Allò que ens agrada de Pride (la película, no les carrosses)

La lluita per l’alliberament sexual i de gènere no discorre paral·lela a la resta de lluites populars i a la dinàmica de la lluita de classes. I que si ho volem tot, també hi haurem de ser totes en aliances solidàries que tinguin la classe com a punt de trobada.

Allò que ens agrada de Pride (la película, no les carrosses)

La lluita per l’alliberament sexual i de gènere no discorre paral·lela a la resta de lluites populars i a la dinàmica de la lluita de classes. I que si ho volem tot, també hi haurem de ser totes en aliances solidàries que tinguin la classe com a punt de trobada.

Ahir se celebrava un altre 28 de juny, dia de l’orgull, diada per l’alliberament sexual i de gènere o LGBT. Sigui com sigui que li diguem, la vigència i necessitat d’aquesta lluita és la mateixa que quaranta anys enrera quan començaven les primeres manifestacions. L’onada d’agressions homòfobes les últimes setmanes des del final del toc de queda i la tornada progressiva a l’oci nocturn, o la situació de moltes de joves havent de viure en contextos de violència durant el confinament són exemples actuals de què la violència LGBT-fòbica no forma part del passat. I més enllà d’això, la norma segueix sent heterosexual i cisgènere.

El que és segur és que tot i que alguns posicionaments o propostes encara són vigents, quaranta anys de moviment donen per molts canvis i debats que s’han donat de manera paral·lela a la resta de lluites populars.

Aquest article és una expressió relativament ordenada de debats, reflexions i hipòtesi sobre com enfocar la lluita per viure amb llibertat i trencar amb l’estret model imperant pel que fa al gènere i la sexualitat.

La primera premissa d’aquest escrit és relativament clara: des d’una retrospectiva històrica els exemples de lluita amb més recorregut polític són aquelles lluites per l’alliberament sexual i de gènere que han estat col·lectives i compartides. És important que no oblidem que amb qui s’han compartit és amb altres lluites populars, organitzacions i partits revolucionaris, sent la classe el punt de trobada.

Si en algun moment no ha estat així, no només és responsabilitat dels espais LGBT, sinó també de la relativa desfeta històrica de l’esquerra a europea, de la que encara ens estem recuperant. La crítica ha de ser compartida i no només es pot traslladar als espais d’autoorganització LGBT, sinó també a la poca prioritat i importància que ha tingut per moltes organitzacions de l’esquerra revolucionària, que van des de la falta de proposta, coneixement i anàlisi a directament el recel i la desconfiança cap a allò que es considera parcial o fins i tot que desarticula el subjecte de classe. Justament s’hauria d’entendre la necessitat d’articular la classe en la seva totalitat, incloent-hi les persones mariques, bolleres i trans. Aquestes dissidències, en tant que pràctiques i no en tant que identitats (que sí que han canviat al llarg de la història), han existit sempre en el si de la classe treballadora.

La negació de la mateixa existència és la que ha comportat que la principal resistència hagi estat el mateix fet d’existir. Resistir per existir. La centralitat en la qüestió de la visibilitat, en els referents i les etiquetes no és casual. Perquè el que no s’anomena, el que no es veu, no existeix. Sense entrar en comparacions odioses, perquè no estem parlant de qui viu més oprimit, és innegable, per exemple, que existeixen persones a les quals s’identifica com a dones, lesbianes, gais i trans. Hem hagut de fer un primer pas en la lluita per qualsevol dret i és reivindicar això, que existim i que hem existit sempre.

I si aquesta existència ha estat negada és perquè d’una manera o una altra entra en conflicte amb els models de relacions socials actuals. Per exemple, es requereixen patrons familiars concrets per mantenir la reproducció de la força de treball i, conseqüentment, d’uns rols de gènere determinats forçats a través de la disciplina social i la ideologia dominant, quan no a través de la violència. No sabem si podria existir capitalisme sense heterosexualitat obligatòria o sense una divisió sexual del treball, però la realitat és que fins ara, allò que coneixem, és que el manteniment d’aquests models és útil i necessari per a l’acumulació de capital.

La centralitat en aquest fet, però, entronca perills que veiem avui dia en les propostes de lluita LGBT. Una centralitat ubicada en la individualitat i sovint més en allò que ens diferencia, tan dins del mateix col·lectiu, com si aquest fos fàcilment delimitable i cohesionat, com amb les persones que no compartim aquesta part de la nostra existència.

