Els discursos d’extrema dreta són emprats per les classes dominants per consolidar els seus interessos econòmics i polítics. D’entre totes les potes de la retòrica neofeixista, la defensa de la propietat privada n’és un dels pilars més ferms. En el següent article tractarem de vincular el mode com es rearticulen les posicions polítiques de les classes propietàries després de la crisi de 2008 amb els discursos d’extrema dreta que uns anys més tard començaran a arremetre contra les classes no-propietàries. Concretament, proposarem la hipòtesi del rendisme nativista com un fenomen aparellat a la consolidació del rendisme popular durant aquest últim cicle immobiliari. Així, pretenem que l’article contribuisca a desenvolupar un marc teòric de convergència entre la lluita antiracista i el moviment pel dret a l’habitatge.

La consolidació del rendisme popular

Al marge del que afirma la demoscòpia, les classes mitjanes no van eixir majoritàriament perjudicades de la crisi immobiliària de 2008. Les enquestes que enunciaven un descens general en els nivells de vida contribuïen al victimisme d’una classe que, si bé havia patit la proletarització dels estaments més precaritzats, també percebia com els eslavons intermedis i alts eixien beneficiats de la Gran Recessió.

Els resultats de la crisi contradeien les prediccions del marxisme més dogmàtic. No es veia per enlloc la suposada tendència capitalista a partir de la qual la descomposició de les classes mitjanes en èpoques de crisis donaria peu a una societat radicalment esquinçada entre proletaris i grans burgesos. La realitat fou i continua sent ben diferent. 

Afirmacions com que “les classes mitjanes es veuen en una progressiva fase de disgregació a conseqüència de la crisi estructural de capitalisme” ¹no troben recolzament des del prisma que ocupa aquest article, és a dir, des del punt de vista de l’accés a la propietat privada d’àmplies capes de la població. Més bé passa el contrari: La classe mitjana resisteix i s’assenta emparada per l’Estat gràcies a diversos mecanismes de consolidació social. 

Un d’aquests mecanismes i tal vegada el més important és l’accés a la propietat immobiliària. La possessió o adquisició de bens immobles diferents a l’habitatge habitual durant la Gran Crisi i el període posterior opera com un valor-refugi per a les classes mitjanes. Aquesta permet als propietaris sortejar les conseqüències del desastre i afiançar-se en la fase de recuperació. La classe mitjana es beneficia del procés de despossessió hipotecària que pateixen les treballadores durant i després de la crisi, recomprant gran part dels pisos expropiats a les famílies hipotecades. 

Això explica com l’any 2017 “el 39% de les llars espanyoles tenien inversions en immobles diferents a l’habitatge habitual”², una xifra molt superior a la resta de països europeus. Al mateix temps, a partir de 2018 el perfil del rendista tipus era el d’una persona amb ingressos situats entre els 12.000 i els 60.000 euros amb 2, 3 o 4 propietats. Pura classe mitjana.”³

Les noves posicions rendistes de la classe mitjana necessitaven legitimar-se discursivament. En la retina del “petit rendista”⁴ encara s’hi dibuixava la por a l’estigmatització social que havien patit els bancs i les societats inversores durant la crisi. La PAH havia aconseguit que calés la imatge de les entitats bancàries com institucions avaricioses i antisocials que s’havien enriquit gràcies a l’engany i l’estafa de les hipoteques escombraria. Aquesta pressió va permetre que s’aprovaren regulacions ambicioses contra els grans propietaris, tals com la legislació autonòmica de 2013 que permetia expropiar habitatge buit a grans tenidors o la llei catalana de 2015 que evitava els desnonaments i obligava als grans propietaris a fer lloguers socials. 

