Arran de la darrera sentència contra el model lingüístic d’un centre, motivada per la denúncia d’una família, s’ha desencadenat una resposta col·lectiva per part, principalment, de l’independentisme (una llàstima no poder dir del catalanisme, si és que encara existeix). Al contrari que en altres manifestacions convocades per Som Escola, com la del 2014, que desprenien força, en aquest cas va semblar més aviat desil·lusionadora.

És clar que la COVID ha afectat. També és segur que el context desmobilitzador generalitzat a l’àmbit independentista ha afectat la capacitat de treure grans quantitats de gent al carrer. Tot i així, el model d’escola catalana hauria de ser capaç de mobilitzar el global de la societat; i és més, hauria de rebre moltes més crítiques i exigència per part de la societat en relació al model lingüístic.

Davant d’aquest escenari hi ha qui proposa de copiar altres models escolars com el basc o el valencià: models per línies. Aquests dos models tenen en comú que segons la voluntat dels pares, els fills estudien en unes o  en unes altres llengües vehiculars. Els defensors d’aquest model per a Catalunya expliquen que la demanda de línies en euskera al País Basc ha anat en augment amb els anys, principalment perquè són les que garanteixen un coneixement complet de les dues llengües. Per altra banda, també donen com a argument que és la manera de poder exigir als professors encara amb més raó la responsabilitat d’exercir de models lingüístics complets per als seus alumnes.

Una altra gent, en algun moment amb to mofeta, opinava també que un 25% de castellà no els semblava tan negatiu i que tant de bo aquest 25% es complís en l’actualitat per al català, perquè segons ells podria ser fins i tot una passa endavant. Tot plegat, fent referència a l’incompliment conegut del model lingüístic català i al qual fa poc vam poder posar dades gràcies a una publicació del Departament d’Ensenyament.

Sembla, doncs, que hi ha un esgotament d’aquesta etapa, però això no vol dir que tot el que s’hagi fet fins ara no sigui vàlid. El model vigent fins ara ha aconseguit una comprensió pràcticament universal del català després de l’escolarització, i una expressió en català també bastant generalitzada, tot i que és on més mancances hi ha. I, per una altra banda, s’ha aconseguit evitar la tendència a la creació d’identitats monolítiques oposades en funció de la llengua familiar d’origen. I tot això no és poc.

Queda molta feina a fer i coses a millorar, i hem estat —tots, també bona part de la societat— poc exigents en aquesta qüestió. Cal reforçar aquests punts anteriors: assegurar competències en expressió oral, fer dels professors models i referents lingüístics, crear espais informals d’ús de la llengua i evitar el fenomen dels centres ghetto per la creació d’identitats poc vinculades i allunyades de la catalanitat.

Els models alternatius, a part del fet que ningú no assegura que funcionin com es vol que funcionin —i si no que ho demanin al País Valencià—, signifiquen o bé reforçar la narrativa de dues comunitats amb poca capacitat d’intercanvi (i tinguem que en compte que en totes les enquestes d’usos lingüístics el català sortia guanyant en la transmissió lingüística intergeneracional, és que dir, que amb menor intercanvi podríem sortir-hi perdent); o bé cedir més espai al castellà, donant peu per tant a continuar l’exigència de més castellà per part de sectors espanyolistes.

És molt important tenir clar que les exigències de partits com Ciutadans i dels sectors polítics als quals representen, en cap cas volen realment el 25%,ni tan sols el bilingüisme, el que volen és simplement fer avançar més el castellà en qualsevol àmbit. Cedir serà interpretat com un retrocés i el nou debat que forçaran serà per anar més enllà, al 50% o per fer del català una llengua optativa. Si volem mantenir els èxits aconseguits pel model d’escola catalana només ho podem fer mantenint, estenent i millorant el model d’escola catalana, en cap cas cedint.

Tot plegat ha d’anar acompanyat d’una renovació argumental i d’objectius. Refer els ànims i tornar a marcar l’horitzó al qual volem arribar. S’ha de tornar a convèncer uns mestres i professors que ja no són els que van començar a treballar als 80 estrenant l’escola en català. Ha de ser un projecte renovat i, per tant, il·lusionador. Si no és així, cap model no podrà funcionar.

La política lingüística encetada pel nou govern desprèn una mica aquest esperit, i si bé encara estem a l’espera d’actuacions més concretes i de resultats, és important que la proposta que fa el govern del Pacte Nacional per la Llengua sigui de rearmament i rellançament, i no de defensa a ultrança d’estratègies antigues.

Fins ara cap actor rellevant ha proposat cap model alternatiu al d’escola catalana, però tampoc ningú no ha proposat de fer una renovació a fons de l’actual. I tant una cosa com l’altra poden portar problemes greus. La llengua necessita gent que la conegui independentment de si és la seva llengua inicial o no, i només l’escola ho pot garantir de manera universal. Posem-nos-hi.

Foto de portada: pexels-pixabay