Rossana Rossanda (1924-2020)

Rossana Rossanda, que morí el diumenge a l’edat de 96 anys, fou una partisana antifeixista i cofundadora del diari Il manifesto. Comunista fins al final, insistí que l’esquerra havia de defensar la seva pròpia identitat i prendre partit sense fissures amb els explotats i oprimits.

Rossana Rossanda (1924-2020)

Rossana Rossanda (1924-2020)

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Rossana Rossanda, que morí el diumenge a l’edat de 96 anys, fou una partisana antifeixista i cofundadora del diari Il manifesto. Comunista fins al final, insistí que l’esquerra havia de defensar la seva pròpia identitat i prendre partit sense fissures amb els explotats i oprimits.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Rossana Rossanda, partisana i cofundadora de Il manifesto, morí a Roma el 20 de setembre del 2020, a l’edat de 96 anys.

El títol de les memòries de Rossana Rossanda del 2005 és La noia del segle passat. Publicat en anglès com La camarada de Milà, el to del llibre de Rossanda reflecteix la ràpida caiguda de l’esquerra italiana en el desastre. No només els seus dies de glòria eren cosa del passat, sinó que el caràcter «gloriós» d’aquests dies era qüestionat fins i tot pels antics comunistes.

Rossanda, que morí el diumenge a l’edat de noranta-sis anys, havia estat comunista des de la Segona Guerra Mundial, esdevingut la partisana ‘Miranda’ a l’edat de dinou anys el 1943, abans d’afiliar-se al Partit Comunista Italià (PCI) el 1946. Tot i que als anys de postguerra assumí càrrecs destacats en l’àmbit cultural del PCI, el 1969 ella i els seus camarades van ser expulsats del partit.

A les dècades posteriors a la dissolució del PCI, el 1991, Rossanda i els seus camarades del grup Il manifesto —creadors del periòdic comunista epònim, que continua publicant-se a diari— escriuria les obres més interessants sobre el llegat del comunisme del segle XX, incloent les seves memòries i El sastre d’Ulm de Lucio Magri.

Rossanda no era el darrer partisà ni el darrer testimoni del PCI de la guerra. Però la seva és una pèrdua particularment trista atès que era una de les darreres figures del període de la resistència que continuava participant a la vida pública. Fins i tot els seus darrers mesos serví de guia moral i política, pouant en un passat de gran heroisme i grans esperances.

Esdevenint comunista

Rossana Rossanda va nàixer a una família de classe mitjana a Pola (avui Pula, Croàcia) el 1924, durant la consolidació inicial del règim feixista de Benito Mussolini. A la seva infantesa es traslladà repetidament, primer a Lido de Venècia i després a Milà.

Allà aprovà la seva educació primària (que acabà un any abans) i després estudià sota la direcció d’Antonio Banfi, un professor de filosofia comunista. Aquest fou un contacte decisiu: com que, com va escriure ella mateixa, no hi havia «comunisme a casa», fou a través de Banfi que s’implicà en la Resistència contra el feixisme. El fill d’Antonio Banfi, Rodolfo, seria el seu primer marit.

Rossanda tenia només dinou anys el 8 de setembre del 1943 quan l’Alemanya nazi va envair Itàlia. En els propers vint mesos, ella i els seus camarades s’uniren a la lluita de la Resistència, en la que el PCI era la força més gran. Rossana no participà en combats armats, però participà com a missatgera clandestina i correu de contraban.

Com molts joves italians de la seva classe, aquest treball a la Resistència comportà un despertar polític. Significava no només l’oportunitat de donar forma de manera activa al món sent molt jove, sinó un primer contacte amb la Itàlia de classe obrera, i adonar-se del seu potencial.

Només després de la fi de la guerra, a la primavera del 1945, Rossana s’afilià al partit comunista, a les files del qual va ascendir ràpidament. Mentre treballava a l’editorial Hoepli de Milà (i promovia vincles culturals amb la URSS), el 1948 se li va encomanar dirigir la Casa de la Cultura del PCI a la ciutat.

