Aquest capítol que tenim entre les mans [«Consciència de classe», capítol 3 de l’obra], per més que comporta debats filosòfics importants i profunds -criticats abastament per diversos autors i pel mateix Lukács-, és un treball eminentment polític. Perquè quan teoritza sobre la consciència de classe -i com ell mateix desenvolupa en altres textos compresos en el seu llibre Història i consciència de classe-, Lukács s’aproxima a la qüestió de l’organització del proletariat, superant el dilema tradicional entre l’oportunisme fetitxista i el voluntarisme sectari o utopisme. D’aquesta manera, apunta síntesis dialèctiques molt suggerents per les premisses que han de guiar l’acció política de qualsevol moviment emancipador: entre les tendències implícites i els fets empírics, entre els objectius finals i les circumstàncies immediates, entre les condicions materials i els objectius polítics.

Si estenem la separació metodològica que fa Lukács entre empirisme i utopisme al terreny de l’organització i acció política, trobarem en un extrem la praxi oportunista, que redueix el partit al moviment oportunista de les masses, justificant amb realisme polític la simple reducció passiva al nivell més baix de consciència de classe, la consciència psicològica. Per als oportunistes, la consciència de classe és la dels treballadors, psicològicament observable i inevitablement passiva, determinada per la seva situació fàctica: la dels interessos immediats del proletariat, que poden ser concretats en objectius parcials de lluita. És senzill veure com, des d’aquesta perspectiva empirista (i vulgar), la consciència de classe estaria simplement condicionada per lleis independents de la dinàmica social i, per tant, es tracta d’un plantejament que en essència parteix d’una acceptació ideològica de l’estructura social existent. A l’altre extrem trobaríem el sectarisme o utopisme, centrat en la meta final de la lluita concebuda de manera abstracta, i menystenint els interessos immediats de la classe treballadora i les lluites parcials en les quals es concreten. Des d’aquesta perspectiva, la revolució es concep com un acte necessàriament apriorístic, abstracte i subjectiu, ja que se separa la consciència de classe que es considera correcta del desenvolupament viu de la lluita de classes i s’entén que la tasca del partit és actuar en nom d’una massa inconscient.

És precisament en la definició de la consciència de classe -com a possibilitat objectiva, com a expressió racional dels interessos històrics de la classe treballadora- que Lukács permet superar la dicotomia entre aquests extrems, l’empirisme oportunista i la subjectivitat utopista, en el que també es podria entendre com un intent de síntesi entre el punt de vista de Luxemburg, que entén l’organització com a resultat de la lluita revolucionària, i Lenin, que l’entendria com a premissa necessària. La perspectiva de Lukács suggereix que la pràctica organitzativa comunista s’ha de basar precisament en la interacció entre el partit i les masses no organitzades. És cert que l’heterogeneïtat dels nivells de consciència de classe resulta inevitablement en una separació entre l’avantguarda i la massa; però precisament aquesta concepció dialèctica de l’organització i la consciència de classe apunta a què la tasca de l’avantguarda organitzada serà aconseguir la progressiva unificació al més alt nivell possible de consciència de classe, partint de la situació fàctica i dels interessos immediats del conjunt de la classe treballadora, però canviant-los i superant-los camí de l’objectiu final. No es tracta d’actuar en nom de la classe treballadora, sinó de buscar a través de l’acció política l’avenç del desenvolupament real de la consciència de classe del conjunt. Així, la relació entre la consciència psicològica i la social es presenta com un procés dialèctic on la classe, assistida per l’avantguarda, s’eleva a la consciència de classe objectiva a través de la seva pròpia experiència de lluita.

