La Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica de l’Oest (CEDAO –ECOWAS, per les seves sigles en anglès–) ha obert noticiaris en tots els grans mitjans d’occident en les últimes setmanes. I no és per menys, davant del cop d’Estat al Níger a finals de juliol, l’organització regional es va precipitar a anunciar una intervenció militar condicionada a la negociació per a l’alliberament del president Bazoum i la posterior renúncia al poder per part de la junta militar formada després del cop.

A què respon aquest afany de la CEDEAO a utilitzar les armes contra un país integrant de l’organització regional? La condemna i les posteriors sancions per l’accés al poder de militars, derrocant un govern escollit a les urnes, són del tot lògiques per a un ens supranacional que aspira a desplegar accions que vagin més enllà d’una finalitat centrada en la integració econòmica. Tanmateix, en els últims dos anys, tres països integrants de la CEDEAO han caigut sota el lideratge de juntes militars i, tot i que se’ls ha suspès com a membres de l’organització, ni Mali, ni Guinea ni Burkina Faso han estat objecte de cap amenaça d’intervenció militar.

Perquè el cas del Níger és diferent? Amb una població de prop de 22 milions, el Níger és el tercer país a la cua en el rànquing de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH, 2021), és el país juntament amb Mali i Nigèria més colpits pel terrorisme gihadista al Sahel, més del 81% de la població nigerina no té accés a l’electricitat d’acord amb dades del Banc Mundial (2021), tot i que es produeix des del país del Sahel un 5% de l’urani consumit a nivell mundial (2021), i les seves terres en contenen les quartes majors reserves del món d’acord amb l’Organisme Internacional de la Energia Atòmica (OIEA) de les Nacions Unides. Per una altra banda, més de dos terços de l’electricitat consumida a l’ex metròpoli francesa prové de l’urani, i d’aquesta producció prop del 15% té el seu origen en les seves mines d’acord amb les dades de l’empresa explotadora Orano, participada en un 45% per l’Estat francès. Níger és, així mateix, un dels principals proveïdors de l’urani que es consumeix a la UE.

Amb els països i organitzacions occidentals donant suport a l’amenaça de l’ús de la força –i, més específicament, amb la ministra d’Afers exteriors de França declarant la predisposició del seu país a estudiar qualsevol recolzament militar a petició de la CEDEAO segons el diari Le Point, França ja té 1.500 militars en territori nigerí–, la relació d’aquesta precipitada amenaça amb els interessos supraregionals (França, la UE i els EUA) es dibuixa fàcilment. És, de fet, el que bona part de la població nigerina denuncia, al mateix temps que recolza la junta colpista.

Pel que fa als altres països membres de la CEDEAO suspesos després dels cops d’Estat, no van tardar en donar suport a l’acció militar de la junta nigerina al mateix temps que condemnaven la resposta de la CEDEAO. A través d’un comunicat conjunt signat pels portaveus dels governs de Burkina Faso i de la República de Mali, aquests advertien que «tota intervenció militar contra el Níger s’assimilaria a una declaració de guerra contra Burkina Faso i Mali» i «Comportaria l’abandonament de la CEDEAO» per part d’aquests dos països.

Els dos governs anaven més enllà assenyalant la hipocresia de l’organització regional i es mostraven «profundament indignats i sorpresos pel desequilibri observat entre, d’una part, la celeritat i l’actitud aventurera d’alguns responsables polítics de l’Africa de l’Oest desitjosos d’utilitzar les forces armades per restablir un ordre constitucional en un país sobirà, i d’una altra part, la inacció, la indiferència i la complicitat passiva d’aquestes organitzacions i dels seus responsables polítics a l’hora d’ajudar els Estats i els pobles víctimes de terrorisme des d’una dècada i abandonats a llur sort».