Els “petits i mitjans rendistes” no podien permetre’s regulacions que anaren en contra dels seus interessos. Necessitaven elaborar un discurs que justifiqués el seu dret a especular i que, al mateix temps, els legitimés com a mereixedors d’aquest privilegi front al desmèrit dels bancs, fonts d’inversió i grans propietaris que havien accedit a la propietat de manera socialment il·legítima. La meritocràcia emergeix com a l’element que diferència l’apropiació “injusta” dels grans propietaris front als privilegis legítims d’una classe social intermèdia que s’explica a si mateixa gràcies a l’herència i “l’esforç econòmic dels pares”, l’estalvi o l’astúcia inversora.El consens sobre el dret a especular de la classe mitjana espanyola es traduïa en el fet que, a pesar que l’any 2019 entre el 85% i el 90% dels pisos de lloguer estaven en mans de petits propietaris, els “experts” immobiliaris i inclús molts Sindicats d’habitatge apuntaven exageradament a l’entrada dels fons d’inversió com a principals responsables de la pujada inexorable dels preus del lloguer, malgrat que el lloguer en mans d’empreses tan sols suposava un 9,3 % del total.⁵

L’estigmatització dels desposseïts: la base moral del rendisme nativista

El dret a especular dels “petits i mitjans rendistes” s’hi consolidava gràcies a la impugnació que els moviments socials havien fet dels privilegis dels de dalt: els grans propietaris, bancs i fons d’inversió. Ara calia articular-lo cap avall, això és, contra les classes no propietàries. Era necessari demostrar que els desposseïts componien, també, un estrat social no mereixedor dels privilegis de que disfrutaven els rendistes petits i intermedis. 

Els propietaris iniciaren una campanya de defensa feroç dels seus interessos a costa d’estigmatitzar a les llogateres. La falta d’esforç o de motivació, el malbaratament del patrimoni, la dependència de les ajudes socials, l’absència d’estalvi o les males decisions inversores constituïen el nucli d’aquest discurs que assenyalava als estaments no-propietaris com a culpables de la seua pròpia situació de despossessió material i de precarietat. 

Entre les capes de desposseïdes ocupava una posició especialment vulnerable i representativa la població treballadora immigrant. ¿Era simplement una coincidència que durant el mateix període en el qual s’hi afiançaven els privilegis dels rendistes també agafara força el discurs antiimigratori? ¿Podien haver-hi una confluència entre ambdues circumstàncies? 

Nosaltres creiem que la qüestió de la propietat n’és un dels principals factors que alimenten els discursos d’odi contra les migrades, els quals emergeixen a partir de 2016 amb la “crisi” dels refugiats i acaben consolidant-se en 2018 amb la victòria de VOX al parlament andalús. Ho veurem pas a pas. 

El discurs xenòfob anterior al cicle econòmic 2013-2019 tractava d’estigmatitzar als immigrants des del prisma del treball, principalment. Les taxes d’atur de l’Estat Espanyol trobaven el seu ressò en una retòrica populista de caire laboral: “els immigrants ens furten el treball als espanyols”. L’etapa anterior a la crisi econòmica de 2008 estava caracteritzada per una bonança econòmica en la qual el salari assegurava un determinat nivell de vida a les classes treballadores i mitjanes. Els immigrants que accedien al treball assalariat -en pitjors condicions que els natius, cal dir- eren vistos com a usurpadors d’un suposat privilegi nacional. 

L’època en la qual el salari “assegurava” un mínim benestar s’ha extingit. En aquest moment és la renda immobiliària allò que garanteix a les classes mitjanes mantenir el seu estatus i allunyar-se de la proletarització en moments de crisi. Com dèiem abans, en passar la Gran Recessió els propietaris tracten de legitimar les seues noves posicions rendistes presentant-se com a mereixedors del dret a especular per sobre d’aquells que no s’ho haurien guanyat. 

Hàbilment, l’extrema dreta canalitza aquest discurs cap als immigrants que “viuen d’ajudes i no treballen”, “cometen delictes amb impunitat” o “no s’han esforçat per tenir un patrimoni tal i com ho van fer els nostres pares”. Apareix un discurs moral d’autolegitimació que busca en els immigrants un boc expiatori a partir del qual justificar els privilegis derivats de la renta. Aquest és el germen del que decidim anomenar rendisme nativista. 

A mode de definició provisional, estem en condicions d’afirmar que el rendisme nativista es un fenomen que descriu la retroalimentació dels discursos interessats dels propietaris i els marcs ideològics de l’extrema dreta en un mateix corpus narratiu. Ambdues potes de l’aparell conceptual es reforcen mútuament, de manera que els propietaris -de facte o aspiracionals- legitimen l’accés al privilegi de la renda des de paràmetres nativistes i, al mateix temps, els discursos xenòfobs troben en els interessos rendistes una palanca de pressió a favor de la propaganda ultra. No obstant això, en aquest punt encara romanem focalitzats en l’aspecte formal del cas. És a dir, no hem sobrepassat els termes de la fonamentació moral del discurs. A continuació tractarem de superar la hipòtesi de la meritocràcia per veure el substrat econòmic que uneix els interessos dels propietaris amb els discursos antiimigratoris.

