Retornats al seu poble d’origen

El corrent migratori de postguerra no només no va ser impulsat per les autoritats franquistes sinó que en els seus inicis va ser durament reprimit

Retornats al seu poble d’origen

El corrent migratori de postguerra no només no va ser impulsat per les autoritats franquistes sinó que en els seus inicis va ser durament reprimit

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Periòdicament, alguns sectors reaccionaris de l’independentisme posen en circulació, per a major alegria de l’espanyolisme d’altra banda, la tesi que la immigració del sud d’Espanya a Catalunya als anys 1960 va ser un moviment atiat pel franquisme com a estratègia de colonització cultural. Tot i que no existeixen documents i que el fenomen no té cap característica coincident amb altres fenòmens colonitzadors ben propers, és un argument que retorna una vegada i una altra.

Sí que s’han aportat investigacions i proves en un sentit radicalment contrari: el corrent migratori no només no va ser impulsat per les autoritats franquistes sinó que en els seus inicis va ser durament reprimit. El govern civil, en col·laboració amb els ajuntaments de les principals ciutats, organitzà al llarg dels anys 1950 batudes per a retenir immigrants del sud d’Espanya que haguessin arribat a Catalunya sense domicili i sense un contracte de treball. Després del seu internament al Palau de Missions de Montjuïc, autèntic CIE de l’època, eren retornats a les seves localitats d’origen.

La pressió de les autoritats franquistes davant el potencial problema d’ordre públic que suposava l’arribada d’immigrants pobres a la regió de Barcelona va posar el governador civil en marxa. Ja el  1949 un article del Diario de Barcelona titulat «Que es tanqui la immigració» s’apuntava que «tancar la immigració —de caràcter il·legal, subratllem— singificaria una tranquil·litat ciutadana».

Felipe Acedo Colunga, governador civil de Barcelona, va emetre el 1952 una circular que institucionalitzava tot el sistema de repressió a la immigració interna. «Davant la necessitat de fer front al complex problema de l’habitatge (…) afecta intensament a diversos nuclis urbans d’aquesta província, sotmesa a una constant immigració», s’ordenava a les autoritats impedir «l’entrada i posterior permanència als seus respectius termes municipals d’aquelles persones que per no tenir domicili haguessin de recórrer a “habitatge no autoritzat”, havent-los de remetre a aquest Govern civil per a la seva evacuació pel servei que es troba establert a aquest efecte».

Inma Boj, actual directora del Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, i Jaume V. Aroca van xifrar en un estudi en 15.000 els expulsats de Barcelona i retornats a les seves poblacions d’origen durant els anys 1950.

En aquesta croada contra la immigració pobra també hi tingué un paper molt destacat la Guàrdia Urbana de Barcelona. A finals de la dècada de 1950 un 7% de la població de Barcelona vivia en barraques. El 1949 s’havia creat el Servei de Control i Repressió del Barraquisme. Eren unitats de  treballadors municipals afins a Falange —coneguts com los picos— que, comandats per guàrdies urbans, es dedicaven a destruir les noves barraques que s’anaven construint arreu de Barcelona.

El rastre d’aquestes deportacions el trobem també al Vallès. Un informe explica que a Terrassa «dos treballadors del servei d’Evacuació de paisà, amb bicicleta, a més d’estar contínuament de servei a l’Estació, recorren els voltants per vigilar els que puguin arribar, baixant del tren en altres estacions anteriors. Aquesta vigilància ha donat com a resultat la supressió de barraques i el trasllat al pavelló de Missions de diversos grups a evacuar».

Aquesta pràctica també és recollida a les memòries de l’alcalde franquista de Sabadell entre 1942 i 1960, Josep Maria Marcet. «Els immigrants seguien arribant a ritme creixent i, davant les condicions aquí regnants, sense cap possibilitat de trobar allotjament per acabats d’arribar, l’autoritat superior es limitava a muntar serveis policials de vigilància a les estacions d’arribada a Barcelona, detenint als que no podien justificar un domicili a la província i tancant-los al Palau de Missions de Montjuïc, una espècie de camp de concentració per des d’allà i prèvia classificació, retornar-los als seus pobles d’origen». Marcet a les memòries afirma haver-se mostrat contrari a aquelles pràctiques i no haver fet cas de les ordres del governador civil. L’existència de factures emeses pel Servei d’Evacuació a l’ajuntament de Sabadell, recollides per la investigació de Boj,  demostren que mentia.

Quiteria Ruiz va ser internada a Missiones i en relata l’experiència. «Allò era una nau molt gran, com un hospital, amb molts llits a banda i banda, per muntar. Allà hi havia molta més gent, era com una caserna. Jo ja tenia molt poc ànim i allà el vaig perdre del tot. Em trobo amb el meu marit per una banda, la casa desbaratada, la nena que teníem, que s’havia mort, i jo allà empresonada».

Laura de Andrés va recollir a «Barraques. La lluita dels invisibles» el testimoni d’Amador Alonso, un jove asturià que va arribar a Barcelona amb 16 anys a bord del «Shangai» —el tren provinent de Galícia—, va ser detingut a l’Estació de França i va estar tres dies internat al Palau de les Missions. En el seu cas, com que el Palau estava ja ple d’immigrants confinats, van ser traslladats al castell de Montjuïc. Alonso es va escapar de la deportació perquè tenia una germana resident a Barcelona que li aconseguí un contracte de treball falsificat. Les xarxes familiars o de paisans del mateix poble eren la clau per assegurar-se una mínima integració a un món nou i desconegut.

A partir dels anys 1960 es van anar abandonant les deportacions. Eren com posar portes al camp. Amb el boom econòmic alemany i italià, de retruc es generà a Catalunya una demanda de mà d’obra tan gran que l’obtenció dels contractes de treball era molt sovint immediata. Malgrat que el barraquisme no va desaparèixer, les condicions d’allotjament per als immigrants van començar a millorar amb la construcció d’habitatge nou i també amb els relloguers. L’afluència d’immigrants començà a ser enorme. A tall d’exemple, només de la comarca de Los Llanos de Cáceres va emigrar un de cada tres habitants. El món rural es buidà i aparegueren les conurbacions i les àrees metropolitanes. Aquest no era un fenomen espanyol, sinó que es donava a tot Europa. Fins i tot les formes de discriminació eren exactament les mateixes. Un de cada sis portuguesos i un de cada vuit grecs marxà a treballar a un altre país europeu. Nou milions d’italians del sud van emigrar cap a les regions del nord. Els trens anaven cap al nord carregats de maletes, esperances, enyorança i bitllets només d’anada.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i docent

Comentaris

Retornats al seu poble d’origen

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.