament en sap el nombre exacte) de serveis externalitzats o privatitzats. En alguns sectors, com la ja mencionada Atenció Domiciliària o part de Serveis Socials (en mans de Clece), hi ha hagut un conflicte sostingut per a exigir la internalització. Amb tot, no hem vist en cap ciutat una lluita generalitzada dels treballadors de les contractes. Fins i tot, en ocasions, l’esforç de coacció de les empreses amb l’amenaça de perdre la feina si el servei passa a ser gestionat de manera directa ha fet efecte. És el cas d’Aigües de Barcelona, on el Comitè d’Empresa es va posicionar per unanimitat contra la municipalització de l’aigua.

Des de fora de la institució, les candidatures municipals rarament s’han implicat a construir moviments forts contra el govern central i les empreses que dominen les ciutats.

La Plataforma per a la Remunicipalizació i la gestió dels serveis públics a Madrid ha publicat un report d’àmbit estatal que si bé inclou municipalitzacions des de l’any 2000, posa el focus especialment en el període 2015-2019 perquè va haver-hi candidatures que, en paraules textuals del report, en «municipis com Saragossa, Madrid, Barcelona, Cadis, València, Santiago de Compostel·la, la Corunya, Ferrol i altres municipis de menor envergadura tècnica i burocràtica, van formar govern amb la intenció de recuperar la gestió dels serveis públics en sengles programes electorals». El balanç és en general pobre i marcat per les constriccions legals del govern del Partit Popular a través de la coneguda com a Llei Montoro. Recull casos com el servei de socorrisme i neteja de sorra de Cadis, que va suposar una llarga batalla contra aquests impediments legals. A Barcelona anomena el circuit d’atenció a les dones, les Oficines d’Atenció a l’habitatge, d’altres serveis parcialment municipalitzats i la creació de la generadora i comercialitzadora pública d’electricitat Barcelona Energia, contra la qual van recórrer les grans empreses de l’oligopoli. A Madrid, el servei de bicicletes, els serveis funeraris o el Telefèric. Cal destacar la renúncia de l’ajuntament de Carmena a remunicipalitzar la recollida d’escombraries tot i figurar al programa d’Ahora Madrid. L’any després de la licitació del servei (que va acabar novament a mans d’empreses com Acciona, FCC o OHL) va tenir lloc la vaga indefinida en aquesta àrea per les pèssimes condicions laborals.

Els ajuntaments s’han vist embrancats en un laberint burocràtic i de pressió de les concessionàries per tal de tirar endavant les municipalitzacions que duien al seu programa. De fet, moltes d’aquestes «municipalitzacions estrella» no s’han produït finalment, com l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on continua la disputa amb Agbar-Suez i la Caixa. Encara en menys casos, una exigència des de fora de la institució i liderada per les mateixes plantilles precaritzades dels serveis municipals externalitzats ha tirat endavant amb el suport de les forces del «canvi» en posicions de govern. Des de fora de la institució, les candidatures municipals rarament s’han implicat a construir moviments forts contra el govern central i les empreses que dominen les ciutats. Aqueta estratègia potser hauria reduït l’ofegament dels equips de govern per a avançar. Curiosament, una de les experiències més interessants de conflicte per la remunicipalització ha estat a Terrassa, governada pel Partit Socialista en aquesta legislatura. El procés de lluita per la recuperació de la gestió pública de l’aigua ha estat liderat per un organisme extern a l’Ajuntament (la Taula de l’Aigua) i les diferents pressions de l’oligarquia local s’han esquivat a través d’una estratègia de mobilització. A més, la Taula ha plantejat un model de gestió del recurs democràtic i que tracta de repensar allò públic.

Flickr – CUP Girona

Entre el bastó i la pastanaga

Al llarg de la legislatura 2015-2019 les lògiques de relació entre el Sindicalisme social i les institucions que s’han establert a les diferents ciutats han estat diverses i fins i tot antagòniques. Hi ha hagut pràctiques clarament de substitució. L’exemple més gràfic seria el de municipis on figures de la PAH o altres organitzacions pel dret a l’habitatge han entrat a formar part del govern municipal amb les competències d’habitatge. Alguns ajuntaments han tractat de neutralitzar totalment el conflicte a través de mediacions o altres serveis i cobrir les funcions que fins a 2015 feien els col·lectius. Aquesta fórmula en general ha estat desastrosa perquè, a part dels inconvenients obvis de desmobilització social, l’administració municipal gairebé no té competències per a forçar a res als grans tenidors d’habitatge, així que queda a la mercè de la seva –inexistent- bona voluntat.