Abraçar la reacció per salvar la renda: les bases materials d’una teoria sobre el rendisme nativista

Al meu parer, cal incidir en la manera com l’extrema dreta ha domesticat la por de les classes mitjanes a perdre el seu benestar material. Així, s’ha identificant els immigrants amb un patogen extern capaç de posar en risc els beneficis de l’especulació immobiliària. Uns ingressos, cal repetir-ho, amb que els propietaris natius mantenen el seu estatus social. L’actual discurs xenòfob ha aconseguit interpel·lar a les classes mitjanes propietàries perquè s’ha erigit com el garant dels seus interessos materials. Com ho ha aconseguit?

Els fonaments de la retòrica neofeixista arrelen en el vincle impostat entre immigració i inseguretat social. L’extrema dreta atribueix una sèrie de “qualitats intrínseques” o “fenòmens aparellats” a la presència d’immigrants tals com la delinqüència, l’okupació, la precarietat o l’apropiació de l’espai públic. Aquesta sensació artificial d’inseguretat permet a l’ultradreta presentar un escenari social indesitjable per als rendistes, on la presència d’immigrants es tradueix en un obstacle a l’hora d’extraure la màxima rendibilitat de la propietat immobiliària. 

Els rendistes, seduïts per aquesta mena de discursos apocalíptics, es veuen temptats a invertir en la seguretat de les seues propietats -alarmes, segurs, empreses de desokupació- i prefereixen en algunes ocasions mantenir buits els immobles abans de llogar-los per temor a l’impagament. La suposada “desprotecció” dels propietaris els obliga a comportar-se de manera cautelosa, provocant un greuge comparatiu respecte els inversors que tenen propietats en barris cèntrics i menys “multiculturals”, els quals gaudeixen de més llibertat de moviment i obtenen rendibilitats elevades per pisos no necessàriament millor aconduïts. 

El discurs d’extrema dreta acaba per ser performatiu. La mateixa sensació insuflada d’inseguretat és la que obliga als propietaris a assumir menys riscos en el mercat immobiliari i, per tant, a assolir menors quotes de rendibilitat. No obstant, els causants del pànic són els mateixos que, a posteriori, ofereixen solucions al problema de la seguretat: deportacions, augment de les penes, empreses de desokupació, militarisme. Així, l’extrema dreta s’erigeix com l’única amb capacitat de defensar el privilegi de la renda acaparat majoritàriament per les classes mitjanes propietàries i coopta discursivament a un sector ample de la població que depèn d’aquesta rendibilitat immobiliària per mantenir-se. 

Aquesta sensació d’alerta es contagia entre els propietaris i afecta a les prediccions sobre el bon desenvolupament de la seua “activitat” econòmica. Per exemple, els rendistes perceben la inseguretat com un impediment a l’hora d’obtenir una porció del gran pastís del turisme a l’Estat Espanyol. Si bé les dades no són concloents, existeixen articles a El Diario⁶ i també a La Directa⁷ que apunten una relació entre el turisme massiu i l’augment del vot d’extrema dreta. En aquest sentit, el recolzament als discursos ultres podria llegir-se com un intent dels propietaris per salvaguardar els beneficis immobiliaris del turisme davant el temor de que la immigració hi desplace als visitants cap altres barris menys “conflictius”. Tot parteix, com veiem, de la hipòtesi xenòfoba que associa immigració amb inseguretat urbana i que és assumida per bona part de les classes rendistes. 

Tanmateix, no tots els elements d’aquest discurs són fruit de la ficció feixista. Hi ha certa base “objectiva” -si volem dir-ho així- a la que cal parar atenció. L’arribada d’immigrants de manera prolongada i situada en un mateix espai -barri, zona, poble- pot contribuir a la baixada generalitzada dels preus del lloguer. No obstant, aquest fenomen no està aparellat necessàriament a la immigració. Per contra, passa a qualsevol barri on la major part de la població s’hi troba per davall del nivell mitjà de renda. Els immigrants, al ser un col·lectiu generalment empobrit, actuen com una regulació “natural” del preu de l’habitatge en les zones on s’hi instal·len formant comunitats més o menys nombroses.  