Sabem que la subversió individual i la conscienciació tenen un impacte limitat i que cap gran canvi ni cap gran lluita s’han fet sense organització i sense aliances. Cal que confrontem i entrem en conflicte amb el model capitalista, els Estats com a institucions garants, els capitals que ostenten el poder real i també contra la policia com a última expressió que exerceix la violència quan no queden altres mecanismes de control. La lluita per l’alliberament sexual i de gènere ho ha fet això: ho va fer a Stonewall o la cafeteria Comptons com a moments fundacionals, ho va fer el FAGC a les Rambles o aquelles que assenyalaven les companyies farmacèutiques que impossibilitaven avançar en la recerca del VIH. I com que està clar que no hem guanyat, a les generacions que hi som ara encara ens caldrà aprendre dels encerts i errors de qui va lluitar per existir per fer-ho més i millor.

Però de tots els errors, un en què no podem recaure, encara que a vegades ja s’hagi comès des d’espais menys militants o per part de persones militants més desvinculades d’aquesta lluita, és pensar que tot anirà a millor de forma lineal. Una concepció de la història en què tot anirà a millor per si sol, que és una qüestió d’educació, de temps i de canvi generacional. I no és així, les coses no canvien si no es lluiten i no hi ha passa endavant que es pugui convertir en passa enrere. La dinàmica és la de la lluita de classes, avances o retrocedeixes segons la teva posició de força determinada per la teva capacitat organitzativa.

La desarticulació d’espais amb pràctiques i discursos netament anticapitalistes i socialistes és conseqüència també d’una ofensiva neoliberal generalitzada perpetrada els últims anys que ha buscat la cooptació i el blanquejament de moltes lluites, despullant-les d’anàlisi estructural i encaminant-les a un reformisme inofensiu. Les polítiques de la identitat, que tant es critiquen últimament, no són principalment una estratègia dels espais d’autoorganització LGBT, sinó una estratègia de l’esquerra socioliberal per poder fer polítiques en contra de la classe treballadora i a favor dels interessos del capital mentre mantenen en aparença la seva voluntat transformadora i progressista. I això no vol dir que alguns espais LGBT hagin caigut en la trampa o que d’altres ho hagin acollit amb els braços oberts per interessos de classe contraposats als nostres. L’organització del Pride a Barcelona és un clar exemple.

La tensió entre cooptació i radicalitat, entre el vell reforma o revolució, ha estat un debat constant dins d’aquests espais de lluita. I és un debat amb matisos, tot i que no hauria de ser difícil de resoldre. Tenir una sexualitat dissident és un element revolucionari? Si ho entenem com un fet individual segurament la resposta és no, però col·lectivament el fet de demostrar que hi ha vida més enllà de l’heteronorma i els rols de gènere preestablerts que sustenten, en part, el model capitalista patriarcal potser sí que ho pot ser. Nosaltres soles, amb les nostres pràctiques o identitats, no farem la revolució. Tanmateix, les problemàtiques del col·lectiu LGBT apunten coses necessàries si un dia la volem fer amb tot el que comporta. Perquè segur que no és casual, perquè res ho és. Que s’hagi volgut negar la nostra existència i que encara avui rebem violència constantment per aquest fet ho evidencia. Per això les demandes i reivindicacions específiques són vigents i necessàries i, per tant, no podem oblidar-les i caure en entendre la classe treballadora com un tot uniforme.

Possiblement, l’homofòbia o la transfòbia en si no són el problema de fons sinó el sistema que requereix aquesta violència. Com deia Sejo Carrascosa, històric militant gai, la “bitxa” és la heterosexualitat obligatòria. Nosaltres no volem ser una excepció tolerada respecte a la norma, sinó que volem qüestionar la norma en si. No per anar en contra de tot allò que és normal, sinó perquè sabem que la norma juga un paper necessari per al sosteniment del model de relacions socials actual que volem esberlar.

I voler trencar amb la norma, d’entrada no ha de suposar una crítica individualitzable cap a ningú. Hem d’entendre que la gent, al final, vol viure tranquil·la i ser feliç, i en molts casos això vol dir adaptar-se a normes socialment establertes. No podem caure en exigir un plus de coherència política que no exigim a la resta de persones cis i heterosexuals i per això la crítica a l’homonormativitat pot acabar sent tramposa. La nostra sexualitat no ens fa directament més revolucionaris, ni ho hem de pretendre, per molt que obri una finestra d’oportunitat perquè ens empeny als marges de l’hegemònic.

Seguint amb l’exemple anterior, el debat entorn el matrimoni, suposa el principal exemple d’aquesta cruïlla perquè, sí, sempre hem estat en contra del matrimoni com a institució burgesa funcional al sistema capitalista patriarcal, però a la vegada que passava amb aquells que tenen fills i queden automàticament més desprotegits per no poder casar-se? Que passava amb els homes gais que durant la pandèmia de la SIDA no podien estar acompanyats, depenent de les seves famílies que potser els havien rebutjat perquè la seva relació de parella no estava reconeguda?

