Cada cop em pregunten més pels malestars que pot causar un moment marcat per un genocidi, i jo he decidit respondre la pregunta. La meva determinació no sorgeix del meu interès sobre si la gent que mira el genocidi als telèfons se sent trista o no (qüestió que no m’interessa mentre s’esdevé un dels majors atacs militars de la nostra història), sinó de la necessitat d’avançar-nos al sorgiment d’algun diagnòstic disposat a patologitzar que puguem patir per veure persones sent massacrades dia i nit. 

El 2005, el filòsof Glenn Albrecht comença a usar el terme solastàlgia per descriure l’estat d’angoixa que es pot viure com a resposta als canvis (a pitjor) dels ecosistemes en els quals habitem. Des del 2010, el terme ecoansietat comença a obrir-se camí fins que entra directament a la guia Mental Health and Our Changing Climate: Impacts, Inequities, Responses,  desenvolupada per l’American Psychological Association (APA). L’APA no inclou l’ecoansietat en el seu manual de diagnòstic, però sí que apareix en la guia citada com un element vinculat a la salut mental (i, per tant, a la malaltia mental) al qual els enquestats es refereixen per descriure el seu estat psicològic (fet que ens demostra fins a quin punt ja no sabem parlar del que ens passa sense fer ús de termes patologitzants). No obstant això, actualment hi ha tot un debat sobre si s’hauria d’usar com a categoria mèdica en un futur no gaire llunyà.

L’ecoansietat és una categoria que ve a intentar definir com ens sentim davant un món que està en col·lapse constant. Sí, constant, constant perquè el món no explota de la nit al dia, no hi ha un moment en què tot s’esfondri. Ho hem vist, ho estem vivint: pandèmies, grans degradacions climàtiques, crisis energètiques, i som aquí, anant a treballar enmig d’una fi del món bastant més llarga del que ens havien explicat.

Utilitzar el terme ecoansietat suposa diverses coses. Una és que no parem esment als símptomes (i, per tant, als orígens) en agrupar-los, i una altra és que, en tractar un estat emocional causat per raons polítiques com un estat psicològic, desactivem qualsevol mena d’oportunitat política que pugui oferir el símptoma. D’aquesta manera, el podem associar a motius orgànics, medicalitzar i medicar.

Cada vegada que em pregunten sobre malestars i la tensió bèl·lica, penso que és possible que passi alguna cosa com el que ha succeït amb l’ecoansietat: que vingui algú a patologitzar el que és una reacció emocional a la massacre de centenars de milers de persones al llarg del planeta. En el cas del genocidi que té lloc sobre el poble palestí, ens trobem davant una situació d’afectació diferent de les que hi ha hagut en altres moments de la història: som més a prop de l’horror. Els nostres mòbils, el nostre acte de scrolling, les nostres notícies, van plenes d’imatges terribles narrades i gravades en primera persona. Podem veure en directe els bombardejos israelians sobre població civil mentre caguem al vàter.

El 1969 Harun Farocki estrena El foc inextingible, una peça clau per entendre l’oposició d’algunes parts de les societats del Nord Global a la massacre contra el Vietnam i a l’ús de napalm contra les poblacions civils. En aquest curt document, el director planteja la discussió sobre l’ús d’imatges directes del conflicte. En el guió de la peça veiem com algú ens apel·la des de darrere d’una taula afirmant que ensenyar les imatges de la violència al Vietnam podria produir que qui mirés tanqués els ulls, no només davant d’aquestes imatges, sinó davant el fet en si. Farocki afirma: «Si ferim els seus sentiments, se sentiran com si provéssim el napalm sobre seu, a costa seva», i després apaga un cigarret encès sobre la pell del seu braç esquerre. A Loin du Vietnam (1967), un documental polifònic sobre la massacre al Vietnam, Godard també va debatre sobre la (im)possibilitat de filmar una pel·lícula sobre un conflicte que té lloc a milers de quilòmetres de distància.

Avui, el 2025, el foc continua sent inextingible. La retransmissió d’un genocidi que té lloc en directe, i al qual l’scrolling ens ofereix una finestra indiscreta, ens situa de nou davant les preguntes que ja plantejava Farocki. «Què ens fa sentir avui aquest foc?» és la pregunta que llanço.

Al seu llibre Marcs de guerra, Judith Butler reprèn el treball de Susan Sontag sobre la fotografia per desenvolupar el seu argument sobre l’ètica de la fotografia i els seus diferents usos en contextos bèl·lics. Butler analitza la manera com el Pentàgon va regular l’ús de les fotografies bèl·liques durant la guerra de l’Iraq de principis dels 2000. Aleshores, la institució militar va decidir restringir les imatges de morts de guerra (de tots dos bàndols) al·legant que «tal cosa soscavaria l’esforç bèl·lic i posaria en perill la nació mateixa». Butler analitza aquesta consideració i afirma que aquesta política es realitzava per l’interès de «regular els modes visuals de la participació en la guerra. Veure s’entenia tàcitament com alguna cosa associada a l’ocupació d’una oposició, per no dir també a una certa disposició del subjecte com a tal». A mi, personalment, m’interessa indagar en l’ús en primera persona de les imatges de la devastació de Gaza i com poden canviar la nostra posició subjectiva.

