Quan les dones soviètiques van guanyar el dret a l’avortament (per segona vegada)

Avui, a Rússia, el feminisme és vist com una cosa importada d'Occident. la memòria de com les dones soviètiques van guanyar el dret a l'avortament és un cas trist de memòria perduda.

Quan les dones soviètiques van guanyar el dret a l’avortament (per segona vegada)

Quan les dones soviètiques van guanyar el dret a l’avortament (per segona vegada)

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Avui, a Rússia, el feminisme és vist com una cosa importada d'Occident. la memòria de com les dones soviètiques van guanyar el dret a l'avortament és un cas trist de memòria perduda.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Després d’un període de liberalització que va seguir la Revolució russa, la Unió Soviètica de l’època de Stalin va reduir dràsticament el dret de les dones a l’avortament. Amb tot, als anys cinquanta les dones soviètiques van obtenir les interrupcions de l’embaràs gratuïtes i lliures –i aconseguien el dret a triar abans que gairebé totes les seves germanes d’Occident.

A la Rússia d’avui, el feminisme és vist sovint com una cosa importada d’Occident després de l’enfonsament de la Unió Soviètica, de la mateixa manera que el finançament extern o Internet. En aquest context, la memòria de com les dones soviètiques van guanyar el dret a l’avortament és un cas trist de memòria perduda –s’ha oblidat que es va aconseguir aquí abans que als països occidentals. Encara que aquesta lluita fou un exemple important de l’activisme polític de les dones soviètiques- i una història que ens ajuda a reconstruir una història més àmplia del feminisme socialista a la URSS.

La història de la lluita feminista no es va aturar mai –per tal com no va atènyer mai la victòria final.

Una lectura així va contra l’enfocament «totalitari» llargament dominant en l’escriptura de la història soviètica. Aquesta assumeix que la URSS va ser un ens completament vertical en què tothom simplement obeïa les ordres d’un partit monolític, i res més. Clarament, un panorama així d’indiferenciat no deixa espai a la història de les dones que van lluitar pels seus drets. Tot i que des dels anys 1980 aquest enfocament ha sofert un fort qüestionament revisionista, persisteix en la història del gènere.

La influència d’aquest enfocament és visible en la manera com s’estructura normalment la cronologia de les polítiques de gènere soviètiques. Centrant-se en els canvis principals del lideratge polític, aquesta cronologia arriba a terme amb l’abolició del Zhenotdel (Departament de Dones) el 1930, un moviment que va comportar l’exclusió gairebé completa de les dones de la participació política. Tot i que en una exploració més a fons de participació de les dones en les polítiques de gènere soviètiques, podem veure que la història de la lluita feminista no es va aturar mai –per tal com no va atènyer mai la victòria final.

La despenalització de l’avortament a la Unió Soviètica el 1955 és indicatiu, en aquest sentit. Això és especialment cert quan ens demanem què ens diu aquest canvi en particular sobre els tipus de subjectivitat política que el discurs soviètic dominant sobre igualtat de gèneres permetia. Aquest discurs, una part essencial del projecte soviètic, va crear la «dona soviètica» com a identitat política, que de moltes maneres contradictòries realment podia servir per a la promoció dels interessos de les dones.

Aquí deixarem de banda la qüestió de si aquesta subjectivitat n’era un resultat esperat o si, contràriament, va ser desfavorable a les intencions reals dels homes líders del partit. En comptes d’això ens centrarem en una dona líder, Maria Kovrigina, que fou un dels actors principals en la despenalització de l’avortament. En cert sentit, tenia una biografia típica de la nomenklatura soviètica. Però la seva història també mostra com, malgrat tots els seus límits i hipocresia, fins i tot la visió soviètica oficial de l’empoderament de les dones realment contribuí a la despenalització de l’avortament.

De la liberalització a la criminalització

L’avortament per raons socials i mèdiques havia estat legalitzat per primera vegada el 1920, cosa que convertia el jove Estat soviètic en el primer país del món d’atorgar un dret així. Això no significava una visió positiva del dret de les dones a triar. Més aviat, la necessitat de les dones de recórrer als avortaments era vista com el resultat de les condicions socials derivades del tsarisme, que desapareixerien amb el desenvolupament del socialisme. Per aquesta raó, com Susan Gross Solomon mostra, el Departament de Dones no veia contradicció entre la propaganda antiavortament i la legalització de l’avortament.

El «Decret de la Salut de la Dona» va declarar l’avortament il·legal un «mal seriós a la comunitat»; insistia que una protecció social àmplia per a la maternitat i la infància podrien assegurar «la desaparició gradual d’aquest mal.» Però com que tant «les romanalles morals del passat i les condicions econòmiques difícils del present encara constreny[i]en moltes dones a recórrer a aquesta operació», calia facilitar-la a les dones a través del sistema d’atenció mèdica, més que no pas permetre’n la pràctica il·legal continuada.