Aquesta ciutat del nord era, juntament amb Torí, el principal centre de la indústria, amb ‘fortaleses roges’ com la siderúrgia Falck, la fàbrica de neumàtics Pirelli i l’empresa d’enginyeria Magneti Marelli, cadascuna de les quals va ser testimoni de vagues multitudinàries durant els darrers anys del feixisme i del ressorgiment del proletariat fabril com a força política.

Però si a Rossanda li impressionaren els batallons obrers, la postguerra immediata fou també un període en el qual la democràcia cristiana refermà el seu domini polític. A la primavera del 1947 va expulsar els socialistes i comunistes fora del govern antifeixista, en el cas del PCI per no tornar-hi mai més.

El PCI era un partit de masses, però també s’enfrontava a la repressió, forçat a defensar constantment la seva pròpia legitimitat i drets democràtics bàsics. En aquest context de derrota, els esforços de Rossanda serviren per a un propòsit superior, construint una mena de contra-societat comunista, i més concretament introduint els grans artistes, escriptors i dramaturgs contemporanis a un públic lector de classe treballadora.

El 1958 entrà al Comitè Central del PCI i passà a ser responsable de la política cultural del partit, escrivint una sèrie d’articles a Rinascita, editat pel veterà secretari general, Palmiro Togliatti. És més, encara que el 1957 els dirigents del partit es resistiren a publicar Doctor Zhivago de Boris Pasternak (que va publicar l’aleshores membre del PCI Giangiacomo Feltrinelli abans que aparegués en qualsevol altre idioma), Togliatti, per norma general, concedí als intel·lectuals únicament una autonomia limitada. Això deixà espai a Rossanda per col·laborar amb intel·lectuals de la talla de Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir i Louis Aragon, que van trobar en el PCI un interlocutor molt més interessant que qualsevol cosa que es pogués trobar al Partit Comunista Francès (PCF).

La crisi de Praga

La desestalinització limitada i contradictòria dels partits comunistes donà peu a tensions. L’ascens de Nikita Khruschev a la URSS, primer, i la mort de Togliatti el 1964, després, plantejaren la qüestió de fins on podria arribar aquest procés, i en quina mena de revolució pensava el PCI, si és que pensava en alguna.

El 1962 se celebrà una conferència a l’Institut Gramsci en la qual Pietro Ingrao, el representant de l’ala esquerra del PCI, desafià la vella noció del partit segons la qual la seva tasca es limitava a «modernitzar» i «completar la revolució democràticoburgesa» en un país amb una classe dirigent endarrerida i encara influïda pel feixisme. Giorgio Amendola, de l’ala dreta del partit, defensà aquestes posicions, amb unes conclusions que, implícitament, inclinaven el partit cap a posicions socialdemòcrates.

Si la dissidència de Ingrao era sovint vacil·lant, Rossanda i altres militants que pensaven com ella, com Aldo Natoli, Luciana Castellina, Valentino Parlato, Luigi Pintor i Lucio Magri, van portar la lògica dels arguments cap a una crítica més àmplia de la pràctica del PCI. En aquesta comesa els impulsaren els moviments obrers de fàbrica que havien sorgit a inicis dels seixanta, però també la revolta estudiantil mundial, que a Itàlia havia començat a finals del 1967.

Rossana es quedà a París durant el maig del 68, visità el Nanterre ocupat, on hi havia tanta gent que estaven «els uns amb els altres junts com sardines». Va veure el PCI reaccionar al moviment de manera conservadora precisament perquè la respectabilitat del partit quedava en entredit:

«Els comunistes eren els ciutadans més íntegres de tots: dedicats a l’estudi, la feina i la família. El nostre credo era l’oposat al dels eslògans del 68 que denunciaven la funció reguladora del present ordre social… tot el que no predèiem ho veiem com desordre.»

En realitat el PCI no era hostil als estudiants de la manera que ho va ser el seu homòleg francès: el líder del partit el 1968 era Luigi Longo, un veterà venerable, encara que poc carismàtic, de la guerra civil espanyola i la resistència antifeixista, que va fer una crida a «comprendre» el que volien els estudiants.

