Omar Benderra: “No s’han d’atribuir les actuals manifestacions a Algèria a uns titellaires invisibles”

Des de fa pocs dies a les principals ciutats d'Algèria s'han omplert de mobilitzacions. L'espurna ha estat la intenció del president del país, Abdelaziz Bouteflika, de presentar-se per a un cinquè mandat. En aquesta entrevista, Omar Benderra, antic president del banc públic d’Algèria i director de la Fundació Frantz Fanon, desgrana les claus per entendre les manifestacions que van començar el 22 de febrer.

Omar Benderra: “No s’han d’atribuir les actuals manifestacions a Algèria a uns titellaires invisibles”

Omar Benderra: “No s’han d’atribuir les actuals manifestacions a Algèria a uns titellaires invisibles”

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des de fa pocs dies a les principals ciutats d'Algèria s'han omplert de mobilitzacions. L'espurna ha estat la intenció del president del país, Abdelaziz Bouteflika, de presentar-se per a un cinquè mandat. En aquesta entrevista, Omar Benderra, antic president del banc públic d’Algèria i director de la Fundació Frantz Fanon, desgrana les claus per entendre les manifestacions que van començar el 22 de febrer.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Entrevista del periodista Marwan Andaluss (del diari digital Algeria-Watch) a Omar Benderra. L’entrevistat aclareix que, si bé és cert que alguns grups del mateix règim han afavorit les manifestacions del 22 de febrer, no en són, en cap cas, els arquitectes. I destaca que la població les organitza ella mateixa i n’ha escollit les consignes i formes d’expressió.

Què explica la formidable mobilització dels algerians aquest 22 de febrer en diverses ciutats del país, quan ningú no sap qui ha realitzat la convocatòria? Això s’assembla, salvant totes les proporcions, als esdeveniments de l’octubre de 1988. Se sabia que passaria alguna cosa, però no se sabia d’on venia…

Interpretar les intencions d’un sistema polític hermètic, violent i cínic, que practica des de sempre una forma d’endogàmia regressiva al capdamunt d’unes estructures decisòries clandestines, és un exercici en què la temptació paranoica és permanent. Aquesta temptació s’alimenta d’una propaganda que busca representar aquest règim sense cara com un sistema omniscient i omnipotent. Cosa que no és, evidentment, el cas, vista la degradació contínua i ben, massa, perceptible de l’Estat, i de les amenaces creixents que pesen sobre el país. És, doncs, essencial de romandre lúcid i vigilant, no caure en el conspiracionisme i evitar d’atribuir aquestes manifestacions a un o uns titellaires invisibles, els quals orquestrarien les expressions del descontentament. Encara que uns centres de poder –els que estimen que els seus interessos no es prenen prou en compte en els equilibris actuals- hagin estimulat o afavorit molt probablement la reunió de les condicions d’una mobilització popular massiva.

És, doncs, essencial de romandre lúcid i vigilant, no caure en el conspiracionisme i evitar d’atribuir aquestes manifestacions a un o uns titellaires invisibles tweet

Qui pot pretendre ignorar-ho? Els aparells del sistema i, en primer lloc, la policia política amb les diverses denominacions amb què s’abilla, poden, en efecte, instrumentalitzar el carrer per a passar comptes dels conflictes entre grups d’interès al si del sistema. Tothom va entendre-ho, efectivament, arran dels fets d’octubre de 1988 i, en una altra lògica, arran de les “marxes espontànies” de 1995 en suport a la candidatura de Liamine Zeroual –un general ja jubilat…

En aquest cas, però, tractant-se de la mobilització d’aquest divendres de febrer, aquests entorns no han fet sinó posar fil a l’agulla en una situació més que madura per a protestes d’aquest tipus. Altrament dit, si certs grups al si del règim han afavorit les manifestacions del 22 de febrer, no en són, en cap cas, els arquitectes. La població se n’ha encarregat ella mateixa, ha escollit les seves consignes i les seves formes d’expressió. L’opinió algeriana està des de fa temps més enllà de l’exasperació, i no és si no per les tradicions de paciència i rebuig de la violència que la societat s’ha mantingut per ella mateixa en una postura apartada en relació al règim i les seves paròdies, de desobediència civil no manifestada i d’indiferència davant la gesticulació d’aquells que controlen l’Estat. Com ja s’havia pogut observar al curs de la “campanya” del quart mandat, el 2014, en què l’opinió pública havia manifestat una sobirana indiferència a la comunicació del règim.