En la mateixa línia, en un comunicat signat pel Cap de les forces armades de la República de Guinea, la junta militar del país, el Comitè Nacional de Reagrupament pel Desenvolupament (CNRD) aprofundia en l’assenyalament de les contradiccions de la CEDEAO: «En un moment en el qual les poblacions joves de l’espai de la CEDEAO viuen un drama humà a Tunísia i al Mediterrani, la preocupació dels dirigents de la regió hauria de ser més aviat l’orientació cap als desafiaments estratègics i socioeconòmics per a la consecució de llurs aspiracions enlloc d’inclinar-se cap a la sort dels presidents destituïts.»

La posició bel·licista de la CEDEAO amb un país membre com és el Níger només fa més evidents els vincles entre els interessos d’occident i els de l’organització regional, cosa que n’incrementa el descrèdit

Si bé és cert que l’expiració de l’ultimàtum el diumenge 6 d’agost no va suposar cap desplegament de tropes per part de la CEDEAO, els seus representants no hi han renunciat. Així ho van certificar a la cimera del 10 d’agost en la qual van acordar l’activació de les seves forces. A l’altre costat, la junta es va negar a atendre la delegació enviada la primera setmana d’agost per l’organització regional al·legant raons de seguretat, mentre aprofitava per establir contactes amb els governs de Mali i Burkina Faso –mitjans europeus parlen també d’una petició d’ajuda al grup de mercenaris rus Wagner–, una delegació religiosa provinent de Nigèria que s’ha reunit amb el líder de la junta militar, el general Abdourahamane Tiani, assegura que hi ha predisposició a reunir-se amb la CEDEAO i iniciar la «diplomàcia de la pau».

A l’inici d’aquesta setmana (dilluns 14), la junta va comunicar a través d’una compareixença del seu portaveu que el president Bazoum està en perfecte estat de salut i que manté seguiment per part del seu metge, que el va visitar el passat dissabte 12 d’agost. Al mateix temps, anunciava haver reunit totes les proves per perseguir davant dels tribunals nacionals i internacionals l’ex mandatari i els seus còmplices «per alta traïció i per atemptar contra la seguretat interior i exterior del Níger». L’organització supranacional ha tractat aquest últim anunci de «provocació.»

La posició bel·licista de la CEDEAO amb un país membre com és el Níger només fa més evidents els vincles entre els interessos d’occident i els de l’organització regional, cosa que n’incrementa el descrèdit. Bola Tinubu, actual mandatari de Nigèria i recent escollit president de l’organització supranacional és un vell conegut de la política regional tacat per acusacions de corrupció i tràfic de drogues, en aquest últim cas pels EUA; ha estat el principal defensor de la tesi bel·licista tot i el pronunciament en contra del Senat del seu país per una contundent majoria del 90% dels membres de la cambra que ha d’aprovar qualsevol intervenció militar del país.

Els altres dos principals països que donen suport a aquesta posició són Costa d’Ivori i el Senegal. El president d’aquest últim, Macky Sall, tot i haver confirmat que no es presentarà per a un tercer mandat ha ordenat en les últimes setmanes l’empresonament del president del principal partit de l’oposició, Ousmane Sonko, així com la  il·legalització de la seva formació política, PASTEF. Pel que fa al president ivorià, Allassane Ouattara, el seu actual tercer mandat no s’hauria donat sense la violació del límit que marca la constitució del seu país: després de prometre que no es presentaria per a un tercer mandat i assenyalar un successor dins del seu partit, va utilitzar la mort sobtada d’aquest últim per acabar-se presentant a les eleccions.

Per una banda, la CEDEAO ha passat per alt aquests actes condemnables, per una altra, la seva passivitat en la lluita contra el terrorisme al Sahel i el seu silenci en els últims mesos en el periple que viuen els joves de l’Àfrica occidental a Tunísia, amb tractes denigrants, persecucions directes i expulsions que els condemna  a una mort segura al desert del Sàhara desacredita qualsevol acció de l’organització supraregional en nom de la democràcia, i més encara si els que ho inciten són mandataris corruptes, i els que ho recolzen ex metròpolis amb interessos neocolonials.