L’extrem utopista o subjectiu podria criticar qualsevol objectiu intermedi i la lluita parcial que el persegueix com a una renúncia conscient, fruit de la identificació errònia dels interessos immediats imposats per la realitat fàctica amb l’actitud política o ideològica, i trobaríem l’extrem oportunista en la justificació de qualsevol reforma pel simple fet de respondre als interessos immediats de la classe treballadora, fruit d’una consciència psicològica que pot situar-se a anys llum de la consciència social. Lukács diu que l’interès individual momentani pot tenir dues funcionalitats: ser un pas en direcció a la superació del mode de producció capitalista o, al contrari, ocultar-lo. Però, què implica superar aquesta dualitat? Precisament, la coherència entre els objectius immediats i els objectius finals, d’acord amb Lukács, d’acord amb Marx i d’acord amb la majoria d’autors i d’autores marxistes, no dependrà necessàriament de la consecució dels objectius intermedis mitjançant un procés de lluita parcial, sinó que dependrà precisament de la mateixa perspectiva, que determinarà l’explicació i l’anàlisi que es fa de la realitat fàctica. L’acció revolucionària, doncs, s’haurà de fonamentar en un coneixement acurat de la condició dialèctica de la realitat, conscient de les tendències que apunten a l’objectiu final, la superació del mode de producció capitalista, en el marc de la seva dinàmica global i no en fets aïllats. Aquest coneixement de la realitat permetrà inserir aquestes lluites parcials en un pla per assolir els objectius finals i no avaluar-les en si mateixes.

Això tampoc vol dir que els resultats de les lluites parcials siguin totalment indiferents, sinó que no existeix cap tipus d’automatisme que es pugui donar per fet d’entrada entre els objectius intermedis i els objectius finals. Precisament, el valor de les lluites parcials dependrà de la potencialitat de generar organització en clau de classe al seu voltant i per conscienciar precisament de que els objectis intermedis son necessàriament incomplerts en el marc del mode de producció capitalista, i que per tant, no tenen sentit sense seguir avançant. Des d’aquesta perspectiva, l’objectiu final no és en cap cas una idea abstracta, apriorística i oposada al procés, sinó que, des d’aquesta perspectiva, es trenca amb la dualitat entre teoria i pràctica, entre objecte i subjecte, i es planteja com un aspecte del desenvolupament mateix de la lluita de classes, sent el significat concret de cada etapa intermèdia.

Fins aquí la qüestió pot generar grans consensos, ja que els extrems de l’empirisme o l’utopisme rarament es mostren tan nítidament ni ningú s’hi sol situar a consciència. Però cal que intentem plantejar-nos com es traslladen aquestes aportacions al nostre terreny polític. Què vol dir, a dia d’avui, conjugar l’heterogeneïtat de nivells de consciència de classe en una progressiva unificació?

Dinàmica i desenvolupament històric del mode de producció capitalista

A El Capital, Marx descriu l’existència de dues pugnes: entre el capital i el treball per l’apropiació del valor del treball i, quan l’empresari ja s’ha apropiat d’una part del valor del treball -la plusvàlua- a través de l’explotació de la força de treball (no pagant un salari equivalent al valor dels fruits del treball, sinó equivalent al valor de la força de treball), es produeix una altra pugna entre els mateixos propietaris del capital per l’apropiació de la plusvàlua en forma de benefici: la competència. La pugna competitiva comporta la contradicció exposada en aquest capitol per Lukács entre la funció social del capital com a propietat privada i la seva funció econòmica objectiva, que limita la presa de consciència, per part de la burgesia, de la globalitat de les lleis que regeixen el mode de producció capitalista. Per què? Perquè entre els capitals existeix una relació dialèctica que en pauta el comportament: es relacionen entre si per la interdependència de les seves activitats, que s’assegura per l’intercanvi de mercaderies, però també per la competència que els empeny sense treva cap a opcions d’inversió més rentables. Per als capitalistes a nivell individual, ser competitiu és una condició necessària per no ser expulsat del mercat, per seguir viu en el procés d’acumulació i no ser absorbit per un altre capital; en canvi, aquesta cerca de guanys més elevats per part de tots els capitalistes, a nivell agregat genera dificultats creixents per la mateixa acumulació. Això és degut a què aquesta necessitat de trobar sempre les taxes més altes de guany provoca una pressió a l’alça de la productivitat del conjunt de capitals, empenyent els capitalistes a invertir sense parar en capital i mecanització, fet que, per més que sembli paradoxal, a la llarga impossibilita al capital en el seu conjunt revaloritzar-se a una taxa suficient. Dit d’una manera més simple: cada vegada és més complicat seguir creixent, i no és per una qüestió de límits ecològics, sinó per la mateixa dinàmica contradictòria del procés d’acumulació capitalista.

