Si sou d’esquerres, per què feu coses neoliberals?

El gir a l'esquerra de la política catalana no s'ha vist materialitzat per reformes econòmiques de tall socialdemòcrata. S'ha mantingut la continuïtat en les polítiques lliberals.

Si sou d’esquerres, per què feu coses neoliberals?

Si sou d’esquerres, per què feu coses neoliberals?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El gir a l'esquerra de la política catalana no s'ha vist materialitzat per reformes econòmiques de tall socialdemòcrata. S'ha mantingut la continuïtat en les polítiques lliberals.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La mobilització pel dret a l’autodeterminació dels últims anys i l’aparició d’un bloc social partidari de la construcció d’una República va suposar un gir a l’esquerra en la política catalana. La crisi econòmica i, sobretot, la manca de diàleg de l’Estat monàrquic centralista va facilitar aquesta tendència, arribant a mostrar el seu vessant més antidemocràticc amb la repressió del referèndum d’octubre de 2017. L’afebliment de l’espai convergent amb l’escissió d’Unió i el reguitzell de casos de corrupció -tot i la gran capacitat de resistència i recomposició que ha demostrat, no exempta de tensions entre el nou PDCat i la via Puigdemont- ha permès l’auge d’ERC com a nou aspirant a partit hegemònic català. El partit independentista forma part del govern de la Generalitat juntament amb la marca blanca post-convergent de «Junts pel Sí», un govern que podríem caracteritzar com a liberal-republicà i que els republicans defineixen de centre-esquerra.

Aquest gir a l’esquerra, però, no ha estat materialitzat amb l’arribada de reformes socialdemòcrates o d’inspiració keynesiana, tot i que la conselleria d’economia està dirigida per ERC. Sense esperar res gaire revolucionari, el projecte de llei de contractes de serveis a les persones, actualment en debat, n’és una prova. A més a més, la coneguda com a llei Aragonès -en honor al conseller d’economia que l’ha impulsada- també serveix de mostra del complex que pateixen els partits d’esquerres quan aconsegueixen governar les institucions i de seguida troben pegues a l’aplicació del seu programa, el contrari del que fa la dreta, que escombra sense miraments qualsevol mesura progressista feta anteriorment.

Font: Flickr – CDC

Els governs precedents liderats per CiU eren obertament liberals i defensaven un projecte polític on la iniciativa privada i el mercat n’eren els pilars centrals i l’administració pública la facilitadora dels negocis per l’oligarquia local (mútues de salut, escoles concertades, mitjans de comunicació privats, etc.). En canvi, la nova esquerra catalana és molt ambigua i intenta fer passar per reformista el que és més aviat continuista. L’ambigüitat es troba en la diferència entre el que es diu que és i el que realment és i el seguit de peatges que cal pagar per obtenir alguna millora.

En canvi, la nova esquerra catalana és molt ambigua i intenta fer passar per reformista el que és més aviat continuista. tweet

La llei en qüestió bàsicament vol modificar el procés de licitació i assignació de contractes d’un conjunt de serveis vinculats a l’educació, els serveis socials i la salut. Alguns dels canvis que es portarien a terme efectivament volen donar -almenys sobre el paper- una major prioritat a elements qualitatius, manllevant un pes important a l’eficiència econòmica dels projectes o el cost pressupostat del servei. D’aquesta manera es vol reduir el percentatge de la puntuació que representa el preu a un 40% (30% pels serveis sanitaris) i prioritzar un seguit de criteris de «responsabilitat social dels licitadors» (articles 7 i 12): com són la millora de les condicions laborals respecte del conveni col·lectiu, la implementació de mesures d’igualtat de gènere i no discriminació, l’adopció de mesures voluntàries de responsabilitat ambiental, mesures addicionals d’inserció laboral de persones amb discapacitat i persones en risc d’exclusió, el compromís amb el compliment de la legislació tributària, mesures sobre la reinversió total dels excedents a la finalitat de l’activitat econòmica i mesures que possibilitin que els treballadors, els usuaris o els associats formin part de les estructures de direcció. A part de voler posar límits a la subcontractació (article 22), la conselleria entén que les grans empreses que acostumen a guanyar aquest tipus de concurs públic (Clece del grup de Florentino Pérez ACS o Valoriza del grup Sacyr, entre d’altres) ho fan gràcies a la capacitat d’oferir el servei a un preu reduït moltes vegades a expenses de les condicions laborals, mediambientals o de la mateixa qualitat del servei.

Es podria argüir en contra dels plantejaments de la conselleria que si el que es vol és exigir a les empreses una sèrie de criteris de responsabilitat social el que caldria fer és modificar el marc legal en aquesta direcció: millorar els convenis laborals, establir majors exigències mediambientals, en igualtat de gènere, etc. Al cap i a la fi la capacitat d’adaptació i maquillatge d’aquestes empreses és superior a la capacitat de les cooperatives i entitats de l’economia social i solidària de competir amb les grans empreses mercantils multiservei, tal com ha denunciat la pròpia XES (Xarxa d’economia solidària).
Però òbviament, la limitació de competències de la Generalitat, les actuacions del Tribunal Constitucional dels últims temps i la situació crítica de les arques públiques, juntament amb la dependència del Fons de Facilitat Financera (un cop abandonat el FLA a principis d’any), són restriccions difícils de superar en el curt termini.

