Repressió, dolor i coratge: obreres anarquistes del segle XIX

Cal posar noms i cognoms als processos de repressió. Històricament també van existir obreres anarquistes que van estar presents en experiències repressives com el procés de Montjuïc i altres. Aquestes militants també són claus per comprendre les xarxes obreres, i especialment les anarcocomunistes barcelonines de finals del segle XIX.

Repressió, dolor i coratge: obreres anarquistes del segle XIX

Repressió, dolor i coratge: obreres anarquistes del segle XIX

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Cal posar noms i cognoms als processos de repressió. Històricament també van existir obreres anarquistes que van estar presents en experiències repressives com el procés de Montjuïc i altres. Aquestes militants també són claus per comprendre les xarxes obreres, i especialment les anarcocomunistes barcelonines de finals del segle XIX.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

per Carme Bernat Mateu

Les vides de moltes militants socialistes del segle XIX encara ens són desconegudes. Les seues històries s’ha esborrat amb el pas del temps i les fonts i documentació que es conserva sol ser escassa i incompleta. Per sort, ens queden evidències que ens permeten recuperar noms com el de l’anarquista gracienca Salut Borràs i Saperas (Barcelona, 1878 − París, 1954): detinguda i desterrada al procés de Montjuïc, participant de la revolució mexicana d’Emiliano Zapata, miliciana durant la Guerra Civil espanyola i exiliada a París amb el triomf franquista. La seua història és apassionant i comparteix un tret característic compartit amb moltes militants del segle XIX: la lluita per la vida, en la que el dolor es converteix en valentia i combat.

La repressió política va marcar l’existència del moviment obrer de finals del segle XIX. I especialment un cas, el del procés de Montjuïc, un procés judicial amb un enorme rerefons polític que es va engegar per dilucidar les circumstàncies de l’atemptat de la Processó del Corpus, al carrer Canvis Nous de la Barcelona del 1896. Va ser un procés sense garanties judicials que va funcionar com un muntatge del govern de Cánovas del Castillo per acabar amb la dissidència política. Tot i que la vertadera autoria mai no es va conèixer, les autoritats conservadores van aprofitar l’il·legalisme d’alguns per castigar tot el moviment obrer. El sector més perseguit va ser l’anarquisme, però també van detindre altres persones marxistes, republicanes federals, socialistes o lliurepensadores. Al dia següent de l’atemptat, el 8 de juny, es van suspendre les garanties constitucionals i entre la primavera i la tardor del 1896 van detindre més de 550 persones en condicions infrahumanes.

De les tortures aplicades a les persones detingudes al castell de Montjuïc ens han quedat testimonis com el d’Antonia Fontanillas que recullen com, fruit de l’amenaça i la brutalitat que van patir, 28 presos es van declarar culpables: «Els van aplicar unes tortures veritablement bàrbares. Els assotaven, els pegaven, els posaven tascons entre les ungles dels peus, els feien trotar. En lloc de donar-los beure, perquè tenien una set espantosa, els donaven abadejo… I uns van arribar fins a beure’s els orines. I després el pitjor aquell casc, que deformava completament». El balanç repressiu va ser el següent: cinc execucions, tretze condemnes a penes de presó d’entre 18 i 20 anys, set condemnes a 10 anys de reclusió i 198 ordres de desterrament. Militants tant conegudes com Teresa Claramunt, Teresa Mañé i Joan Montseny (mare i pare de Federica Montseny, respectivament) o Tarrida del Mármol van ser expulsades de l’Estat espanyol.

L’expiació del crim al carrer de Canvis Nous

Però els sectors més afectats pel muntatge policial van ser els grups informals de l’anarcocomunisme barceloní. Apropar-nos a la història d’aquests grups ens mostra que el procés de Montjuïc també va tindre una dimensió personal i propera que va travessar moltes vides i amaga un fum d’històries desconegudes de repressió, dolor i coratge. Un dels relats més especials és el de l’anarquista Salut Borràs i Saperas. Salut va nàixer en un entorn anarquista i es va criar en una casa amb les portes obertes. Era la filla major de les cinc filles dels anarcocomunistes Francesca Saperas i Miró i Martí Borràs i Jover, encara que sa mare va quedar embarassada més de deu vegades. De fet, se la coneixia com la mare dels anarquistes. Amb poc més de deu anys, Salut ja ajudava a sa mare en les tasques de la militància anarquista tradicionalment considerades com a secundàries, perquè ambdues repartien a domicili les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad, que havia fundat son pare. Però la seua funció era clau i no la van abandonar en tota la seua vida, ni en temps de clandestinitat, quan possibilitaven el correu amb els presos, els contactes entre comitès, els soterraments secrets o la solidaritat quotidiana amb els perseguits.

La repressió que el moviment anarquista va patir durant l’última dècada del segle XIX va marcar profundament l’existència de Salut i moltíssimes dones implicades en aquesta causa. La policia va implicar el seu pare en l’intent d’assassinat de Martínez-Campos, el capità general de Catalunya, que es va atribuir posteriorment a Paulí Pallàs. Martí Borràs va ser tancat i torturat durant 21 dies al castell de Montjuïc. I malgrat saber que Pallàs va actuar sol, el van tancar en la presó de Barcelona. Vuit mesos més tard, el pare de Salut es va suïcidar ingerint una caixa de mistos després d’acomiadar-se de la seua dona i de les seues filles mitjançant una emotiva carta.