Actualment ens trobem en una fase avançada d’aquest procés d’acumulació. El capitalisme, en aquesta fase imperialista avançada, comporta necessàriament l’empitjorament progressiu de les condicions de vida de la població treballadora, reflex d’aquestes dificultats creixents per la revalorització del capital, que necessita de forma reiterada destruir part del capital (i així poder tornar a créixer després) o eixamplar la taxa de plusvàlua, aprofundint en l’explotació del treball a través de diverses eines de desvalorització de la força de treball.

Un breu repàs de la història econòmica dels últims 150 anys ens serveix de contrast d’aquest plantejament teòric. Des de les primeres crisis capitalistes (a finals del segle XIX), el capitalisme només ha pogut recuperar una relativa dinàmica de creixement sostingut després de dues guerres mundials i d’una crisi financera i productiva de la profunditat del Crack del 29. La destrucció de capital que van suposar aquests fets va permetre recuperar el ritme de l’acumulació i comprar temporalment la pau social de la mà del desplegament de l’Estat del Benestar. Els relats propagandístics han generat una ficció generalment acceptada segons la qual els escassos 15 anys durant els quals el model de producció de postguerra va gaudir d’una relativa estabilitat en les principals potències mundials son la normalitat capitalista, però la realitat és una altra. L’edat d’or del capitalisme és una excepció en el marc d’una continuïtat de crisis i posteriors ajustaments per tractar de recuperar el ritme d’acumulació, ajustaments que sistemàticament comporten la gènesi de la crisi següent, continuïtat que es perpetua des de finals del segle XIX.

Amb la desfeta definitiva del model de postguerra, des de la dècada dels 70 que la desvalorització del treball i l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora han estat una constant, com a part de l’agenda política del capital per recuperar la taxa de guany en el marc de l’agudització progressiva de la pugna competitiva. No sols això, sinó que un altre dels principals elements característics d’aquesta etapa històrica ha estat l’expansió del sistema financer, no només en termes quantitatius: també ha crescut la influència de les dinàmiques que s’hi donen en l’economia productiva. Aquesta dècada, que marca l’inici de l’hegemonia de l’ortodòxia neoliberal en la política econòmica, va coincidir amb l’ascens al poder de tota una sèrie de governs de dretes a les principals potències del món. Això ha provocat que, des d’algunes escoles de pensament econòmiques com la post keynesiana, aquest gir es caracteritzés com una conseqüència d’una contingència històrica, des d’una concepció de l’Estat aïllada del desenvolupament de la lluita de classes. De la mateixa manera, la visió post keynesiana entén l’expansió del sector financer durant els últims 50 anys com un producte de les polítiques neoliberals, al contrari dels marxistes, que considerem que es tracta d’un ajustament davant les dificultats creixents de valorització del capital.

Aquesta diferència entre marxistes i post keynesians és important. Encara que escoles de pensament econòmic com la keynesiana, la post keynesiana o la radical assumeixen també la visió evolutiva, específica, històrica i dinàmica del mode de producció igual que els marxistes, el cert és que ho fan des d’una visió harmònica, susceptible d’assolir l’estabilitat permanent -entre classes- gràcies i a través de la intervenció de l’Estat.

Conjuntura actual. Quins són els interessos immediats de la classe treballadora als Països Catalans?

Actualment, la situació de la classe obrera als Països Catalans i a bona part de la perifèria europea és com més va més crítica. D’una banda, s’està produint un augment de la plusvàlua relativa, la part del pastís que el capital es queda del valor total produït pel treball social pel conjunt del nostre treball i, per tant, una caiguda del salari relatiu. Dades del Fons Monetari Internacional¹ il·lustren una caiguda de les rendes del treball des del 55% l’any 1970 a menys del 40% l’any 2019² -el valor més baix de la història – en el conjunt de les economies de l’OCDE i també a les economies emergents. A l’estat espanyol aquesta tendència a la baixa ha estat especialment pronunciada durant les èpoques de creixement econòmic. Cal tenir en compte que aquestes xifres sobre les participacions del treball i el capital en la renda nacional estan sempre esbiaixades, degut a que és freqüent que els propietaris del capital s’assignin salaris en alguna de les seves empreses, de forma que pot semblar que, per més que en descens, el treball s’apropïi d’una part més elevada del que realment s’apropia del conjunt del treball social. L’augment de la productivitat i l’estancament dels salaris també il·lustren aquesta apropiació creixent dels guanys de productivitat per part del capital: segons l’Economic Policy Institute³, des de l’any 1979 la productivitat hauria crescut 3,5 vegades més que el salari mitjà. En el cas concret de l’Estat espanyol, la productivitat pràcticament no ha augmentat durant els darrers 30 anys. El seu model de creixement particular és marcadament rendista i fonamentat en l’augment de l’extracció de plusvàlua absoluta, a través de la desvalorització de la força de treball de la mà de l’estancament dels salaris mitjans i medians des de fa 50 anys⁴.

