Quatre anys de Vagues Generals Feministes. I ara què?

L'eina de la vaga ha sigut molt útil en l'articulació política del feminisme català. Ara bé, ho serà sempre i en tot context?

Quatre anys de Vagues Generals Feministes. I ara què?

Quatre anys de Vagues Generals Feministes. I ara què?

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L'eina de la vaga ha sigut molt útil en l'articulació política del feminisme català. Ara bé, ho serà sempre i en tot context?

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Any 2021 i quarta convocatòria consecutiva de vaga general el dia 8 de març.  Si abans de la primera convocatòria semblava impensable la vaga general feminista per a certs sectors del moviment feminista, ara sembla impensable arribar a un 8 de març sense la convocatòria d’una vaga. El debat, però es repeteix cada any als col·lectius feministes, espais de coordinació, sindicats i organitzacions polítiques. S’ha de tornar a convocar vaga aquest 8 de març? Amb quins objectius? És la vaga l’única eina possible? Estem esgotant aquesta eina? Què passa si no es convoca vaga? És una renúncia? 

Aquest article pretén ser una humil reflexió entorn d’aquestes preguntes, obrir el debat que ja tenim moltes de nosaltres en els espais on participem i, de retruc, també sobre l’estat actual i els reptes d’aquesta tercera onada feminista, un moviment de masses internacional i que ha fet replantejar moltes de les nostres pràctiques polítiques als Països Catalans. 

És evident que les convocatòries de vaga general per al 8 de març han suposat un abans i un després en el desenvolupament polític del moviment feminista. Així mateix, les vagues de les quals parlaré, s’emmarquen en un context social particular, tot i els molts exemples internacionals, i que responen a anys de consolidació d’un moviment feminista fort de base i arrelat al territori. 

És evident també que no totes les convocatòries han estat iguals i que, a diferència dels dos primers anys en què la mobilització i l’organització havien estat molt potents, les dues últimes convocatòries han anat perdent força. No es pot, d’altra banda, deslligar aquesta pèrdua de força de dues circumstàncies evidents: una convocatòria en diumenge un any i enmig d’una pandèmia global aquest any. Aquesta situació ens ha de fer replantejar no tant si el model de vaga productiva i reproductiva és vàlid, o si la vaga pot ser una eina vàlida per al desenvolupament i creixement d’aquesta tercera onada feminista i la totalitat de la lluita de classes, sinó potser el que ens cal trencar és la vinculació ara mateix indissoluble entre 8 de març i vaga general.

Les vagues són i han estat una eina històrica de la lluita de la classe treballadora. Principalment s’han vinculat a aturades de producció als centres de treball per tal d’assolir millores laborals, posar el fre a reformes que perjudicaven les treballadores o aturar acomiadaments i tancaments d’empreses. Tot i això, les convocatòries de vaga més rellevants en el nostre context territorial els últims anys no responen estrictament a aquesta definició.

Les vagues generals del 2010-2012 tenien un contingut polític molt més ampli que la lluita contra la reforma laboral del 2012 o la situació d’acomiadaments massius. Eren una expressió més de l’onada de mobilització social davant la crisi del 2008 i la gestió neoliberal i austericida d’aquesta. Eren una eina política per a un moviment que impugnava el règim. El mateix passa amb les vagues del «procés», amb la vaga del 3 d’octubre com la més notòria (és rellevant que aquesta ha estat la vaga general amb més seguiment dels últims anys a Catalunya). Aquestes es tractaven doncs de l’expressió d’un malestar social expressat en diferents àmbits i que s’acompanya d’un seguit de propostes i reivindicacions que subvertissin la situació present.  Objectivament no hi havia cap petita o gran victòria material immediata a guanyar.

No cal concebre però aquest element com un problema en si mateix, ja que el nostre objectiu per aquestes vagues no era cap victòria material concreta, o aquest no era el principal. L’enteníem com una eina política per a propòsits més profunds i que pretenia fer trontollar les bases del sistema. Una eina per sumar i acompanyar períodes de mobilització social creixent i processos de subjectivació de classe i d’organització d’aquesta.  Les vagues generals mantenien més relació amb victòries discursives i en el relat (no per això menys importants) i amb avenços en el procés d’acumulació de forces, que no pas en l’assoliment de certs guanys materials concrets. 

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Cap de les vagues generals feministes ha tingut, pel que fa al seguiment als centres de treball, un impacte gegant, i tot i que no s’ha de restar importància al seguiment com a manera de mesurar l’èxit d’una vaga, el seu potencial no només es mesura en aquests termes. Aquest fet no es pot analitzar aïllat de l’estat actual del sindicalisme laboral i de l’organització de les treballadores en els centres de treball, que tot i que evidentment existeix, no és assimilable a altres períodes històrics. Encara més si analitzem l’organització en àmbits feminitzats, més enllà dels serveis públics, i la dificultat per a moltes dones en condicions de precarietat i amb càrregues familiars de poder secundar un dia de vaga.  