Font: Flickr – Press Cambrabcn

El pecat original, però, es troba en el model de serveis públics en el que s’inscriu aquesta llei. La proposta encaixa a la perfecció en el marc normatiu europeu (Directiva 2014/23/UE i 2014/24/UE) que la conselleria agafa com a referència tot i no ser d’obligada aplicació. L’objectiu és limitar les activitats que el sector públic gestiona directament en favor del mercat. Una tendència a la liberalització dels mercats que emana directament de les bases del mateix projecte d’unió econòmica i monetària. No hi ha en l’actual govern cap indici de qüestionament d’aquest model que des de fa molts anys considera aquesta mena de serveis com productes a oferir a uns usuaris que són tractats com a clients. Tampoc es pretén revertir els problemes derivats de les externalitzacions i les privatitzacions que s’han donat en certs serveis, especialment els de salut i educació.

Al cap i la fi els serveis públics com els aquí tipificats són part del suport material d’uns drets socials propis de les democràcies del nostre entorn, absolutament amenaçats i en procés avançat de desmantellament arreu d’Europa. Si el que realment es vol és «garantir que la prestació es durà a terme amb criteris de qualitat, continuïtat, accessibilitat, exhaustivitat i disponibilitat, que sigui assequible i que tingui en compte les diferents categories d’usuaris, els col·lectius més desafavorits i vulnerables, la participació dels usuaris i la innovació, amb subjecció als principis de transparència i d’igualtat de tracte dels operadors econòmics» -tots ells, criteris de valoració de la licitació (article 16)-, el millor seria que el servei seguís en mans públiques i el prestés l’administració directament.
L’estalvi en termes de mediació i supervisió semblen obvis, atès que els controls interns formarien part del mateix servei adscrit al departament del sector públic en qüestió i no caldria mobilitzar recursos per garantir els controls de qualitat. El mateix es dona en l’àmbit laboral on les condicions de treball i de salari són més fàcilment respectables per part de l’administració, si no es té al davant, és clar, un govern obertament hostil al sector públic. L’atac que ha patit durant la crisi econòmica el sector públic -un dels camps de batalla més suculents pel capital-, les reduccions salarials -tant en salari directe com en salari diferit (pensions de jubilació)- i les repetides campanyes mediàtiques contra el cos funcionarial són quelcom que sota l’actual govern republicà no està clar que hagi quedat enrere.

No existeixen les fórmules intermèdies. Només hi ha dues vies possibles. tweet

I arribem a la qüestió central: el preu del servei. És evident que aquest preu ha de cobrir el cost total del servei i meritar un benefici per l’empresa, ergo pels seus propietaris o accionistes. Per què sinó grups empresarials com els esmentats han trobat d’ençà de la crisi immobiliària un nínxol de negoci ben sucós en els «serveis a les persones»? És difícil explicar des d’una posició honestament de centre-esquerra les virtuts del que no és ni més ni menys que un sobrecost pel contribuent: el benefici privat que aquestes empreses obtenen gràcies a l’explotació dels serveis anteriorment públics.

No existeixen les fórmules intermèdies. Només hi ha dues vies possibles. Privatitzar com s’ha fet fins ara, és a dir, deixant en mans del mercat i el capital la gestió -i propietat en molts casos- d’uns serveis que esdevenen mercaderies. O bé mancomunar: municipalitzar els serveis públics -com l’aigua- en l’escala local, defensar els bens comunals -no només les pastures, boscos i muntanyes sota aquest règim, sinó també Internet, la creació artística, etc.- i en l’àmbit nacional, nacionalitzar: recuperar les grans empreses públiques de telecomunicacions, energia, transports, etc.

Font: Twitter – CGT

Certament, cal apostar per una modernització del sector públic basada en una important inversió per bastir el sector públic amb la tecnologia capdavantera, reclutar el personal amb la millor formació i vocació de servei públic, que esdevingui de nou un motiu d’orgull, tot alleugerint la burocràcia innecessària i més costosa. Al mateix temps, cal explorar com el sector cooperatiu i l’economia social i solidària es poden acoblar amb el sector públic i buscar sinergies per liderar la transformació del model productiu imprescindible per fer front als problemes mediambientals i de creixents desigualtats socials que s’albiren en un futur massa proper.

No existeix una altra alternativa capaç de vèncer una tendència secular tan potent com la del capital en necessària expansió, al que si no se li posen barreres acabarà per gestionar tots els racons de la nostra societat i les nostres vides. Cal escollir a quin projecte social i polític ens volem adscriure. La inèrcia de l’aparell estatal és tan forta que un cop arribats al govern els partits d’esquerres són incapaços d’aplicar els seus programes? O és que en el fons es comparteix la mateixa cosmovisió neoliberal?

Foto de portada: Flickr – Press Cambrabcn
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista i membre del seminari Taifa

Comentaris

Si sou d’esquerres, per què feu coses neoliberals?

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.