Imatge de Contretemps revue

A tots els nivells, la situació ha evolucionat força des d’aleshores. Efectivament, i crec que tothom està d’acord en aquest punt, les algerianes i els algerians s’han sentit insultats per aquesta indigna mascarada d’un cinquè mandat, el qual consisteix a imposar un vell agònic com a candidat de l’esperança i de la renovació. Aquest element ha fet com de detonador del descontentament, la gota que ha fet vessar un got d’indignació i d’amargor. Allò que les poblacions qüestionen i rebutgen no es limita pas a la continuació d’un president-zombi. El poble algerià està exasperat i ja no vol més aquesta dictadura brutal i incompetent, corrompuda més enllà de tota expressió i que condueix el país, i això és vist i sabut per tothom, a un demà obscur.

Les algerianes i els algerians s’han sentit insultats per aquesta indigna mascarada d’un cinquè mandat, el qual consisteix a imposar un vell agònic com a candidat de l’esperança i de la renovació
tweet

El rebuig del cinquè mandat és la raó exclusiva d’aquesta manifestació inèdita?

S’ha vist bé, al ritme dels eslògans i de les consignes dels manifestants, que les reivindicacions van força més enllà. Alguns “progressistes” i d’altres publicistes en acte de servei proven de transformar aquest rebuig genèric del sistema en un simple qüestionament de Bouteflika. La maniobra pot semblar grollera, però es troba ben bé en acció: es tracta, per a aquests entorns, de canalitzar la indignació popular cap al rebuig del cinquè mandat per tal de promoure un candidat del consens militar i policial, presentat com una alternativa innovadora i creïble. Així és que, entre alguns conills més o menys forassenyats encarregats de l’animació del pati de darrere, ens treuen del barret un general sortit del no-res com a alternativa. Aquesta operació de reciclatge de general deposat podria convèncer els entorns “il·lustrats”, els quals es representen com unes elits, de les quals alguns fingeixen de creure en el miracle electoral.

Aquests cercles encarregats de validar unes opcions fantasmagòriques fan la seva tasca habitual. Però no estic segur que disposin d’una gran audiència entre una població que ja està de tornada de tots els enganys. Les algerianes i els algerians no esperen ni un home providencial, ni esperen cap caudillo reconvertit, sortit d’una capsa sorpresa, ni cap faqih (jurista musulmà) reciclat. Aspiren a viure lliurement com a ciutadans respectats en una societat lliure, dirigits per dones i homes que hauran triat lliurement en un contracte polític exigible a tots i regit únicament pel dret. El poble està a favor d’un canvi radical i en contra del cinquè mandat.

Però per què, doncs, el règim s’obstina a fer continuar un president tan visiblement disminuït?

Per a entendre aquest fenomen que condueix a una situació absurda i a una imatge greument degradada del nostre país, és útil de recordar que Abdelaziz Bouteflika fou un dels fundadors del sistema militar i policial algerià des de l’endemà mateix de la independència, el 1962. Coneixia, doncs, perfectament els codis, la manera de funcionar, els usos i els components d’aquesta organització de poder. En cap cas no podia trair un sistema del qual ha estat, juntament de Houari Boumediene (mort el 1978), una de les peces fonamentals.

És útil de recordar que Abdelaziz Bouteflika fou un dels fundadors del sistema militar i policial algerià des de l’endemà mateix de la independència, el 1962 tweet

Després d’una llarga travessia pel desert, Abdelaziz Bouteflika va ser exhumat, el 1999, del seu exili daurat als Emirats Àrabs Units perquè succeís Liamine Zeroual (expulsat sense glòria del poder per aquells mateixos que l’havien fet rei el 1995), amb força marxes de suport “espontànies”. Bouteflika fou escollit, d’entrada, en raó de les seves qualitats de diplomàtic: havia estat ministre d’Afers Estrangers durant tretze anys –de 1965 a 1978-, durant el període ascendent del règim algerià. Els generals “generistes” i els seus subordinats, autors del cop d’Estat de l’11 de gener de 1992 que anul·là la victòria del Front Islàmic de Salvació (FIS), van comptar amb el seu do de gents substancial per a contenir l’amenaça que la justícia internacional feia planar sobre els crims contra la humanitat que cometeren als anys 1990 durant la “guerra bruta” desfermada contra els islamistes i el conjunt de la població algeriana.