Què ens ha aportat la Vaga General Feminista?

Una primera consideració és el fet que ha aconseguit mantenir el moviment feminista català més lluny dels intents de cooptació i domesticació per part de les institucions i l’esquerra socioliberal. L’eina en determina el fons i les vagues són encara avui dia una eina de classe, que mai serà desitjable per al capital. Per molt que les Anes Botins diguessin sumar-se a la vaga, aquestes fàcilment se’n desvinculen pel que fa a les eines pràctiques de la vaga, com ara els piquets, l’agitació, els talls i les accions polítiques de divulgació de la vaga. El front feminista no és, respecte a altres espais de lluita, qui recull ara mateix més capacitat de combativitat i confrontació tot i que aquesta va anar en augment tenint com a conseqüència diverses causes repressives. Tot i això, veiem en el moviment feminista una aspiració de combativitat que es traspua en la seva pràctica política.

Una qüestió indiscutible és que les vagues generals han suposat un pas endavant en la capacitat organitzativa del moviment feminista. Ha obligat a organitzacions polítiques i sindicals a acompanyar-lo i a assumir-ne també els seus discursos i reivindicacions. La qüestió de la vaga n’és un catalitzador, però la transversalitat de la lluita feminista com a element indispensable del projecte de l’esquerra anticapitalista els últims anys ha transformat també la política dels diversos espais polítics. De fet, podríem dir que quan parlem de moviment feminista no només parlem de les assemblees i col·lectius que es dediquen estrictament a la lluita feminista sinó que ens referim també a tots els espais de dones organitzades que comparteixen i practiquen aquesta lluita. 

Sota el lema Si nosaltres ens aturem, el món s’atura, la vaga general feminista ha pretès no només destacar la importància actual de les dones en l’esfera productiva sinó també com és d’essencial l’esfera reproductiva en el funcionament de l’engranatge capitalista. Que la vaga incorporés aquest element no només inclou el total de les dones treballadores, sinó que dona valor a totes aquestes tasques. Aquestes feines reproductives, per cert, no poden aturar-se ni un sol dia, com sí que es pot aturar la producció, ja que són necessàries per al sosteniment de la vida, fet que posa de manifest l’element d’essencialitat i la necessitat de socialitzar-les. 

Definim la classe treballadora com aquella que depèn directament o indirectament d’un salari i, per tant la classe treballadora present (aquella que treballa actualment),  futura (la que haurà de treballar quan sigui gran) i passada (la que ja no pot treballar per edat). És aquella que tot i no treballar, depèn del salari d’un altre o d’ajudes públiques com l’atur. Les vagues que incorporen l’esfera reproductiva poden tenir la capacitat d’ampliar i actualitzar aquest subjecte de classe, apropant-nos així a l’aspiració d’un projecte que representi la classe treballadora en la seva totalitat. 

Per últim, l’organització en comitès de vaga de barri i a través d’espais feministes amb arrelament local combinat amb la tasca de sindicats organitzats als centres de treball, ens permet una aliança interessant entre els moviments veïnals i laborals i, especialment, entre l’espai on es desenvolupa l’àmbit reproductiu i l’àmbit productiu. A poc a poc, i potser gràcies a utilitzar la vaga com a eina de lluita, la barrera entre àmbit productiu i reproductiu va esquerdant-se i ja podem veure a sindicats cridant (també) a la vaga de cures, cosa impensable fa uns anys. 

Una qüestió interessant a remarcar és que un dels principals debats que es donen en la primera convocatòria de vaga és sobre si aquesta ha de ser mixta o no. Finalment, el format repetit en els diversos 8 de març ha estat una vaga mixta en l’àmbit productiu i no mixta en el que és reproductiu. Aquesta decisió respon a un doble objectiu: d’una banda, poder aturar la producció i, de l’altra,  aturar el consum, buscant fer el màxim de mal als beneficis de la burgesia, però sense perdre l’objectiu de posar en valor l’esfera reproductiva i la centralitat en la situació concreta de les dones sota el sistema actual, en què la divisió sexual del treball és encara una realitat.