A més d’aquest estancament salarial en termes nominals, darrerament s’està produint també un fort descens del salari real, és a dir, de la quantitat de béns i serveis que podem adquirir al mercat amb el sou que tenim (o, dit d’una altra manera, el nivell adquisitiu) a causa de la inflació. Aquest augment recent de la inflació és la generalització d’un problema d’inflació en mercats determinats, com l’immobiliari, que ja fa anys que es perpetua. És important que la inflació, tant si és generalitzada com actualment com si és només en determinats productes, es llegeixi també des del punt de vista de la pugna entre el capital i el treball: des d’una perspectiva agregada, és senzill veure que, si els salaris no augmenten en la mateixa mesura que la inflació, necessàriament hi haurà algú que s’estarà quedant amb tot aquells diners de més que ara hem de pagar pels productes que comprem. Concretament, i per més que els principals organismes internacionals apuntin a la pressió salarial com a causa de la inflació -fruit del relat simplista de l’ortodòxia econòmica, relat àmpliament refutat pels fets-, les evidències empíriques suggereixen l’existència d’una correlació entre la inflació i els beneficis empresarials en el seu conjunt, i desmenteixen una relació causal entre el nivell salarial i el nivell de preus.

En aquest context, les necessitats immediates del conjunt de la classe treballadora semblen evidents, i passen per millorar les seves condicions de vida: garantir l’accés a l’habitatge i poder tenir accés a tots aquells béns i serveis que asseguren una vida digna. Aquestes necessitats immediates poden tenir múltiples concrecions en diversos objectius intermedis, que variaran depenent del context. També resulten evidents els interessos del capital, l’altra cara de la moneda: les exigències del procés d’acumulació capitalista, aconseguir trobar taxes de guany elevades, uns interessos irreconciliables amb els de la classe treballadora.

Objectius intermedis i l’objectiu final

Durant la primavera de l’any 2022 hem vist com, davant de l’agudització de la situació inflacionària que impacta en una classe treballadora cada cop més empobrida, existeixen forces polítiques tant a l’Estat espanyol com a les administracions autonòmiques que han plantejat (i aplicat, més enllà del plantejament de l’objectiu) diverses polítiques d’aparença social, com ara la reducció d’impostos o mecanismes de transferències de diners a aquelles capes més empobrides de la classe treballadora, com l’ajut al lloguer o l’ingrés mínim vital. Aquestes mesures no només no atacarien el problema, sinó que en bona mesura perpetuen i perjudiquen necessàriament les condicions de la classe treballadora a mitjà termini, més enllà de la simple perpetuació de l’explotació capitalista ocultant-ne les contradiccions. Perquè, com he comentat, no augmentar els salaris en un context d’inflació significa necessàriament devaluar la força de treball, i l’altra cara de la moneda és necessàriament l’augment dels beneficis en el seu conjunt. És cert que en aquest escenari no totes les empreses veuran com els seus beneficis augmenten, sinó que certament hi haurà empreses guanyadores i empreses perdedores, però el treball en el seu conjunt es desvaloritzarà i la plusvàlua en el seu conjunt augmentarà, malgrat la falsa aparença de suavització de l’explotació.

D’altra banda, en el context d’un sistema fiscal altament regressiu, rebaixar impostos i donar ajudes monetàries és una política redistributiva entre treballadors i a costa de l’augment del dèficit públic i, per tant, de l’augment dels interessos que, a través dels impostos, els treballadors pagaran en el futur al capital financer internacional, minvant el poder de la classe treballadora que en aparença havia recuperat de nou. El fet que es tracti de polítiques que s’han assumit des de diversos executius dels diversos estats capitalistes ja ens indica que les polítiques redistributives en el si del treball (que no toquin la part que s’apropia el capital) seran necessàriament molt més estables i molt més possibles d’implementar que polítiques que ataquin realment l’acumulació del capital a costa del treball. A la vegada, l’estabilitat d’aquestes mesures impedeix que amb la seva consecució s’assenyalin els límits i les contradiccions del mode de producció, donant una aparença de consens entre els interessos del capital i del treball, i allunyant per tant la idea de la necessitat de seguir avançant.