L’efecte de TikTok sobre plataformes com Instagram és visible en la manera com els vídeos (reels) són viralitzats de manera més clara que les fotografies. Aquests canvis en els algorismes de les xarxes socials són usats massivament per influenciadors per patrocinar el seu contingut. Aquesta estratègia no ha passat desapercebuda per a molts joves palestins, que usen el contingut que pugen a aquestes plataformes per aprofitar-se de l’algorisme i poder monetitzar-lo amb l’objectiu de reconstruir casa seva.

Parlem de la manera com aquesta estratègia funciona. Sovint, mentre em trobo fent doomscrolling, xuclant pantalla, apareix algun vídeo de contingut ridícul o patètic, com els de 5-Minute Crafts o d’algú rebentant punts negres sagnants. Després dels primers deu segons, el vídeo es talla i apareix un jove gazià que ha aconseguit sobreviure al genocidi israelià. Aquesta persona ens demana entre llàgrimes que continuem veient el reel, que li fem m’agrada, que el compartim, el comentem o el guardem per poder permetre’n la viralització i la monetització i dirigir així aquests recursos a la reconstrucció de les casa seva.

Avui, les imatges de la massacre i l’efecte d’aquesta sobre milers de persones ens aborden en el mateix moment en què nosaltres mirem com es pot fer un sostenidor amb un globus o com pot conservar-se més de dos anys un cogombret en salmorra. Aquest abordatge implica necessàriament un moment incòmode, un moment que moltes persones entenen com a hostil, com a pervers, com a innecessari. Aquest moment ens confronta amb la dimensió ridícula i patètica dels nostres gestos dactilars quotidians.

L’estratègia de les persones que hi ha darrere dels comptes que generen aquests reels ens demostra que el nostre visionat a les xarxes socials dona diners, però també ens situa en una posició subjectiva que ens obliga a examinar-nos. Com et sents si t’assalta aquesta imatge? Com et sents si decideixes passar del reel, deixar de veure’l, no comentar-lo, no guardar-lo? Com et sents en adonar-te que el gest que li regales a la influenciadora que busca ficar-te un tàper de Wetaca pel cul no l’hi dones a algú que busca sobreviure al desastre d’un genocidi?

En una de les parts del documental Loin du Vietnam, un dels personatges afirma que «és la primera guerra que tothom pot veure alhora, ningú ha vist una guerra des de tan a prop mentre està succeint. Ningú pot dir “si ho hagués sabut…”. Ara ho saben, ho veuen. Ho veuen, les bombes realment maten, les bales fan forats. Tot això passa en un moble [el televisor]. No al Vietnam, no als seus caps, no als carrers, sinó en un moble». Ara això succeeix als nostres mòbils, en aquests artefactes tecnològics que ja són un apèndix del nostre cos. Un apèndix que ara ens mostra un món sagnant, ferit. Tenim el genocidi de Gaza a la butxaca, quant ens pesa?

Si teniu una mica d’empatia amb el poble palestí, us faran sentir horror, pena, indignació, potser també esperança, potser veieu que un gest quotidià pot fer alguna cosa en un món en el qual ens diuen que no podem fer res. Si consumiu pantalla de manera constant, aquests vídeos potser us incomoden perquè us treuen del tràngol de l’scrolling, perquè us retornen a un món real on el contingut són coses que succeeixen, on no pots triar un timeline que funcioni com a matriu de la teva realitat, de la teva cambra d’eco. Potser hi ha dies en què la multiplicitat de vídeos sobre el genocidi et faci sentir desassossec, tristesa, desesperança, nerviosisme. Totes aquestes emocions que genera l’exposició a aquestes imatges són elements que poden moure’ns políticament.

Amb l’ecoansietat, l’empipament i la ira als quals ens pot conduir el desassossec semblen inhabilitats. A la pàgina d’Iberdrola sobre ecoansietat, l’empresa energètica (agent central en la crisi climàtica) ens dona el següent consell si comencem a patir símptomes ansiosos: «Fes activitats sostenibles, com muntar un hort urbà o practicar plogging —sortir a córrer i recollir plàstics del terra.»

Les emocions que ens generen les imatges del genocidi són símptomes d’un món en col·lapse, símptomes que busquen cossos per habitar, enfadar i moure. Símptomes socials que no han de caure sota categories diagnòstiques. No podem decidir sobre quins símptomes tenir, però sí sobre com reaccionar-hi: fer plogging o moure el món.