La precarietat de la població immigrant xoca directament amb les aspiracions d’una classe propietària vinguda a més que veu com els preus dels seus actius pugen en menor proporció que els del barri del costat. La precarietat de la població immigrant, la qual moltes vegades depèn d’ajudes socials per viure amb certa dignitat, mantén els preus en un llindar baix de rendibilitat en comparació a altres zones de les ciutats. 

Aquesta situació provoca alguns “tics ideològics” reflectits en el discurs ultra que són ben interessants d’analitzar. Entre alguns elements de l’extrema dreta més “moderada” s’hi escolta a sovint “que vinguen immigrants però amb contracte de treball”. Ací la retòrica es torna més feble perquè apareix, de nou, la figura de l’Estat com a garant dels seus interessos. Un Estat que, a través de l’assalariament per conveni de la població immigrant, no sols s’encarregaria d’exercir com agent disciplinari sinó, també, com a garant de la seua capacitat adquisitiva. Açò es tradueix en una assegurança de pagament per als propietaris i la possibilitat inclús d’augmentar els lloguers a la població migrant. 

Finalment, crec que no aniríem desencaminats si postuléssim que els prejudicis contra la immigració afecten també a les decisions que prenen els llogaters nadius a l’hora d’elegir el barri on instal·lar-se. Ben probablement hi ha no-propietaris amb nivells de renda similars als de la població migrant fent sobreesforços econòmics per continuar vivint a zones on el preu de l’habitatge és més elevat però el perfil ètnic i racial dels veïns és menys “divers”. Els missatges infecciosos de l’extrema dreta no sols calen en les classes mitjanes i altes, també marquen l’imaginari de les classes treballadores i fomenten l’odi entre els explotats. 

Açò últim és significatiu perquè la suposada homogeneïtat ètnica i cultural que els mitjans descriuen en alguns barris contribueix a unflar els discursos d’extrema dreta. Com hem vist, aquests discursos sobredimensionats calen fàcilment entre els propietaris i alimenten el pànic d’una classe disposada a abraçar els valors més conservadors si veuen perillar el dret a especular que els ha permés sortejar els vaivens d’una economia capitalista amb tendència a la inestabilitat. 

***Tot el que hem descrit anteriorment requereix d’una estratègia conjunta entre el moviment per l’habitatge i la lluita antiracista. Aquesta haurà d’abordar-se en altres articles i per part de militants implicades en aquestes lluites. La porta a una millor interpretació del que hem anomenat rendisme nativista queda oberta, així com també la construcció d’un marc d’intervenció política. No és suficient amb posar-hi nom als fets, també cal posar-hi el múscul.

1. https://horitzosocialista.cat/columna/el-declivi-derc-la-descomposicio-de-la-classe-mitjana/ ↩︎
2. Carmona, Pablo; La democracia de propietarios. Fondos de inversión, rentismo popular y la lucha por la vivienda, Traficantes de sueños, Madrid, 2022, p. 115. ↩︎
3. Íbidem, p. 117. ↩︎
4. Usarem el terme “petit rendista” com una manera d’identificar la classe social que acapara en termes quantitatius la major part de les rendes immobiliàries. No farem, en aquest cas, un ús crític del terme. Ens remetrem a assenyalar que qualificar com a “petit rendista” un propietari amb 3 o 4 habitatges en lloguer a preus de mercat podria caure en una banalització del fenomen del rendisme i anar en contradicció amb els postulats polítics de la major part del moviment per l’habitatge. ↩︎
5.  Íbidem, p. 102 ↩︎
6. https://www.eldiario.es/catalunya/vox-afianza-detroit-turisticos-costa-tarragona_1_7222660.html
   https://directa.cat/extrema-dreta-sol-platja-municipis-mes-turistics-graner-vots-ultradreta/
   ↩︎
7.  https://directa.cat/extrema-dreta-sol-platja-municipis-mes-turistics-graner-vots-ultradreta/ ↩︎