Un altre tipus de relació ha estat el que podríem anomenar «col·laboració pseudoclientelar». L’administració facilitava visibilitat, recursos o informació a les organitzacions socials únicament en cas que des de l’agenda de la institució i la candidatura municipal es percebés com a positiu que hi hagués pressió. També podria encaixar en aquesta tipologia la pràctica estesa de tractar de convertir les organitzacions de sindicalisme social en un apèndix de l’administració. Per exemple, quan des de serveis socials es redirigeixen famílies en exclusió residencial a qui no poden donar cap tipus de solució cap a la PAH o l’assemblea d’habitatge més propera. És a dir, es pretén que els col·lectius facin la feina que l’administració no pot o no està disposada a fer, encara que sigui obligació seva.

Al llarg de la legislatura 2015-2019 les lògiques de relació entre el Sindicalisme social i les institucions que s’han establert a les diferents ciutats han estat diverses i fins i tot antagòniques.

En algunes ocasions hi ha hagut col·laboració «virtuosa». Governs municipals que han facilitat a les organitzacions socials l’accés a la visibilitat i els recursos amb respecte a la seva autonomia o que assumeixen les crítiques d’aquestes organitzacions i, com a mínim, tracten de donar-los sortida política en la seva acció de govern. També es podria parlar de l’aposta per la gestió publicocomunitària d’alguns espais com una forma de fomentar l’autoorganització i socialitzar petites parcel·les de poder. Aquest aspecte ha estat desenvolupat per Judit Font, Helena Ojeda i Xavi Urbano en diversos articles. Algunes experiències d’economia social i solidària impulsades des dels municipis, com Diom Coop o Alen Coop a Barcelona, podrien generar dubtes sobre si és una col·laboració que reforça el moviment a través de llocs de treball dignes o bé coopta des de la institució i desactiva el conflicte.

En darrer lloc, s’han donat situacions d’enfrontament directe i, en ocasions, descarnat. Hem vist com ajuntaments criminalitzaven i reprimien organitzacions. Per exemple, Manuela Carmena a Madrid contra l’ocupació, o a Barcelona les constants intervencions de la Guàrdia Urbana contra el Sindicat de Manters. Igualment, organitzacions que han considerat que els suposats Ajuntaments del Canvi no feien prou o fins i tot col·laboraven amb els poderosos (ja hem mencionat abans l’Operació Chamartín). Aquesta situació conflictiva s’ha donat en un moment o altre a tot arreu entorn de l’habitatge. També s’ha produït una animadversió mútua i manifesta, com en els conflictes en l’empresa pública Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) que han esquitxat tota la legislatura a Barcelona.

Foto: Flickr – Ahora Madrid

A la pràctica, la substitució, la col·laboració virtuosa o clientelar i l’enfrontament s’han combinat en totes les ciutats i fronts socials i únicament serveixen com a models teòrics per a reflexionar sobre quina relació existeix. En cap ciutat hem vist una estratègia només de repressió contra els moviments socials, ni tampoc de cooptar-los totalment com a forma d’esmorteir el conflicte. Amb tot, han estat tendències existents a totes bandes i que el sindicalisme social ha hagut de contrarestar.

L’habitatge com a banc de proves

L’habitatge és un dels àmbits que millor permet de fer balanç dels conflictes entre sindicalisme social i institució i dels èxits en la construcció de contrapoder. Primer, a causa del desenvolupament mateix del moviment i la seva capil·laritat territorial, bastant per sobre d’altres conflictes socials. A més, és un dels fronts de lluita on l’actuació municipal més ha modelat les pràctiques de sindicalisme social. per què? Perquè un protocol d’actuació municipal o altre canvia la forma d’enfrontar-se als desnonaments als quals, per desgràcia, els col·lectius dediquen una part important del temps i esforços. Els recursos institucionals que s’han destinat (o no) a aturar-los o a reallotjar famílies desnonades provoquen que les organitzacions del moviment pel dret a un habitatge digne hagin d’adaptar-se.

El gran repte del moviment per l’habitatge és deixar de respondre atordit als cops que rep per tal de poder tenir iniciativa política i passar a l’ofensiva.

Per exemple, a Barcelona l’actuació del Servei d’Intervenció en Situacions de Pèrdua de l’Habitatge i Ocupacions (SIPHO) modifica la interacció amb la comitiva judicial i els Mossos d’Esquadra i en ocasions aconsegueix allargar els terminis d’execució dels llançaments o suspendre l’intent sense haver de convocar davant de la porta de la família afectada. Aquest temps i forces que «s’estalvien» en allò més urgent s’haurien de poder dirigir cap el més important: enfortir el conflicte amb els especuladors i augmentar-ne l’escala. El gran repte del moviment per l’habitatge és deixar de respondre atordit als cops que rep per tal de poder tenir iniciativa política i passar a l’ofensiva.