Es podrien trobar altres elements, a banda d’aquests, per construir un argumentari en positiu entorn d’aquesta fita històrica del moviment feminista actual. Sense restar importància a tot allò que ha suposat la vaga feminista i a tot el que ens ha aportat com a moviment, no voldria enganyar-me pensant que l’execució de la proposta ha estat perfecta ni que tots els objectius s’hagin complert totalment. Aquest breu argumentari en positiu no implica que ni totes les potencialitats s’hagin assumit ni que moltes no es puguin valorar amb matisos. 

Vaga sí, però vaga sempre? 

Una vaga sense uns objectius clars i assumibles, una vaga que no formuli unes exigències clares a les institucions o als empresaris, dificulta una aposta que es pugui mantenir al llarg dels anys. També dificulta que sectors menys organitzats i amb més dificultats per assumir una vaga se sumin a les convocatòries si aquestes no persegueixen un canvi immediat. 

A la vegada, tot i la pèrdua relativa de capacitat d’influència dels sindicats grocs, que aquests sindicats no donin suport a la vaga limita la capacitat de traslladar-la als centres de treball. Que sigui així no es casual. El moviment feminista no és l’únic moviment que ha estat assimilat o que s’ha intentat assimilar per part del sistema, amb el sindicalisme laboral clàssic ha succeït el mateix, amb els clars exemples de la traïció a la classe treballadora que suposen els pactes de la Moncloa per part de CCOO i UGT. El fet que aquests mateixos sindicats no en secundin la convocatòria fa més explícit qui es troba a cada trinxera i reforça els vincles entre el moviment popular i el sindicalisme alternatiu. Com a conclusió, si una vaga d’un sol dia té una capacitat relativa com a eina de pressió, encara en tindrà menys si aquesta no té una gran capacitat d’aturar l’activitat productiva. 

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Les vagues i les mobilitzacions són un element de demostració de força dels moviments polítics. Podem parlar, però, d’una demostració de força d’un moviment, organització o reivindicació si recull algun dels tres elements següents; combativitat, massivitat o persistència. Una mobilització pot no ser extremadament massiva, però si acabava amb aldarulls o accions combatives demostra una intencionalitat i posa sobre la taula els mètodes de lluita que estàs disposat a assumir. Altrament, una manifestació concreta o moviment pot ser poc combatiu, però si aconsegueix un suport social important i mobilitzar a àmplies majories, aquest suposa un perill, especialment si qüestiona els elements fonamentals del sistema econòmic o dels poders de l’Estat. Per últim, es poden donar situacions en què ni les eines de lluita siguin especialment combatives ni aquest sigui un moviment de masses, però la persistència en el temps pot ser un element de demostració de força i de voluntat. Segurament per a qualsevol victòria substancial contra el capitalisme patriarcal necessitaríem totes  aquestes característiques. 

És un problema, però, quan la nostra proposta, que hauria d’aspirar a ser una demostració de força, no compleix amb cap d’aquests elements. És més, pot esdevenir fàcilment en una mostra de debilitat. Correm el perill que, si seguim amb la mateixa proposta sense analitzar bé les condicions per tirar-la endavant, any rere any es donin pràctiques menys combatives de forma generalitzada i les mobilitzacions siguin menys massives, tot i amb excepcions. La persistència existiria quan es revalida l’aposta anualment, però el plantejament d’una vaga d’un sol dia necessita acompanyar-se d’una lluita constant més enllà d’una data assenyalada. Hauríem de mantenir-nos alerta que el que es faci estigui a l’altura d’una vaga general i segurament aquí resta el dubte. Potser ens cal fer propostes a l’alçada de les forces i de la capacitat organitzativa que tenim. Una vaga, per la trajectòria històrica d’aquesta eina de lluita, és una aposta d’una envergadura important que requereix d’un treball i d’una organització forta al darrere: assemblees de treballadores, propaganda i difusió, organització als barris, piquets o fins i tot caixes de resistència. M’aventuraria a dir que aquestes condicions no es donaven aquest any, i potser tampoc l’anterior. Això no vol dir tampoc que no existeixi capacitat com a moviment feminista per tirar endavant moltes altres accions ni que el dia 8 no hagi recollit bons fruits enlloc. Objectivament era necessari fer una aposta per tirar endavant un 8M el màxim de potent possible en el context que ens trobem, però aquest no havia de passar necessàriament per una vaga general que se sabia no tindria seguiment. 

Si repetim fórmules de lluita que han funcionat en un moment particular correm un perill: que les fórmules que van funcionar en un moment determinat, en canviar les circumstàncies, deixin de fer-ho i la vaga perdi la seva raó de ser.