Però la revolució internacional trasbalsà profundament Rossanda i canvià la seva percepció del que hauria de ser un partit comunista. El 1962 féu una visita fracassada per ajudar la resistència espanyola contra Franco; el 1967 va ser rebuda a Cuba personalment per Fidel Castro; i cada cop més prestava atenció tant al Vietnam com la revolució cultural a la Xina com a nous fars d’esperança per als comunistes.

Però va ser sobretot la invasió soviètica de Txecoslovàquia l’agost del 1968 el que va empènyer Rossanda i els seus camarades a adoptar una oposició més vehement. El PCI no donà suport a l’ofensiva com ho va fer durant la invasió d’Hongria del 1956, però adoptà el que Rossanda anomenà «declaracions tan atenuants que vorejaven el silenci». Si Longo es referí a una reunió del Comitè Central amb Leonid Brezhnev com un «tràgic error», Rossana començà la seva intervenció al dotzè congrés del PCI el 1969 etzibant: «Estem reunits aquí mentre l’exèrcit d’un país que s’anomena socialista està ocupant un altre país socialista».

Sabent-se incapaços de guanyar el congrés del partit, però sabent que fora de les files del PCI es trobarien aïllats, Rossanda i els seus camarades optaren per una tercera opció: fundar un periòdic en el qual expressarien les seves posicions. No era una maniobra sense precedents, especialment quan es tracta de publicacions destinades a un públic menys ampli: quan Rossanda informà del pla de crear un periòdic d’investigació i anàlisi, encapçalat per Lucio Magri, al vicepresident Enrico Berlinguer, aquest els assegurà que no significaria la seva expulsió. El líder esquerrà, Ingrao, s’oposà al projecte i dubtà que fos tolerat durant molt de temps. Els dubtes d’Ingrao no tardaren en demostrar-se correctes.

El novembre del 1969 el grup de Il manifesto va ser radiato, no tant expulsats amb deshonra com «empesos» fora del PCI, encara que els efectes eren semblants. Aquestes ferides no sanaren fins a mitjans dels vuitanta. Però en els seus primers anys d’existència, Il manifesto continuà gràcies a suports que demostraven que no havia acabat vagant pel desert.

Ja al primer número, el juny del 1969, el diari havia superat totes les expectatives, venent 80.000 còpies, i les lluites de les fàbriques de la «tardor calenta» d’Itàlia eren un bon auguri per al projecte de construir el que Rossanda anomenava «un pont entre les idees del jovent que estaven sorgint i la saviesa de la vella esquerra, que havia tingut el seu moment de glòria». El 1971 el periòdic passà a tenir una periodicitat diària.

Il manifesto

Des del 1969 Rossanda seria una de les grans figures històriques associades a Il manifesto, del que se separà solament el 2012. Abans del seu ràpid declivi als dos mil, Il manifesto era probablement la publicació amb més vida de l’esquerra europea, especialment als setanta. Encara que la seva influència maoista pot considerar-se com una desviació comuna entre sectors de la nova esquerra que buscaven una alternativa a Moscou, el periòdic destacà per la seriositat dels seus articles sobre política internacional, com palesen les entrevistes amb personatges que van des de Gabriel García Márquez a Deng Xiaoping. El seu esperit, franc i no sectari, l’il·lustra bé el seu article sobre la visita al Xile de Salvador Allende el 1971:

«Vaig parlar amb detall amb Allende durant l’esmorzar al palau presidencial, on havia estat convidada amb Paul Sweezy i Michael Gutelman, als quals dues universitats de Santiago havien convidat per participar en un seminari sobre “societats transicionals”. La nostra presència irrità els comunistes xilens, que abandonaren el seminari i ens atacaren d’una manera extraordinàriament crua al seu periòdic no oficial… ens van anomenar “gringos ignorants” i renegats “pro-Beijing”. Així que, quan el president ens convidà tot i els seus sòlids vincles amb el Partit Comunista, els donà una lliçó. Sabia que cap de nosaltres havia deixat al marge els seus dubtes o representat de manera equivocada les nostres posicions només pel fet de ser convidats. Uns minuts després d’asseure’ns a la taula em preguntà: “Hi ha alguna cosa en aquest país que us convenci, camarada?”»