Amb l’aval i el suport dels dirigents francesos, Abdelaziz Bouteflika, ajudat per una conjuntura favorable (els atemptats de l’11 de setembre de 2001, que modificaren radicalment la postura dels occidentals en relació a l’islam polític), portarà a terme bé la missió que li fou confiada. El seu activisme extern, gràcies a una bateria de disposicions i de lleis exorbitants d’amnistia i d’esborrament dels crims, va permetre (provisionalment?) d’aixecar les hipoteques que pesaven sobre els caps de l’exèrcit i dels serveis secrets.

Com que una alegria no arriba mai sola, Abelaziz Bouteflika va poder consolidar la seva empresa gràcies a l’excepcional període de “repunt financer” causat per l’augment durador i substancial dels preus del petroli. La base de corrupció del sistema s’eixampla aleshores més enllà de tota esperança, atès que en el període 2002-2013 Algèria registra més d’un bilió de dòlars en ingressos del petroli. De contractes públics amb empreses pantalla, aquest mannà beneficia unes xarxes d’adjudicacions i de corrupció compostes per caps militars i els seus homes de negocis. Aquests darrers, arran de la acumulació de fortunes considerables i de papers cada cop més significatius d’intermediació amb l’estranger, han pres progressivament un lloc decisiu al capdamunt del poder.

D’ençà de 2013, la impotència del president ha tingut per efecte confortar els principals dirigents del sistema en unes posicions politicoadministratives que s’assemblen a veritables baronies per sobre del dret comú i que no estan sotmeses a supervisió ni intrusió de cap autoritat superior. Els dossiers que exigeixen un arbitratge del cap d’Estat es negocien puntualment amb l’entorn familiar del president. Aquest dispositiu, totalment contraproduent per a la governança del país, no és tant menys còmode per als nous “senyors de la guerra” sobre els quals no s’exerceix cap supervisió.

Aquests dirigents i els seus businessmen civils, constituïts en grups d’interès, mantenen contra vents i marees Bouteflika al poder per tal de conservar el seu accés a una renda que, encara que es contregui, roman com la font d’enriquiment massiu i continu. Es revela, al llarg dels mandats, que és particularment ardu per a aquestes burocràcies poder entendre’s sobre una alternativa de consens al president malalt. Aquells que qüestionen el cinquè mandat al si d’aquesta organització no busquen pas una evolució del règim. Es tracta, purament i simple, per a uns grups que han estat apartats més o menys brutalment del poder, de retrobar l’accés a la renda.

Les manifestacions a Alger estan prohibides des de fa més de vint anys. Què explica la no-intervenció de la policia que, malgrat tot, s’havia desplegat massivament?

Penso que aquells que han decidit fer mostra de moderació ho han fet, no per consideracions “democràtiques”, si se’m permet dir-ho, sinó més aviat per càlcul. Saben que el qüestionament és massiu i generalitzat, que l’exasperació és gran. No es tracta d’una pura constatació de l’evidència: Algèria sencera, del sud al nord i de l’oest a l’est, arriba al límit d’una paciència llegendària. Ara bé, en un estat d’ànim així a escala nacional, entrar des del principi en un cicle de repressió directa i de confrontació violenta amb la població pot conduir a ruptures imprevisibles… Aquests “decididors” saben també que els seus aparells de repressió, policia, gendarmeria, exèrcit, no són impermeables o insensibles, ben lluny d’això, al que té lloc en la societat. La mesura de què ha fet mostra la policia fins ara sembla la prova que el règim busca guardar-la, estalviar les seves forces, evitar-ne el desgast, fet que tradueix una veritable aprensió davant d’una situació degradada i que podria enverinar-se, Déu no ho vulgui, a la mínima relliscada. Aleshores, al règim li caldrà assumir una repressió duradora d’una amplària inèdita…

Quina serà la resposta del règim? L’endemà de la manifestació del 22 de febrer, alguns rumors parlen de contramanifestació d’aquells que són favorables al cinquè mandat (FLN i RND hi serien darrere, i tenen un savoir-faire en qüestió de marxes espontànies). Si això passa, no es corre el risc que hi hagi una fractura violenta del país?