És necessari que els llevem la pols i el fang a anònimes com Salut Borràs i tantes altres, que van patir la repressió i el dolor i el van convertir en coratge.

Amb el procés de Montjuïc, les parelles de Salut i de la seua mare, Lluís Mas i Thomas Ascheri, van ser detinguts, torturats i considerats autors de l’atemptat. Finalment tots dos van ser condemnats a mort. Les autoritats les van amenaçar amb l’internament en un convent del xiquet que Salut portaria al món poc temps després, ja que estava embarassada. I hores abans de l’execució del company de Salut, a les dos se les va obligar a casar-se amb les seues parelles en la capella del patíbul. A continuació, van ser empresonades en un penal de Barcelona i maltractades per ordre del Cap de la Brigada Especial de la Policia Judicial Narcís Portas Ascanio, segons afirma Lola Iturbe al seu llibre «La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España». Per causes alienes a les seues accions, van ser tancades i vexades i finalment expulsades a França. Però les dones Saperas no es van rendir i des de Marsella van organitzar una xarxa de suport als processats i perseguits.

En tornar a Barcelona, Francisca es va unir a Francisco Callis, un altre militant anarquista martiritzat en Montjuïc. Però la relació va ser molt breu, ja que malalt per les tortures que va patir (aplicació de ferros candents en la pell i guillotinament dels testicles amb canyes) es va suïcidar tirant-se per la finestra de la casa de Salut i de sa mare. Als seus 20 anys, Salut havia viscut el suïcidi del seu pare, la condemna a mort del seu company i el de la seua mare, l’empresonament, la separació del seu primer fill, les vexacions i el desterrament.

Salut va treballar com a costurera sense descans per mantindre la seua família i tots els militants que li demanaven ajuda i refugi fins que es va unir a Octave Jahn. Tots dos es van traslladar per a participar en la Revolució Mexicana en les files d’Emiliano Zapata. I allí van morir el seu segon company i el seu fill, en circumstàncies que no s’han pogut esclarir fins el moment. El 1917 va tornar sola a Barcelona i va estar alguns anys viatjant entre França, Catalunya i Mèxic, encara que es va instal·lar a la ciutat comtal cap a 1930. Des del seu habitatge en el barri del Raval va viure l’inici de la Guerra Civil i es va enrolar com a miliciana, ja que la seua activitat com a anarquista no havia cessat. I finalment, amb el triomf dels revoltats i l’inici del franquisme, es va exiliar a França i va viure els seus darrers anys en l’extrema pobresa. Recollida en l’hospici de la Salpétrière de París amb altres dones indigents, va morir l’any 1954 segons afirma Ana Muiña en .

Atemptat en la processó del Corpus

Del sofriment que Salut Borràs va arrossegar durant la seua existència ens queden rastres en la seua correspondència depositada en el International Institute of Social History (IISH) d’Amsterdam. Les militants dels moviments obrers a finals del segle XIX anaven acompanyades d’angoixa i por i així ens ho trasllada la seua documentació. De fet, la mort va acompanyar a Salut de la mà durant tota la seua vida, des de la seua infantesa. I va patir, com tantes altres, la repressió governamental pels seus principis anarquistes, la desigualtat social per la seua misèria com a treballadora i el maltractament sexual per ser dona.

La porta del castell de Montjuïc va ser l’entrada al patiment de milers de persones que a finals del segle XIX i durant el segle XX lluitaven per un món nou. Però amb el temps el castell es va convertir en un espai de memòries contraposades. Va ser un símbol de la repressió contra persones lluitadores des del procés de Montjuïc (1896) fins la vaga de tramvies (1951), passant per la Setmana Tràgica (1909). Però també un espai d’homenatge a «los Caídos» i de purificació de l’anti-Espanya durant el Franquisme. Tot i que el castell va albergar recentment una exposició sobre el procés de Montjuïc, la memòria que tenim sobre les persones anarquistes que van perdre la vida injustament en aquest muntatge judicial vuitcentista és insuficient. Passejant per la fortalesa, previ pagament d’entrada per la seua privatització, trobarem espais de memòria a personatges tant coneguts com Francesc Ferrer i Guàrdia o Lluis Companys. Però també és necessari que els llevem la pols i el fang a anònimes com Salut Borràs i tantes altres, que van patir la repressió i el dolor i el van convertir en coratge.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

El col·lectiu Arada. Eina de feminismes i memòria és un projecte de reconstrucció i difusió de memòries amb perspectiva feminista. Treballem en tres àmbits:

-Creació d'un Arxiu on recollir la diversitat de veus dels col·lectius feministes del País Valencià, deixant constància del seu pas per la història.

-Divulgació de les memòries col·lectives de les dones i les seues aportacions a la història, a través de conferències, xarrades, rutes i jocs.

-Investigació per aprofundir en diferents àmbits dels feminismes.

Comentaris

Repressió, dolor i coratge: obreres anarquistes del segle XIX

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.