A banda de la seva aferrissada defensa de les lluites feministes dels setanta, Il manifesto tenia un accent llibertari, en particular pel que fa als drets dels presoners. Rossanda era molt crítica amb la  perspectiva repressiva del PCI cap als grups clandestins armats com les Brigades Roges (BR). El 2 d’abril del 1978, durant la darrera de les vuit setmanes que el cristianodemòcrata Aldo Moro fou segrestat, va escriure un famós editorial sobre «l’àlbum familiar de l’esquerra» en el qual manifestà que qualsevol que llegís el llenguatge estalinista i zhdanovià de les BR difícilment podria no afirmar que no reflectia els vells «ingredients» de l’esquerra italiana.

Però el camí també quedava obert a la millora de relacions, quan el fracàs del «compromís històric» de Berlinguer un intent per portar el PCI a una aliança de govern amb els cristianodemòcrates el va empènyer a l’oposició. A mitjans dels setanta el grup d’Il manifesto havia establert, juntament amb altres forces de la nova esquerra, el Partit de la Unitat Proletària pel Comunisme, amb el qual aconseguí entrar al parlament a les eleccions del 1976 (incloent-hi a Magri, Castellina i Eliseo Milani, d’Il manifesto). Rossanda sempre intentà que aquestes tendències de la nova esquerra s’aliessin amb el PCI i, finalment, el 1984 es fusionaren.

Irònicament, en els darrers anys del PCI, quan figures com Achille Occhetto i Giorgio Napolitano van dirigir la reforma en direcció a una força «socialista europea», els militants que temps enrere havien estat expulsats del partit van ser els qui més van defensar la seva identitat específicament «comunista».

Es més, després del 1991, va ser Il manifesto de Rossanda i Magri qui va escriure les reflexions més intel·ligents sobre què havia de salvar-se de la tradició del partit, mentre els comunistes més veterans abraçaren la socialdemocràcia o fins i tot el liberalisme, abandonant-ho tot menys un grapat de referències a Gramsci, donant l’esquena a Togliatti en favor de Tony Blair i Bill Clinton.

Els comentaris de Rossanda sobre l’historial del PCI eren menys simpàtics que els de Magri i més crítics amb el compromís històric, identificant la podridura molt abans a la seva història. Ara bé, a través de les decepcions dels noranta i dos mil, el llançament de la revista mensual d’Il manifesto, i la malaltia del company de Rossanda, K.S. Karol, van continuar sent amics i camarades. Quan Magri viatjà a Suïssa el 2011 per posar fi a la seva vida amb un suïcidi assistit, Rossanda el va acompanyar. En els seus darrers anys, després d’haver patit un atac al cor, encara viatjà «per tot el món en el seu cap» gràcies a la seva amiga Luciana Castellina.

Fins al final, Rossanda fou una mestra de l’esquerra italiana. En una carta el 2017 al congrés del petit partit d’esquerres Sinistra Italiana, insistí en la necessitat de redescobrir la dimensió del conflicte i no acceptar els llocs comuns sobre la desaparició de la classe obrera, que considerava una «rendició incondicional a aquells que abans anomenàvem ‘enemics de classe’.» Les grans qüestions del treball, la classe, del subjecte polític, que el segle XX havia plantejat, i la història del PCI, seguien sense resoldre’s. Únicament adreçant-les de manera seriosa l’esquerra podria convertir-se un cop més en una força real.

Per a Rossanda, partisana i comunista fins a l’últim dels seus 69 anys, el passat no havia de glorificar-se ni considerar-se com una andròmina, sinó que havia de ser comprès en tota la seva profunditat, tenint en compte la dificultat a l’hora de prendre decisions reals i els motius pels quals certs cursos d’acció no es van prendre.

Amb la pèrdua d’una altra gran figura del comunisme italià, aquells dies d’esperança i grans lluites semblen una mica més llunyans, i una mica menys part del nostre present. Però amb el seu esperit crític, la seva enorme cultura i el seu compromís amb els explotats i els oprimits, Rossana Rossanda no és només «la noia del segle passat».

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Bettina Flitner
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador especialitzat en el comunisme italià i francès. Editor europeu de Jacobin Magazine i fundador de Jacobin Itàlia.

Comentaris

Rossana Rossanda (1924-2020)

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.