El nou «Decret de Prohibició dels avortaments i la millora de l’ajuda materials a les parteres» emfasitzava que unes condicions socials millors implicaven que les dones ja no «necessitaven» avortaments

Aquesta liberalització no havia de durar. El 1936, l’avortament per raons socials va ser penalitzat novament, en favor d’una curta llista de criteris mèdics. Les dones que transgredien la prohibició no només s’arriscaven a una lesió greu, o pitjor, amb un avortament il·legal, sinó que si eren atrapades, també s’enfrontaven a l’empresonament. El nou «Decret de Prohibició dels avortaments i la millora de l’ajuda materials a les parteres» emfasitzava que unes condicions socials millors implicaven que les dones ja no «necessitaven» avortaments, i que, en tot cas, s’havien de mantenir en el seu rol com a mares.

Com aquest text que revocava els drets d’avortament subratllava, «En cap país del món la dona gaudeix d’una igualtat tan completa en totes les branques de la vida política, social i familiar com en la URSS. En cap país del món la dona, com a mare i ciutadana que carrega la gran tasca de responsabilitat de donar a llum i criar ciutadans, gaudeix del mateix respecte i protecció de la llei com en la URSS. Només sota les condicions del socialisme, on l’explotació de l’home per l’home no existeix i on la dona és un membre igual de la societat, mentre la millora contínua del benestar material dels treballadors constitueixi una llei de desenvolupament social, és possible seriosament organitzar la lluita contra els avortaments per lleis prohibitives, així com per altres mitjans.»

Aquesta no va ser l’única «reforma» dels drets reproductius de l’era de Stalin. Després de la devastació causada per la II Guerra Mundial, les autoritats van fer una nova aposta per a fer pujar les taxes de natalitat, amb el nou Edicte de la Família de 1944. Com mostra Mie Nakachi, la meta principal d’aquesta llei (articulada només en una nota suplementària) era incrementar el nombre de nens nascuts, fins i tot fora del matrimoni, considerat aquest fet l’única solució per al desequilibri de gènere (p. ex., una relativa manca d’homes) que derivava de la guerra. El mecanisme per a assolir-ho no només era donar més suport a les dones, sinó també alliberar els homes de qualsevol responsabilitat dels nens nascuts fora d’un matrimoni oficial.

En contrast amb un sistema previ en el qual els nens havien gaudit dels mateixos drets fossin nascuts dins o fora del matrimoni, la llei de 1944 introduí la categoria de mares solteres. Ara, quan els pares d’un nen no eren casats, la línia del certificat de naixement que indicava el nom del pare es deixaria en blanc. D’acord amb les estadístiques presentades per Nakachi, això no portà al creixement esperat de la població soviètica, sinó el contrari. El resultat fou un increment dramàtic del nombre d’avortaments il·legals, cosa que va comportar al voltant de quatre mil morts per any entre 1949 i 1955, així com suposats «orfes» els pares dels quals encara eren, en realitat, vius.

L’acció feminista – i els seus límits

Però això va servir com una crida a l’acció. Enfront dels problemes d’una disminució en el creixement de la població i unes altes taxes d’avortament il·legals, es van obrir nombroses comissions interministerials, amb dones al capdavant. Una d’aquestes dones va ser Maria Kovrigina (1910-1995), una metgessa qualificada professionalment i administradora d’hospital. Era membre del Comitè Soviètic de Dones Antifeixistes, una organització fundada el 1941 per a fer propaganda internacional del projecte d’igualtat de gènere soviètic.

En aquestes comissions, Kovrigina advocà sistemàticament per canvis legals, de fet més amplis que la mera expansió dels criteris per a l’avortament legal (i la seva despenalització final). Però només va poder tirar endavant les seves propostes fins després de 1954, quan esdevingué la ministra de Sanitat soviètica.

Assolí això l’any següent amb la llei de 1955 sobre «Abolició de la prohibició de l’avortament», que proclamava que les noves circumstàncies permetien l’aixecament de la interdicció. Com hi constava, «Les mesures preses per la Unió Soviètica per a promoure i protegir els infants i per a incrementar contínuament el coneixement i cultura de les dones que estan implicades activament en totes les esferes de la vida econòmica nacional del país permeten ara l’abandonament dels avortaments prohibits per llei. Això pot ser causat per l’expansió de les mesures estatals per a promoure la maternitat, així com un increment de l’educació i el coneixement.»