Una vaga general, entesa amb tots els matisos que plantejava al principi, no es convoca perquè les persones militants i organitzades puguin participar en un dia d’accions i manifestacions en poder no assistir al seu lloc de treball. Entendre-ho així ens pot fer caure fàcilment no en folkloritzar i buidar de contingut el dia 8, com podíem témer en un primer moment, sinó fer-ho amb l’eina escollida, en aquest cas la vaga. 

És evident que ens sobren els motius per convocar una vaga general feminista. Vivim un context de crisi social i econòmica que ho fa més obvi que mai: pobresa feminitzada, mesos de confinament amb les xifres de violència masclista disparades, crisi de cures, desnonaments, etc. Els elements objectius per una vaga hi són, però potser els elements subjectius, la capacitat de transformar una situació objectivament dolenta en un motor de lluita és el que ens falta. 

Això no vol dir, en cap cas, que no en recollim fruits ni que es tracti d’un gran error. Veiem com en diversos llocs del territori, allà on s’ha sabut gestar un moviment feminista fort i actiu al llarg de l’any, han pogut revalidar l’èxit d’altres convocatòries del 8 de març i que en molta altres s’ha mantingut prou mobilització tenint en compte les circumstàncies. Senzillament, cal assenyalar potencials problemes i veure per on passen les solucions.

A tall d’exemple, el 2014, des de diferents espais feministes s’impulsava la proposta de la Vaga de Totes. La voluntat d’aquest projecte era reapropiar-se de l’eina de vaga fent una crítica al model de vaga general, que només contemplava el treballador assalariat fent invisible el treball reproductiu. Tot i que la Vaga de Totes no va ser una vaga general com a tal, sí que aspirava a  convocar una vaga general per la primavera de 2015, que donés continuïtat a la feina feta el 2014, tot i que aquesta  no es va donar mai.

Les condicions objectives hi eren; aplicació de noves lleis retrògrades, feminicidis, retallades en els serveis públics, augment de l’explotació laboral i implementació de la reforma laboral per posar alguns exemples, però ni el conjunt de l’esquerra anticapitalista i, específicament, ni el moviment feminista no es trobava amb la fortalesa per a encapçalar una vaga general, ni tampoc els sindicats per convocar-la.  Tot i això, aquesta primera experiència apuntalaria les bases per a les convocatòries posteriors i serviria per a la creació de diversos col·lectius feministes que segueixen el fil i els objectius llençats el 2014 fins a l’actualitat. 

Que cada dia sigui 8 de març

Si mirem endavant, hauríem de plantejar la necessitat de no entendre la no convocatòria de vaga general un 8 de març com una derrota o com una aposta menys forta del moviment feminista. Al cap i a la fi, el 8M és un dia important carregat de simbolisme i memòria històrica de la lluita de les dones de classe treballadora i que ens permet mantenir el fil roig de la història, però no és una data que garanteixi res. La lluita feminista es lliura  a totes les trinxeres i cada dia de l’any. Potser el que ens cal plantejar és com construïm un moviment prou fort i com fem transversal definitivament la lluita feminista com a part indispensable dels nostres projectes emancipadors per a la classe treballadora, de manera que totes les vagues generals siguin feministes, i que el moviment feminista pugui tenir la força de poder convocar i tirar endavant una vaga general un dia que no tingui per què ser 8 de març. Veiem ja com moltes de les demandes d’aquelles primeres vagues s’han inclòs en les reivindicacions generals d’altres jornades de lluita, caminant cap a la impossibilitat que cap vaga general «clàssica» no inclogui indestriablement les demandes per a les dones de classe treballadora. 

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Res fa pensar que ens trobem al final d’aquesta tercera onada, i menys en un moment en què l’agudització de les males condicions materials de vida de la classe treballadora està sent especialment dura per a les dones. També està implicant, en conseqüència, una major organització per fer front a unes condicions de misèria que cada dia s’apuntalen més. Potser, però, més enllà d’assumir que es donarà de forma mecànica, hem de garantir que aquesta hagi vingut per quedar-se. Però haurem de buscar les maneres per enfortir els espais de coordinació, per enfortir els projectes locals arrelats als barris, pobles i ciutats i per construir una agenda política pròpia que ens permeti marcar fites i aconseguir-les en un procés de creixement constant. La força de les mobilitzacions del 2018 i 2019 no s’han traduït directament en capacitat organitzativa, però ens trobem en un context de crisi que de ben segur ens possibilita a seguir construint al marge de la institució. Ens cal però ser capaces de continuar aprofundint en la generació de conflicte, augmentant la radicalitat de les nostres pràctiques i del nostre discurs. És una necessitat per a les dones treballadores del nostre país i del món. Entomem el repte. 

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Portaveu nacional d'Arran

Comentaris

Quatre anys de Vagues Generals Feministes. I ara què?

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.