Aquests partits “falsos” que citeu disposen àmpliament de mitjans materials per a convocar unes clienteles comprades per un preu mòdic. A Algèria, com en totes les societats humanes, existeixen unes franges sense moral disposades a totes les manipulacions. Cal esperar que aquesta resposta no arribi, i que aquells a l’exèrcit i als serveis de seguretat que han conservat el sentit d’Estat i que no han trencat totalment amb l’herència política del 1r de novembre de 1954, si en resta, tindran la seva paraula a dir per a evitar unes aventures el preu i les conseqüències de les quals són incalculables. La responsabilitat d’aquests entorns s’hi compromet directament.

Per la seva banda, els centenars de milers de manifestants a través de tot el país han demostrat al món amb resplendor l’altura dels principis de no-violència i d’expressió refinada de les reivindicacions, conforme a una tradició establerta. Aquest poble, que alguns es complauen a injuriar des de dalt del seu menyspreu d’arribistes oblidadissos de trajectòries dubtoses, ha expressat amb noblesa i dignitat el seu rebuig al desordre i la tirania. Amb una força de convicció i una energia evocadores dels gloriosos dies decolonials del desembre de 1960.

Els centenars de milers de manifestants a través de tot el país han demostrat al món amb resplendor l’altura dels principis de no-violència i d’expressió refinada de les reivindicacions
tweet

Tothom haurà notat el silenci vergonyós dels mitjans públics el dia de la manifestació (i les tergiversacions dels mitjans privats). Els partits anomenats d’oposició semblen, per la seva banda, esmaperduts per la mobilització popular i són molt discrets. Què explica aquestes actituds (de la premsa i dels partits de l’oposició)?

No hi ha mitjans lliures a Algèria, igual com no poden existir partits polítics autònoms en una escena tancada hermèticament amb pany i forrellat i totalment controlada per la policia política. Les cadenes de televisió públiques i privades no han informat ni cobert en cap cas les manifestacions. Els diaris lligats a la policia política i a alguns oligarques han posat l’accent en el rebuig al cinquè mandat, passant de puntetes sobre el qüestionament radical del règim.

Les cadenes de televisió públiques i privades no han informat ni cobert en cap cas les manifestacions tweet

És una qüestió de sentit comú: una premsa lliure pot existir en un entorn lliberticida? No, evidentment. Des del cop d’Estat militar de l’11 de gener de 1992, les llibertats fonamentals constitutives de l’Estat de dret han estat trepitjades pel sistema. Les llibertats d’expressió, de reunió, de manifestació estan interdites. Està prohibit d’exercir el periodisme i està prohibit de fer política. Per contra, es permet ser uns propagandistes del règim i servir d’oposició-coartada en un ambient institucional integralment fabricat.

Els polítics i polítiques independents i respectables existeixen, tanmateix, i tothom sap els seus noms. Aquests no tenen ni veu ni vot, i quan poden expressar-se són, en el millor dels casos, ignorats. Quan els dirigents de la policia política els consideren perillosament audibles per la població, els contrafocs de la difamació, la injúria i la calúmnia s’encenen ràpidament… És evident que en un clima així, les expressions polítiques independents i sinceres emergeixin molt penosament i siguin difícils d’identificar. Cal esperar que aquestes mobilitzacions de la població permetin, finalment, l’emergència de quadres i militants polítics joves i valents, susceptibles d’assumir massivament un relleu que el país necessita vitalment.

La mateixa constatació de carència pot aplicar-se als mitjans. A excepció d’alguns escassos periodistes honorables, els noms dels quals són igualment coneguts per tothom, la premsa està constituïda massivament per elements perfectament disciplinats d’aquesta milícia de la desinformació. Les agències de premsa estrangeres, com ha mostrat la cobertura francòfona limitada i enganyosa de les manifestacions, no s’aparten de la regla. Els periodistes en actiu a la premsa estrangera, francesa en particular, métropole oblige, són massa sovint –i per sort no sempre- agents en acte de servei encarregats de mantenir la confusió i el caos sobre la natura real dels fets polítics que esquitxen el dia a dia d’Algèria.