És notable, aquí, el fet que com els seus predecessors (tant si legalitzaven com prohibien l’avortament), el text de Kovrigina estava emmarcat de nou com una protecció de la maternitat i la infància. Per aquesta raó, els acadèmics han tendit a veure la llei de 1955 com a part de les polítiques pronatalistes de la URSS, dissenyada per a impulsar les taxes de naixements. Però el fet que els debats sobre avortament dels anys 1950 estiguessin fortament connectats amb la investigació sobre les condicions de vida de les dones i els serveis de guarderia també es pot veure en el marc socialista-feminista de justícia reproductiva.

Un marc com aquest (desenvolupat més endavant, per les seves pròpies vies, per feministes marxistes com Tithi Bhattacharya) va establir una connexió entre el dret a prendre decisions i les oportunitats materials de permetre’s tenir fills. Així doncs, mentre que mirar les polítiques de gènere soviètiques en termes dels «drets» de l’ordre del dia feminista liberal no ens mostri gran cosa, adoptar la perspectiva de les feministes socialistes i marxistes ens ajudarà a obtenir un panorama més matisat.

A més a més, com Nakachi mostra, també hi havia una distància entre la manera com es discutia l’avortament en la comunitat mèdica professional, incloent-hi la mateixa Kovrigina, i la manera com es retratava al projecte final de llei, que va presentar al Comitè Central del Partit Comunista. Per exemple, mentre que en una discussió entre la comunitat professional Kovrigina havia dit que «S’hauria de donar a les dones el dret de decidir per si mateixes», però en emmarcar la llei final va emprar en el seu lloc la justificació i el llenguatge d’una legislació passada i més restrictiva.

Això ens mostra els límits tant de l’acció de les dones com de la possibilitat de canviar el discurs dominant sobre igualtat de gènere a la Unió Soviètica. Algunes forces en la societat soviètica sí que van resistir el canvi –Nakachi suggereix que una posició conservadora, oposada a qualsevol discurs del «dret de triar», estava generalitzada a tots els nivells, incloent-hi entre el Comitè Central.

En aquest sentit, la crida de Kovrigina al discurs dominant pot haver estat una estratègia conscient per a ajudar a tirar endavant la seva legislació volguda. Una estratègia així s’assembla al concepte de «política de dissimulació» de la investigadora Wang Zheng, com la que va desplegar la Federació Nacional de Dones de la Xina (FNDX, ACWF per les seves sigles en anglès) en donar forma a les polítiques de gènere sota Mao Zedong. Com escriu Wang, «articulant el suport intens [de la FNDX] a les “tasques centrals” del Partit, les feministes d’Estat sovint incorporaven un “codi ocult” que buscava promoure els diversos interessos de les dones… camuflant una agenda feminista amb el llenguatge dominant del Partit.»

Forçades a empoderar-se

Com a exemple destacat d’una líder política a la URSS dels anys 1950, la biografia de Maria Kovrigina ens mostra com fins i tot algunes dones que havien entrat a l’àmbit polític de manera reticent podien esdevenir subjectes polítics reals, i promoure els interessos de les dones dins de l’Estat soviètic.

La biografia de Kovrigina era en alguns sentits típica de la nomenklatura soviètica de la seva generació. Provinent de la pagesia, va donar la benvinguda a la revolució (de fet, el seu germà gran va ser fundador d’una organització bolxevic local), i va unir-se al cos juvenil Komsomol als catorze anys, i va ajudar a construir una organització local pionera. Va rebre formació professional com a metgessa, però la seva carrera després de la graduació es va orientar cap a l’administració hospitalària.

Mentre treballava organitzant els hospitals evacuats a la seva regió natal dels Urals durant la guerra, Moscou va fixar-se en ella, i la va empènyer a assumir posicions governamentals. Va convertir-se en subdirectora del Ministeri de Sanitat de la URSS (1942-1950), ministra de Sanitat de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia (RSFSR), i finalment la ministra de Sanitat de la URSS (1954-1959). Va continuar com a membre del Presídium del Comitè Antifeixista de Dones Soviètiques.

El lector notarà que he dit que Kovrigina va ser «empesa» cap a papers capdavanters –per tal com ella va rebutjar repetidament aquests nomenaments. No només intentà evitar convertir-se en la subdirectora del Ministeri de Sanitat de la URSS, sinó que més endavant intentà deixar la seva feina com a ministra de Sanitat de la RSFSR, perquè sentia que no tenia prou coneixement per a dur a cap una feina amb tantes responsabilitats. Així doncs, negocià amb el Comitè Central que es dedicaria a fer un programa educatiu individual, que començà el 1952.