També canvia la realitat de l’assemblea de la PAH, el sindicat o col·lectiu d’habitatge segons el grau de bel·ligerància de l’administració municipal amb les accions del moviment com l’ocupació de seus de bancs, fons i empreses immobiliàries. No és el mateix haver d’estar constantment defensant-se d’identificacions, multes i denúncies que no haver de fer-ho. Igualment, transforma les tasques que el col·lectiu ha d’assumir com a pròpies el fet que l’ajuntament en qüestió reallotgi les famílies en risc de desnonament o ja desnonades o no ho faci. És important quants recursos destina a aquests reallotjaments, amb quins criteris s’assignen, quina llista d’espera hi ha o si només són reallotjaments d’emergència i curta durada. A Barcelona hi ha actualment una campanya unitària que exigeix reallotjaments dignes per a centenars de famílies que han passat per un desnonament i es troben en situació d’extrema precarietat, ja sigui en pensions o buscant-se la vida com poden.

Foto: La Directa

El problema principal de les polítiques municipals d’habitatge, fins i tot en els lloc on hi ha hagut més voluntat institucional de combatre l’emergència habitacional, és que són bàsicament pedaços. Aquestes mesures expressen els límits generals del municipalisme: una política de gestió. El tipus de polítiques ha consistit a pagar factures endarrerides des de l’administració per a evitar desnonaments per impagament o gastar desenes de milers d’euros absurdament en pensions on viuen en males condicions famílies senceres. Són mesures que tapen, de manera insuficient, l’emergència social, però no resten poder a les forces capitalistes que dominen la ciutat. No limiten el poder dels propietaris, no reverteixen l’escalada de preus, no garanteixen drets per a qui lloga o qui ocupa i tampoc no amplien el parc d’habitatge públic.

Per la seva banda, des del sindicalisme social hi ha dificultats per a construir una posició de contrapoder.

Per la seva banda, des del sindicalisme social hi ha dificultats per a construir una posició de contrapoder. És a dir, ser capaços de combatre els rendistes i tenir mecanismes per a fer del dret a l’habitatge una realitat sense dependre de l’administració. En moltes ocasions és més fàcil mobilitzar-se per a exigir que l’ajuntament solucioni una expulsió de veïns o exigir-li respostes per a aquelles persones ja desnonades que no construir una posició de força davant de la propietat que solucioni o almenys dificulti les dinàmiques especulatives. En lloc de construir conflictes contra el capital i arrancar-li esferes de control i domini, s’acaba exercint només de lobby cap a l’administració. Òbviament, aconseguir que l’ajuntament es posicioni amb els veïns contra un banc o un fons voltor és útil per a acumular legitimitat social, però no minva el poder d’aquest banc, fons o propietari en general. Això no vol dir que no calgui exigir polítiques a favor del dret a l’habitatge a totes les administracions o pressionar per a canviar lleis, però potser no hauria de ser el centre de l’activitat.

En canvi, existeixen experiències com les de l’Obra Social de la PAH que tracten d’aprofundir en l’autotutela de drets i forçar els grans tenidors a regularitzar lloguers socials des d’una posició de força. En algunes ciutats com Manresa (sense un govern afí) o Sabadell, les PAHC han aconseguit generar un parc autogestionat considerable, tot i que evidentment insuficient per a resoldre l’emergència habitacional i encara menys per a treure l’habitatge del mercat, que és l’objectiu de fons del moviment. Les recuperacions d’habitatge es veuen constretes en moltes ocasions a una tàctica defensiva. Una resposta immediata per a aconseguir un sostre subjecta a molta precarietat i cada vegada a més impediments de part dels grans propietaris, que perfeccionen la manera d’evitar que es produeixin. Amb tot, en una estratègia de mobilització política i autoorganització sí que han demostrat ser una eina de pressió efectiva que, a més, visibilitza el problema, fa avançar cap al sentit comú consignes com «gent sense casa, cases sense gent» i augmenta l’autoconfiança de les classes populars per a poder resoldre les seves necessitats amb mitjans propis.

Foto: Flickr – Ahora Madrid

Aquesta legislatura 2019-2023 han caigut gran part dels governs municipals sobre el paper afins, i això és un desavantatge per a desplegar un programa transformador que no es pot negar. Tanmateix, el sindicalisme social té oportunitats i reptes per davant. Tot apunta que la crisi capitalista recruarà sense que la classe treballadora s’hagi tret del damunt les conseqüències de la «llarga depressió» iniciada en 2008 i de les derrotes polítiques que li van infligir les elits en la definició de quina sortida a la crisi hi havia d’haver. Ara les condicions de partida per a un nou xoc encara són pitjors i l’Estat del benestar està més migrat. Davant d’aquest escenari calen eines més fortes, massives i madures. Per tant, el sindicalisme social ha d’aprendre de l’experiència d’aquesta dècada de crisi, sintetitzar les principals lliçons i generalitzar aquelles formes d’autoorganització que s’han demostrat efectives a escala local per a generar contrapoders.

Article originalment publicat a Viento Sur
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Flickr – Kiolosa2. Barcelona en Comú
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i militant d'Anticapitalistes

Comentaris

Sindicalisme social i contrapoder a les «ciutats del canvi»

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.