Però molt a pesar dels professionals de la intoxicació i dels manipuladors d’opinió, el regne de la informació controlada ja s’ha acabat. Les xarxes socials pal·lien molt àmpliament i eficaç aquest dèficit de mitjans autònoms. Els talls d’Internet i els alentiments organitzats del flux només són mitjans de rereguarda. Les pàgines web del règim intenten vanament de captar-la al seu profit, però l’opinió està infinitament millor informada que no ho voldria la dictadura. Cap artifici ni prohibició no pot anar contra aquest corrent. Aquest 22 de febrer de 2019, aquests mitjans i lacais de premsa simplement han acabat de desacreditar-se.

Hi ha un element de gran importància en el que va passar el 22 de febrer que mereix que el subratllem fortament. Vull parlar de la gent que va protestar contra les prèdiques dirigides dels imams, alguns fins i tot van abandonar la mesquita com a Bejaïa, i realitzar la seva pregària a l’exterior. El pany de la pressió per la religió ha saltat?

En el buit moral, polític i cultural creat i mantingut per la dictadura, la religiositat s’ha convertit en un aglutinant, que ha permès el manteniment de la cohesió social. La religió esdevé així un refugi primer i últim per a molts. L’espiritualitat dels algerians expressa també, intensament, el rebuig de l’ordre –més aviat del desordre- sense ètica imposat per la força en nom de valors que tothom coneix i reconeix, arrelats en la història i els usos. Però ja no som a la dècada dels 80 o els 90.

Al curs del drama i del punt mort, dels problemes despullats i la identificació dels actors, la societat ha evolucionat i madurat. El nivell general, polític i crític, és incomparablement més elevat. L’experiència acumulada al curs d’aquestes dècades de sang, violència i injustícia ha forjat les consciències i permet resistir millor als mètodes demagògics amb totes les formes i aparences.

El règim, molt cínicament, amb els seus predicadors-xarlatans i els seus imams en posició de ferms, ha intentat fer fructificar l’obscurantisme i orientar les pràctiques religioses cap a la beateria, els anatemes i la regressió. Però l’èxit d’aquesta maniobra d’enverinament de la fe sembla no haver durat gaire.  La població aguerrida ja no se subjecta tan fàcilment amb els discursos d’adhesió o d’autoritat, sigui quina en sigui la font i siguin quins siguin els hàbits amb què es vesteixin els propagandistes… No hi ha una lleialtat mecànica ni gurus intocables. Els algerians, creients o no, practicants o no, respecten allò sagrat i saben el que té a veure amb la política, inevitablement distint d’allò que té a veure amb l’espiritual i la religió.

Quines podrien ser les repercussions d’aquesta jornada particular? I què dir de les eleccions presidencials del 18 d’abril?

El futur és indesxifrable, encara que podem dipositar molta esperança en la joventut algeriana. Es desenvolupen iniciatives i cercles de discussions i intercanvis veuen la llum. Es pot tractar d’un preludi a una recomposició política efectiva. El que podem afirmar sense gran risc d’error és que les manifestacions del 22 de febrer han unificat les files del poble algerià, en la seva diversitat i les seves diferències, davant d’aquest règim de malfactors sense escrúpols. Els habitants d’aquest país han desplegat, a ulls de tothom, una consciència política i un sentit de les responsabilitats d’un nivell molt alt. Sense que s’oblidi la solidaritat, amb la causa palestina, principalment. Cal esperar que aquesta mobilització sigui perenne, que sigui la matriu d’una reorganització política plural i democràtica de la societat algeriana. I que condueixi finalment a uns solució política, pacífica i en el respecte del dret i de les llibertats, de la crisi política que pateix des de fa molt de temps el poble algerià.

Reproduïm aquí una entrevista a Omar Benderra realitzada per Marwan Andalussi, per a la pàgina web Algeria-Watch, el 25 de febrer de 2019.
Imatge portada: Jacobin Italia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a redaccio@catarsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Consultor independent, antic president del banc públic d’Algèria, responsable de la renegociació del deute extern algerià durant el període d'obertura democràtica sota el govern de Mouloud Hamrouche (1989-1991). Director de la Fundació Frantz Fanon.

Comentaris

Omar Benderra: “No s’han d’atribuir les actuals manifestacions a Algèria a uns titellaires invisibles”

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa