Ser una acadèmica feminista online

L'àmbit acadèmic o artístic no escapa de la lògica neoliberal del treball constant. Una ètica trituradora.

Ser una acadèmica feminista online

Ser una acadèmica feminista online

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L'àmbit acadèmic o artístic no escapa de la lògica neoliberal del treball constant. Una ètica trituradora.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Aquesta pàgina és una advertència, un avís i una confessió. Soc conscient que aquesta web potser dona ales a la fantasia perjudicial i perillosa que tots hem de treballar sempre. Aquesta ètica laboral, la perpetuen les elits governamentals neoliberals amb, com he escrit en una altra ocasió, resultats especialment sancionadors per a les persones amb feines d’escassa remuneració i per a les que no treballen (la majoria de les quals són dones). Però ara m’agradaria abordar la prevalença d’aquesta dinàmica específicament en la meva ocupació, l’àmbit acadèmic. També vull abordar com afecta concretament a les dones, perquè sovint s’espera de nosaltres que suportem la càrrega emocional a la feina i en les nostres relacions i perquè, com a feministes de la qüestió de gènere, algunes de nosaltres ens hem trobat amb intimidacions i amenaces tant online com offline.

Durant els darrers anys, tant estudiants com companys de professió m’han fet regularment aquesta pregunta: d’on trec el temps per a mantenir una web, gestionar un compte de Twitter, mantenir compromisos públics, publicar totes aquestes activitats al mateix temps? Fonamentant això hi ha el fet d’assumir que per a dedicar-se a l’àmbit acadèmic, cal fer totes aquestes coses sempre.

Molts responsables universitaris promouen assíduament aquesta suposició. En moltes universitats del Regne Unit, incloses les del grup Russell (és a dir, les que suposadament “es dediquen més a la investigació” del Regne Unit), l’«horari laboral» -les hores durant les quals es poden programar classes- s’ha estès a 9 hores o més al dia. Això significa que als companys d’aquestes institucions se’ls poden programar classes en qualsevol moment de, posem, entre les 9 del matí i les 8 del vespre.

PXhere

Però això també és promogut per molts acadèmics, encara que potser ho facin sense adonar-se’n. Quan els estudiants posen de manifest les seves inquietuds amb mi sobre com poden realment arribar a gestionar una carrera acadèmica, es refereixen als blogs actualitzats regularment i als companys presents a Twitter nit i dia cada dia de la setmana que semblen sempre centrats en la seva investigació o impartint classe.

Estic molt agraïda amb els estudiants que m’han parlat d’aquest tema. És valent perquè s’arrisquen (com a mínim des del seu punt de vista) a semblar «poc compromesos» per donar a entendre que no poden imaginar-se a si mateixos treballant «prou durament». I els seus comentaris m’han fet adonar que potser jo he donat el missatge que puc fer totes aquestes coses sense saber-ho.

Dec molt a les campanyes dels sindicats dels quals he format part en múltiples ocasions, que han fet possible que tingui un horari laboral més aviat saludable mentalment

No treballo tota l’estona. Miro el correu només durant l’horari d’oficina (de 9 del matí a 6 de la tarda i de dilluns a divendres). Només treballo durant aquest horari d’oficina, també; i no tot el dia cada dia, sinó una quantitat de temps que arriba a les 35 hores setmanals. No treballo els caps de setmana. Entro a Twitter fora de l’horari d’oficina, però perquè no el faig servir per a la meva vida professional, sinó més aviat per a comunicar-me amb comunitats d’escriptors i activistes polítics que són part de la meva vida fora de la feina.

De vegades els estudiants o els companys em diuen que puc fer això perquè la meva vida és molt més fàcil que la seva. En diversos moments de la vida professional he sentit com alguna gent deia: «Bé, a tu et va bé perquè fas el doctorat amb remuneració / tens una beca postdoctoral / tens un contracte indefinit / tens una feina a Oxford / ets catedràtica». Però jo no he treballat mai els caps de setmana o de nit, així que tinc aquestes feines sense treballar durant el meu temps de lleure. Dec molt a les campanyes dels sindicats dels quals he format part en múltiples ocasions, que han fet possible que tingui un horari laboral més aviat saludable mentalment en comparació amb el que suporten molts joves acabats d’arribar al context universitari. Però també he plantat cara a alguns caps que volien aprofitar-se de mi, no sola, sinó amb el suport actiu d’aliades i mentores feministes.

PXhere

La següent pregunta sol ser: com ho fas per a controlar la teva setmana laboral així? Aquí vull parafrasejar la investigadora Emily Troscianko: no sé com podria no fer-ho sense fer-me mal a la salut. Emily Troscianko, una acadèmica que s’ha recuperat d’anorèxia, va escriure amb franquesa sobre el perfeccionisme i les competències que cobreixen el món acadèmic, i sobre fins a quin punt aquestes dinàmiques no només poden ser destructives, sinó de com ho són inevitablement en la salut física i mental.

Siguem o no treballadors de la universitat, sempre trobarem criteris acadèmics que faran que ens puguem jutjar a nosaltres mateixos com a fracassats

Ho confesso: no soc perfecta i he sucumbit més d’una vegada al mite segons el qual no passa res per sobrecarregar-se de feina –especialment si es tracta d’alguna cosa (en el meu cas, la investigació o escriure) que una troba enormement interessants i de la qual gaudeix-. Com algú que en determinats moments ha patit depressió, sé que la sobrecàrrega de feina pot provocar mal humor, hàbits d’alimentació erràtics i insomni. I com que ho vaig aprendre gràcies a Prenent el sol sota la pluja, de Gwyneth Lewis, buscar la perfecció és un èxit garantit de convertir una activitat divertida en una creu.

No he aconseguit una feina a la universitat perquè sigui extraordinàriament llesta, tingui un do o sigui intel·ligent o cap altra de descripcions insidioses segons les quals les persones de l’àmbit acadèmic –i la resta de la societat- suggereixen que la nostra feina i caràcter estan units per un cordó umbilical. No vaig estudiar gaire per a treure’m cap dels meus títols d’Oxford i Cambridge, no tinc un expedient d’excel·lents i m’han rebutjat més d’un article en les publicacions acadèmiques. Siguem o no treballadors de la universitat, sempre trobarem criteris acadèmics que faran que ens puguem jutjar a nosaltres mateixos com a fracassats –sempre hi ha algú amb notes més altes, amb més publicacions, o que ha obtingut una crítica millor o un ascens-. És una pena que la societat vinculi tan directament l’educació amb la competitivitat. I per molt que aconsegueixis, en el nostre món econòmicament turbulent hem alimentat el mite que tothom hauria d’estar patèticament agraït de la possibilitat de tenir feina, i invertir-ho tot en qualsevol feina que ens arribi.

M’he adonat que el que he aconseguit amb la meva carrera (vull dir el que valoro –una feina indefinida amb dret a pensió, bones relacions amb els estudiants i les editorials, l’habilitat d’escriure el que vulgui-) m’ha succeït per haver rebutjat la sobrecàrrega de treball. No té mèrit haver pres aquesta decisió. M’he beneficiat enormement d’una educació exhaustiva que va posar l’èmfasi en fer d’aprendre una cosa divertida i en ser prou bona en comptes de ser perfecta; algunes de les lectures que he mencionat em van ajudar a crear i mantenir límits clars –i per l’impacte de la depressió quan, malgrat tota l’ajuda rebuda per a prendre bones decisions, he acabat sucumbint a la sobrecàrrega i el perfeccionisme-. Totes aquestes influències m’han ensenyat que l’esgotament és contraproduent. Com escriu Emily Trosciano, la preparació excessiva pot ser un obstacle per a la investigació i l’escriptura. En aquest sentit, menys pot ser més pel que fa a ensenyar. Fixem-nos en les correccions dels treballs dels estudiants. Hi ha molta literatura pedagògica que indica que els estudiants aprenen més dels elogis i que n’hi ha prou amb una crítica constructiva per treball (per a algunes persones és més difícil de prioritzar, si n’hi ha més d’una; és fàcil sentir-se sobrepassat amb tot el que s’ha de fer per a millorar; i així ens arrisquem que o bé el tema els generi rebuig o bé a fomentar la sobrecàrrega – i els resultats de tot això són descrits excel·lentment al darrer llibre de Richard Wilkinson i Kate Picket The Inner Level.

PXhere

«Treballa més intel·ligentment» no sembla la resposta correcta. El nombre limitat de feines disponibles en l’àmbit acadèmic significa que no tothom qui treballi dur aconseguirà un lloc de treball. Els acadèmics que es troben en posicions segures han de criticar i desafiar el culte a la sobrecàrrega. En certa mesura, m’és fàcil dir-ho –tinc una feina en una institució privilegiada on hi ha molt de respecte cap als acadèmics, un gran suport administratiu comparat amb el que hi ha a la majoria d’universitats i una quantitat de gent gestionable, és a dir, la ràtio d’estudiants-. Però siguem honestos i admetem que, de fet, aquestes condicions no es donen en moltes altres institucions i que això explica molta de la sobrecàrrega. Que hi hagi massa blogs i tuits genera la impressió que a tothom ens agrada treballar de més –o que així hauria de ser- i que això té un cert valor moral. No en té. Només significa que si ho fas, et descuides a tu, les teves criatures, el teu veïnat, el teu activisme, a d’altra gent.

Però també hem de lluitar –i principalment- des del col·lectiu.

Però també hem de lluitar –i principalment- des del col·lectiu. L’ètica del treball a les universitats no se solucionarà si treballem menys dur cadascú de nosaltres individualment, sinó mitjançant l’acció col·lectiva contra el neoliberalisme. Com descriu Stefan Collini, els acadèmics estan amenaçats pels gestors i polítics com si fossin delinqüents a qui s’ha de fer treballar més dur per als seus estudiants –consumidors que paguen unes taxes de matriculació molt altes. En moltes institucions, els tutors no poden triar pel que fa a la quantitat de comentaris que han de fer en cada correcció; queda fixat per unes directrius (normalment dissenyades per gent que no té cap tipus d’experiència pedagògica). Però aquesta és una raó per a moure’s i organitzar-se mitjançant els sindicats o altres formes de protesta; juntament amb altres professors, però també amb aquells estudiants que volen concebre l’educació i el món d’una manera més creativa i crítica que no la que presenta l’actual retòrica neoliberal que permet que es presenti l’estudiant com un consumidor. Però crear temps per a això significa llevar temps de treballar, tuitar, fer posts, etc.

Flickr – Sodanie Chea

No crec que sigui possible treballar tot el dia cada dia de la setmana sense perjudicar la salut. Sens dubte, és impossible fer-ho i gaudir d’una vida plena. L’ètica del treball va de la mà d’aquesta fantasia en darrer terme contradictòria que «es pot tenir tot» -que en llenguatge neoliberal significa treballar excepcionalment dur i tenir vida familiar-. Les dues coses poden omplir, però en quin tipus de societat se suposa que hem de veure treballar i exercir cures infantils com un nirvana summament ardu d’atènyer? Aquestes condicions haurien de ser l’estàndard mínim de vida (per a aquells que vulguin tenir les dues opcions). En lloc d’això, aquells de nosaltres que volem tenir una vida plena hem d’estar molt segurs de nosaltres mateixos en fer valer el nostre dret de dur-la a terme.

He parlat molt de «nosaltres», i en fer-ho incloc en la meva comunitat acadèmica estudiants, estudiants en potència, aspirants a entrar a l’àmbit acadèmic i aquells de nosaltres en places temporals i indefinides. Però he hagut de reconèixer la meva posició de privilegi en aquest àmbit com la d’algú que pot ser vista com «tenint-ho tot». No he donat gaire informació de la meva vida personal de manera deliberada en aquesta web, perquè distingeixo entre la meva feina i la meva vida privada, i veig aquesta web com una cosa que pertany a l’àmbit professional. També em preocupa fins a quin punt el professorat fa poca distinció entre la vida privada i la laboral; crec que hi ha bones raons ètiques per les quals hauria d’haver-hi una distància entre l’alumnat i els seus professors, i també em preocupa (tal com he mencionat abans) l’impacte sobre la nostra pròpia salut. Però em veig obligada a reconèixer que parlar aquí del meu company, incloent-hi fotografies de les vacances i mencionant les meves credencials acadèmiques pot fomentar els mites perfeccionistes que corrouen l’àmbit acadèmic.

Per a què en quedi constància, no crec que pogués mantenir la relació amb el meu marit si treballés els caps de setmana o de nit. No he sacrificat mai una relació per feina. Sempre faig com a mínim dues vacances llargues cada any, i abans de tenir diners per a anar lluny, solia fer moltes escapades de manera regular (sempre he estudiat i treballat en institucions que permeten un alt grau de flexibilitat en aquest sentit –reconec que això està canviant en moltes universitats-). Una de les raons per les quals vaig començar a treballar a la universitat és per la flexibilitat de la jornada laboral i la setmana laboral que oferia –i que certament continua oferint, comparat amb la majoria de feines de la gent-.

PXhere

No he aconseguit l’equilibri perfecte. El meu ús de Twitter, per exemple, posa sobre la taula la qüestió dels límits entre allò que considerem feina i el que no, si es té la sort de tenir una feina que inclou activitats que a una li encanta de fer (com escriure o el debat polític, en el meu cas). Així que els compromisos com xerrades, conferències i seminaris formen part de la vida fora de l’horari laboral. Cap relació ni vida no és perfecta, i continuo en conflicte a l’hora de combinar feina, temps amb la família, la política i passar temps amb els amics, i asseure’m a prendre el te mentre llegeixo ficció. He tingut dificultats en moments de depressió i l’afany perfeccionista no hi ha ajudat. Ni la depressió ni el perfeccionisme han estat de cap ajuda en la meva carrera d’escriptora.

La sobrecàrrega simplement no és mai una cosa bona, més enllà de les nostres feines o responsabilitats familiars. Les converses per casualitat prenent un cafè, els pensaments que pot fer sorgir una novel·la suposadament «lleugera», la bellesa d’un carrer d’una ciutat al capvespre, al nostre poble o a fora, poden ser precisament allò que ajudi a alimentar la nostra feina de manera immensament intangible. I probablement pot ser que ens ajudi, col·lectivament, a resoldre en quin tipus de món volem viure i tractar d’atènyer-ne un de més sa per a tots que no aquest que franquegem ara. I mentrestant, si no vols tuitar o fer un post en un blog, o fer colzes fins al vespre, no deixis que això t’impedeixi continuar la teva investigació o escriptura.

Article publicat originalment al blog de Selina Todd i a Sin Permiso
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Pxhere
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiadora i escriptora. Professora a la Universitat d'Oxford des de 2015

Comentaris

Ser una acadèmica feminista online

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.