Ser i no ser a Rocafonda

Els darrers incidents al barri de Rocafonda, a Mataró, son el símptoma d'un mal més profund: el racisme institucional i l'exclusió social.

Ser i no ser a Rocafonda

Els darrers incidents al barri de Rocafonda, a Mataró, son el símptoma d'un mal més profund: el racisme institucional i l'exclusió social.

S’explicava un acudit (ara ja no tant) segons el qual, el rei del Marroc va demanar al rei d’Espanya que li tornés Ceuta i Melilla, que ja estava bé de tants segles d’ocupació i que, en tot cas, es quedés els illots si volia. El rei d’Espanya li va contestar: Quan m’hagis tornat Rocafonda, et tornaré Ceuta i Melilla.

Segurament, l’acudit pretén transmetre més d’un missatge. Entre altres, que Rocafonda està ocupada per gent del Marroc i que ni la gent rocafondina d’origen marroquí tornarà al Marroc, com tampoc ho faran Ceuta i Melilla.

Ceuta i Melilla, junts amb els illots (situats a poques passes de les costes marroquines) són els pocs enclavaments que li queden a Espanya del territori ocupat fins al 1956 (res, fa dos dies). Als anys setanta, vuitanta, noranta ja es comença a rebre per efecte boomerang població marroquina a l’Estat Espanyol.

El meu poble d’origen va néixer del no res. Era camps de blat, platges i sorralls, muntanyes i coves on els pescadors guardaven el seu material. Es deia Taghzut. Espanya va bombardejar el Rif amb armes químiques, acabant així amb la reistència rifenya i la república recent proclamada. Acte seguit, pobacions d’arreu de l’Estat Espanyol, mogudes per la misèria absoluta, van aterrar a Taghzut. Hi van construir cases, esglèsies, cementiris (que encara hi són), edificis públics, l’ajuntament, festes… i el van batejar Villa San Jurjo (posteriorment, Alhucemas).. Les pageses va convertir-se en criades d’aquestes cases, els pagesos van morir a la guerra civil espanyola, els seus fills i filles van emigrar a Tanger per no morir de gana. Ni vam restar lliures, ni vam esdevenir moderns i benestants. Pocs anys després de la independència declarada, ja enfilavem el camí cap al món que se’ns va prometre. Però aquí no som amos de la terra (com diem en rifeny de la gent autòctona). Aquí som els invasors, els foranis, els immigrants o, com a molt, els nouvinguts. I de nouvinguts a ser benvinguts hi ha un abisme. Ara les portes estan obertes, ara no; ara es necessita mà d’obra (barata), ara no; ara salvem la població de la vellesa, ara no; ara paguem pensions a la gent jubilada, ara no; ara promovem l’economia, ara no. I sempre, en el sí i en el no, en la pobresa i en la prosperitat, en la llum i en la foscor, som els altres.

Tropes espanyoles preparant-se per la guerra del Rif | Font: Picryl

Ens reben, ens acullen (bé o no tan bé), ens ajuden, ens assisteixen, ens civilitzen, ens accepten, ens rebuitgen. A nosaltres ens toca demostrar si hem estat a l’alçada, hem decebut, hem estat bones o una font de perill.

Després de tres dècades d’estada aquí, mai opinem al mateix nivell. Mai estem a la mateixa banda a una societat que tracta els seus assumptes com a conjunt, on hi intervé tothom qui vulgui sense importar d’on va venir un dia. I ningú no ho qüestiona.

Quan es donen casos de violència masclista, de corrupció, d’estafes d’alt nivell, són coses de tota la societat, provocades per persones que pertanyen a aquesta societat. Quan es donen conflictes o casos de delinqüència a Rocafonda, és tota la societat la que s’enfronta a uns intrusos. Perquè a Rocafonda hi viu gent d’origen marroquí i migrant en general. Gent que es deixa veure al carrer, vesteix diferent, parla entre ella de forma diferent, prega a les mesquites, celebra costums diferents (igual que la població espanyola d’Alhucemas) i això no agrada. L’immigrant acceptable ha de ser una persona anul·lada, que es deixa assimilar o com a mínim no manifesta la seva diferència. Un immigrant tampoc té dret a equivocar-se o a protestar.

Segurament, si comparéssim el percentatge de violències masclistes amb el d’agressions perpetrades pel jovent d’origen migrant a Rocafonda (incloent-hi les masclistes), trobaríem que les primeres són molt més altes. Però ni interessa saber-ho ni interessa visibilitzar-ho. Ara, es produeix un conflicte on hi intervé jovent o persones migrants i en parlen a Telecinco. En parlen a tot d’una manera que alimenta la por i el discurs d’odi contra un determinat col·lectiu entre gent ja disposada a creure que és així, sense preocupar-se gaire de qui se n’està beneficiant en realitat.

A diferència del discurs que sentim quan es tracten casos de violència masclista comesos per homes autòctons, ja no es parla d’una xacra deguda a una construcció social de les relacions de poder canviable amb les polítiques d’igualtat. En el cas de violències masclistes comeses per homes immigrants, la qüestió és llegida com una fatalitat, per la qual no hi ha remei, d’uns salvatges que venen del seu pais per sembrar el terror en un pais que no és el seu (venen a robar les ajudes i a més creen problemes).