Què passaria si, en lloc de polítiques redistributives en el si del treball, plantegéssim objectius intermedis concretats en polítiques redistributives entre el capital i el treball? Una reforma fiscal progressiva, una regulació del preu de l’habitatge o l’augment salarial serien exemples d’objectius intermedis coherents amb l’objectiu final? Al contrari del cas anterior, d’entrada ja s’hauria de comptar amb què les dificultats per aplicar aquestes mesures serien molt més elevades, unes dificultats que -al contrari del que es podria plantejar, seguint l’exemple anterior, des d’un plantejament post keynesià- no serien contingents. Per què una regulació dels lloguers a l’estat espanyol és quimèrica o necessàriament inestable al llarg del temps? Perquè les rendes que s’extreuen del sector immobiliari són fonamentals per a la dinàmica econòmica espanyola i l’acumulació del capital en aquest territori concret, en ser el sector a través del qual s’ha produït l’expansió de les finances a nivell mundial a l’Estat espanyol, degut precisament a l’especialització productiva espanyola i a la seva inserció externa particular. I per això, la lluita per la resolució del problema d’accés a l’habitatge per part de la classe treballadora, comenci per on comenci, ha d’acabar necessàriament amb l’expropiació del conjunt dels habitatges construïts i per la desmercantilització de l’habitatge, i això ha de passar necessàriament per un canvi de model productiu. I aquest canvi en el model productiu ha de passar necessàriament per una inserció diferent en el mercat internacional, no determinada per les exigències del desenvolupament del mode de producció capitalista, és a dir, la llei del valor. Per què, per més que hagi augmentat el salari mínim interprofessional durant els últims anys, a dia d’avui el nostre salari real és més baix? Perquè l’aprovació via decret de l’augment del salari en termes nominals no elimina les condicions per les quals el capital necessita aprofundir en l’explotació, i per tant, en la lluita per la distribució del producte del nostre treball -la lluita pels augments salarials- no es pot concebre la possibilitat d’assolir equilibris harmònics entre capital i treball.

Així, les lluites particulars que busquen objectius intermedis anirien seguides de noves lluites particulars amb noves concrecions, en el marc d’un procés que té com a únic fi la superació del mode de producció capitalista i la nostra emancipació. Aquest procés, sigui quin sigui el resultat d’una lluita particular, no és altra cosa que l’expressió viva de la lluita de classes, i els límits que existeixen i existiran al desplegament i consolidació de les victòries parcials no són altra cosa que les relacions de producció capitalistes. Què seria aleshores: una praxi socialdemòcrata? Més enllà de si una lluita particular ha servit per organitzar la classe treballadora, la creença ideològica de que aquestes reformes son estables, i que l’estratègia passa per defensar-les i atrinxerar-s’hi, i no per seguir avançant.

La tasca del partit, la tasca de l’organització, serà precisament persistir en la lluita contra el capital davant dels límits que imposen les relacions de producció capitalistes, l’statu quo, les regles del joc. Persistir apuntant cap a la solució que coneixem gràcies a la nostra comprensió del mode de producció capitalista i la consciència del moment històric, gràcies a la nostra capacitat d’entendre com es conjuguen tots els elements que observem a la superfície en el nucli de la dinàmica d’acumulació. Qualsevol objectiu intermedi, per complir-lo i per defensar-lo posteriorment, s’haurà de defensar seguint avançant en el marc d’un pla per assolir els objectius finals, i només es pot seguir avançant organitzant-nos com a classe. Perquè fins a la rendició incondicional del capitalisme, la lluita de classes no té treva.

Notes

1 IMF (2017), World Economic Outlook

2 Dades de l’Instituto Nacional de Estadística

3 Mishel, L (2021). Growing inequalities, reflecting growing employer power, have generated a productivity-pay gap since 1979, Economic Policy Institute.

4 Dades de l’Instituto Nacional de Estadística.