Una reacció així és fàcilment reconeixible com un tipus de «síndrome de la impostora» en una dona empesa a agafar un càrrec d’importància. Però un exemple tan notable també ens ajuda a pensar com la necessitat de dones al govern de l’Estat soviètic, d’acord amb una retòrica d’igualtat de gènere, podria veure’s com una forma d’«empoderament forçat» que finalment es convertí en subjectivitat política.

De fet, la construcció ideològica oficial de la «dona soviètica» com a emancipada i igual podia crear per si mateixa un cert sentiment d’empoderament. Això és obvi per la manera com Kovrigina va emmarcar l’avortament en la seva autobiografia inèdita, com a signe del respecte de l’Estat soviètic cap a les dones. Escrigué aquest text als anys 1980, en un treball que reveladorament també inclou un capítol sobre l’avortament. Com va dir, «La prohibició de l’avortament humiliava la personalitat de la dona en si mateixa, controlava el cantó íntim de la seva vida, per no mencionar el fet que moltes dones ho pagaven amb la seva salut i a vegades amb la mateixa vida.»

Moviment internacional

No és gaire sorprenent que Kovrigina internalitzés la retòrica soviètica sobre la igualtat de les dones, i que se n’enorgullís del seu testimoni. Després de tot, d’ençà dels primers anys 1940 havia estat responsable de la propaganda que promovia el projecte de gènere soviètic internacionalment. Aquí entra en joc un altre factor important en la seva politització, concretament el seu compromís actiu en la feina del Comitè Antifeixista de Dones Soviètiques (més endavant anomenat Comitè de Dones Soviètiques, CDS) i, a través dels esforços d’aquest, la seva connexió amb el moviment internacional de dones.

Com a membre del CDS, Kovrigina assistí a diversos congressos internacionals, per exemple, el congrés fundacional de la Federació Democràtica Internacional de Dones (FDID) a París el 1945. La importància d’aquests congressos per a Kovrigina és clara en l’organització del seu arxiu, lliurat a l’Arxiu Estatal de la Federació Russa per la seva filla després de la seva mort.

Els papers de Kovrigina contenen objectes provinents dels seus congressos, que va guardar durant tota la vida, per exemple un tríptic del congrés del FDID de Budapest. La importància d’aquests congressos per a Kovrigina també és clara per la manera com hi reflexiona en les seves memòries –remarca que la seva primera estada a l’estranger va ser l’anada al congrés fundacional de la FDID a París.

Al costat de l’emoció que recordava d’aquests viatges, aquests congressos també donaren a Kovrigina una llampada, tot i que mitjançada per la traducció soviètica, de les preocupacions del moviment global de dones. Això fou especialment notable pel que fa a la seva observació del desenvolupament mundial de la contracepció, una temàtica que es va retornar a la URSS i plantejar durant el debat sobre l’avortament.

«Feminisme d’Estat»

Encara hi ha molts detalls d’aquesta història que cal clarificar: quins altres factors van fer possible una legislació així, quines forces van resistir-se a uns canvis així, i quines iniciatives i debats connectats hi havia en el grup que va desenvolupà la llei de 1955 que legalitzà l’avortament.

Amb tot, la història mateixa de Kovrigina presenta una paradoxa interessant per a qualsevol debat sobre el feminisme soviètic. En molts sentits, li va mancar agència en el procés d’empoderament propi. El reconeixement d’aquest fet semblaria coincidir amb una caracterització negativa del projecte d’igualtat de gènere soviètic com a «feminisme d’Estat», és a dir, com un ordre del dia feminista apropiat per l’Estat i després simplement imposat sobre els ciutadans. De fet, com hem vist, Kovrigina va ser promocionada contra la seva voluntat, probablement en nom d’un increment formal de la «representació» de les dones al govern.

Però el resultat fou que Kovrigina es va convertir realment en un actor polític, que va lluitar pels drets de les dones. Com mostra la història de moltes altres iniciatives legals per a les dones a la URSS de després de la II Guerra Mundial, no fou l’única dona que ocupà una posició així.

Malgrat els límits i la hipocresia del socialisme soviètic, la seva visió de la igualtat de gènere va possibilitar un cert tipus de subjectivitat política femenina, una que se sentia empoderada i era capaç de prendre part en la formulació de polítiques. Tot i l’assumpció generalitzada que les dones desaparegueren de la política soviètica després de l’abolició del Departament de Dones, les activistes com Kovrigina mostren que la seva acció no va mancar completament.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: pikepro

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Estudiant predoctoral sobre estudis de gènere a la Universitat Central de Budapest

Comentaris

Quan les dones soviètiques van guanyar el dret a l’avortament (per segona vegada)

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.