La racialització porta a la definició de determinats cossos com a fora d’encaix perquè són foranis. Per tant són identificables, escorcollables, temuts o, en el millor dels casos, aprovats fins al següent avís. Cossos situats fora encara que estiguin a dins. Cossos dels quals s’espera que siguin sempre dòcils, simpàtics, inofensius, amb el cap cot, com un ramat de xais, com si no fossin humans, situats com diria Franz Fanon, en la zona del no ser.

Uns joves que cremen contenidors en una manifestació són joves enfadats que denuncien les injustícies a la seva manera. Uns joves amb un cos llegit com a migrant es barallen entre ells o s’enfronten a la policia i són salvatges que representen un perill per la societat. Els immigrants són així, ho porten a l’ADN. Allà on paren la lien. Mai és una manifestació de quelcom profund, que remet més al sentiment de vulnerabilitat que de poder.

La resta de migrants ho hem de justificar. Hem d’explicar que no tots els joves migrants són iguals, que hi ha molta pobresa, exposició al consum de drogues, segregació escolar, joves sense sostre, sense feina, barris degradats que fa que alguns actuïn com actuen. I és així, i ja estava així a principis dels anys 2000. Fa decàdes que es reivindica un casal de barri, inserció laboral, deixar d’identificar joves, ara sí ara també, pel sol fet de no tenir l’espanyolitat tatuada a la pell, reconèixer i incloure la diversitat com un fet de cada dia, garantir el dret a l’habitatge i combatre les màfies.

Però com he dit abans, si les vulneracions de drets ja de per si poden generar fenòmens no desitjats (fins al punt d’anar a ocupar terres llunyanes fent servir armes químiques), a això s’hi afageix la deshumanització producte de la mateixa mirada colonial i la colonialitat. No considerar humanes a les persones migrants, tenir-les al punt de mira, obligar-les a buscar l’ombra per por al càstig i l’exclusió, relegar-les als marges i, en tot cas, treure-les a dit i només si demostren de sobres que s’ho mereixen, situar-les fora del cercle vist com a normal i aixecar tanques invisibles que creixen cada dia sota noms diferents.

Fa almenys tres dècades que som aquí, anem a calcular quantes de nosaltres estem a l’adminitració, a l’educació, a la universitat, a l’àmbit de les arts, dels mitjans de comunicació, a les entitats autoctonitzades, en peu d’igualtat. Quan opinem ho fem com a testimoniatge, expliquem les nostres misèries que donen raó a les teories autòctones, defensem, justifiquem o rebutgem. Mai som expertesa, o en tot cas ho som de manera anecdòtica.

I ara, tornant als fets de Rocafonda. Hi ha una mare i un pare d’origen marroquí que regenten un negoci al carrer Pau Picasso. Fa poc d’un mes van denunciar els cossos policials per abús de poder contra el seu fill menor d’edat i amb problemes de salut mental. La gent que hi va ser present relata com no van parar de demanar en và als cossos policials en qüestió que deixéssin al menor tranquil perquè té problemes de salut mental. El record d’aquells fets és en gran mesura —segons les opinions recollides— el que va generar la reacció del dia 26 d’abril cap a la detenció del jove que va aparcar en doble fila. La lectura dels dos fets rep per ells el nom de racisme i abús policial i la seva reacció no va ser contra una actuació normal de la policia vers un fet il·legal, sinó una protesta contra el que van interpretar com a injustícia. La majoria de les persones que hi van tenir alguna implicació (increpant a la policia o llençant algun objecte, minoria molt minsa dins el conjunt del veïnat d’origen migrant) segurament tenen por a les repressàlies i no voldran ser detingudes per una actuació així, sobretot per por a perdre el permís de residència. Però ho van fer mentre cridaven: racistes.

Font: Flickr: Fotomovimiento

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials van encarregar-se de dibuixar-ho com un panorama nefast, emprant un llenguatge bèlic repugnant i reforçant així l’imaginari col·lectiu d’odi cap al moro, que es remunta a la inquisició. Sense importar-los que en realitat el que malmeten és la imatge del seu barri, del seu poble, del seu país, de la seva societat. Ho llegeixis com ho llegeixis, el missatge és un: aquests moros que venen de fora ens amenacen.

I és clar que hi ha joves a Rocafonda (o altres indrets) que se salten les normes i creen conflictes. Però llegir-los com a joves migrants que actuen així perquè són migrants en comptes de llegir-los com a fets socials, fruits d’una realitat social (que passa amb joves migrants i no migrants), estigmatitza a tota la població d’origen migrant i fa de Rocafonda un lloc insalvable i de la ciutadania d’origen migrant una xusma insalvable.

De Rocafonda no marxarà ningú. Així que val més aixecar la tanca amb la qual se la vol separar de la resta de la humanitat. Veure-hi el barri que és, amb els seus contrastos, la seva riquesa, la gran vitalitat social i cultural que s’hi dona, la perseverança d’una gran quantitat d’agents socials amb l’objectiu de millorar-ne els recursos i la infraestructura (perquè no sigui un barri marginal i de pas), i per fer-ne un barri inclusiu on tothom se senti a casa seva i no un intrús.

Foto de portada: Flickr: Ramon Llorensi

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Asmaa Aouattah és una escriptora catalano-amaziga d'origen rifeny, agent d'igualtat, professora, filòsofa i membre activa del Moviment Popular Rifeny (Hirak Rif)

Comentaris

Ser i no ser a Rocafonda

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.