Segurament amb el que ens cal mantenir-nos ferms és en la postura que no ens compraran, que no volem ser un producte de consum i encara menys una possibilitat de blanquejament per part d’empreses i estats genocides. I això és el que ha de canalitzar els nostres anhels revolucionaris. No podem permetre que en el nostre nom es justifiqui el racisme i la xenofòbia. Potser no serem inherentment més revolucionaris, però el que tampoc podem permetre és que les nostres vides siguin una excusa per sostenir postures reaccionàries i contràries als interessos de la gent amb la qual hem de compartir lluita.

Assenyalàvem abans que la dinàmica de lluita era la mateixa que la lluita de classes, avancem o retrocedim segons la nostra força i capacitat organitzativa. Amb l’antagonisme i l’enemic passa el mateix. Els nostres enemics polítics no són les persones heterosexuals o cis de classe treballadora, per molt que siguin i hagin estat qui hagi exercit violència directa cap a nosaltres o ens hagin fet la vida impossible. L’aliança és complicada quan l’altra et nega a tu, però els nostres enemics, allò que tenim en comú ha de ser major. Aquí és on la responsabilitat passa a ser seva perquè no sigui així, perquè no es faci el joc al sistema i es reprodueixi la seva violència. I, sobretot, les militants en espais organitzats han de ser-ne les primeres responsables de què això no passi i fer possible l’aliança. Acceptar les contradiccions per tal de superar-les. Cal que aquelles persones que no pateixen la LGBT-fòbia de forma directa, sentin aquest fet com una problemàtica que les interpel·la.

Perquè l’aliança no només és necessària, sinó que és possible. Si les persones amb sexualitats o identitats de gènere dissidents som més vulnerables a quedar-nos sense família pel rebuig social, som també les primeres interessades a garantir uns serveis públics dignes que assegurin que alguna persona cuidarà de nosaltres. Si som més vulnerables a la violència immobiliària o a quedar-nos sense feina, la lluita per l’habitatge o sindical han de ser també la nostra prioritat política. Perquè ser una persona LGBT de classe treballadora té conseqüències materials i això no es pot entendre deslligat de les necessitats materials de la resta de la classe treballadora.

L’aliança política entre un col·lectiu de gais i lesbianes de Londres i uns miners gal·lesos que tant ens agrada recordar no pot ser només un record nostàlgic sinó que ha de ser un exemple real sobre com la solidaritat i les aliances entre els moviments de classe treballadora canvien els nostres paràmetres de lluita i ens permeten avançar. I amb això no vull negar que necessitem i vulguem tenir els nostres espais d’autoorganització, sinó que fem bandera de la política de la solidaritat.

Aquesta política ha de passar també per recuperar l’aliança històrica amb el moviment feminista, del que també ens hem de sentir part. A les Rambles al 77 hi érem totes i així ha estat en molts altres moments. És evident que hi ha crítiques creuades que són i han estat encertades; respecte a la masculinització i protagonisme dels homes gais en el moviment LGBT i fins i tot en alguns moments la seva misogínia o respecte a la falta

d’atenció als problemes de les dones lesbianes i trans dins del moviment feminista. Són crítiques reals i certes, però desconfiem de la utilització de certs debats per enfrontar-nos com a subjectivitats amb interessos contradictoris i irresolubles. La gestació subrogada o més recentment la llei trans poden ser exemples. La gestació subrogada no és una demanda eminentment LGBT quan només el 10% de les persones que accedeixen a la paternitat d’aquesta manera són homes gais. Representa només un perfil particular d’homes amb diners als quals els seus interessos passen per sobre de dones normalment en situacions de precarietat. El debat és utilitzat interessadament per partits com Ciutadans per generar conflicte entre dos espais de lluita potencialment aliats. El contingut concret de la llei trans, com qualsevol altra llei, ha de poder debatre’s, però ens caldria veure qui hi ha darrere de la confrontació acarnissada per part de cert feminisme i a qui li interessa demostrar una impossibilitat d’entesa entre un feminisme i el moviment trans. Per no acabar amb aquesta última nota, recordem demà també que totes les lluites de la classe treballadora són les nostres lluites, que són cosa de totes i que el futur dependrà de què sapiguem trobar-nos per plantar cara a qui realment ens impedeix viure la vida que volem viure.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]gazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Portaveu nacional d'Arran

Comentaris

Allò que ens agrada de Pride (la película, no les carrosses)

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.